Res

Pere Gorgoll i Noell

MENCIÓ ESPECIAL DEL 22È PREMI DE NARRATIVA CURTA PER INTERNET TINET

Un hospital qualsevol. Sala d’espera. Dubto de ser enlloc. Dubto de ser. Dubto i prou. No és la imatge que he interioritzat de les tradicionals sales d’espera. És un esbiaixat passadís llarg i impersonal, asèptic i provisional, contingent, com tots els passadissos més habituals, tot i que, concentrant-hi una mica més d’atenció, sembla, més aviat, una andana a la dreta de la qual espera inútilment un tren atrotinat i asmàtic, aturat de fa temps i sense previsions de reprendre la marxa. A les portes dels vagons hi ha inscripcions estranyes construïdes amb lletres monòtones que indueixen a definicions igualment monòtones: oftalmologia, cirurgia, pediatria, urologia, otorrinolaringologia… Em crida especialment l’atenció una porta al bell mig de la qual es pot llegir Res. Em crida l’atenció perquè no és una paraula, sembla més aviat un concepte metafísic amb aspiracions d’universalitat. És una paraula que vol expressar més del que pot o del que se li demana. Hi ha paraules que només són paraules i n’hi ha que, a més a més, són conceptes. També hi ha conceptes que no es poden expressar; alguns, ni entendre. De vegades les coses es diuen i prou, sense presumptes valors afegits. També pot ser que Res sigui només el nom de la porta. Posem noms a tot, encara que no calgui. Què hi pot haver rere una porta anomenada Res? Als hospitals els conceptes sobren. I les paraules, també. Ara observo una porta sense cap paraula, una porta anònima. És curiosa aquesta porta, hi entren éssers però mai no en surt cap. Potser és una porta que no té sortida. És clar que a les altres portes hi entren éssers iguals i en surten éssers diferents. A l’esquerra de l’andana no hi ha portes, només unes vidrieres exagerades que absorbeixen la claror d’un presumpte món lliure exterior. Però no és cap món, és un pati brut, ple de papers i bosses de plàstic esteses sobre un borrissol d’un color verd malalt que alguns anomenen gespa artificial; i altres, mantell primaveral. Quina dèria d’anomenar les coses pel que no són… Parlar amb metàfores crea confusió i mal de cap.

Hi ha molta gent asseguda. Massa. No sé si algú espera res, ni si és gaire raonable o intel·ligent esperar. No m’assec perquè no hi ha seients lliures i m’aturo davant una porta amb un nom que no em crida especialment l’atenció però que, segons m’han dit en una mena de mostrador previ al llarg passadís (una sala d’espera de la sala d’espera), és la meva. La meva porta. Tothom, doncs, té una porta. És l’única cosa que compartim: la possessió d’una porta, i no pas la mateixa. Miro més atentament l’espai que m’envolta. Fa calor, percebo que fa calor. De les parets pengen pòsters mal enganxats amb consells sobre com desenvolupar una vida saludable. La volem, una vida saludable? Què vol dir desenvolupar una vida saludable? Al costat dels consells hi ha dibuixos per aclarir o insistir en el que ja ens expliquen les paraules. La insistència i l’excés de claredat també porten a la confusió i m’adono que la reiteració obsessiva és una de les activitats més apreciades pels éssers, no fos cas que ens perdéssim en dubtes innecessaris o romegueres filosòfiques. Les frases estan plenes de faltes d’ortografia. No és una observació ontològica, és formal. I sense forma la matèria no pot ser.

Oblido els pòsters i observo l’ecosistema més o menys homínid. Una dona treu un ventall amb dibuixos d’espigues de blat de la bossa de mà i sospira amb un deix entre teatral i perplex. Al costat, un matrimoni que s’ha fet vell plàcidament respira en silenci. Penso que no sabria com respirar en silenci, i per això m’hi fixo. El secret és potser que viure és estalviar el que la mort ens exigirà: no respirar. Però no crec que la mort ens exigeixi res. Som precisament nosaltres que exigim coses a la mort, coses inversemblants. Per això morim. Més enllà, hi ha un altre matrimoni. Bé, pressuposo que és un matrimoni. Aquest no és vell i, potser per això, és més intel·ligible i previsible: un home i una dona que respiren mentre parlen d’alguna cosa irrellevant sense mirar-se. No sé què és rellevant i què no n’és. Ell observa atentament una bossa de plàstic del pati; ella té els ulls clavats en una mosca encarcarada que té just davant el seu peu esquerre. És morta, una mosca morta. Les paraules que es diuen són miralls exposats al buit. De sobte, un breu llampurneig metàl·lic concentra la meva atenció. És una creu, concretament un crucifix que s’esmuny entre els dos pits d’una senyora exuberant que riu per riure. Aparentment no hi ha cap motiu per a unes rialles, més aviat extravagants i allargassades insistentment des d’uns llavis greixosos. I encara menys si rius amb un crucifix entre els pits. És d’aquelles persones que riuen perquè no saben que s’avorreixen. Passa el temps, em sembla que passa el temps, i l’espai es va fent més gras. S’expandeix. Les portes s’obren i es tanquen amb mala gana. Una joveneta jugant amb el WhatsApp altera tímidament l’ecosistema. La joveneta, que acompanya un ésser poc definible que descansa sobre una cadira de rodes, extreu sons entretallats d’alta freqüència d’un mòbil. Xiscla. I això molesta a qui no té més feina que seure. A mi no em molesta. Tinc son. Miro sense interès un nen i una nena que juguen a amagar entre les cames dels estadants del passadís. Un joc pervers, aquest de jugar a amagar, m’atreveixo a pensar, i més entre les cames. «Petits monstres», diu algú. Un altre algú es cansa d’esperar i anuncia que plega. Plega de què si res no ha començat? Criden un nom i el nom s’aixeca de la cadira i lentament penetra una de les portes. Veig la cadira buida que el nom ha abandonat. M’hi assec. No sento res. Voldria fer-ho, però no me’n surto. És difícil sentir. Davant meu m’adono d’un senyor amb unes ulleres exageradament gruixudes que llegeix, però mai no gira cap plana i aquesta absència de moviment em preocupa. Intento esbrinar què llegeix. No me’n surto. Em moc una mica incòmode. Potser s’ha adormit. Potser els sentits em menteixen. M’adapto a l’entorn: sospiro sense tenir-ne ganes. I sospiro un altre cop, però ningú no em fa cas. És fotut que ningú et faci cas. Intento demostrar indiferència. No ho aconsegueixo del tot perquè no sé com comunicar-la. De sobte, criden un altre nom. No és el meu, però, sense saber per què, sé que soc jo i m’aixeco. Abans de traspassar la porta on hi ha escrita la meva paraula, em giro i miro un altre cop el passadís que em sembla una andana. Però, sorprenentment, ara no hi veig ningú. Hi ha només el passadís i un munt de portes amb els mateixos noms estranys d’abans. De reüll, en el moment d’entrar, encara no sé on, per la meva porta, observo que se n’obre una altra. És la porta on hi ha escrit el concepte Res.

