Banys de natura

Vicent Pellicer Ollés

Tota una vida parlant amb els boscos i els éssers que hi habiten, passejant per corriols, dreceres i senderons que només les raboses i les fagines coneixen, bevent de fonts amb aromes de romer, d’estepa blanca i de peònia perfumada, dormint sota el sostre captivador dels estels. Tota una vida perseguint xiuxiueigs, refilets i cançons d’eixos àngels alats que tant estimo; abraçant el cor dels arbres, somiant els somnis que somia la tardor aduladora.

Tota una vida escoltant els missatges del vent, nadant a rius on la llúdriga m’observa, amagant-me darrere l’ombra oculta de la nit, per imitar el gamarús…

Tota una vida…!

21 de març
El Castellet de Banyoles (Tivissa, la Ribera d’Ebre)

Avui, ja vestit de primavera i amb viva delectança, segueixo les petjades dels ibers per la Ribera d’Ebre, i arribo al poblat ibèric del Castellet de Banyoles, bressol del captivador tresor de Tivissa (quatre pàteres de plata daurada, collarets i vasos d’argent), amb el ventet de cara. «Març ventós, abril plujós!».

Surten a saludar-me les dos magnífiques torres de defensa, i després de salvar la seua mirada escodrinyadora m’endinso, en silenci solemne, per carrers dissenyats escrupolosament quatre segles abans de Jesucrist.

Mentrestant, el picot verd tamborineja amb delit els troncs de fusta vella, i em pregunto si el ressò musical i amorosívol que s’escampa arreu deu ser el mateix que hi devien sentir els ilercavons. I mentre hi vaig trescant i pensant, i assaborint les flaires primaverenques, m’adono que l’abellera de mirall, orquídia de colors exquisits, fa camí amb mi; acompanya els meus passos, assossegats i embadalits per tanta formosor, en aquest edèn. I em fascina de pensar que a aquells éssers que van viure, van somiar i van morir en aquesta contrada fa mil·lennis, potser també els va robar el cor la mirada desvergonyida de les orquídies que avui decoren l’herbei dels passejos i les estances que trepitjo.

M’atanso a l’espadat del turó —esquerp com un dia rúfol—, i arribo a les restes del Castellet de Banyoles, d’origen medieval. Una finestra immensa, oberta de bat a bat, em permet de contemplar, des de les altures, un espectacle commovedor, que afaiçona el meu semblant.

L’Ebre, riu gentil, s’esmuny aigües avall, fent giragonses suaus, llepant l’humil bosc de ribera, amb un brogit quasi tendre. I gràcies a la bondat de les seues aigües, la cubeta de Móra, una planúria infinita, es cobreix de rosa intens; de rosa enrogit, de rosa miraculós (amb pinzellades de Cézanne!) que emmiralla el sostre del cel: milions de flors de presseguer acaben d’esclatar! I tot el que m’abasta la mirada, fins als confins de les serralades, fa olor de mel de fruita dolça.

Pobles nobles i castells curials s’aixequen orgullosos al bell mig i també pels encontorns de tanta ufanor; sempre, és clar, sota l’amable protecció de les aigües blaves i fecundes del nostre riu, l’Ebre!

Des del meu siti privilegiat, admiro, una vegada més, el miracle que la natura ha brodat en el cor de la Ribera d’Ebre. Soc immensament feliç! I res no em fa falta!

M’assec al llindar del turó, amb els peus penjant sobre la timba, gaudint del pas de les hores flairoses; perquè avui ja m’imagino els préssecs ben madurs, més dolços i desitjables que mai. I el riu fa goig! Baixa tan gros…!

30 de març
Els teixos del Marturi (Roquetes, el Baix Ebre)

De les llums frívoles d’una primavera molt llunyana ens arriba una llegenda misteriosa. Fa milers d’anys, en el regne de Gazés, il·luminat per dos sols, Amarilis i Elban, i protegit per quatre llunes misterioses, Asiam, Eneís, Ariadne i Arcària, hi vivia la princesa Isàrica, filla del rei Goante, la noia més bella de tot el regne. Cada matí es perfumava amb aigua de roses oloroses, s’untava el cos amb reïnes d’àloe i sàndal, i s’abillava amb vestidures de seda fina i punt brodat, amb fils d’or d’Egipte.

