14

Les nou en punt.

No hi havia manera d’entrar a Hewlett Bay Park. Feia una hora que érem a la zona i no havíem parat de donar voltes i més voltes: sempre anàvem a petar al mateix carrer. Era un passatge fosc, amb una barrera al mig, d’on penjava un senyal que deia «DIRECCIÓ ÚNICA. NO PASSEU». Jo diria que a l’altra banda de la barrera hi havia Hewlett Bay Park, però no sabíem com entrar-hi.

Potser ja era la quarta o cinquena vegada que hi passàvem quan vam veure un Cadillac que rodejava la barrera amb una indiferència total i s’afuava cap dins. Vaig mirar Chloe, i Chloe em va mirar a mi; de cop i volta, ens en vam adonar alhora. La barrera i el senyal eren una enganyifa: un enginyós mètode que feia servir el barri per allunyar-ne els turistes i la púrria.

—Si un Cadillac ho fa, per què no un Packard? Endavant! —vaig dir.

—Doncs som-hi —va afegir, i vam rodejar la barrera.

Allò era un altre món. Tot de tanques altes envoltaven les cases, les quals rumbejaven la rica elegància d’un tros de terra insultant. No hi havia gaires fanals, però moltes de les avingudes eren il·luminades amb llums blaus i grogosos. No hi havia voreres, és clar, qui anava a peu per aquest barri? A cada cantonada hi havia pals verds encapçalats amb els noms dels carrers corresponents, i a les cruïlles no hi havia una cosa tan vulgar com els semàfors. Vam trigar uns deu minuts a trobar Colonial Road. No vam veure cap cotxe que hi circulés.

El cent vint-i-dos era un edifici que s’adeia com l’anell al dit amb el nom del carrer; colonial, i fins i tot amb una mica de plantació al costat. El davant de la casa l’escortaven pilars blancs, i les parets tenien la parafulla de recobriment blanca, amb persianes negres. Dos fanals de carruatge flanquejaven l’ampla porta d’entrada i tot de llums d’aquesta mena s’estenien pels costats de la casa. Com a la resta del barri, una alta tanca envoltava la finca, i hi havia més jardí del que hom pot necessitar. Les finestres del pis de baix eren il·luminades; les del pis de dalt, a les fosques.

—Continua i aparca a la propera travessia —vaig dir a Chloe.

A la cruïlla hi havia un fanal que il·luminava tan feblement com els llums d’un pub a mitjanit. Vam trencar a la dreta i Chloe va aparcar el Packard vora la tanca, en el següent bassal de foscor.

—Si no he tornat d’aquí a mitja hora, no m’esperis, ja miraré d’anar al cau d’Artie com pugui.

—Vés amb compte.

—D’això en pots estar segura, no sóc pas un eixelebrat.

Com que el cotxe era a tocar de la tanca, vaig haver de sortir pel seu costat. Durant un segon vam estar junts, al costat del cotxe, i ens envaïa un sentiment estrany, si més no a mi.

—Tornaré aviat.

—Vigila, si et plau, Charlie —va dir, tot posant un singular èmfasi en el «si et plau». Em va fer sentir incòmode.

—Faré el que pugui.

Chloe va tornar al cotxe i jo em vaig acostar cap a la cruïlla, envoltat per l’aurèola de llum grogosa. Tenia la impressió que era en un camí de carro, perquè les altes tanques i la fosca esborraven els senyals de civilització. No se sentien sinó les meves pròpies passes en els còdols que hi havia al costat de la carretera. Tenia el clatell glaçat i els cabells eriçats.

La mà dreta la tenia a la butxaca de la jaqueta d’Artie, i garfia la pistoleta que havia pres a Tim. L’arma, segons que diuen, m’hauria d’haver fet sentir millor —més segur i tranquil—; doncs em feia l’efecte contrari. Aquell metall tan fred em recordava que no enganyava ningú, tret de mi mateix. De fet, ni tan sols a mi.

Vaig mirar enrere, i al primer cop d’ull no vaig veure el Packard; en acabat, però, vaig percebre una diabòlica lluentor de crom. El cotxe era la versió mecànica de Sydney Greenstreet.

El camí d’entrada a la casa del senyor Gross era al fons del jardí del davant. M’hi vaig anar acostant, fent cruixir encara els còdols. Gairebé no veia els llums de la casa a través de la tanca que tenia a l’esquerra. El camí d’entrada, comparat amb la foscor del carrer, semblava tan ben il·luminat com Times Square. Era molt ample, i als costats hi havia aparcats quatre o cinc cotxes. Tots nous i cars.

Tenia gossos? Em semblava que bé n’hi havia d’haver, en un lloc com aquest. Animals enormes, ràpids, que saltaven alegrement sobre les persones i d’una mossegada els arrencaven la cama, sense ni una espurna de malícia. Em vaig quedar allà dret, per veure si els veia, però, a part del camí i dels llums, no hi havia res més.

No sé per què m’hi capficava tant, amb els gossos; al capdavall, els qui havien provat de matar-me durant les darreres vint hores eren éssers humans.

Finalment, i a contracor, vaig entrar a la propietat del senyor Gross. Evitant el camí i els llums, vaig arribar a l’edifici per l’altre costat. La claror de les finestres guiava les meves passes per la gespa, la qual era tan tova com una catifa persa. Malgrat tot, les finestres eren massa altes i només veia els sostres. Millor així: d’aquesta manera era molt difícil que algú de dins donés una llambregada a fora i em veiés.

Després de fer la volta a la casa, vaig haver de caminar de puntetes per un pati de llicorella, adornat amb mobiliari de ferro. Allà no hi havia finestres il·luminades, i em movia ben bé a les fosques. A vegades topava amb una cadira de ferro, que em portava a una taula, també de ferro, i aquesta a una altra cadira. Tenia la sensació que era una bola de billar, fent caramboles i provocant un concert de sorolls.

A l’últim vaig arribar a una porta, i m’hi vaig repenjar una estona per poder escoltar el beneït silenci.

Ara havia d’entrar. Després de reprendre alè i fer el cor fort, vaig posar la mà al pom. Amb prou feines m’ho podia creure: la porta era oberta.

Vaja, no vaig tenir sort. Em vaig ficar a dins sense fer soroll, vaig tancar la porta silenciosament i, tot d’un plegat, es van encendre quaranta llums.

Era un menjador petit, amb prestatges a les parets i una sòlida taula, segurament anglesa, al centre. Les finestres donaven al pati i al jardí. També hi havia un aire d’elegància, com al pis de l’oncle Al. L’única nota discordant, també, era l’element humà.

Aquest element el representaven els Tres Mosqueters. Un d’ells havia encès els llums, principalment l’aranya que penjava sobre la taula. He parlat dels Tres Mosqueters, per bé que, no cal dir-ho, només els estrafeien. Això sí, era una imitació molt bona.

Porthos, vestit de xofer, amb uniforme negre, m’apuntava amb una automàtica. Athos, amb esmòquing de majordom, s’havia armat amb un bat de beisbol. I Aramís, el qual duia davantal blanc, barret blanc i la cara de color negre, aguantava una picoladora de carn. Em miraven amb la bel·ligerància de la por.

Era l’última cosa que esperava trobar a can Gross —amateurs com jo. A la seva manera, feien més por que no pas els professionals. Com passa amb els gossos, no creia que pogués enraonar-hi.

—No dispari —vaig dir mentre alçava els braços per sobre el cap—. No em piqui! No em talli!

Se’m van acostar fent posats amenaçadors.