Família, només n’hi ha una

Pilar Rubio Tugas

Saps?, de vegades, el que sembla normal per a tothom a mi em resulta ben estrany… Què és la normalitat?

Avui tot semblava anar com sempre, però una trucada telefònica a darrera hora ha desfet l’horari i he arribat tard a l’escola. El Bernat m’esperava al pati, assegut a terra al costat de la mestra. He entrat acalorada amb paraules de disculpa brollant per la boca:

—Ho sento, ho sento molt, Bernat, guapo… —m’he excusat insistentment. I després m’he dirigit a la mestra—: Ho sento, Imma, de veritat que em sap greu…

Ella m’ha mirat com sempre mira, sense despentinar-se, i m’ha dit: —No passa res, Maria, però precisament avui, que n’hi ha dos… Quin dia!

Dos. Diu que n’hi ha dos, he pensat en silenci alhora que preguntava ben estranyada, dos què?

Ella ha continuat amb la clenxa ben feta i només s’ha dignat a afegir un: —Mira, ja ve.

Mira, ja ve. Què ve? És clar, he hagut de mirar en la direcció indicada. No m’ho podia creure. Em volia fondre. En Bernat arribava suat i somrient. Era exactament igual al que estava a terra. Idèntics. Què és això?, he pensat. M’he quedat glaçada, però l’abraçada tendra de la criatura ha desfet algunes paraules entortolligades que en la ment prenien forma de, jo només en tinc un… i per la boca han sortit dient, quin és el meu?

La mestra ho ha tingut clar, en Toni n’ha deixat dos, aquest matí. Com que no sabien quin era el de sempre, no han dit res, però que només en tenim un de matriculat i que dilluns n’hem de portar un o passar per secretaria. Mira tu, com si fos la cosa més normal.

Que què he fet? Doncs sortir per la porta amb un nen a cada mà. Ells que volien anar al parc i jo que amb els dos no m’aturo. Quina explicació podia donar a les mares quan em veiessin amb el fill duplicat? Hem anat de dret cap a casa.

De primer he pensat, posa’ls a la banyera, que juguin i així, amb l’aigua que tot ho estova, el fals Bernat potser perdrà part del fals físic. Ells contents, ja t’ho pots imaginar. El meu fillet sempre es banya sol i això és novetat, he pensat. Però els dos feien la mateixa cara de goig i no he pogut veure quin estava més il·lusionat. Res no he aclarit.

En això que ha sonat el timbre de la porta. He anat a obrir preguntant-me qui devia ser. La Marta, que em porta el Ricard perquè els nens juguin. Ja no hi pensava! Vam quedar l’altre dia que aprofitaríem per fer una estona de conversa. I ella que em mira divertida, que ja l’hi han dit, ja, que ara en tinc dos. Quina ràbia que em fa!, penso. On els tens?, demana tafanera. No espera la meva resposta, no. Corre darrere el seu nen, que els ha sentit riure i es vol afegir a la gresca. No he estat capaç de reaccionar i quan me n’he adonat els tenia tots tres corrent per la casa i a ella asseguda al sofà mirant-me.

Vols un cafè?, dic, i ella diu que millor una cerveseta. Anant cap a la cuina torna a sonar el timbre. La mare, que porta tota la tarda trucant-me i jo no li responc. Que li han dit que ara té dos nets i ella que vol conèixer el segon. Jo no sé on soc. Et pots creure que, quan finalment he pogut tornar al menjador, tenia les dues dones immerses en una gran conversa sobre el món dels germans i li anirà bé al Bernat tenir un altre Bernat!

Riu, riu, que és ben divertit, oi? Com que jo no trobava paraules per aportar, he agafat el mòbil, és cert que en tot el dia no l’havia tocat. Mare meva! Quants missatges! Al xat de l’escola tots parlen del Bernat i del Bernat! I en privat les més properes em preguntaven que com ho he fet, que si estic contenta, que si ja me’l presentaràs… Evidentment, no he respost cap missatge i he ignorat les trucades. Ben bé, què els podia dir?

