El silenci dins

Manuel Roig Abad

Una cosa és viure
i una altra estar viu.

De la saviesa popular

Leonor obri la porta de l’habitació. Ho fa sense moure cap soroll. De volta volum, sense que ella se n’adonara, a casa s’ha instal·lat una sort de silenci estrany, una fluixesa. No pot dir quan ni com ho ha fet. Sap que abans també hi era, que és el silenci de la casa de l’àvia Pepa, de quan jugava i, de sobte, se n’adonava que era sola, de quan la mare eixia a comprar i plovia, de la nit que se li va morir la xiqueta. Abans, però, el silenci no havia entrat dins, abans no manava de les finestres, dels plats, de les cortines, de les gotes que cauen de l’aixeta.

L’habitació és negra. Al principi no hi veu i en la foscor veu el seu Manolito agitant una branqueta i dient que vol ser director de la música. Prompte, però, els ulls se li fan a la foscor i, llavors, distingeix la silueta del llit, de la tauleta amb els dos calaixos, dels medicaments, de la cadira: de les poques coses que fan falta per morir-se.

Mira cap al llit. És el llit de Vicent. El van comprar quan va prendre la comunió i encara no ha fet ni un cruixit. Si fora abans, quan no hi havia silenci, li hauria dit a Cento que abans feien els mobles més forts i haurien xarrat del tio Joan de la Mobleria i del fill, que era manquet, però que feia més faena que un oficial. Avui, però, a Leonor li ve eixa mena de por i, en el temps del silenci que haurien omplert els mobles forts d’abans i el tio Joan i el fill manquet, solament examina el llit una vegada més i li fa l’efecte que el seu home cada dia bulta menys.

—Cento!

Passen solament uns segons, però el sentit del temps s’ha desviat i ara uns pocs segons poden ser molt pesats.

Res no s’hi mou. Mai no s’acostuma a aquella obediència al silenci, a la vida sense respostes, al fet que el que diu sempre siga com si no haguera dit res. La casa se li ha convertit en el dia que anaven al convent de la tia de sa mare, que era carmelita. Allà tot el que es deia semblava que sobrava, però el que la impressionava era el silenci de les parets, de les imatges de santa Teresa, dels calaixos de fusta, de la cuina que la tia sempre els ensenyava, dels fogons i de les olles on bullia el dinar. El pitjor és el silenci de les coses, aquest embolcall que porten, sentir que cada cosa té el seu callar. Un silenci fosc, lent, invasiu.

—Cento!

Leonor torna a cridar-lo, perquè moltes vegades no sap del cert si ha dit quelcom o no ho ha fet. Finalment, des del llit ve un soroll que és queixa, que és son o que no és res.

—Ha vingut don Joaquín.

Les habitacions dels malalts fan una olor característica. Leonor la recorda de quan va faltar son pare i sa mare. Eixa olor no li fa por, però el silenci, sí. Sobretot eixos silencis més grans que es fan abans de parlar, eixe silenci de tota la casa que s’ha fet abans de sentir-se la veu de l’home, una veu que ve d’allà lluny, que ve des del silenci mateix.

—Don Joaquín? I quina faena tenies tu…?

Cento ha d’aclarir-se la gola per continuar. La veu de Cento, que havia cantat de jove a la Schola, és una veu desvestida, que se’n va de seguida, com al límit. S’assembla a no dir res. És dita i res no ha canviat. És dita i desapareix, s’extingeix, com si alguna cosa se l’emportara.

—Bah, mira, saps què? —diu Cento amb una parsimònia sense expressivitat—. Que passe. Xarrarem una miqueta. No cada dia es raona amb un senyor metge.

Leonor diu que va a alçar la persiana, diu «que entre una miqueta de llum», però el que haguera volgut dir una vegada més és que ja sé que tu no vols metges, però que ella no es fa l’ànim, que no se’l fa, i pensa que el silenci és també allò que no es pot dir i sobretot això. També obri la finestra. Al carrer Mestre Giner estan obrant un bloc de pisos i a l’habitació aplega el remoreig de l’obra.

