L’Àngela

Josep Maria Arnau de Bolós

—Jo marxo, Àngela. Estic esgotada, avui no hem parat ni un moment.

—Ves, ves. Ja m’organitzo.

—Se me n’oblidava…, el solitari de la divuit encara hi és.

—Ha trucat algú demanant per ell?

—No, no. Però ell m’ha preguntat per tu. I que si tenies el torn de nit.

La planta estava plena. Al matí havien mort tres pacients, però de seguida els llits s’havien ocupat amb nous ingressos. L’Àngela va pensar que, un cop s’hi posés, hi estaria força estona i va decidir anar-lo a veure abans de començar.

L’habitació divuit quedava al final del passadís que creuava la planta. Quan va entrar, ell estava assegut a la cadira amb la bomba de morfina al seu costat. Eren inseparables. La bata-pijama deixava al descobert el pit, on es marcaven totes les costelles. El va veure més pàl·lid. La butaca de l’acompanyant seguia esperant en un racó. La tele apagada i res a sobre el llit. Damunt la tauleta de nit només el telèfon i la cartera. Feia dies que ni demanava el diari per llegir.

—Com has passat el dia? —va preguntar l’Àngela.

—Mira, desitjant que arribi la nit. A veure si avui el dolor em deixa dormir.

—Vols prendre alguna cosa abans?

—Cap al llit, cap al llit… no m’entra res —es va posar la mà a la panxa—. Et quedaràs una estona?

—Ara estem molt enfeinades. Potser més tard.

El va ajudar a posar-se al llit i va tornar al control. Els pocs familiars que quedaven a la unitat de cures pal·liatives anaven marxant i alguns, quan s’acomiadaven, repetien preguntes sobre quant durava l’agonia. El seu cas era diferent. Li havia deixat clar el dia que va ingressar, feia gairebé un mes.

—Si fa falta, es quedarà algun acompanyant? —va voler esbrinar.

—No ho crec pas.

—Té família?

—Tinc família, però estic sol —va avisar ell, amb els ulls clavats a la paret. «Per què te’n vas, Joan?», havia estat la pregunta, aquella tarda d’hivern. I «no ho sé ni jo», la seva resposta.

—No pateixi. Sempre avisem els familiars.

—Faci, però no crec que vingui ningú. M’ho he guanyat a pols. —Seguia amb la mirada perduda. «Doncs si no ho saps ni tu, no tornis mai més, Joan», així havia acabat tot.

—Vaja, no llenci tan d’hora la tovallola —va suggerir ella.

Ell no va llançar la tovallola i cada dia preguntava si havia trucat algú. Però no hi va haver trucades. L’Àngela feia la seva feina i sempre mirava de donar-li conversa per distreure’l i fer-li oblidar el dolor. Un dia ell va decidir encetar un nou camí.

—Hi tens una retirada —va dir, mentre treia una foto de la cartera que guardava a la tauleta de nit.

—Un bon record —va apuntar ella, mentre s’enrojolava.

—Tens la mateixa mirada. Només caldria que et fessis una cua i et pintessis els llavis —va afegir, somrient.

—Un bon record —va repetir, no li sortien més paraules—. Segur que vindrà.

—No ho crec pas. A més, hauria de fer maletes… és lluny —el seu somriure s’havia esvaït.

A l’Àngela se li van humitejar els ulls i, a partir d’aquell moment, ella també li va començar a parlar de tu. Els dies van passar i a poc a poc els metges van haver d’augmentar les dosis de morfina. Quan ja feia tres setmanes que estava ingressat, el van canviar a una de les habitacions individuals que quedaven al final del passadís. Ella sabia el que tot això significava i s’havia anat preparant.

Va sonar l’avisador mentre s’acomiadava dels darrers familiars. Quan va arribar al control, va tornar a sonar. Va veure que era el de la seva habitació i va agafar una dosi addicional de morfina.

Aquest cop el va trobar al llit, suat, amb els ulls molt oberts i les mans agafades als llençols. Per què tants pacients s’agafen als llençols quan arriba el final?, va pensar.

—Tinc més dolor —va dir amb veu dèbil—. No ha trucat ningú, oi?

—No ho sé, t’ho dic després —va mentir—. Et posaré més calmant.

—Passaràs més tard?

Era el moment, va intuir. Li va eixugar la suor de la cara, va fer servir la morfina que portava i li va assegurar que tornaria més tard. En arribar al control, va convèncer la seva companya que necessitava uns minuts per airejar-se i se’n va anar.

Al cap d’una estona, sortí del vestidor. Tornava amb la roba de carrer i una maleta. Ell no dormia. Va escoltar les seves passes i el soroll de les rodes pel passadís. Com si no sentís el dolor, es va girar cap a la porta i la va veure entrar. La va reconèixer de seguida, portava una cua i els llavis pintats. Les seves mirades es van creuar, ell la va retenir i ella va trontollar.

—Ara que ets aquí, no cal dir res, oi? —va preguntar ell, clavant els ulls al racó.

Ella va posar la butaca al costat del llit, es va asseure i va abaixar el respatller. Ell va apagar el llum.

L’endemà l’habitació vessava fredor i silenci. El llit restà despullat i la butaca, al racó. Després del canvi de torn, ella va marxar. Duia a la butxaca un sobre que havia trobat en netejar la tauleta de nit. Fora hi deia «Per a l’Àngela» i portava una foto dins.