Segon premi

Jaume Planas Perxachs

Mentre en J passeja tot sol amb les seves cavil·lacions pels carrers de Roses, retraient-se que és un covard indecís, desitja patir una escissió que divideixi la seva persona en dos. L’una seguiria caminant, ensopegant amb noves preguntes que no tenen resposta, ofegant-se altre cop en un got d’aigua. L’altre J, batejat com a J’ —físicament s’assemblarien com dos germans univitel·lins—, es convertiria en aquella projecció sense fissures, segur, perfecte, la millor versió possible als ulls d’altri. Per aconseguir aquesta imatge platònica, a en J li caldria reconèixer els seus punts febles, ser capaç d’avaluar-se sense aplicar les suades justificacions hipòcrites que ho volen emmascarar tot per no acceptar les tares, muntant una defensa fèrria sense fonaments, aixecada sobre peus de fang. A en J no li fa por enumerar les seves debilitats. Sap fer autocrítica. L’empipa, però, no aconseguir virar, llimant aquelles asprors, per mirar d’imitar les bondats que tothom aplaudiria en el seu germà bessó. Per sort, la vida d’una formiga treballadora no atrau les mirades ni la tafaneria dels altres. Ben mirat, potser tampoc els seduiria conèixer la monotonia d’una existència protagonitzada per algú que combrega un munt de virtuts, a qui no podries enxampar mai en fora de joc, sense cap mena de neguit que el corsequés, disposat a oferir una resposta a tot. S’avorririen? Quina opció preferiria el públic: la vida trèmula de J o el virtuós i calmat trajecte per la terra d’en J’?

Sembla més temptador resseguir l’ensopit home que naufraga perseguit per infundats temors que el paralitzen i el condemnen. L’antiheroi kafkià es refugia en un laberint de miralls. S’hi perd. No troba la sortida. S’imagina com reaccionaria el seu alter ego, aquell ésser anònim carregat de qualitats. Prendria un martell i rompria els espills per cercar una sortida d’aquell parany mortal. Has de ser pràctic. En J s’ho retreu. Si intentés fingir ser qui no és, a la primera de canvi se li veuria el llautó. Davant una situació compromesa, la manera d’actuar el delataria. Tu mai no hauries reaccionat d’aquesta manera. S’ho retreu.

Quan un atac de cor fulmina en J en una de les seves habituals sortides per una zona poc transitada per gent, del cos estirat a terra sense vida se’n desprèn un d’idèntic que s’incorpora. Mitosi realitzada. Duplicat perfecte. L’altre J, des d’ara J’ com era voluntat del difunt, observa el mort estès damunt l’asfalt. En J’ plora per dins. No pot mostrar-se vulnerable. Abandona el cos inert d’en J i es dirigeix cap al poble. Mentre el deixa enrere, de tant en tant, gira el cap i clissa com aquell embalum humà es va evaporant de la calçada.

Camina amb pas segur. Coneix tots els racons per on deambula. Els hotels resten tancats durant la temporada baixa. Les botigues de souvenirs i els supermercats també tenen les persianes abaixades, disposen de taulons de fusta per protegir les estructures de vidre i cadenats per barrar l’entrada a possibles lladregots.

En J’ busca les claus de la casa on haurà de viure. Les porta a la butxaca. Palpa les altres per repassar mentalment quin és el seu equipatge. L’acompanya un moneder i el telèfon mòbil. La documentació deu ser a casa. Censura aquesta decisió. Per qualsevol cosa, no el podrien identificar immediatament, ni localitzar la família més directa. Hi ha l’opció del telèfon, però qui sap amb quina finalitat l’utilitza en J.

Quan en J’ arriba a la nova llar, no li costa encertar la clau correcta. Entra. El reben els gats. Recelen d’aquella figura que és clavada al seu amo. Mentre els posi pinso als plats i aigua als gots, la convivència serà tranquil·la. De moment no esperen moixaines. Ni els felins estan disposats a engegar el ronc intern en senyal de benaurança anímica. Qui és aquest home pastat a l’amo que pul·lula per les nostres estances? No recorda que a l’hora de dinar hi ha menú especial? A la nevera o a l’armari dels queviures —segons hi hagi o no una llauna encetada— en J guarda les delicatessen que ofereix als gats cada migdia. Patés de diferents gustos, mousse suaus i altres exquisideses llamineres que no tenen res a veure amb el pinso insípid l’hem avorrit.

