5

És curiós, sabia que somiava, però no sabia què somiava. Era un malson terrible; somiar, saber que somies, saber que és un somni dolent, terrorífic, i no saber de què dimonis va.

Suposo que això era el que m’espantava més. La por al desconegut i tota la pesca. Em delia tant per saber què somiava, que tot d’una em vaig despertar, com si fos un tap de xampany que salta enlaire.

Jeia a terra, i em tocava el sol.

Això no podia ser. Les finestres del meu dormitori donen al nord, i amb prou feines em toca un petit angle de llum, molt estret, i només en ple estiu. D’altra banda, jo dormo al llit, a casa, i no a terra. Això no podia ser.

El cos es desperta primer, i la ment el segueix. Vaig obrir els ulls, movent els braços, i ho vaig recordar tot de seguida.

Em vaig incorporar. L’esquena em feia punxades, com si algú m’hagués arrencat d’una estrebada la columna vertebral. Vaig fer «ahhh», i em vaig tornar a estirar. Dormir a terra mai no ha estat una bona idea.

El segon cop em vaig aixecar més a poc a poc, fins que em vaig posar dret. D’aquesta manera em vaig poder redreçar i contemplar l’habitació on era.

Encara hi havia algú, al llit; ara era Artie, i estava sol. A qualsevol superfície plana de l’habitació —calaixera, tauletes de nit, cadires…— hi havia gots mig buits. La porta de l’armari era oberta, i davant seu, a terra, s’amuntegava la roba.

L’aire feia olor de cafè. La vaig seguir del dormitori a la cuina, on vaig trobar una bellesa amb uns ulls d’aranyó i unes trenes negres com el carbó. Duia una granota i un jersei amb coll de cigne. Estava batent ous. Anava descalça, era baixeta, i tenia una mirada franco-xinesa, negroide, com la de les noies jueves que fan Arts i Oficis.

Va ser ella qui va parlar primer.

—Tu has dormit a terra.

En realitat, era com si fes un comentari formal sobre el temps.

—Suposo que sí —vaig dir. Em feia mal l’esquena, les mans les tenia com greixoses, la boca pastosa, i tenia ben clar per què no era al meu pis de sobre el bar—. Puc prendre una mica de cafè?

La noia va assenyalar un got amb una forquilla que degotava ou batut.

—Fes-te’l tu mateix. Tens ressaca, oi?

—No. Ahir no vaig beure. Quina hora és?

—Les dues tocades.

—De la tarda?

Em va mirar.

—Sí, de la tarda. —Va continuar batent els ous—. Suposo que hi ha hagut una festa.

—Que no hi eres, tu? —anava obrint tots els armaris per si trobava cap tassa.

—Són totes a l’aigüera. No, sóc la noia del matí següent.

—Oh! —vaig fer.

Estàvem a tocar, ella al fogó i jo a l’aigüera. Després de treure una tassa del garbuix de plats, la vaig netejar tan bé com vaig poder i em vaig servir el cafè.

—No t’hi he vist mai, aquí —em va dir.

—Oh, és que no hi pujo gaire sovint.

—D’on puges?

—De Canarsie.

Va fer una cara com si li acabés d’explicar un acudit.

—Va, home —va afegir.

—És veritat, de debò.

Ja tenia un plat. Hi va deixar els ous remenats i va tornar a posar la paella sobre el fogó.

—Si vols ous, te’ls hauràs de fer tu mateix —em va dir. No era pas antipàtica, només m’ho volia fer saber.

—No, ja està bé. En tinc prou amb el cafè.

Es va emportar els ous i el cafè a la pila de mobles del mig de l’habitació, i s’hi va asseure. Artie no té taula, a la cuina. La vaig seguir i vaig seure davant seu. Vaig xarrupar el cafè, però era massa calent. La noia no em feia cas, es ficava el ous remenats a la boca de la mateixa manera que es tira el carbó en un forn, una cullerada rere l’altre. Com Ziccatta amb el seu glopet, glopet, glopet. D’esma, sense parar, com una màquina.

—Quan creus que es llevarà, Artie? —li vaig preguntar.

—Quan m’hagi acabat l’esmorzar. No cal que et quedis.

—Oh, però em vull quedar. He de parlar-li.

Ara sí que em va mirar.

—De què?

—D’un problema. Estic ficat en un embolic de ca l’ample i m’hi va la pell.

—I què vols que hi faci, Artie?

—No ho sé —vaig dir la veritat. Artie era l’única persona amb qui en podia parlar.

—Si es tracta de calés, has de saber que està escurat. Creu-me.

—No es tracta de calés. Només vull que m’aconselli.

