Un final impropi

Antoni Heitzmann Barceló

A vegades, en un moment qualsevol, per alguna associació indesxifrable, no podem evitar que alguns records ens envaeixin la ment. En el meu cas, entre tots els records que se m’apareixen, n’hi ha un que, per com va acabar, em causa un sentiment d’impotència tan gran que desitjaria poder canviar-ne el final.

Record aquell dematí. El sol d’hivern entrava per la finestra del taxi. La ràdio encesa. El locutor cantava les 8.00 del matí. De tant en tant, les nostres mirades es creuaven en el retrovisor i, després d’un breu contacte, les enretiràvem amb indiferència. Un silenci, si és que a la ciutat hi pot existir, ens embolcallava. El centre era ple de cotxes. El sol esquinçava l’aire sec del matí i m’eriçava l’arrel dels cabells. Vaig palpar-me la roba: la jaqueta de pana, les cuixes sota els pantalons negres, i, fent passar la mà entre dos botons de la jaqueta, la camisa blanca, neta i impol·luta, que em guardava el pit. Vaig penjar la mà allà, mentre tantejava la textura del teixit amb els dits. Amb aquella postura i els ulls tancats, pensava cap a on em dirigia. Aquella vegada anava cap a un lloc molt diferent. Mai agafàvem taxi per anar des de l’aeroport a casa de l’àvia, cavil·lava, acariciant la textura sintètica del cinturó de seguretat. A casa seva sempre hi anàvem amb metro. Era un viatge urbà que tenia gravat a la memòria: línia rosa, devers quatre parades, transbord a la marró i… ja hi érem. Sortíem del metro i… aquella fredor a les galtes, la font, els cotxes i el fum i… Un nen embotit en un abric agafat de la mà de sa mare, les alenades dels vianants, blanques, que s’enlairaven i s’exhaurien en l’aire, i els llums de Nadal, algun fumador, un quiosc amb els diaris exposats i la floristeria. Sempre li compràvem una ponsètia. Era un gest silenciós, del qual endevinàvem un costum que es devia remuntar a l’època de quan el pare tenia cabellera, vestia texans i caçadora i la ciutat era més seva. Sempre eren les mateixes flors. A l’àvia li agradava que el pare fos detallista. Crec que ella —almenys així vull pensar-ho jo—, davall tanta formalitat, sentia intensament el fet de la descendència.

—Serán quince con cuarenta, caballero —em deien pel retrovisor aquells ulls marrons, sota unes celles poblades i canoses.

Vaig pagar i vaig sortir del taxi, que arrancà amb un gran enrenou mentre expulsava una bona fumerada. Un edifici enorme s’alçava davant meu. Milers de finestres se succeïen una darrere l’altra fins al punt de fuga. El sol el banyava d’una llum que li donava l’oportunitat de ser acceptable. Quins llocs, els hospitals! Contenen el naixement, contenen la mort. El principi i el final s’hi donen la mà, separats per parets plenes de cables i conductes de ventilació. Tots allà mateix. La sanitat pública: la mort pública, el naixement públic. Que nou que em resultava tot allò! Després de tota la meva vida tocant el quart esquerre i esperar la seva veu, pujar els escalons de fusta gastats i enfonsats i sentir la seva olor de velleta, i córrer amb el meu germà per veure qui arribava abans a la porta i veure-la mig oberta i entrar i trobar-la, abraçar-la, i sentir-me dins aquella olor d’ella i del pis que… que era meva; aquella olor d’aquell pis d’aquella ciutat, de tot el país i del món sencer era única i era meva. I jo era seu. Era la nostra olor. Després de tota la meva vida entrant per aquella porta, trepitjant el terra de fusta vell que cruixia i grinyolava, anant descalços… i els mobles de fusta fosca, envernissada, les cortines de vellut de color de carmí que separaven l’entrada de la resta del pis, els passadissos estrets i plens de coses de família rància castellana: figures de fusta tallada de donquijotes i sanchopanzas, còpies de La Tauromàquia de Goya, edicions antigues de l’ABC… i quadres pintats per l’avi, llibres pertot arreu, capsetes enigmàtiques amb inicials gravades, un obrecartes amb forma de punyal i un canari que prenia el sol, engabiat darrere una cortina blanca i fina que filtrava la llum d’un balcó. Després de tota la meva vida, ara, per primera vegada, em trobava davant d’un edifici immens; un edifici comú, ple de gent anònima.

