Glòria

Blai Felip Palau

La meva astúcia. Això és el que els va enfurismar. També l’absoluta manca de respecte que els tinc. No podien tolerar tanta insolència. Per tant, em van castigar. Els dolia més l’ofensa del meu atreviment que el delicte en si. De fet, ningú no es va posar d’acord en quina va ser, exactament, la falta que vaig cometre. Evitar el rapte? Anorrear la mort? Desobeir Zeus? Tant és. Ni jo recordo quins van ser els arguments esgrimits per imposar-me aquesta condemna mil·lenària, inabastable. Però són així, els déus. Éssers capriciosos i prepotents, que jutgen després de retòrcer les lleis segons els convé i converteixen l’exercici del seu desgovern en un càstig injust i infinit. Insuportable. Insofrible aquest dolor que m’esgarrinxa cada cèl·lula, que em burxa cada racó del cos. Sí, una mica de descans m’anirà bé. Em posaré inclinat; així, en aquest angle, l’apropiat per evitar que aquesta immensa roca m’obligui a fer un pas enrere i m’arrossegui, de nou, muntanya avall. És important recuperar l’alè. En la seva omnipotència, els déus creuen que l’escarment que m’han imposat va més enllà del que és suportable per a un ésser humà, còpia imperfecta i maldestra dels seus poders incommensurables. Es vanten de la seva superioritat. Però jo aprenc. I he tingut temps de recórrer i reconèixer cada centímetre del tonatge d’aquest rocall, que diuen que el van dur de la pedrera del Mèdol, propera al Mare Nostrum. Aquesta roca gairebé esfèrica encara està impregnada de l’essència de salobre. Em recorda els viatges mar enllà, quan els esquitxos de les onades enardides em mullaven el rostre i l’aventura del desconegut feia perillar les empreses. Ha quedat amarada pels segles de l’aroma de la nostàlgia que m’entristeix i m’esperona i m’empresona i m’allibera… i a estones em xucla aigües endins, endut pels vents de la glòria, i en els moments més durs em llença inert a la platja, amb les restes d’un naufragi colossal. Però aquí segueixo, carregant aquest pes innoble. Obligat a dur-lo al cim d’aquesta muntanya viva i calenta, que rebenta pel lloc més inesperat, quan la força del seu interior s’allibera i escup rierols de lava i gasos sulfurosos irrespirables. Vapors que m’ofeguen i em deixen sense l’oxigen per a l’últim esforç. Núvols pudents que m’han derrotat en les poques ocasions en què he estat a punt d’aconseguir el que era irrealitzable. I això que els meus braços, endurits com l’acer, suporten la superfície de la roca, clavetejada de petites pedres que tallen com ganivets i m’esquincen els palmells i em fereixen sense pietat els dits, el pit, el rostre, l’abdomen… També les espatlles, quan en el darrer esforç per vèncer el gran repte decideixo que és millor que el pes impossible de la meva penitència es carregui en els muscles i que les cames m’ajudin a frenar la irresistible tendència a endur-se’m costa avall. Surten més gasos, que els sento com xiulen entre les clivelles del terra rugós i ardent. No els veig perquè em van cegar, per arrodonir la condemna. Però no els va sortir del tot bé i la natura m’ha permès percebre ombres en els objectes i en tot el que m’envolta. I allà on la meva vista no hi albira, el tacte s’hi aventura i els sons i les olors m’ensenyen i informen de tot. Els déus, que ho saben tot, això ho ignoren. I quan estic en aquesta posició, d’esquena a l’objectiu final, és el moment en què el pensament em tenalla i es debat entre continuar amb el cruiximent absolut del cos, lleument excitat encara per l’afany de victòria, o cedir a la debilitat causada per la defallença. És el moment en què em rendeixo de nou i la pedra es precipita muntanya avall, a molt poques passes del cim d’aquest turó que sempre creix, empès per la força del ventre incendiat i sagnant. Ja sé que els déus em vigilen. I em fereix l’orgull les seves riallades i burles quan la pedra davalla i el meu rostre es converteix en l’espectre de la derrota. Per això em van fer immortal, perquè volien que el meu puniment fos etern… Però avui s’enduran una sorpresa aquests déus mancats de misericòrdia, aliens a l’esdevenir i patiments humans, avorrits de si mateixos, cansats de saber el que ha de succeir, perquè els seus capricis són ordres que el cosmos no s’atreveix a discutir. Ignoren que el meu vigor, minvant, ha après a dosificar-se centímetre a centímetre durant aquest recorregut infame. Desconeixen que els meus pulmons emmagatzemen l’oxigen necessari i només deixen escapar l’imprescindible. No saben que la sang em circula amb l’empenta adequada; la que el cor, més savi que jo, creu convenient; que els bíceps dels braços i cada fibra del cos, tots al límit, conserven l’energia adient i només utilitzen la que és imprescindible; que els peus, nafrats però ben entrenats, ja no experiment turment. I que talons i dits es fixen a terra com urpes de ferro, perquè ja han salvat la part final, on els pedruscalls causen lliscades, i que resisteixen la cremor de l’amenaça permanent d’ejecció de la lava que circula per les venes del subsòl. Sí, avui és el dia per a l’assalt final. I, a menys d’un pam d’arribar al cim, en una zona on una tímida molsa ha crescut perquè mai un peu humà ni el pes d’aquesta immensa roca hi han arribat, adverteixo que els déus estan expectants. Neguitosos. Ells, que presumeixen que res no se’ls escapa, ignoren de quina matèria estic fet, jo. El mite. La inevitabilitat del destí, la repetició fins a l’infinit de la mateixa escena, la suficiència, els ha fet ignorants dels senyals que esbossaven el que estic a punt d’aconseguir; el canvi que esmicolarà el pes d’aquesta condemna perpètua. Puc percebre com els desassossega la possibilitat que el joc s’acabi per sempre. Estan nerviosos, sí. Diria que m’observen temorosos. I tant! Ara és el moment. Em giro lentament i deixo que el pedrís em fereixi l’esquena, mentre suporto aquest pes monumental. Dirigeixo la vista al cel. El sol m’enlluerna. És agradable. Les ombres desapareixen en la meva claredat d’invident. Despullat, estic preparat per assaborir la dolçor de la glòria, la venjança de l’ésser inferior. Amb els peus arrelats, l’esquena i els braços repenjats a la gran roca, aprofito l’últim esforç de què soc capaç i l’empento amunt. Sento el retruny de les protestes dels déus, que m’atalaien, em maleeixen i m’acusen de desobediència i de supèrbia i m’amenacen amb venjances i tortures inimaginables. Però segueixo empenyent. Sé pels seus comentaris barroers i les expressions intimidatòries que em manca menys d’un centímetre per fer possible l’objectiu. I em sobren forces. I perquè així ho entenguin, aixeco la barbeta i el puny esquerre, amb el dit del mig ben dret, perquè el missatge els quedi clar. I ara que sé que tinc l’objectiu a l’abast i que copso que la còlera dels déus és il·limitada, perquè saben que ho tinc a l’abast, m’aparto i deixo que la roca s’estimbi amb tot el terrabastall habitual de roquissars que espeteguen i de branques, arbres i matolls… tot esmicolat i arrabassat per la força de la pedra destructiva que retorna al cau, i en el seu recorregut obre escletxes per on s’escapa el pus de fames i efluvis irrespirables. M’assec al terra del cim i somric, satisfet. I amb el dit aixecat com un far cap al cel els informo que ja no baixaré més a buscar la roca immensa que m’ha acompanyat tots aquests segles i que ha estat la confident de les meves tribulacions i frustracions. I els dic que la meva missió s’ha acabat, perquè jo ho vull. M’allibero de la vostra sanció, cabrons! Que us bombin, déus de merda de l’Olimp! Ja no em feu por, malparits!

