Sonata

Jacint Bofias i Alberch

En Crescenci Raurell venia del cementiri amb el pas pausat de la gent gran. Tenia noranta-tres anys i acabaven d’enterrar el darrer amic que li quedava. El seu ateisme no li havia impedit assistir a la missa per en Moisès, que sempre havia estat creient. L’església estava plena, cosa que demostrava, deien, que la gent l’estimava. Després, al cementiri, només la família directa i ell, l’últim de la colla.

A la sortida, els familiars van oferir-li portar-lo a casa, però volia caminar. El cementiri de Calella mira al mar i probablement els morts gaudeixen de millor vista que la majoria dels vius. Va resseguir el camí arran de mar fins arribar al passeig i després al mateix banc de cada matí, des d’on podia contemplar el mar. Estava ocupat per una parella estrangera jove, potser russos, rient, besant-se i vessant felicitat per les fustes i les potes del banc. Se’ls va mirar uns minuts, gaudint de l’alegria de l’escena. Al final, però, les cames li pesaven i li va fer por caure a terra.

—Puc seure?

Sense entendre les paraules, els dos enamorats van aturar els jocs, es van apartar i van adoptar una postura més formal. Hauria volgut dir-los que no calia que paressin per ell, però ni sabia expressar-ho ni tenia ganes d’intentar-ho. Aquell pensament el va fer somriure mentre s’asseia al tros que li havien deixat lliure.

Va posar el bastó entre les cames, va treure la pipa i el tabac de la butxaca. Va emplenar la cassoleta i el va prémer amb l’atacador. Era una pipa heretada del seu pare i amb un valor sentimental enorme. Quan anava a les revisions mèdiques, li prohibien invariablement el tabac. «Tots els metges que m’havien dit que el tabac em mataria ara són morts», responia impertèrrit quan l’hi retreien. «Què em pot passar? Que em mori?», i ell mateix reia del seu acudit. Fins i tot, després d’anys de la mateixa broma, encara li feia gràcia i s’ennuegava tot rient; i encara reia més de l’atabalament dels altres per la seva tos seca i profunda.

Amb la pipa encesa i els ulls fixos en el mar, mirant el no-res i veient-ho tot, va pensar en en Moisès i en tota la colla. Va recordar les incomptables aventures d’adolescents, a principis i a mitjan anys cinquanta, amb les estrangeres que venien de vacances. Aleshores ells eren els amos del món i l’objecte de desig de les agosarades alemanyes, les obertes daneses i alguna americana moderna i revolucionària. Li entendrien la memòria les barrabassades de joves, quan el món era seu i tot estava per descobrir. Havia viscut una bona vida i n’estava satisfet.

Va visualitzar l’Eulàlia, la pintora, l’escultora. Una gran artista, en majúscules. Havia estat dolorós veure-la morir; una aflicció agreujada per l’amor ininterromput entre pare i filla i només pal·liada per l’orgull de les seves obres. Havia mort d’un càncer molt ràpid als setanta anys. L’hi van detectar tard i ja no van ser a temps de fer-li cap tractament. Els metges van dir que se n’havia anat mentre dormia i ni se’n va adonar. Ell també volia una mort així. Però no hi hauria ningú per vetllar-lo. Feia anys que el seu germà i la seva dona havien mort també i ja no quedava ningú de la família. Tampoc cap amic i només algun conegut sense importància. Aquests pensaments no li provocaven tristesa. Les coses eren com havien de ser.

Mentre assegut davant el mar, repassava els darrers companys i parents perduts, més enllà, a la sorra, va passar un nen que el va mirar i el va saludar. En Crescenci no el va reconèixer, però li recordava algú. Era un desavantatge de l’edat no recordar les coses interessants.

Estirats al llit, els pares, sobretot el pare, estaven angoixats amb l’amic imaginari del seu fill. Ell temia que declaressin que el seu fill era boig i l’hi prenguessin. N’havia sentit casos. En Bernat, que era pescador com ho havia estat el seu pare i com ho seria el seu fill, era partidari de treure-li aquelles cabòries amb una bona pallissa, com anys enrere li havia ensenyat el seu pare que es fan aquestes coses, però la mare, que havia perdut la seva de joveneta i havia hagut de fer de mediadora mil vegades davant del seu propi pare, va reconduir la situació. Ella parlaria amb el fill i li faria entendre el perill de parlar constantment amb algú inexistent. Al final, en Bernat va cardar durant un minut i mig amb la seva dona per desfogar-se i es va adormir. Esgotat i satisfet d’ell mateix.

L’endemà, la Rosa va parlar amb el seu fill de vuit anys.

—Crescenci, el teu pare està molt preocupat amb el teu amic Miquel.

—Per què? Em fa companyia. L’altre dia, a la nit, que se sentien remors estranyes i tenia por, em va abraçar i em va tranquil·litzar. A més a més, ell pot veure-hi en la foscor i m’avisarà si ve cap monstre mentre dormo.