Els carrers de la ciutat on ella vivia eren rius turquins, plens de peixos voladors, que menaven les seues aigües al llac d’Alexanor, situat al peu de la muntanya on habitava un ciclop, Amintas, que n’estava enamorat, de la princesa. I continua narrant la llegenda que la bruixa Clanca, embogida per l’enveja que tenia de l’excelsa perfecció d’Isàrica, la va enverinar amb gotes de saba que havia extret dels teixos del Marturi i mai més ja no va despertar.

* * *

La font de Cova Avellanes xerrica refilets de valls ocultes. Sempre m’ha agradat de fer una cadolla xicoteta amb les mans per emmagatzemar-ne l’aigua i beure-hi a xarrupades lentes: de vegades, el gust afruitat del saüc sobresurt exageradament; uns altres cops, es fa ben evident l’aroma de mel novella de la peònia; i en comptades ocasions, l’amargor de la sàlvia fa pessigolles a la llengua; i si el rajolí és ben fresc, és perquè l’herba de les set sagnies ha llepat la veta d’aigua.

El sender, pins i cirers de rabosa amunt, discorre per les proximitats de la cova de l’Heura, i fa cap als bassis del Marturi, adossats als peus del penya-segat de la mola del Boix; i després, als erms de Caguitos: ara ja soc a l’altra vessant, que mira cap a la mar immensa, sempre per sobre de valls pregones, cims inassolibles —reservats només per a les cabres salvatges, la merla blava, la merla roquera i el pela-roques—, moles tortuoses, castells airosos i roques de Migdia, les marques sinistres de les quals ja no les interpreta ningú.

I la traça del caminoi, finalment, m’acompanya fins als teixos monumentals del Marturi. El vent marcenc és fred, bufa fort —«vent marçal, fort temporal!»—, i en rinxola les capçades enormes, que dibuixen una ombra acollidora, en forma de temple. I els cossos, gegantescos i panxuts, abonyegats i de raïls descolgades i cabdellades, palesen el miracle de l’eternitat. Són fills d’un temps remot, tan antic com els estels! I és per això que hi puc veure, en les arrugues de les soques vellíssimes, el somriure de les pluges de fa mil anys, els eclipsis de lluna que han seduït el forat de l’Aigua, les riuades de l’Ebre que han saciat la Mediterrània, els laments eixordadors de les boscúries, quan les llengües de foc les empaitava; la infantesa de la font de la Sivina i els ullals —que ningú no coneix!— que fan embogir el barranc d’Orió.

També s’hi pot clissar, segons la llegenda, la fenedura per on la bruixa va fer degotar el líquid metzinós. Un ullet viscós que només s’obre pel març i l’abril, quan les raboses donen a llum, amb ganyols esgarrifosos.

26 de maig
Bel, la nevera de Bel i el mas de la Borja (Bel, el Baix Maestrat)

Arribo a la nevera de Bel tan bon punt comença a rompre l’alba. El cel està net com una patena. Aixeco el cap, i el blau, lluent i alegre, inunda la volta celeste. El pou de neu, buit de pluja blanca —ja no neva com abans, ni tampoc, actualment, necessitem els terrossos de gel per conservar els aliments—, però carregat de records encara molt frescos!, avui s’ha convertit en un lloc molt atractiu per als visitants encuriosits. La mola del Coll Ras, la roca del Corb i la roqueta Roja fan el cim de la vall que s’estira als meus peus, profunda i esquerpa. Bel és un dels set pobles que configuren la Tinença de Benifassà. Terra florida i brava que convida a endinsar-se per clotades i carrerades encara vives, el nom de les quals s’escriu amb sentors de timó que creix pels solanets. Atreviu-vos a fer la «ruta dels 7 pobles (Bel, Castell de Cabres, el Coratxà, el Boixar, Fredes, el Bellestar i la Pobla de Benifassà)», trescareu per camins, senders i corriols que us agitaran agradosament l’esperit; descobrireu paratges naturals bellíssims; i pobles, assolellats i ardits, la història dels quals està impresa en les runes mil·lenàries de castells; en monestirs que, en silenci, versen veus femenines que arriben assossegadament a Déu; en els tossals en què, segons conta la llegenda, la figura efímera de diversos reis es pot veure en els dies de boira d’hivern rigorós.

Faig camí. Bel encara dorm. Només un grupet de gallines escataina sorollosament. Potser em donen la benvinguda, tot i que jo no les he vistes mai! No les conec de res! I abans d’entrar al poble, un home sembla que faça de pagès. Recolzat, amb les dos mans, sobre el mànec de l’aixada, contempla l’hortet, molt ben endreçat.