Vaig mirar l’hora. Eren les 8.30. Molt prest. No tenia ganes d’entrar i els meus pares arribarien més tard, així que vaig decidir asseure’m a la terrassa d’un bar d’aquell carrer tan ample, ple de plataners despullats. Vaig demanar un cafè amb llet i vaig treure el tabac de la jaqueta. L’àvia no m’havia vist mai fumar —pensava, mentre exhalava lentament el fum del cigarret—. En el fons, crec que preferia que em veiessin fumar abans la mare i el pare que ella. Perquè ella i jo teníem un pacte inefable: amb ella era el seu net petit, i així havia de ser fins al final. El matí badallava i jo sentia que el temps no passava. Vaig tirar el cigarret. Els cigarrets matiners d’abans d’esmorzar són els pitjors. L’àvia, però, no ho sabria —ni ho voldria saber— que fumava, i jo ho oblidaria quan li agafés la mà i l’acariciés. Era prest, però el sol ja començava a picar. Les branques dels plataners no es movien. No feia vent, només la brisa justa per notar-me les galtes fredes i indefenses, acabades d’afaitar. Els ulls em coïen. Havia dormit poc. En aquell precís moment no sabia què fer. Bé, havia d’esperar, clar, però no sabia com distreure’m. Esperar, esperar, esperar. Mirava la taula de metall i pensava en la quantitat de taules com aquella que hi devia haver en aquella ciutat, al món —i ara, mentre record tot això, no puc evitar pensar en com l’espera té el poder d’arrancar els objectes de la seva invisibilitat quotidiana—. Vaig demanar el diari, però tot seguit el vaig deixar i vaig esguardar l’hospital, com qui es gira després de sentir el seu nom. L’edifici era ja blanc de llum. Allà, dins aquella gran caixa compartimentada, hi havia l’àvia; en algun lloc d’aquell gran bloc enfinestrat. Un sentiment d’angoixa em va envair quan vaig pensar en ella, més fora de lloc que mai. «Mai més tornarà a casa». Vaig aixecar-me, era l’hora. Vaig anar a pagar i a rentar-me les mans.

A l’entrada un grup de fumadors matiners compartien les seves penes un dia més, en silenci. Les portes automàtiques s’obriren i una pudor de cosa nova —d’estora de cautxú o alguna cosa per l’estil— m’irrità el nas. Quin mal gust! Qui podia sentir-se bé amb aquella olor de cautxú? Qui pot voler que el seu fill neixi en un lloc que fa olor de cautxú? Qui pot voler que un familiar seu hi mori? A l’ascensor vaig coincidir amb un vellet. Duia un abric llarg. Ens vàrem mirar un moment, una salutació subtil. Em vaig fixar —malgrat el lleu somriure que em dedicà— que plorava en silenci, que provava de camuflar-ho per evitar patetismes. Segona planta. S’obren les portes i no hi ha ningú. Es tanquen.

M’encantava obrir els armaris de casa de l’àvia. Estaven plens de coses que parlaven de nosaltres. Traces de la família del meu pare que jo no coneixia. Eren plens de passat, però també eren plens d’àcars. Així que per saciar la set de xafardejar havia de sofrir fins al punt que acabava plorant i moquejant. Això no era una activitat que feia d’amagat. De fet, si aquesta hagués estat la meva intenció, hauria fracassat, ja que els atxems em delataven. Fotografies, treballs de l’institut dels meus tiets i de mon pare… Tercera planta. Mir al vellet de reüll, però intuesc que sap que l’estic mirant. Duu les sabates enllustrades. I record les camises, els bolígrafs… aquells bolígrafs de l’empresa on treballava l’avi. Jo tocava tot allò i imaginava el meu avi vestit amb aquelles camises, utilitzant aquells bolígrafs, portant aquell rellotge, disparant aquelles fotografies o posant en una d’elles, i el moment de just abans i just després de quedar retratat.

