Mos cantars

Juriol de 1839

Si amb mos cantars senzills, oh Pàtria mia!,

terra sagrada a on mon bressol sens gales

balandrejà, al trist to de ses balades,

una mare amb amor;

si cantant de records jo puc un dia

ta corona refer que fulla a fulla

dispersà per tes planes regalades

dels segles lo rigor;

dels antics trobadors la muda lira

jo arrencaré de llurs humits sepulcres,

i al geni que divaga entre llurs lloses

plorant invocaré,

i despertant-ne les que el món admira

ombres sagrades, noms cenyits de glòria,

los comtes i antics reis, i llurs famoses

batalles cantaré.

Jove só, oh Pàtria!, sí, i la mà encara

tremola sobre l’arpa a on la cigala

brillà dels trobadors, a on ressonaren

los cants dels Cabestanys;

jove só: ¿mes què importa si m’ets cara,

oh Laletània!, si a ton nom ses ales

bat mon trist cor; si em sobra en amor patri

lo que me falta en anys?

Durs seran mos cantars, sens harmonia

saltaran de mon cor mos sentits versos,

com d’un acer ardent salten hermosos

trossos de foc brillants;

mes no se’ls tatxarà de bastardia,

pus llemosins seran encara que aspres,

i en records rics i en fets cavallerosos

dels hèroes laletans.

Durs, sí, mes nobles com lo vol de l’àliga;

mes llibres com los monts que ses nevades

crestes, que boscos de mil anys cenyeixen,

aixequen fins al cel;

ni en sonores voltes assentades

en lleugeres columnes d’or i marbre

daran venals llaors als qui mereixen

sols despreci cruel.

Ni temes, Pàtria, que amb cantars joiosos

tes llàgrimes insulte de viudesa;

ni recorde vils noms dels qui trencaren

lo ceptre de tos reis:

preste’m son foc de Laletània el geni,

i al món recordaré la saviesa

dels antics i bravura que al món daren

llur dialecte i llurs lleis.

Presten’m son geni els trobadors que dormen

en llits de marbre en pau i exempts de pena,

i en melós llemosí, pus és lo idioma

amb què parlo al Senyor,

cantaré tes grandeses, Catalunya,

tos comtes i antics reis que per l’arena

lo pendó arrossegaren de Mahoma

del sarraí traïdor.

Cantaré als paladins que en les riberes

del Jordà venerat l’arena santa

amb sang tenyiren que amb sa sang divina

lo fill de Déu regà;

i al jovenet galant que amb àgil planta

penjada l’arpa al coll que al vent gemega,

baix lo dorat balcó d’a on dorm sa nina

venia a sospirar.

I cantaré els amors i l’hermosura

de les filles gentils de les muntanyes,

les del cos més airós que una urna grega,

més que un gerro de flors:

pus no sempre ressona en les altures

ni entre sostres dorats, ni en salons gòtics;

pus no desdenya les humils cabanyes

l’arpa dels trobadors!

Joaquim Rubió i Ors