Les rates

Terézia B. Xipell

A fora, el fum de les estufes de llenya jugava amb el de la fàbrica de paper i també amb el de la boira espessa que brollava del riu ocult, cobrint amb un llençol fantasmal la nit de la meva petita ciutat. El mes de novembre, fred i trist, esgarrapava amb les seves ungles acerades el finestral, d’on brollaven unes gotes glaçades com si el vidre plorés. Aquella gran finestra era la del menjador, l’únic espai caldejat de casa, on el meu germà i jo jèiem per terra, tot fent curses de botons entre les cadires de la taula. Les sopes de pa que bullien manses a la cuina, l’espetec enèrgic de la forquilla a la mà de la mare mentre batia els ous i el passar dels fulls del llibre que llegia el pare conformaven en aquell moment un món de sons familiars, càlids i segurs.

S’ha acabat l’oli!

Un plany de frustració, nerviós i sec que surt dels llavis de la mare. S’ha acabat l’oli! Un clam que plana sobre els nostres caps, desballestant la placidesa del joc i la lectura del pare, que arrufa les celles i em mira expectant. I ja sé el que m’espera, perquè ell mateix l’estiu passat m’havia ensenyat a obrir la porta del perxe. Ja ets prou gran per aprendre’n, m’havia dit pacient aquella tarda, mentre la clau de ferro es movia maldestra entre els meus dits menuts. S’ha acabat l’oli! És una ordre dirigida cap a mi, la nena que té el botó de la sort entre l’índex i el polze i el prem just al caire de l’altre botó, a fi que no saltironegi, sinó que avanci en línia recta i no surti del marge. Tot i que no és el meu torn, el meu germà no diu que soc una tramposa, sinó que calla i em deixa fer la tirada, com un tret de gràcia.

Ja està preparada l’espalmatòria de fusta, enjoiada amb regalims de cera freda que culminen amb una capa llisa, on tot seguit deixa els mistos i la clau del perxe, que sempre perillen de relliscar. La mare va amb el disparador d’advertències accelerat, i jo, dempeus, mentre l’escolto i l’escolto, aguanto amb una mà el mànec de l’espalmatòria amb l’espelma encesa, i amb l’altra, la botella de vidre buida, coronada per un embut d’alumini. Ensinistrada com cal, abandono la calidesa del menjador i entro al fred del passadís, i després al fred de l’escala, que restarà il·luminada tan sols uns minuts, per aquella cosa de l’estalvi.

Tot just quan arribo a la porta del cap de casa i deixo la botella a l’últim esgraó, per tal de poder obrir el forrellat i empènyer amb tot el cos la porta bufada, s’apaga la llum de l’escala. L’olor de ferro vell a les mans, la sentor de teranyines, de botelles polsegoses i fusta florida es barregen amb la pudor d’ous podrits que fumeja la paperera i penetra punxeguda pel nas. Just davant de la porta hi ha un tros de paret sense totxos que fa de finestra i he d’anar amb compte, a fi de protegir la fama de corrents d’aire malcarades. La mà no pot tremolar, si no la cera tocarà la metxa i la fama parpellejarà en un carrisqueig de guspires vermelles, tot un perill que s’ofegui el foc i la negra nit m’envolti.

Avanço pel passadís i passo de llarg per les portes dels perxes de les meves tietes, ja que el nostre es troba al fons. He tingut sort i la fama encara és blava i projecta esclats potents de llum a centímetres de distància. No vull pensar en tots els forats dels totxos, allà on viuen encauades les aranyes dins les teranyines denses com cotó fluix cendrós que els segellen. Tot i no voler-ho també penso en ratolins i rates. No n’hi ha, de rates, al perxe, em diuen els pares. Per què llavors hi ha trampes a les cantonades? Sols hi són per si de cas, reina meva. Les dues mans menudes, encara a mig fer, s’afanyen amb la clau, dos cops secs metàl·lics i un crec, que és el senyal de triomf. La porta és oberta, me n’he sortit prou bé, per ara. Tusto la porta amb el peu per fer soroll i així espantar les ombres dels ratolins, que tenen un nom tan bonic, però una cua llarga i rosada.