Em mirava mentre es cruspia els ous, vinga una cullerada i una altra, i més cullerades. Es va parar un moment i em va dir:

—Que necessites un avortista?

—Fuig, dona, fuig. No és res d’això.

—Si no es tracta ni de calés ni de sexe, no sé què pot ser. No ets un drogoaddicte, oi?

—Jo? No, jo no.

Aquella sortida era tan sorprenent com el fet que haguessin enviat dos pistolers professionals a exercir la seva professió en la meva persona. Un drogoaddicte, jo? Jo, una amenaça per a l’organització?

—No ho crec pas —digué la noia—. Tens un aspecte ben trempat.

Aquest comentari també es podia interpretar com un insult, pronunciat entre cullerades d’ou remenat.

—És que tinc un problema —li vaig dir.

Després de beure una mica de cafè vaig estirar les cames per l’habitació. Havia dormit amb la roba posada, i tenia aquella sensació humida i estranya que es té quan has dormit vestit de cap a peus. Era com si hagués dormit en un autobús que corre a través del camp.

—Em sap greu si em faig el misteriós, però és que m’estimo més no parlar-ne gaire.

Va arronsar les espatlles, es va acabar els ous i es va posar dreta.

—Tant me fa —va dir.

Mentre la noia es dedicava a enfonsar el plat a l’aigüera, vaig recordar una cosa que sí li podia dir.

—Em dic Charlie. Charlie Poole.

—Hola! —va fer de la cuina estant, de cara a l’aigüera. No em va dir com es deia—. Que vols parlar amb Artie, ara?

—Puc?

—Si no ho fas tu, ho faré jo.

—Ah. Entesos.

—No triguis massa.

—Entesos.

Vaig tornar a entrar al dormitori, amb la tassa de cafè mig plena. Artie era de panxa a terra, amb els braços i les cames ben estirades, com una creu gammada. Semblava que estigués clapant a deu quilòmetres sota terra.

—Artie? Ep, Artie.

Sorpresa. Va obrir els ulls, es va girar, s’incorporà i em mirà.

—Chloe?, ets tu?

—No. Sóc jo, Charlie. Charlie Poole.

Va parpellejar, i tot seguit em va somriure obertament.

—Charlie, nano! Que bé, feia temps que no et veia!

—Vaig venir anit —li ho vaig recordar perquè no estava prou segur que estigués despert.

Va continuar somrient, mirant-me amb els ulls lluents.

—Quina festa! Una festa collonuda! —Tornava a parpellejar. Va deixar de somriure i mirà a terra—. Has dormit a terra.

Ho va afirmar com si hagués dit «Has caminat per l’aigua». Incrèdul, però respectuós.

Ho va repetir una altra vegada, de la mateixa manera.

—Has dormit a terra. Has dormit a terra.

—Artie —li vaig dir, perquè em semblava que ja s’havia desvetllat del tot—, estic ficat en una mena d’embolic. Necessito ajuda, Artie.

Em va mirar, amb un somriure confús i amb uns ulls vidriosos.

—Charlie Poole —rumiava en veu alta—. El pobre Charlie Poole. Ha dormit a terra. Està ficat en un embolic. El pobre Charlie Poole.

—Necessito ajuda —li ho vaig repetir.

Va estirar els braços.

—Explica-m’ho —em va dir. Era el primer cop que el sentia parlar amb tanta franquesa i calma—. Explica-m’ho tot. Comença.

Començar. Començar per on? D’una banda, dos pistolers que em volien pelar. També hi havia l’explicació de l’oncle Al, de l’organització i del bar de Canarsie. Tampoc no podia oblidar que no tenia gaires pistrincs i no duia abric. Però per on havia de començar?

Llavors vaig recordar el nom que havia sentit en la conversa entre l’oncle Al i els dos pistolers: Agrícola. Agrícola era el començament, suposava, l’home que havia donat l’ordre de liquidar-me.

—Artie, que coneixes algú que es diu Agrícola? Pertany a una mena d’organització criminal, o alguna cosa per l’estil.

—Agrícola? El Granger? Hòstia, sí.

—El coneixes?

—Tu diràs! Tothom coneix el Granger Agrícola. Si més no, tothom n’ha sentit parlar. Jo mai no l’he vist personalment, és clar, perquè es tracta d’una peça d’upa. Gairebé no surt de la seva granja de Staten Island.

—Staten Island —vaig repetir.

—Sí. Mira, en vaig sentir parlar quan venia droga. Està encimbellat a dalt de tot, potser és el peix gros que remena les cireres. Sabies que ja no els venc droga? Vaig veure un reportatge a la televisió sobre el perill de l’addicció als narcòtics i, deixa-m’ho dir, noi, va ser com una revelació. Ara veus un nou Artie Dexter; sóc un altre home, encara que no t’ho creguis. Ara respecto la consciència social…

—Agrícola —vaig fer.