I ric i ploro, i ploro i ric, fins que em fa mal tot el cos.

Però, què és aquest xivarri? De què riuen, els déus, ara? Èol, ets tu, pare? Sí, digues-me. Com? Dius que hi ha humans disposats a penjar-se la gran pedra a l’esquena, dins d’un cabàs? I pujar-la fins al cim? I que ho intenten muntats en bicicleta? I dius que ja estan acostumats a les feines feixugues i ingrates? No fotis, Èol! I que ho fan a canvi de jornals de misèria? I que treballen per a empreses com Javinc, Deliverum o Rapidum? No m’ho puc creure! I que es disputen aquesta condemna a través d’unes aplicacions de mòbil? Com dius? Que ja ho estan intentant? No fotis, pare, no fotis! Que això és la modernitat? Doncs a mi em sembla, pare, que no han canviat tant les coses!

I ara mateix, Sísif, mite vivent i mortal, després d’haver-se alliberat de la condemna perpètua, dubta. Amb l’orella atenta i la vista ennuvolada, sabedor que la satisfacció dels déus torna a ser plena, vacil·la si és millor plantar-se al cim i gaudir del triomf i la llibertat en actitud desafiant, o si és preferible baixar a buscar la gran roca, foragitar aquests nouvinguts i encadenar-se de nou a l’heroisme del repte impossible.

Capcot, amb unes llàgrimes que s’evaporen en tocar el terra bullent, vol creure que, al capdavall, també hi ha glòria en la desgràcia immortal del mite vençut.