El nou propietari de l’immoble necessita estudiar una agenda fiable que li dicti uns horaris i unes obligacions a portar a terme. Dins de casa, en J’ pot improvisar i organitzar-se al seu gust, però hi haurà un moment en què haurà de començar les tasques que impliquin socialitzar-se. Ara per ara, desconeix els quadrants que l’hauran de guiar fent-li de brúixola. Per sort, penjat a la nevera hi ha el quadern de bitàcola d’en J. Respira alleugerit. És la pauta fidel que es repeteix cada setmana. Almenys li serà útil fins a final de mes. És un supòsit prou consistent. No tem per la feina. La desenvoluparà a ulls clucs. Sap que inclús serà millor treballador. Més acurat, regular i perfeccionista. Ha de vigilar i no fer aixecar sospites entre la resta d’obrers. De cop i volta, un tarannà no es transforma per art de màgia en un altre que es troba als antípodes.

Els nous companys no fan cas d’aquella amabilitat i del nou somriure perenne que dibuixa en J’ a la cara. Ni del tremp que injecta a les seves ocupacions. La plantilla es figura que s’ha llevat amb el peu dret. Mig endormiscats, passen per alt aquests detalls. Hauria de controlar aquests impulsos, se censura en J’.

Tot i que costa quadrar dates —conciliar vida laboral i familiar—, en J’ es veu obligat a assistir a una trobada amb la colla d’amics a la qual en J pertany.

Sopar informal. Se citen a una hora concreta davant el restaurant escollit. En J’ decideix arribar tard per evitar converses amb el grup dels puntuals. El grup de WhatsApp l’informa de la situació. En cinc minuts arribo. Surto de casa. Arribaré just. Ja hi soc. Apareix una fotografia penjada dels tres primers assenyalant l’hora en el rellotge. Els renyen en to de conya. Un fals retret. Estic aparcant. Nois, ho sento, el menut té febre. Quan en J’ dedueixi que ja hi són tots, l’impostor apareixerà per la porta del local, saludarà, encaixarà la mà amb cadascun i ocuparà una de les cadires més allunyades, en un extrem de l’ala de la taula. Distanciat i protegit del centre de les converses. Es dedicarà a callar i escoltar entre plat i plat. Participant poc dels col·loquis. Aconseguirà passar desapercebut. Ningú desemmascara l’infiltrat mentre es limita a assentir amb el cap, deixar anar alguna niciesa i mai portar la iniciativa. Prova superada.

Ser solter és un avantatge per al nou J. Viure sol l’allibera de situacions enutjoses on podrien descobrir l’engany de seguida.

Qui capta de sobte que allò grinyola és la dona que relleva en J’ del seu torn. S’adona que aquell home s’interessa per ella —és cortès i primmirat quan actua— quan abans no havien intercanviat quatre impressions. Les frases que es creuaven feien referència a la feina. Tocava recordar algun procés o dada important, comentaven detalls de la jornada a ressaltar i no deixaven mai marge per parlar d’intimitats, de la seva vida privada. L’home que la supleix reconeix els mínims canvis perceptibles que ella ha realitzat d’un dia per altre. Detecta el rímel. El color a les parpelles. Aquelles noves arracades que l’afavoreixen. Haver passat per la perruqueria a fer un nou bany de color. L’intent d’un nou pentinat. Les observacions l’afalaguen. Els compliments —en J’ no n’abusa— no embafen. Percebre aquelles mutacions tènues, imperceptibles a simple cop d’ull, és el que més l’estimula a seguir embellint-se per anar a la feina on ha de topar-se —sí o sí— amb aquell desconegut que ara li sembla una nova persona. Què ha provocat en ell aquest viratge de la seva mirada? No el reconeix, però tampoc li preocupa. Es queda amb el nou J. Aquest sí que li agrada. Descuida, però, un detall molt important. Llueix l’anell de casada. A casa l’espera un altre home. Les fantasies es dilueixen. El festeig es frena. Construeix un dic per contenir l’onatge embriagador que li insufla aquell home enigma.