Des del llit s’escolta el picar dels tacons del metge.

—Cento! Com va la cosa? —s’anuncia don Joaquín.

Don Joaquín és de moviments suaus, té la veu profunda però un poc femenina i la cara il·luminada amb una alegria que no s’avé amb la professió. Parla com si haguera anat a portar un bon missatge. La seua ufanor aplega a l’habitació com d’un altre món. Un món distint, diferent del silenci del llit, de la tauleta de nit, de la persiana.

—De categoria! Per al bou de Sant Roc, com una campana!

Don Joaquín seu a la butaca i Cento s’incorpora.

—Cento, Cento! —lamenta el metge.

—Fes-li cafè a don Joaquín, fes-l’hi! —diu mirant Leonor.

Leonor mira don Joaquín com si el mirara des de molt lluny i n’ix. Llavors don Joaquín agarra aire i diu:

—Açò, Cento, és perquè vols i tu ho saps.

Cento rebufa:

—Sermonet!

—No, sermonet, no. Tu t’has vist? Sembles una ànima. Ahí dins la clavícula cap una taronja satsuma. Qualsevol dia els ulls et cauran dins del cap.

—Xa, don Joaquín, no em vinga amb romanços, redeu!

L’expressió de Cento és la d’algú que acaba d’escoltar la major de les estupideses.

—Romanços? A la teua edat hi ha qui s’opera, qui fa front: la vida és l’únic que tenim…

Cento es frega la cara.

—Mire, don Joaquín, amb tots els respectes li ho dic: Tot això que vosté em diu m’ho ha dit Leonor mil vegades, la meua germana mil vegades més, totes les bodines^[1] del carrer també i jo mateix m’ho dic cada dia. Mil vegades més.

—Doncs escolta-les i escolta’t.

Cento desvia la mirada cap a un paquet que hi ha damunt un plat a la tauleta i somriu.

—No sé com diu que estic tan prim, si menge més galetes que en tota la meua vida.

—Cento, fes el favor! —el reny Leonor des de la cuina.

Cento deixa de somriure i mira don Joaquín amb serietat.

—Ai, don Joaquín, don Joaquín! Quants anys és vosté metge?

—Més de quaranta.

—Quanta gent se li ha mort?

—Eixe no és el cas.

—Sí que és el cas. Posem dos mil, tres mil… I què ha passat?

—Què ha de passar?

—Res. No ha passat res. Doncs jo em moriré i no passarà res. Serà igual! Vindrà Nadal, vindrà Sant Vicent, faran bou i tot serà igual. Ens agrada dir que vivim, que som, que fem, però la vida de les persones és tota pintada, no existeix.

—Això no és, home.

—Vostè recorda Melcior, el secretari de l’ajuntament, que tots els papers que li aplegaven deia que no eren de la seua incumbència…

—Sí, res era de la seua incumbència.

—Doncs això, don Joaquín.

Leonor entra amb el café.

—Sucre o sacarina, don Joaquín?

Don Joaquín diu que sucre, que la sacarina té nom de medicament i, ell, com menys medicaments millor.

—El mateix dic jo! —somriu Cento.

Don Joaquín se n’adona de la inconveniència de l’acudit i diu que és broma com a disculpa.

—Què t’ha paregut? El primer que ha dit amb trellat i es disculpa. Bon pardal està fet!

Els ulls de don Joaquín es posen sobre el calendari que fan tots els anys a la parròquia.

—Va dos mesos darrere.

Leonor s’apressa i arranca els mesos de març i abril.

—En aquesta casa —lamenta— tot va darrere.

Els dos homes observen com Leonor fa una bola amb els mesos de març i abril. Per la finestra passen dos caps i aplega a l’habitació un retall de conversa. Una dona diu que va a rodar per ca Toni, que s’ha quedat sense pomes i que després ja passarà per… Ha passat tan ràpidament que no ha donat temps a saber per on havia de passar. No obstant això, era una dona explicant els plans que tenia per a aquell dia i Cento troba que aquell és el moment adequat per a reprendre la qüestió.