Passo pel costat de l’església de Sant Jaume i em meravello de l’esplendor de la seua portada, d’estil romànic. I ara ja és hora que m’acompanyen els senders. El Tossal, el coll del Xumador (a les envistes de la Pobla de Benifassà), el coll de la Creu…; hi albiro antics campets de cereals, ara abandonats: «Pel maig, el blat puja com un faig!». Després del pouet de la Creu, el paisatge comença a canviar. Hi apareixen boscos densos que em provoquen els pensaments. El Pi Gros, arbre monumental, em segresta la mirada.

Després de la font de la Borja, l’arribada al mas de la Borja és imminent: «Ave Maria, any 1760», consta ben gravat en una de les parets, derruïdes, al costat d’una creu perfectament esculpida. La construcció de tantes cambres, l’era bellament enrajolada amb lloses fines i la infinitud de màrgens de pedra seca, indiquen que durant els temps de la seua llarga jovenesa devia ser un mas pròsper i adulador.

Sender avall atenyo el barranc de la Borja i Mare de Déu de la Moreneta de Montserrat! Mai en ma vida no havia vist per eixes muntanyes i terres perdudes del massís del Port tants de màrgens, de tantes formes i mides i tan ben aixecats! Sembla un bastió inexpugnable, una fortalesa feta per resistir els torrents diluvials, la mà destralera del temps i la força dels aixaragalls. Màrgens allargassats, triangulars, arrodonits, reblonats i sense reblonar; inclinats cap endins, amb escalons encastats, en ziga-zaga, reforçats pel ventre; baixos, alts i encara de més alts!, prims i gruixuts… Cap pedra, cap bloc, cap aresta, ni un sol codolet o pedrolí va ser col·locat a l’atzar; cada marge va ser dissenyat, assenyadament, per a la personalitat de cada un dels racons del barranc. Quina obra més meravellosa!, oblidava en un barranc, aparentment insignificant, de l’estimada Tinença!

Amb recança i pesantor en els passos —sento tristor a les cames!—, tiro endavant. M’enlairo i creuo el grau de la Borja, soberg i hostil, l’únic pas que permet, una altra vegada, l’accés al llit del barranc profund. A la font de la Parra, em sorprèn l’aigua fresca i juvenil, i hi abandono la solitud que m’atuïa. Per l’ullal de la Fou, el Pinaret i el mas de Mariner, costeta amunt i parlant amb les pedres, vaig arribant, de nou, a Bel. Continuo, però, amb bocinets de tristor a la pell, i a l’espill dels ulls.

30 de juny
La font Donzella (Morella, els Ports de Morella)

«El sol de juny estalvia llum!», «Al juny el fred s’esmuny!», «Pel juny, el bosc t’acull!», «Pel juny, de fades i somriures el bosc n’està curull!».

Entre la resplendor joiosa de la vida i el cop funest de la mort només hi ha un fil molt prim que decideix d’estirar o d’arronsar les alenades vitals de tot ésser; en podem dir divina providència, auguris del cosmos, fat, atzar, destí, sort. No sé del cert què ni qui cus eixe fil d’or, tan resistent i, alhora, fràgil, que tard o prompte ens talla l’aixeta del respir; però sí que us puc assegurar —n’estic convençut!— que els «banys de natura» ajuden a enfortir-lo, o, si més no, a respirar més conscientment.

Avui, després d’haver xipollejat, amb els peus nus, les aigües coratjoses i fredoses del riu Cervol —l’he de creuar diverses vegades—, em plau que m’acompanyeu fins a la font Donzella, al llindar entre Vallibona i Morella. Un seti que convida a honrar la natura, a submergir-se en els colors novells que vesteix la verda brostada del conjunt de les ancianes i agegantades carrasques. Aitals arbres són els únics testimonis —i d’altres d’escadussers—, els supervivents d’una forest majestuosa, que va ser, fins a mitjan segle passat, pastura de les fames i el fum que feien carrisquejar les carboneres. Tot el carbó que s’emprava per a usos domèstics sortia dels bracets de les carrasques.

Corria la primavera del 1957, i va arribar a l’oïda d’un home comprensiu, coneixedor dels efectes devastadors per a l’ànima del bosc de la tala indiscriminada, que la llenya del mont on es trobava la font Donzella havia sigut venuda. I ell en va convèncer el propietari perquè no serrés les carrasques, i el va rescabalar amb prou diners, perquè se sentís suficientment compensat.

Possiblement, aquella bona persona —potser un àngel!— no n’havia sentit a parlar, del shinrin-yoku i del wabi-sabi, filosofes orientals que, entre altres creences, dignifquen la vida a reverenciar i contemplar la naturalesa, la qual dirigeix el cicle vital de tots els éssers. Però vull creure que sí que devia conèixer els efectes reparadors, curatius i quasi miraculosos que els «banys de natura» ens encomanen.