Intenta asserenar-se. Es pregunta si l’ha sabut interpretar o si la lectura de la situació ha estat esbiaixada. El seductor s’adona del refredament. La dona es mostra esquerpa i distant. Alguna cosa deu haver fet que no li ha agradat. S’ha vist assetjada? Té por de fer un nou pas? No era la seva intenció fer-la patir. No tolera veure-la amoïnada. Li sap molt de greu incomodar-la. Els següents dies, a en J’ li costa agafar el son. Ha perdut la gana. Pensa en ella sovint, tant si es troba a la feina com si ha plegat i es mou en unes altres coordenades de Roses. Han deixat de parlar d’aquelles coses banals, anècdotes divertides, que els arrencaven somriures, per concentrar les converses en mínimes intervencions que giren de nou al voltant de la feina. S’ha instaurat el règim del desencís. Poden llegir a la cara que s’ha esvaït aquella il·lusió. L’alegria del dia a dia quan es tornaven a retrobar. S’ha esfumat el neguit de l’imprevist.

En un cop de geni electrificat d’inconsciència, en J’ li pren una de les dues mans —ella li estava donant l’esquena— i l’empeny cap a ell fent-la girar com una baldufa. Les cares es planten una davant de l’altra, a escassos centímetres. Aquell és el moment just per besar-la, com a les pel·lícules, com en aquella escena entre en John Wayne i la Maureen O’Hara a L’home tranquil, d’en John Ford. Quan en J’ fa l’intent, ella li gira la cara rebutjant els seus llavis. La mà lliure de la dona li mostra el motiu de la seva decisió. Allò s’ha d’avortar. Estic casada. No renunciaré mai a la meva família. M’estimo el meu marit.

La negativa no fa tirar enrere a un home decidit i envalentit com en J’. Hi torna. S’abalança damunt ella de nou per besar-la. La dona intenta esquivar-lo. Els llavis de J’ freguen els de la seva companya de feina. Amb totes les seves forces se’l treu del damunt, l’empeny enrere, fent-lo retrocedir unes passes, recuperant l’espai de separació entre tots dos. Rep carbasses per segona vegada. La dona mostra el seu desacord i passa a posar mala cara. Enfurismada li retreu: No entens que no pot ser això nostre?!

Quan J’ prova de fer un tercer assalt per sorpresa, la víctima contraataca àgil de reflexos llançant una manotada a la galta de l’agressor. La plantofada congela el pretendent. L’escena s’asserena. Els ànims s’han calmat. La sang deixa de bullir. La respiració d’ambdós minora el ritme d’esbufecs. Abatut, amb ulls de gos apedregat, J’ entoma la derrota. Capcot accepta la decisió de la dona. Amb la cua entre cames fuig del camp de batalla. Quan toca en retirada, d’esquenes a ella, J’ encara pot escoltar-li dir: Has arribat tard.

Aquella frase ressona en el cap de J’ mentre abandona el seu lloc de treball. No cal perdre més temps. Ja l’han rellevat. Agafa el cotxe. No tornarà a la seva nova llar. Condueix en direcció a Santa Margarida, als afores de Roses. L’ambient fantasmagòric encara es manté des de la darrera vegada que hi va transitar. Cartells d’«en venda» o «local per llogar» llueixen en un fotimer de portes metàl·liques. Establiments iniciant la posada a punt, aprofiten per pintar portes i marcs de fusta. S’apedaça tot allò que necessiti un retoc. La nova temporada d’estiu truca a la porta. Aviat s’engegarà. En J’ estaciona el vehicle. Localitza l’espai on va fallir en J. S’estira en el mateix punt concret. L’esqueix espera amb paciència que s’aturin els batecs que esbomben la sang per totes les cavitats del seu cos. Resa perquè s’aturi ben aviat. Per tornar al costat d’aquell altre jo que havia estat enamorat en secret de la seva companya de feina.