Terra natal

Arrelar, com un arbre, dins la terra:

no ser núvol endut d’un poc de vent.

Sobre els camps coneguts de cada dia,

veure un cel favorable i diferent.

Mirar com cau, quotidià, el crepuscle,

cada cop renovant-me el sentiment.

Damunt la terra nostra i estimada,

del cor neixen el pi, l’aire i l’ocell.

El blanc record de la infantesa hi sura,

i ha de fer bo, aquest sol, als ossos vells.

Vull escoltar-hi aquest parlar que arriba

de molt antic als llavis de la gent.

El meu amor, la ferma companyia,

vull somiar-hi, entre la mar i el vent.

Marià Villangómez