Calcomania
Francesc Xavier Simarro Montané
Admetien originals però ell es considerava una mala còpia. La bandúrria va morir oblidada damunt de l’armari de la seva habitació de nen. Mai es convertí en un músic original. La pua era per a ell un estrany triangle de nacre. Una forma curiosa, del tot inútil. Una punxa que es clavava al cor després de cada fracàs. En la ment quadriculada del seu pare, ell era, tot sovint, un zero a l’esquerra. Potser en origen havia estat un fill estimat. Mai no ho va tenir clar. No l’hi van demostrar prou. No n’era conscient. Esperar el pare a la sortida del bar, com l’emissari d’una mare muda, no ajudava a l’autoestima, com es diu ara. Un dia, el van fer entrar i baixar al soterrani del local. Allò era com entrar a la cova d’en Pere Botero. Mort de por, cada graó l’apropava a un món temut, desconegut. Al fons, una taula de billar, i el pare, ajustant la jugada amb el tac. Tan bon punt va notar els ulls clavats en el rostre, el nen va pujar esperitat. Com a mínim, quedar palplantat al carrer feia venir una mica de valentia. El solet escalfava, i la mare, ja veus, era al costat. Pírric suport. Una estàtua de sal. Una pantalla del tot ineficient davant les escomeses verbals del pare.
Tota la creativitat del fuster es fonia quan arribava, sempre massa tard per al rellotge biològic d’un nen, al domicili familiar. Al distingir les primeres passes, somortes, pujant l’escala, a l’interior de la casa, tot es trasmudava. Una mena de toc de corneta inaudible recorria aquell pis de barri. Calia rebre’l amb un petó, el sopar a punt, la taula parada o gairebé. Venia cansat i només faltava que ens haguéssim posat en filera, ferms. Un exèrcit de covards o d’acovardits?
Si veies la tele, ja te’n podies oblidar. El rei reclamava el seu tron i el seu canal preferit. La imaginació paternal quedava enrere, llunyana, a la fàbrica de mobles. Dins d’aquelles quatre parets regnava el silenci, l’expectació. Sovint, calia passar revista a la jornada escolar, també hi havia una germana. A la mare no se li preguntava res.
Un diàleg sense paraules començava amb les nostres mirades clavades al plat (de Duralex) i uns monòlegs masculins de durada incerta. El fum de la verdura, que trobava el seu punt final de bullida, envaïa el menjador (no hi havia extractor a la cuina). Érem els seus mobles. Ens llimava les arestes de la vida. Dibuixava presagis al seu gust. Hi havia menjar a taula, a qui alimentava? Els somnis es convertien en serradures que ningú recollia en cap galleda. Mai vaig ser capaç de dibuixar res, de dissenyar, com ell explicava, parlant dels seus sofàs i butaques. Em vaig convertir en una mala còpia d’un ebenista creatiu. L’escorça de la meva inseguretat i de la por va anar engrossint lenta però inexorable. Les arrels s’havien plantat en tendra edat.
Fill d’un barri proper al mar, nedava com els peixos, mentre jo mirava de surar en onades successives de por que amenaçaven de cobrir-me. Podia imitar el moviment dels seus braços, però era incapaç de copiar la seva natació.
Una puntada amb mala bava li havia engegat, de jove, el turmell a fer punyetes. Oblidà els peus i es posà a entrenar les mans. Ni músic, ni dibuixant, ni nedador; què li devia quedar al pobre home? Com saber quina llàntia meravellosa calia fregar? Potser l’esfericitat futbolera aplanaria el camí, el trajecte envers aquell fill estrany, que no creixia com un mascle, ni ho semblava. De qui sospitava que mai arribaria a ser un home de profit. La pilota seria la solució. L’habilitat en xutar, passar-la i centrar. El nen correria la banda. Ell en seria l’espectador des de tribuna. El cuir em semblava tan dur com els sopars a base de verdura (patata bullida i mongeta) i un tall de fetge. Quan practicàvem a la platja; la sorra bullia, els peus s’encetaven i la closca era un llumí encès. Cegat pel sol, mai veia arribar un míssil sortit de les entranyes d’un gegant, allà lluny. Algun cop em recollien mig estabornit, quan el projectil m’havia deixat sense respiració, després d’impactar a la boca de l’estómac. El Netol feia figa de nou. Fallava el drap, la llàntia, el desig, el líquid enllustrador amb el dibuix d’una cara inflada a l’ampolla?
A l’escola, i a casa, durant les tardes de fer deures, podia reproduir els mapes de geografia sense esquinçar el paper de calc. D’aquell senyor, dit pare, no se m’enganxava res. Mirar-lo a contrallum, com feia amb alguns dibuixos posats contra el vidre de la finestra de la classe, tampoc em servia. Calia apropar-s’hi massa, no em venia de gust, i segons l’angle que l’home formava amb el sol, projectava damunt meu una ombra que ho cobria tot.
Admetria la seva derrota? Faria del nen un home? La bleda de la dona en tenia la culpa? Cap patró ni plantilla mental li funcionava bé. A la fàbrica, al taller d’ebenisteria, tot era bufar i fer ampolles. Seguir els plànols conduïa a un resultat correcte. La fusta responia i es transformava en butaques, cadires i sofàs com era d’esperar. Un lluitador com ell no podia fracassar d’aquella manera tan estrepitosa. Duia els calés a casa i la setmanada. Calia res més?
En aquell art, destresa, o el que fos, sí que en sabia de posar paciència. Només calia plantar els peus a terra. Fixar la mirada ben lluny. El cistell de vímet a tocar. Un bon cop de braç, i el peix havia de mossegar l’ham, tant sí com no.
No sé pas a qui he sortit. Les canyes de la platja i del trencaones eren antenes apuntant a un món estrany. El peix sempre m’ha fet fàstic i em fan por les espines. Admetien originals però, en algun moment del procés, la copisteria va fallar. I jo que me n’alegro. A tocar, visc el present. Admiro els bons sofàs i els mobles de disseny. Tant sí com no, m’he clavat l’ham d’algun desengany. Segueixo al Barça, mai a tribuna. Ho admeto, encara no sé nedar. He descobert que és prou valent llevar-se cada dia i despertar la paciència tot escoltant la música del rellotge de la tauleta de nit. Quan miro enrere, no hi trobo estàtues. Ningú va dir a aquell pare que no calia passar el ribot. Quan contemplo al matí la còpia que em retorna el mirall del lavabo, em trobo prou original.