Soc conscient del deute que he contret amb aquell àngel per a tota la vida. La figura esvelta de la còrpora de les carrasques s’alça pel capdamunt de la boscúria i estén les ingents ales, per protegir la resplendor de les aigües de la deu. Des de l’ombra de les solrames estant, observo la tremolor de les branques més fines, les fissures i els talls naturals que la intempèrie ha imprès a l’escorça, els passos apressats de l’heura corredissa, la mirada penetrant dels orons, la tenuïtat de les brises humides que pugen de la vall del Cervol, l’estol sorollós i desordenat de pinsans i trencapinyes, que s’atansen, cautelosament, a la font; escolto la fanfara festívola i musical de l’interior de la pineda, la fressa callada dels peuets de les rates cellardes; endevino la presència esquívola del rossinyol, que broda les nits amb refilets guaridors. I abans que s’apague l’última espurna de llum, abraço el manyoc dels cabells del bosquet de la clotada de la font Donzella, i en cuso els vorals amb trenes de flors d’espígol.

15 de novembre
El riu Matarranya (Vall-de-roures i la Torre del Comte, el Matarranya)

La joia medieval, la nineta dels ulls del Matarranya i també un dels pobles més bonics d’Espanya és Vall-de-roures. El nucli antic ha anat ocupant, amb el consentiment dels segles, un tossal capritxós, el cim del qual el corona el castell, imponent i desafiador, del segle XII.

Passejar-hi, pels carrerons estrets i nobles, amb cases amb posat romàntic; amb les aromes balsàmiques i guaridores de gessamí afruitat, de rosa boscana i de gerani nostàlgic, que s’enfilen pels bells balcons fins al capdamunt de la fortalesa i l’església gòtica, és un desafiament per als sentits. Des del soberg pont de pedra gòtic, la immortalitat del qual s’imposa a la força fregadissa i corrosiva del riu, atalaio la clapa groguenca, enrossida i espessa del bosc de ribera, com si fos una congesta acolorida tardorenca que s’esmuny pel cor de la vall, en cerca de la Torre del Comte, vila menuda —amb un nucli antic vigorós—, que va començar a créixer al voltant d’una torre fortificada construïda per Ramon Berenguer IV. Després de les Hortetes i el toll de les Roquetes, els xops, que pertanyen a una raça antiga, tan vella com el món, s’arrengleren a ambdues vores del Matarranya; i són amants, ostatges, presoners i, ensems, guardians de l’aigua que naix de les entranyes més ocultes, ardides i fèrtils del massís del Port. I avui, més que mai, es mostren aduladors; fins i tot una persona cega en podria veure la beutat que desprenen a mans obertes, llera avall.

Aquí, el temps autumnal convida el bosc a la solitud, al silenci mesurat, a la mandra dormilega i compassiva; tot i això, continua sent testimoni del cant garlaire de la griva; del vol afuat del blauet, sempre arran d’aigua, brunzint la tebior de l’aire; del darrer rauc d’una granota, esfereïdor!, esquinçat per la mort, en la boca d’una serp d’aigua famolenca; de la voraç malenconia de les fulles, que saben que ja no es despertaran fins a la primavera següent; de l’ombra invisible, desvergonyida, redossada i callada de la llúdriga, que corrioleja pel tram final del riu Tastavins, mentre aquest aboca la fugaç llengua d’aigua al Matarranya, ingènuament, per davall dels focs dels cabells grenyuts d’oms, sargues i desmais; i ben a la vora, a l’horta ufana, fregant el riu, del cos exòtic del caquier, nu de fulles però carregat fins a la testa de fruita ataronjada, més dolça que la mel, i tan captivadora com els pits ferms i rosats d’una jove donzella; de la paciència infinita, insondable, dels tolls, que emboten les aigües que el cel ha descarregat atropelladament sobre els intricats crestalls de les serralades benaurades del Port.

«Si novembre comença amb bonança, tinguem esperança!». L’esperança de continuar gaudint de la fascinació pels paisatges trobats, de la poesia cristal·lina dels rius immaculats, de les vesprades d’amor que ofereixen les aus als boscos que els regala un tou cobricel, de les solsides d’orquídies que broden els solans de les valls, dels somnis que es precipiten dels estels a un bes dels nostres llavis, sempre vora el soliu guiatge del Matarranya!