El retorn d’Odisseu a la pàtria
Albert Pardo Picón
MENCIÓ ESPECIAL DEL 22È PREMI DE NARRATIVA CURTA PER INTERNET TINET
Odisseu va tornar a la pàtria. Peus salats i cabells d’espart. La seva manera de caminar inspirava indiferència, els llavis eren finíssims, com la línia que separa el cel de la mar. Qui no podia sentir-se atret davant d’aquella bellesa, de l’èpica d’un cos mig despullat, que glaçava tots els ulls de la mar? De l’aigua estant, semblava un déu salat: unes algues pintades de capvespre tapaven els genitals d’aquell homenot; el groc dels ulls —carregat d’històries eròtiques— s’anava tornant de blanc; els braços inflats i plens de ferides despistades fregaven la superfície de l’aigua; les cames mig amagades a la mar jugaven a veure’s reflectides sobre l’espill marítim. Afegim-li un esgotament moral a les espatlles. Es va girar i el cafè de la seva pell, a contrallum, explotà en forma d’orgasme: un triangle de marbre torrat, espatlles rectes i fortes, dues dunes àrides i fixes. Odisseu —potser— havia assumit que ja era el moment de tornar a la seva terra, de trobar-se amb els seus conciutadans i reveure els ulls d’aquella dona pura. No era, doncs, el moment més tràgic de la seva vida?
Una gota de suor —o potser de mar— caigué sobre l’escuma mig de blanc, mig de marró, mig de groc que l’envoltava. Aquells peus heroics submergits a l’aigua serviren d’escala a dos crancs que, tot adoptant el rol fantàstic de mugroneres, pujaren fins als seus pectorals. Atenea no hi era. Qui sap quan apareixeria per aconsellar-lo? La seva arribada era confusa: l’etern combat entre l’amor racional i irracional havia acabat. La victòria dels valors tradicionals pouava als ulls d’ametlla d’Odisseu. Llàgrimes de ràbia: no volia tornar. Què anava a explicar a aquell senyor sobre la teoria de la carn? I a la veïna del 3r 2a, com li explicaria l’absència epistolar des que sortí de la pàtria? Com podria explicar al carnisser la transformació porcina dels seus companys de viatge? I a la sacerdotessa que vivia als afores de la ciutat, com li explicaria l’estada a les portes de l’Hades? I a la seva muller, com li explicaria el contacte místic amb les sirenes alades? Tenia por d’explicar les anècdotes del viatge i sentir-se jutjat de foll. Tenia por de ser la riota de la contornada.
Tomàs mastegava el salobre del paisatge. S’adonà que la tovallola s’havia embrutat de sorra. Una mosca blava se li posà a la punta del nas. De sobte, la presència d’Odisseu el deixà de pedra. Aquella aparició li colpí la memòria. El cos d’aquell home, que sortia de l’aigua i es dirigia a la vora de la mar amb gran indiferència, activà tots els engranatges de la memòria de Tomàs. Les peces rovellades del motor memorístic encaixaven amb dificultat: la distància espacial i temporal era coberta d’una pols incerta. Recordava cossos a contrallum, recordava un torrent de pell baixant pel seu cos líquid, recordava el combat ferotge de la carn i la pèrdua d’uns ulls que es dissolien una nit sense estrelles.
El cos de Tomàs no era èpic; era, més aviat, poètic, fi com una capa de caramel cremat. L’aroma de la seva pell era tràgica, com el que desprèn el gessamí alguna nit d’estiu. Desxifrar i descriure un cos com el de Tomàs no és senzill: precisar el color dels seus ulls, descriure la textura de la carn dels llavis, pintar els cabells bruts de sorra o esculpir un cos de vidre se’ns presenta com una tasca massa complexa. Amb tot, però, ens quedem amb l’estructura de sonet de les seves cames: dos quartets de cuixa i dos tercets de bessons. La rima ens podria conduir al pubis hipersensible del noi, dins d’un banyador a la moda. Les constel·lacions de Tomàs, de cafè o melanina, es concentraven a la cara i als braços. Cada punt condensava l’essència poètica del nostre heroi, cada punt demostrava la sensibilitat d’un poeta expectant de l’èpica de la carn d’Odisseu. Com podia respondre davant d’aquell semideu una ànima tan humil i senzilla com la de Tomàs?
