25

Perdoneu-me, si us plau, però m’agradaria de continuar la narració en tercera persona durant una estona. L’escena següent em posa massa nerviós i no puc explicar-la en primera persona. La vull narrar des de lluny —des del mig de Long Island, per exemple.

Així doncs…

L’escenari és una petita platja de sorra, no gaire lluny d’Orient Point, un dels dos punts més a l’est de Long Island. L’altre, el Montauk Point, cap al sud, és més famós, ja que se l’ha comercialitzat més. A l’estiu, un transbordador uneix tres cops al dia Orient Point amb New London, a Connecticut. També, a l’estiu, els vaixells de plaer solquen aquestes aigües, i a les platges s’hi apilen nedadors i fanàtics de la pell bronzejada. A mesura que s’acosta l’hivern, la clientela va minvant, i, quan comença a nevar, Orient Point queda completament buit.

En aquesta petita platja no hi havia ni una ànima fins que va arribar un cotxe negre que venia de la invisible carretera. Era un cotxe negre molt gros, nou i brillant, que reflectia el sol de mitjan setembre. Es va aturar a uns quaranta metres de l’aigua, i en van sortir dos homes alts, vestits de negre. Duien abrics foscos i el vent del mar feia batre els faldons dels abrics al voltant de les cames.

Al cap d’una estona un altre home, una mica més prim i baix que els altres dos, va sortir del cotxe. Aquest tercer duia un impermeable fosc que també aletejava al voltant del camal del pantalons.

Tots tres es van allunyar del cotxe, en fila índia, i el de l’impermeable anava al mig. Els altres dos caminaven encorbats, impassius, amb les mans a les butxaques, mentre que el del mig no parava de xerrar i de gesticular amb els braços, com si fos un molí de vent i el cap se li bellugava amb la mateixa velocitat i intensitat que els seus mots. Els altres dos no l’escoltaven.

Amb els vestits foscos, al baterell del vent i del sol, destacant sobre el color clar de la sorra, els tres homes eren impressionants, estranys, una mica esfereïdors. Caminaven decidits per la sorra: els dos més corpulents alçaven molt els peus i, inclinats cap endavant, movien exageradament les espatlles, de la manera que caminen els homes a la platja quan van amb les mans a les butxaques dels abrics i tenen un lloc concret on anar. El del mig més aviat patinava per la sorra i, com que gesticulava tant amb els braços, semblava que estigués constantment a punt de perdre l’equilibri.

Caminaven xino-xano cap a l’aigua, no directament cap a ella, sinó cap a una petita entrada d’aigua, on el mar havia erosionat la terra per crear-hi un petit cul-de-sac, una mena d’estanyol, de cala o d’albufera envoltada de sorra. Uns quants troncs que flotaven a l’aigua obstruïen el cul-de-sac i a la sorra que l’envoltava hi havia més troncs, torts i recargolats.

A mesura que la processó s’acostava a la pila de troncs, l’home del mig es posava més i més nerviós, com si per a ell els troncs tinguessin un significat desagradable i espaordidor. Les seves frases, ràpides i inconnexes, ressonaven per l’aigua i se les enduia el vent.

El trio va arribar als troncs. Els dos més alts van posar el que xerrava pels descosits allà on volien, al caire mateix de l’aigua, dret enmig dels troncs i d’esquena a l’aigua. Se’n van allunyar una mica i es van treure les metralletes de la butxaca.

El qui estava amb els troncs fins a mitja cama enraonava més alt i més ràpid que mai, i de tant en tant alguna frase completa es perdia per l’aigua: «I si tinc raó? I si us equivoqueu? Com he sabut que havia anat amb tu a la granja?». Deia coses com aquestes, en veu alta, ràpidament i amb un to d’urgència.

Els altres dos van aixecar les metralletes i van apuntar. Però aleshores un d’ells va abaixar la metralleta i li va dir alguna cosa al seu company. Van bescanviar uns quants mots. Estaven indecisos.

L’altre no parava de xerrar, gesticulant amb les mans. El vent li inflava l’impermeable i el sol li feia lluir el front suat.

Finalment els altres dos es van decidir. Van fer un senyal al qui xerrava, el qual va fugir dels troncs com un esperitat i els va acompanyar un altre cop cap al cotxe. Mentre el xerraire i un dels altres dos es quedaven drets prop del cotxe, el tercer va obrir la porta, es va esmunyir darrera el volant i va agafar un telèfon que hi havia sota el tauler de control.

L’aire va arrossegar un nom:

—Senyor Gross.

El qui trucava va enraonar una estona per telèfon abans d’allargar l’auricular al xerraire, aquell que feia poc era enmig dels troncs. El xerraire va començar a xerrar un altre cop, ara per telèfon, però tan urgentment i ràpida com ho havia fet abans. Es va parar un moment per escoltar i, en acabat, va continuar. Un dels altres s’hi va posar un moment per corroborar alguna cosa, i tot seguit va tornar el telèfon al xerraire perquè xerrés una mica més.

El vent bufava. El sol resplendia. Les onades clapotejaven a la platja. El cotxe negre brillava. El xerraire xerrava. Els altres dos romanien drets, indiferents; tant se’ls en donava si el xerraire arribava a convèncer o no l’home que hi havia a l’altre cap del fil. Un d’ells va encendre una cigarreta, encorbat, protegint el misto amb les mans perquè el vent no apagués la flama. El vent es va endur el fum blanc cap al mar, juntament amb els mots del xerraire i amb qualsevol altra cosa que quedés per allà.

El xerraire va acabar. Va passar el telèfon a un dels altres, el qual va enraonar un moment, va escoltar, va fer que sí amb el cap, va tornar a enraonar i tot seguit va penjar l’auricular al ganxo que hi havia sota el tauler.

El trio es va instal·lar al cotxe, tots al seient de davant, el xerraire —ara silenciós— al mig. El cotxe va fer mitja volta en forma d’una U gegant i sense torbar-se va tocar el dos de la platja, cap a la carretera invisible.