La mare i la Marta han estat ben contentes, les dues comentant els jocs dels infants i fent fotos amb el mòbil per enviar als amics i coneguts. Em semblava tan surrealista! En cap moment ningú ha pensat que alguna cosa estranya passava, o que potser alguna altra mare trobaria a faltar la seva criatura. D’algú devia ser aquell nen, oi?

Maria, bonica, estàs rara, m’han dit. Avui no diu res, que no et trobes bé?, han preguntat. Era jo, la rara. Per a elles tot era normal menys jo, que em comportava de forma estranya! No sé què pensar, potser sí que soc jo la que està diferent i és normal que el fill es desdobli i sigui acceptat amb festes i tafaneries. Potser sí.

Igual que han vingut han marxat. De sobte, les he vist dretes agafant bosses i jaquetes. He tornat a quedar-me sola amb els dos. Què podia fer? Donar-los sopar.

Potser el paladar els delata, he volgut creure. Han menjat amb la fam de sempre fent fàstics al de sempre i volent més del de sempre. Veient que els gustos també són idèntics, els he donat conversa fent-los preguntes trampa per si enraonant descobria l’impostor. El meu Bernat tot just té quatre anys i la parla molt evolucionada, però res no he esbrinat. Els dos m’han explicat que el papa (quin papa?, he pensat jo) els havia promès un conte divertit abans de dormir. El dos m’han cridat mama (jo, mama de dos i només n’he parit un!). I els dos han respost al nom de Bernat (ja té nassos).

Mentrestant, ha arribat en Toni. Tan bon punt he sentit la porta he cridat, Toni! Ell ha entrat com si res. Ben bé com si res. I és clar, no me n’he pogut estar, ni hola ni com ha anat el dia, només un crit d’angoixa, quants nens has dut a escola?

—Maria… s’han despertat alhora… he pensat que no se n’adonarien…

Ja pots riure, ja. En aquell moment he mirat els nens i no he sabut què em desesperava més, si els fills duplicats o el marit simplificat. Aleshores, ell ha obert la seva bossa i ha tret dos contes, un per a cadascun, per explicar-los abans d’anar a dormir. I aquí m’ha guanyat. Tots tres feien una cara tan dolça!

Els hem encabit al llit (només en tenim un!) i hem llegit els contes. Mira, ara m’estovo, estaven tan macos! Després, petons de bona nit i tanca llums. Però quan hem estat sols, ho he hagut de dir, sí, sí, jo només vull el meu. En Toni ha callat. Els seus ulls ho anunciaven tot, saps? S’empetiteixen i es tornen vidriosos… clar, ell no és capaç de desprendre’s de cap dels dos.

No m’he vist amb cor de discutir, ja n’he tingut prou de raons avui, he pensat. Demà serà un altre dia. Això li he dit. De vegades, quan les coses no estan clares i vens d’un dia fosc, és millor deixar-ho córrer. Sopem, ha sigut la frase màgica per no embrancar-nos en una conversa que tenia tots els punts per pujar de to. I ell, tot cofoi, ha proposat d’obrir aquella ampolla de vi que guardem per als dies de festa. No he sabut negar-m’hi.

Hem fet un àpat cordial, el menú simple però saborós, i no et negaré que la copeta del reserva ha amansit el meu estat de nervis. Fins i tot, he acabat el darrer glop brindant pels quatre! Sí, sí, pels quatre!

Eren prop de les onze quan he dit d’anar a dormir. Ell sempre es queda una estona davant el televisor o llegint, quan vaig tan aviat, i d’això em refiava per poder gaudir d’una estona de soledat, em feia tanta falta! Però no, avui no allargava el vespre.