—Si vols treure alguna pela més i vendre droga al teu bar, creu-me, no ho facis. Algun dia et miraràs al mirall, i diràs…

—No. No es tracta d’això. Aquest element, Agrícola, ha enviat…

Aleshores la porta es va obrir, i va entrar la bellesa dels ulls d’aranyó i les trenes negres com el carbó.

—Ja és hora, senyors, si us plau.

—Chloe! —exclamà Artie. Es va treure el cobrellit de sobre i va obrir els braços—. Vine cap al papà!

—Per Déu que no ho faré —digué la noia.

Artie no portava pijama. Vaig sentir com em pujava una vermellor adolescent a les galtes, com aquella vegada que m’havien buidat un pot de pintura Sherwin-Williams sobre el cap.

—Be, hummm, Artie, errr, ja, errr, ja en parlarem en acabat, mmm… —vaig dir mentre reculava.

Vaig sortir del dormitori per l’altra porta, la que donava al lavabo, perquè així no m’havia d’acostar a Chloe, la qual es treia la granota com aquell qui res i passava olímpicament de mi.

Em vaig trobar molt millor després de tancar la porta del lavabo. Vaig sentir com Artie cridava «Ah, ah», i ja no es va sentir res més.

Com que era al lavabo i no tenia res a fer, em vaig rentar. No em vaig treure la roba, perquè me l’hauria hagut de tornar a posar, i no volia fer-ho. Sabia, per exemple, que el coll de la camisa a hores d’ara el devia tenir ben negre. Però tant se me’n donava, encara que l’hagués vist. Per això només em vaig rentar la cara i les mans, em vaig raspallar les dents amb la pasta i el dit llarg, vaig fer unes quantes gàrgares i vaig sortir del lavabo per l’altra porta. Em trobava una mica millor.

Mentre feia cap a la saleta, va trucar el telèfon. Vaig mirar al meu voltant, però l’aparell era al dormitori, i vaig sentir com Artie bramava: «Sempre igual! Maleït siga, sempre igual!». El telèfon ja no va trucar més. Suposo que l’havia agafat.

Vaig repassar els prestatges de la sala d’estar. Entre els discos hi vaig trobar una historieta il·lustrada, ja vella, de Charles Addams. Vaig seure per esbargir-me de les imatges de violència i de crim, que em ballaven pel cap.

No sé per què, em feia l’efecte que no havia agafat la historieta adient.

Al cap d’una estona, Artie i Chloe van sortir del dormitori, vestits de cap a peus, enèrgics i trempats. Artie es va fregar les mans àvidament i em va dir:

—Vejam, Charles! Volies parlar, oi?

—Cafè? —féu Chloe.

—D’acord —respongué Artie—. Cafè per a tots, per a mi i per a la tropa. Charlie?

—Amb molt de gust —vaig contestar.

—Molt rebé —digué Artie. Se’m va acostar, amb les mans juntes, i s’assegué davant meu—. Comencem.

—I —va afegir Chloe des de l’armari de la cuina— digues al teu oncle Al a veure si calcula millor el temps.

—L’oncle Al? —vaig exclamar.

Artie va arrufar les celles i li va dir:

—Se suposava que era una sorpresa, nena. No volia que li ho diguéssim.

—No me’n recordava. Em sap greu.

—Què és, tot això? —vaig preguntar.

—Parlem-ne. Tens un problema i vols parlar-ne. Alguna cosa del Granger Agrícola, oi que sí?

—No, espera —vaig dir—. Això és important. Què passa amb l’oncle Al?

—Mira, deixa-ho estar —digué la noia—. Em sap greu, he xerrat massa, jo no volia espatllar res.

—Amb el que has dit n’hi ha hagut prou per a vessar la tassa —li va etzibar Artie—. Ara tant és, tòtila, ja has obert el bec —la manera com ho deia no era tan cafre com el que deia. No semblava pas que estigués boig per ella.

—Noi, quina manera de tirar-me floretes —va dir Chloe, i tornà a la cuina a fer el cafè.

—Va, Artie, vinga, digues-m’ho —li vaig demanar.

—Ha trucat l’oncle Al. Volia saber si eres aquí. Jo li he dit que sí, per si volia enraonar amb tu. M’ha dit que no, que ara venia a buscar-te, però que no t’ho digués perquè volia que fos una sorpresa. Així, quan arribi, oi que faràs veure que estàs sorprès?