Geografies de l’absència

Xavier Mas Craviotto

GUANYADOR DEL 22È PREMI DE NARRATIVA CURTA PER INTERNET TINET

Les tardors mortes eren sempre la mateixa que tenia la mania d’anar tornant.

Mercè Rodoreda, La mort i la primavera

Hi ha també l’enyor que no s’anomena enyor. L’enyor negat que no reconeix la separació. Que converteix l’altre en una imatge interior que acompanya i nodreix, i es nodreix, endins d’endins. Vius perquè vius en mi. Allà lluny, tu, l’ésser de carn, tens només una existència fictícia, intranscendent.

Maria-Mercè Marçal, La passió segons Renée Vivien

Poses les flors al gerro amb molta cura i somrius. Són flors d’un groc llampant, badades amb una mena de desvergonyiment gairebé sumptuós. Semblen aferrades a la vida, com si mai s’haguessin de marcir. Segur que li agradaran. A ella li agraden molt, les flors. I immediatament la recordes de petita, en un camp immens de roselles, saltant i rient, i la mare dient ves amb compte, que cauràs. I ella, que de tan feliç que era ni tan sols la sentia, seguia saltironejant entre les flors, vermelles i vives com una infantesa. I tu t’ho miraves des del camí de terra perquè et feia por entrar en aquell camp: t’imaginaves que sota les herbes i les flors hi havia serps i insectes grossos com punys. I la teva germana, que et cridava, no hi pensava, en aquella mena de perills, perquè la bellesa sempre li pesava més. I a tu sempre et pesaven més les ombres que les llums, i per això has viscut sempre tan plena de pors i tan plena d’esquerdes. Vine! I collia poncells i amb els dits menuts i trèmuls els desvestia: gall, gallina o pollet? I tu, que seguies mirant-t’ho tot des del camí, vas notar que sobre el cap t’hi planava una ombra d’enveja, i vas emplenar-te de valor i, exhalant aire, vas fer un pas endavant. M’ha tocat un pollet! I alçava els braços amb el poncell badat com si fos un estendard que celebrava una victòria molt íntima. I tu vas fer un altre pas endavant amb aquelles cametes boterudes i aquells genolls inflats. I ella venia a buscar-te amb un ramet de roselles a la mà. Vine a jugar amb mi. I tu miraves el cel i veies els avions solcant el blau amb un fil de fum tan blanc i llanós que semblava una filera d’ovelles lentes. I la teva germana, que veia que miraves cap amunt, també mirava cap amunt. I et deia que un dia marxaria molt lluny. I tu li deies que on aniria. I ella et deia que ben lluny, ben lluny. I us abraçàveu i sortíeu del camp perquè ella sabia que et feia por no saber on trepitjaves. Com quan els pares us duien al pantà i ella de seguida s’hi ficava, però tu no t’hi banyaves mai perquè amb aquella aigua tèrbola i bruta no podies veure el fons, i te l’imaginaves tot ple de desnivells abruptes i remolins i vidres i serps d’aigua i hams oxidats i silurs immensos. I ella es capbussava i jugava i esquitxava i tu t’ho miraves des de la riba amb la boca entreoberta i les ninetes dels ulls empetitides per la claror i la gelosia. No era una gelosia maliciosa. Era una mena d’admiració trista. De vegades volies ser la teva germana per deixar de tenir por del món i de la vida, mastegar els instants com ho feia sempre ella. Volies aprendre a sortir de tots els refugis, deixar d’aixoplugar-te sota sostres que no deixaven entrar la llum del món. I ara que has posat les flors grogues al gerro penses en ella perquè per fi, avui, ve a veure’t. Has esperat anys i anys aquest moment. Ho has preparat tot escrupolosament, cap detall se t’ha escapat. Has tret la pols, has alineat les cadires, has preparat aquell pollastre al forn amb patates i ceba que tant li agrada. I has obert de bat a bat la porta que dona al terrat, perquè des de dins es vegi l’esclat de colors i d’olors i de vida que emanen les flors que vas anar a comprar especialment per a ella. I vas pensar que s’hi sentiria més còmoda, a casa, envoltada de flors, després de tants anys de ser a l’altra banda de l’Atlàntic. No saps per què, però, de sobte, a la memòria se t’hi encén el rostre contret de la mare i els llavis tensos del pare quan la teva germana els va dir que se n’anava. A Boston? Sí, mare, a Boston. Però què hi has d’anar a fer, allà, tan lluny? Vull anar a la universitat. Però si n’hi ha moltes, d’universitats, aquí. Però ella que no, que volia anar a Amèrica perquè allà la vida s’infla i s’enfila cel amunt com un globus d’heli, i que volia conèixer món perquè tot això ja ho tenia molt vist, i que s’havia estat mirant universitats i Boston era una ciutat que no s’acabava, una ciutat ben plena de ponts que desafiaven les aigües i enllaçaven les terres. I tenia mar. Boston tenia mar i ella sempre havia volgut viure a una ciutat que s’alcés vora del mar. Perquè el mar és la vida que mai s’acaba. I jo tampoc vull acabar-me mai. Deia aquesta mena de coses, la teva germana. I tu et miraves els teus pares, capcots i amb una mica de tristesa a les espatlles perquè sabien que diguessin el que diguessin no la farien canviar d’opinió. I la por, líquida, se’t va ficar pels ossos i els músculs i els tendons, perquè vas imaginar-te una vida sense ella, i tot se’t feia absència de seguida. Una absència escarpada, com una geografia impossible on ben aviat t’estimbaries una vegada i una altra. I vas imaginar-te la casa