El silenci li envaí la gola. Sentia com una densa saliva de ciment davallava per la laringe i omplia totes les cavitats pulmonars tot impedint-li la respiració. Els records florien en fixar-se en aquella cicatriu coneguda. La concepció del cos d’Odisseu es materialitzava a poc a poc a la realitat de Tomàs: no estava somiant. El fil fílmic de la memòria anava desfilant per les retines del nostre heroi mut. Una carícia, un braç que envoltava l’esquena, unes cames que consolidaven el seu sonet, uns ulls que s’enganxaven a la carn, un gemec de passió i uns llençols desgastats. El primer record, el primer poema: una pàtria, potser, que no estava del tot consolidada però que havia estat conquerida.
Per a Tomàs la pàtria era la solució de dos cossos que comparteixen l’art de la poesia. Sentia que el seu cos havia estat conquistat per Odisseu, el seu mestre d’arts poètiques. Aquell primer record li feu saltar una llàgrima de petroli. Seria capaç de recordar les experiències viscudes abans de la partida? Com seria el diàleg entre aquells dos poetes? El reconeixeria en veure’l? En cas afirmatiu, s’emocionaria? Ja feia més de deu anys que havia marxat. Abans de la partida d’Odisseu, Tomàs només tenia setze anys. Havia passat tant de temps que la pell ja no lluïa com abans: els pocs pèls que li pujaven per les espatlles s’havien espargit i ennegrit per tot el cos; el pit era un jardí fosc i rinxolat. Aquell Tomàs contrastava amb el del passat, pelat i pueril, amb una concepció poètica gairebé romàntica, fogosa.
De fons s’alçaven unes violentes estructures de ferro en forma de grues: el port de la ciutat. Els banyistes començaven a abandonar la platja: la mar cada cop es tornava més violenta. Tomàs es farcí el cap de dubtes i reflexions llampegants. Les preguntes que s’anava fent li colpejaven el cervell, el ferien i li provocaven un dolor insistent: el seu jo no corresponia amb el del passat —de la mateixa manera que el del seu company—. L’existència de Tomàs prenia unes dimensions esperpèntiques, el silenci s’assecava i el paisatge es reduïa en un ridícul fotograma íntim. L’arribada d’Odisseu despertava certes inquietuds al nostre heroi. Per què havia tornat? Com seria després d’aquell llarg viatge?
Odisseu posà els peus a terra ferma i Tomàs automàticament es redreçà. Un raig de sol intentava trencar la barrera de núvols i Tomàs veié que era l’oportunitat per dirigir-se a l’antiheroi i donar-li la benvinguda. Avançà tot decidit. Pel seu cap una barreja de mel i bilis es barallava en forma d’inseguretat. Temia que Odisseu no el reconegués, que el rebutgés, que l’hagués oblidat. Pensava en la fugida i les últimes paraules que li digué. Els dies de solitud fins oblidar-lo. Intentava aclarir la gola, trencar amb el bloc de ciment que el tenia sense respiració. Cada batec li movia les venes. El contacte amb la sorra el relaxava. Seguí avançant. Odisseu s’adonà que un subjecte s’atansava cap a ell. No sabia qui era aquell estrany, abaixà les celles. Veia uns ulls plens de por, de dubtes. Veia uns ulls que recordaven. De sobte, sentí un llampec al coll. Tenia les mans plenes de curiositat. Tomàs era davant d’Odisseu, tots dos romangueren uns instants callats, mirant-se.
—Odisseu!
Tomàs s’havia alliberat. En el moment que pronuncià el nom del seu estimat mestre li caigué la pell de la memòria. Es materialitzà a la llengua la contemplació dels cossos, l’art del sexe estètic, la resistència d’un mugró i la boca aferrada al coixí. Aquell mot que pronuncià li causà un calfred a l’ànima. Se sentia inflat. S’elevava. Volia menjar poesia. Volia devorar poesia. Odisseu se’l quedà mirant amb menyspreu. No podia despistar-se ni un minut: havia tornat per marxar tan aviat com fos. Havia de complir amb la tasca dels déus per ser un home lliure. Reveure Tomàs no fou res més que un fet irrellevant en el seu retorn. L’havia reconegut per aquella mirada llampegant i recordà el poder del seu sexe dins la boca de Tomàs. Aquest fou el primer record d’Odisseu. A continuació, recordà uns versos que encaixaven en aquells ulls i sentí una fiblada a la cama. Mirà cap a la dreta i veié les obres faraòniques de la ciutat. Mirà cap a l’esquerra i una urbanització per a gent rica s’alçava als peus de la mar. Mirà a Tomàs amb indiferència i, com si parlés a un desconegut, digué les següents paraules alades:
—Tinc pressa, Tomàs.