Soc dins. No és l’interior d’un vagó de tren. És una habitació de dimensions més aviat escasses. Parets blanques, fredes i esquerpes. La funcionalitat domina el paisatge. Tot és molt previsible i, sobretot, útil. Just a l’entrada, a la meva dreta, veig una taula amb el doctor assegut al darrere. Pressuposo, doncs, que en un hospital hi ha doctors. I infermeres. I, precisament, dreta al costat del doctor, una infermera manipula un aparell la utilitat del qual desconec. La infermera és també molt funcional, ocupa poc espai i no molesta. Tots dos vesteixen bates blanques que, barrejades amb el blanc de les parets, creen una atmosfera de monotonia encara més asfixiant que la del passadís. El doctor llegeix uns fulls de paper que té sobre la taula. Està molt concentrat, com si no entengués el que diu el paper o com si li costés desxifrar el significat de les paraules. Mou els llavis gairebé imperceptiblement i m’arriba un so que no aconsegueixo harmonitzar, però intueixo que m’ha dit que m’estiri en una llitera que hi ha prop de la taula. La infermera ja no manipula l’aparell. Cabells llargs, de color ros tenyit, recollits en una cua emmidonada. Ara mira la paret. Espera alguna cosa. La miro. No fa cara de res. És una cara provisional, dissenyada només per complementar l’austeritat d’aquelles quatre parets, o per fer de contrast amb el metge, que ocupa força més espai perquè és més gras. Finalment, el doctor aixeca els ulls dels fulls que estava llegint. Em mira. Sembla cansat. O avorrit. Té els ulls petits, marrons, i un nas polièdric, torçat lleugerament cap amunt. No li veig els llavis perquè estan amagats sota els pèls de la barba i el bigoti. Parla amb veu molt baixa:

—És mort.

Estupefacció. En un primer moment no aconsegueixo pensar amb claredat, tot i que aviat reacciono. Però no penso, m’indigno. És una frase vulgar i poc original. I gens científica. Esperava molt més d’un científic. Per a això no calia fer-me esperar tant. Si pretenia retenir la meva atenció fins a l’últim moment, no ho ha aconseguit. I si el que buscava era fer-se l’interessant, ha escollit un mal recurs de poeta principiant. La frase és un eufemisme poc treballat, un recurs més aviat pobre per substituir el que se suposa que no es pot dir o per dir el que s’ha de dir però de manera que sembli que no es diu. Torno a mirar el que m’envolta per esbrinar si realment soc en una consulta d’hospital o en una classe magistral de filosofa necrològica. L’habitació sembla la mateixa, però és només una primera impressió. Si m’hi fixo bé, m’adono que les coses han canviat. Reconec la matèria i, fins i tot, les formes, però les impressions han canviat, no són les mateixes. La infermera continua mirant la paret però ara hi ha un punt de neguit en la seva mirada. Si abans no feia nosa, ara en fa. Les coses són on han de ser, però no hi ha cap cosa al seu lloc. Potser soc jo qui ha mutat i no pas l’habitació. Kant hauria dit que no podem conèixer les coses en si mateixes, sinó només la manera com se’ns manifesten, els seus admirats i poc digestibles noümens i fenòmens. Faig una llambregada ràpida al meu voltant, però no veig Kant enlloc. Millor, m’hi emprenyaria. Kant també s’equivoca. O senzillament no ha estat mai en cap consulta mèdica. Han passat només uns segons des de la revelació del doctor. No dic res perquè no sé què dir. No sé com encarar aquesta situació inesperada. De sobte, la infermera m’obre la porta. Surto. La porta té sortida, doncs. Soc on era abans d’entrar. No, no soc on era. Algunes cares les reconec d’abans, d’altres són noves. I encara n’hi ha algunes altres que no hi són, però hi seran. De sobte la sala d’espera se’m fa sorprenentment familiar. Ja no penso que soc en una sala d’espera que sembla un vagó de tren, ara és la sala d’espera que em pensa a mi. I això em desperta un intens i justificat nerviosisme. També ansietat i estrès. No dic adeu perquè ningú no m’escoltaria. Just abans d’anar-me’n, però, veig els meus peus entrant per la porta anomenada Res. Ploro. Ploro sense llàgrimes.