sense la teva germana i només hi podies veure una penombra somorta i l’enyorança espessa dels pares, aguda com un bec d’ocell. I se’n va anar. I per primera vegada a la vida vas saber què era palpar el buit. Perquè el buit se’t va fer sòlid, com si fos de formigó i esclafés el silenci de tota la casa. I aquell buit se t’abismava cos endins i semblava que no se n’hagués d’anar mai. I te la imaginaves a Boston, tota plena de llum, i tu vivies tancada a casa, inflada de fosca. I les parets se’t van fer més gruixudes i el silenci queia com la pols sobre totes les coses. De vegades et trucava. I aquelles trucades eren com ràfegues d’oxigen injectades a pressió als pulmons d’un nàufrag que boqueja, enmig del mar, amb l’aigua a l’altura de les temples. Estic molt bé. I vosaltres, com esteu? I tu dient-li que bé, que els pares estaven molt enfeinats i que tu ja havies decidit que aniries a la universitat a estudiar periodisme, però que et quedaries aquí, perquè no volies deixar sols els pares. I després de dir això vas sentir una punxada a l’estómac, perquè no volies que se sentís malament per haver-se’n anat, però de seguida vau posar-vos a parlar d’una altra cosa i et va dir que vindria a passar el Nadal aquí. I tu et vas posar molt contenta. I vas pensar que et feia por que agafés un avió tantes hores per creuar aquella massa immensa d’aigua. I van arribar les festes i també un fred glacial que se’t feia dens a dins els pulmons i se t’hi arrapava com la pleura. I ara els records se’t fonen com si fossin de gel: un abisme que escapça en dos un camp immens de terra. És un buit estrany i fosc que no saps com omplir. De seguida va tornar a ser a Boston i vas inventar-te el record de la teva germana asseguda a taula, amb tot de plats i espelmes i menjar nadalenc al davant. I quan se’n va tornar a anar, surava per la casa un dolor molt dens, d’aquells que bateguen als mobles, al sostre i a les parets. I tot va amarar-se, de sobte, d’una estranya sensació d’irrealitat, perquè se n’havia tornat a anar. Hi era i, de sobte, ja no hi va ser més. Com si la seva presència durant les festes hagués estat una mena de miratge consolador, imaginat. I vas entendre que l’absència era com la tardor, que sempre té la mania d’anar tornant, encara que caiguin les fulles i s’assequin les branques dels arbres i comencin a arribar, lents, els primers freds. I ara pares la taula amb molta cura: un plat per a tu i un per a ella. I poses els gots de vidre cisellat de l’àvia. I els coberts de plata. I deixes el pollastre al forn perquè no es refredi. I al mig de la taula minuciosament parada, hi col·loques les flors, grogues i obertes com boques, que ho impregnen tot d’un perfum tènuement dolç. I mires el rellotge. Deu ser a punt d’arribar. Sents una opressió a la boca de l’estómac. Els dits et tremolen una mica. I llances una llambregada plena de tendresa a la foto que hi ha emmarcada sobre el moble. Ella i tu. Agafades de la mà. Sou petites, encara. Sou al mig d’un camp de roselles. La mare va sorprendre’s tant que haguessis decidit ficar-t’hi, allà dins, entre les flors i les herbotes i els insectes, que va decidir fer-vos una fotografia. I quan els pares es van morir i buidaves la casa, te la vas voler quedar per veure-la cada dia i enyorar una mica menys la teva germana, o per enyorar-la una mica millor. I penses que avui us heu de fer una altra foto per emmarcar-la i posar-la al costat, perquè a la del camp de roselles sou massa petites i gairebé no t’hi reconeixes, amb aquelles dentetes que semblen de nacre i aquells ullets astuts de sargantana. I penses en els pares, que ja no hi són, i en la teva germana, a qui et fa molta por de no reconèixer perquè, encara que de tant en tant hagi vingut a veure’t, fa anys que no ve. Sempre està tan enfeinada… I t’explica que Boston és una ciutat immensa, i que un dia has de venir a veure-la. Però et fan por els avions, i tu li dius que sí, i mous el cap i li promets que un dia aniràs a Amèrica i t’estaràs amb ella dues setmanes. Però en algun replec del cos t’hi afora la por de sempre: no hi aniré, et dius. No hi aniré. Perquè t’imagines a dins de l’avió, surant enmig del buit, i et venen nàusees tan fondes que sembla que el cos hagi de vomitar-se a ell mateix. I et dius que no, que esperaràs el que calgui fins que sigui ella la que vingui a veure’t. I avui és un d’aquests dies. I l’esperes amb una devoció malaltissa, i acabes de polir els últims detalls: un cobert mal alineat, una flor una mica torta, les cortines mal posades. I somrius. Tot està a punt. I mentre fas temps per esperar-la, mires aquell calaix. Com si, en la seva senzillesa, et cridés amb una veu molt muda. I vas cap al moble com narcotitzada, caminant molt a poc a poc, sense fer soroll. Sospires i et col·loques bé els cabells al darrere de l’orella. I amb un gest lentíssim, obres el calaix, i en treus un tros de paper de diari antic, de vint anys enrere. Una notícia. El titular: «Un avió amb 287 persones a bord s’estavella a l’Atlàntic». El subtítol: «L’aparell, que anava de Boston a Barcelona, ja havia patit problemes tècnics al vol anterior. No hi ha supervivents».

Sents uns passos que pugen les escales. Sona el timbre i, d’una revolada, tanques el calaix.