Recullo la botella encara buida, amb cura, per tal que no caigui l’embut, si no s’embrutaria. Ràpid entro al perxe esbalandrat i la fama tentineja, la protegeixo com puc, de cap manera vull quedar-me a les fosques. La tenalla d’oli és panxuda i està protegida per un plàstic gruixut que he de treure. Llavors ve la tapa de fusta que sempre he de deixar cap per amunt, i és llavors que se’m fica a dins una olor groga, àcida, picant… Enfonsar el cullerot pel mig de la crosta d’oli espès i arribar a dessota que és més líquid. Tan sols el clic del cullerot quan toca l’embut de llautó esberla el silenci. Un, dos, tres, compte que l’oli no es perdi, quatre, cinc, sis, compte que no vessi, set, vuit, nou, compte amb deixar la tenalla ben tancada. Deu. Vigila que les dues portes quedin ben tancades, no fos cas que entressin els gats que ronden per les teulades.

Avanço pel passadís d’ombres retallades, cap trepig de potetes, però encara no m’he tret del cap les rates que viuen al pati de darrere de la casa veïna, la de la Mardilla, la pellaire. Obstinades, s’hi passegen sense ser invitades, les he vistes, són monstres peluts amb dents afilades. La pellaireeeee cridava la Mardilla pels carrers, mentre recollia pells d’animals morts i trastos, dels qui eren una mica menys pobres. D’això malvivia la dona en un quartot d’un carreró ben a prop de casa, davant de Cal Xirricló. A vegades tenia la porta oberta i es veien les andròmines amuntegades a banda i banda de l’entrada i la seva ombra secardina i grisa, de cabells sempre embullats, que furgava pel seu regne. Però ara ja era morta i les rates campaven ufanes pel pati oblidat. Del terrat estant, el meu germà i jo les veiem gegants amb l’allargavistes del pare. Grisoses i amb aquella cua tan llarga, d’un rosat llustrós de carn encetada, s’enfilaven per les galledes esfondrades de ferro colat, entre els fustots podrits i borrasses ratades.

La mare sentia una repulsió viva i delirant envers les rates. Explicava que, al seu poble i en temps de la guerra, una de ben grossa i morta de gana s’havia menjat mitja cara d’un nadó mentre dormia. Sigui com sigui, el cas és que els pares havien decidit que els Reis portessin una escopeta de balins al meu germà. La sorpresa del regal va ser sonada, si bé d’entrada cap dels dos vàrem sospitar que l’escopeta seria una mena de flauta d’Hamelín, una eina de matança. Així que seguint la consigna de la mare, que no era una altra que la de matar les rates del pati de la Mardilla, abocats a la barana del terrat, sostenia el llargavistes davant els ulls del meu germà i ell pam-pam disparava. N’he vist una, l’he tocada!, cridava exultant de joia. Molt bé, seguiu així, ens engrescava la mare, que no en quedi ni una de viva d’aquestes bèsties fastigoses. I ben bé que les encertava, perquè tot seguit un eixam de mosques vironeres ja s’abraonaven ansioses sobre la seva presa.

Però vet aquí que sovint era jo la que havia d’anar al perxe a buscar l’oli, si una nit s’acabava i no n’hi havia per amanir l’enciam o per fer el dibuixet amb el setrill al plat de sopa. I no era que no tingués fred, ni que el cor no m’anés a cent per hora, ni que a la nit no pogués somiar amb rates enfilant-se per les parets de la meva habitació, ni tan sols que no em sentís com desvalguda, si bé totes aquelles emocions es barrejaven en un tot ben viu que desballestaven el meu cor per una bona estona. Sí que en tenia de por, carai!, però sempre he estat valenta.