—Bé, don Joaquín, el que parlàvem: si vol que xarrem una miqueta, bé; però si ve a donar la monserga, ja pot agarrar el camí entre cames, que jo sé que hi ha gent que li agraden més els metges que una boda.

Don Joaquín acota el cap, tasta el café i el lloa amb un assentiment.

—És que eres jove, Cento!

Leonor no sap si quedar-se a l’habitació o dir que se’n va a adobar les creïlles.

—Sí, les primeres dents! —respon Cento—. Setanta anys és jove? Ma mare va morir dos anys abans i era un tros de güela. Jove, diu! Jo i Messi, quintos. Jove, diu! Vosté encara és del Bilbao?

Leonor torna a eixir-ne i Cento assenyala amb la barbeta cap on ella ha marxat. Parla en veu baixa.

—No vol que em mori de cap manera, xa! Tan tranquil·la que es quedarà! Se li planxarà alguna arruga i tot, em pense. Ara què voldria? Metges cap ací, metges cap allà, a la Plana vaig i a la Plana vinc i al final res. Que es pensen que no es veuen casos? Fulano té càncer. Ja l’han operat, dos mesos a la Plana, ja pareix que estiga millor… I un dia el veus amb un gaiatet i una gorreta, consumidet, i «pareix que estiga millor» és que per pujar un escalonet necessita fer números i a quatre per si volta. Fulano ha caigut mal una altra vegada. Es veu que se li ha passat als ossos. I un mes o dos més tard, el cotxe anunciant-lo.^[2] Vostés, els metges, és que curen molt!

Don Joaquín fa que no.

—Ai, Cento, Cento!

—Xa, xarrem una miqueta, que avui el mal no rosega massa.

Don Joaquín es passa les mans per la cara. Veu la silueta de Leonor parada darrere de la porta, però es diu que no hi ha res a fer.

—Tu vas servir a Saragossa, veritat?

Leonor no és d’anar a la crítica, però creu que don Joaquín podia haver aplegat més energies. Ja ha tastat de sal les creïlles i ara seu a la taula on cus i enfila l’agulla.

—A sapadors, sí. El més alt de la quinta. U i vuit-cents quaranta.

—Home, ton pare també era peça.

—M’agüelo, m’agüelo era el peça. I sa mare diuen que més.

—La tia Doloretes la Geganta.

—Això és.

Leonor ha pegat unes quantes puntades. Li cus un vestidet a la filla del seu Vicent. Després no li’l posaran, que la dona del seu Vicent és de boutique.

—Ma mare l’anomenava —respon don Joaquín.

—Saragossa és bonica! Després, de casat, vam anar a passar els xiquets pel manto i…

Leonor recorda quan van anar a Saragossa. En ple estiu. Bon disgust que va agarrar el pare de Cento! Una vesprada es va presentar en casa, una de les poques vegades que hi havia vingut, i, sense passar de la porta, va sentenciar: «És precís anar a Saragossa la setmana de plegar les garrofes!». Cento va contestar: «Sí, precís». El pare de Cento va dir: «Bé, està». I va marxar.

A la caixa de llanda hi ha una foto dels tres xiquets davant la Mare de Déu del Pilar i una altra amb els cinc davant d’una font. La trauria, però no li cal perquè està veient-la. Cento, tan gran! Ella està davant seu a la foto i ell li ix per tots els costats. I la xiqueta, que ja tenia la tosseta. Leonor, en eixe moment, haguera volgut dir que Saragossa és bonica, que van veure les bombes del Pilar i que l’Ebre porta tota l’aigua del món i que els xiquets es van passar dos dies acaçant coloms. Ho haguera volgut dir, però segueix cosint mentre els homes parlen, perquè té el silenci dins.