Ha estat ben estrany. Em notava cansada, però no era cansament físic, era com estar amb la bateria baixa, sense energia. I mira tu, ell que se m’acosta i m’agafa tot afectuós. Vet aquí el meu home, que comença a fer-me petons i acariciar-me. I jo m’esborrono com feia temps que no em passava. El deixo fer. Ell continua i jo que m’hi poso bé. Corresponc amb ganes. De mica en mica, l’energia torna i ens anem engrescant. Té unes mans tan suaus! En Toni em treu la roba i a ell que també li cau. Noto el seu cos nu damunt el meu, escalfats. Els seus petons ericen la meva pell i desperten un pessigolleig a l’entrecuix que no puc controlar. Mira, penso, ara feia temps, aquest deu ser l’altre. L’altre què? M’esgarrifo de pensar-ho! Però de seguida noto el membre erèctil que s’acosta amb energia i arracono els pensaments absurds per deixar-li pas. Quanta humitat! Les portes s’han obert de bat a bat. Després ha arribat l’orgasme. Quin orgasme!

Ha quedat ben adormit. Jo ben desperta. És un dia ben estrany, m’he dit. L’he estat observant a les fosques. S’han despertat els sentiments que sovint queden arraconats pel dia a dia, les rutines i les forces que en diem majors. I m’he adonat que no, no són tan majors com volem creure. Tot el malestar i els neguits de la jornada s’han dissolt i he deixat fluir la sensació de benestar. He estat una bona estona així. Després m’ha vingut de gust una dutxa calenta.

És tan plaerós deixar que el raig d’aigua caigui damunt la cara… Amb les mans he fregat suaument el coll, escampant el sabó fins a les espatlles per arribar als pits. I mentre els ensabonava he pensat que encara no pengen gaire. M’han agafat ganes de riure. L’estómac està una mica donat, m’he dit, ha estat el preu de tenir un fill i no tenir-me cura després, però què vols que et digui?, penso que així i tot és prou bufó. El pubis, les natges i les cuixes. És agradable el massatge amb les mans ensabonades. M’he esbandit a poc a poc i al sortir de la dutxa m’he quedat nua davant el mirall. No recordo la darrera vegada que em vaig mirar.

He estat darrere del baf, amb els cabells molls, sense veure’m. He deixat vagarejar la ment amb la intenció de no agafar res en concret, només observar com, de mica en mica, la meva imatge anava apareixent des del no-res. Fins que s’ha fet nítida. No m’he reconegut. He hagut de buscar l’esguard de sempre per poder-li dir, va, anem a fer-nos un te?

He entrat a la cuina i eres allà, escalfant l’aigua. No et negaré que trobar-te cara a cara m’ha fet una cosa a l’estómac. Però m’has mirat somrient i tot s’ha apaivagat. No és gens fàcil trobar-te amb l’altra tu a la cuina.

No me n’he pogut estar, oi? T’he hagut de demanar si te l’enduràs, el teu Bernat. M’has mirat sense dir res i t’has assegut a taula, remenant el líquid calent. Jo he anat a buscar l’ampolla de whisky i me n’he posat un rajolinet dins un got. Això t’ha fet riure. I m’has atansat la teva tassa perquè n’hi tirés unes gotes. És bo, oi? De vegades, m’agrada fer un xarrup. Ens hem quedat aquí les dues mirant-nos sense dir res. No calia. Després he començat a parlar, a explicar-t’ho tot com si no ho sabessis. Tu encara calles. Reculls les meves paraules i les fas teves… I tot això et fa gràcia, oi?… Ara, què farem?

—Res no hem de fer, només estar-nos-hi una estona més.

—Te l’enduràs, el teu Bernat?

—La veritat és que he vingut a buscar-lo, però no el sé reconèixer.

—I doncs?

—Res.

—Què vols dir?

—Comença a ploure, ho sents? Sortim al carrer i deixem que la pluja ens mulli. Ja és dissabte i no s’ha de matinar, podem allargar el passeig sense angúnies. Hi haurà temps per a tot. Sempre hi ha temps per a tot allò que es vol.