—En Miquel no existeix.

—Sí que existeix. Però no li agrada la gent gran i s’amaga. És tan real com tu i com el papa. I és amic meu.

—Ja n’hi ha prou! Si segueixes amb aquesta història, el pare t’haurà de castigar i després vindrà la policia i se t’emportaran. És això el que vols?

En Crescenci va plorar i la seva mare el va abraçar, mentre sentenciava amb contundència irrefutable que aquí s’acabava aquella història i no en tornarien a parlar més. Molts anys més tard, la filla d’en Crescenci li explicaria que un terç dels nens tenen amics imaginaris i que aquests nens són més empàtics i amb millor capacitat d’expressió, de lectura i de comprensió perquè primer ho expliquen als seus amics imaginaris i quan ho narren als altres ja no és el primer cop que desenvolupen el relat.

A partir d’aquell dia, en Crescenci i en Miquel es van haver de veure d’amagat i mai més no va poder parlar del seu amic amb ningú. Quan va fer tretze anys, la vida va oferir-li més atractius i descobertes a fer i va anar-lo deixant de banda i oblidant. Als catorze gairebé no recordava la cara ni la veu d’en Miquel i un dia l’adolescència va irrompre explosiva i rica d’experiències, com sempre arriba.

Havien passat dos mesos de la mort d’en Moisès i en Crescenci es preguntava què hi feia al món. Cada dia sortia a passejar, s’asseia al seu banc davant la platja i gaudia del mar i dels records. A voltes, a la nit, quan es quedava sol al pis, pensava que qui organitzava les morts i els naixements s’havia oblidat d’ell i l’havia deixat allà eternament fent els mateixos passejos i revivint el mateix passat amb nous matisos, com a mostra viva d’una època i d’unes vivències. En Crescenci no es queixava, mai no ho havia fet. Acostumat a buscar la part positiva en tot, no estava tan malament poder gaudir del sol, del mar i d’alguna conversa ocasional que tenia amb vells xarucs esporàdics que ni coneixia ni el recordaven.

L’insomni s’havia anat fent més present els últims anys. A la nit s’anava adormint i despertant i quan es desvetllava intentava no aixecar-se per facilitar la tornada de la son, que sempre es feia pregar i la majoria de vegades no arribava.

El darrer divendres de tardor es va despertar quan li semblava que s’acabava d’adormir; com sempre que es desvetllava. Va sentir un soroll de passes que venia del menjador i de cop i volta es va desensonyar del tot.

—Qui hi ha?

Els passos es van fer més clars, apropant-se a l’habitació. El desconegut va encendre el llum i la claror sobtada va enlluernar en Crescenci.

—Hola, Crescenci. Com estàs?

Era una veu infantil i quan els seus ulls es van acostumar a la llum, va veure un nen a la porta, mirant-lo divertit. El mateix nen de la platja el dia que van enterrar en Moisès. Va trigar a reconeixe’l.

—Miquel!

En Miquel va riure content i va seure a l’espona del llit enriolat.

—On eres tot aquest temps? —va preguntar-li atònit en Crescenci.

—Els teus pares no volien que ens veiéssim. Vaig tornar a casa i he estat allà, esperant el moment de retrobar-nos.

Van estar-se hores i hores parlant, revivint els jocs de la infància, recordant els altres companys d’en Crescenci i tot el que havien anat aprenent junts sobre el món i com és la gent. Al final, en Crescenci es va adormir esgotat i feliç. Quan es va despertar, en Miquel se n’havia anat.

Es va llevar i va començar la mateixa rutina quotidiana dels últims anys, però mirava arreu esperant reveure el seu amic de la infància. Ara que l’havia recuperat no volia tornar a perdre’l.

Al vespre, quan es va quedar a les fosques, en Crescenci es va tranquil·litzar quan en Miquel va tornar i va encendre el llum perquè parlessin tots dos i tornessin a ser nens. Cada nit.

Fins que un dijous en Miquel es va presentar amb cara trista i aire moix. En Crescenci va preguntar què li passava i el nen va explicar-li que els seus pares li havien prohibit que tornés a veure el seu amic. Els pares d’en Miquel afirmaven que en Crescenci era un amic imaginari i justificaven la prohibició perquè si no deixava de veure’l, no podria evolucionar i fer-se gran.

—Durant un temps haurem de deixar de veure’ns —va acabar—. Però no pateixis. Seguirem sent amics, encara que no ens veiem. En això es basa la vertadera amistat, com la nostra.

No recordava quan feia que no vessava una llàgrima i es van abraçar en silenci.

Uns dies més tard, quan els veïns van avisar la policia perquè el pis feia pudor, van trobar-lo al llit. El metge forense que en va certificar la defunció explicava als seus companys que mai no havia vist un cadàver amb un somriure tan plàcid, tan serè i de tanta pau. «Jo vull morir així», concloïa el jove sanitari.