A l’avi no el vaig conèixer, va morir amb devers seixanta anys. Però, si fos aquí, sé que m’hi duria bé. Sé que si de cop un dia, dinant al pis de l’àvia, ell fos allà assegut, amb nosaltres, menjant un guiso d’aquells de l’àvia, no seria un estrany. Fins i tot, si me’l trobés un dia assegut a la taula de l’estudi, sense ningú més dels vius, i ell aixequés la vista dels seus plànols i afers classificatoris que m’han dit que tenia; fins i tot, en aquesta situació tan extraordinària, ell sabria que soc el seu net i jo sabria que ell és el meu avi. Sé que ens miraríem als ulls sense reserves. Com degueren ser les llàgrimes de l’àvia quan l’avi va morir? Tercera planta. S’obriren les portes i vaig sortir, sense mirar enrere.

Aquella fou la darrera vegada que vaig veure l’àvia, viva. Estava estirada al llit amb tots els cables correctament endollats al seu cos, assistida d’una cort de metges i infermeres. Darrere la finestra allargassada (una de tantes, iguals, que havia pogut observar des de fora) s’estenia un paisatge vivíssim: un parc immens sota una posta de sol esplendorosa. El que ara procedia era tot allò del tanatori. Un lloc per a la mort, com el cementeri, instal·lat en el món dels vius; un lloc per als vius, en realitat.

Construït als afores de la ciutat, sobre un petit puig al costat del riu, el tanatori s’erigia solemne i modern. Envoltat de jardins silenciosos, de fonts ufanes; concorregut per ocells cantaires i esquirols esquius; sembrat de bancs buits i estàtues hieràtiques que et fan pensar en l’eternitat. Una mare i un fill passegen amb parsimònia i parlen amb la mirada posada en l’horitzó. El paradís; un paradís a prop de la ciutat i amb lloc per aparcar. Portes automàtiques, una recepció, marbre negre arreu. Una gran pantalla com la dels aeroports ens informa de la sala que hem llogat especialment per acomiadar-nos de l’àvia. No hi ha cap arribada, és la terminal de sortides. Sofàs, quadres de paisatges, gerros amb flors, cortines de vellut. Un maleït hotel.

Dedins la cambra reservada per a la nostra cerimònia particular, dins una vitrina, el cos jeu, sense vida. Seca, maquillada i vestida per a l’ocasió. Dins un taüt exposat amb una lleugera inclinació cap als interessats. Jo ja no sentia la seva olor, ni veia les taques de vellesa a la seva pell. Incrustada dins una vitrina: maquillada pels vius, transportada d’un lloc a un altre pels vius, morta pels vius; dedins una vitrina, com una joia darrere un mostrador. Un lloc impropi. Retinguda. Córrer. Córrer i córrer fins a trobar un lloc segurament més humil, però més digne i més íntim. I cremar-la jo mateix. Sí, jo mateix. Que no ho faci un altre. Que no la profani cap estrany. Incinerar-la i sentir la calentor del foc. No moure’m fins que el seu cos sigui cendra; fins que el vent s’emporti tot el que queda d’ella; fins que s’apagui el foc i una columna de fum s’alci com una serp cerimoniosa cap a la nit.

Ara, quan ho record, no puc evitar tornar a aquella sala: destrossar el vidre, fugir amb ella d’aquell lloc. Començar a córrer amb una morta maquillada, travessar el silenci dels jardins, passar per un semàfor en vermell, davallar per aquella costa asfaltada, entre les mirades de la multitud. I desertar del paradís, mentre el sol ens enrogeix els rostres. Tan sols nosaltres dos.