Don Jaume en Sant Jeroni

Per veure bé Catalunya,

Jaume primer d’Aragó

puja al cim de Sant Jeroni

a l’hora en què hi surt lo sol:

quin pedestal per l’estàtua!

Pel gegant, quin mirador!

Les àligues que hi niaven

al capdamunt li fan lloc;

sols lo cel miraven elles,

ell mira la terra i tot;

que gran li sembla i que hermosa,

l’estimada del seu cor!

Té en son cel aucells i àngels,

en sos camps vèrgens i flors,

en sos aplecs l’alegria,

en ses famílies l’amor;

té guerrers en ses muralles,

naus veleres en sos ports,

naus de pau i naus de guerra

frisoses de prendre el vol.

Les ones besen ses plantes,

l’estrella besa son front

sota un cel d’ales immenses

que és son reial pavelló.

En son trono de muntanyes

té el Pirineu per redós,

per coixí verdosos boscos,

per catifa prats de flors

per on juguen i s’escorren

rieres i rierons,

com per un camp d’esmaragdes

anguiles de plata i or.

Del Llobregat veu les ribes,

les marjades del Besòs,

que coneix per les arbredes

com les roses per l’olor.

Los vilatges a llur vora

semblen ramats de moltons

que, abeurant-s’hi a la vesprada,

hi esperen la llum del jorn.

Llena li parla de Lleida

que el graner de Roma fou;

Albiol, de Tarragona,

tan antiga com lo món;

Puigmal, de dues Cerdanyes,

talment dos cistells de flors;

Montseny, de Vic i Girona;

Albera, del Rosselló;

Cardona, de ses salines;

Urgell, de ses messes d’or;

Montjuïc, de Barcelona,

la que estima més que tot.

Tot mirant a Catalunya

s’ha sentit robar lo cor:

—Qué puc fer per ma estimada?,

—va dient tot amorós—;

si del cel vol una estrella,

des d’ací l’abasto jo.

—No vol del cel una estrella

—una veu dolça respon—,

la més bella que hi havia

se li és posada al front.

Torna-li dues germanes

que prengué el moro traidor,

l’una anant a collir perles

vora la mar de Montgó,

l’altra nedant entre els cisnes

prop d’on voltava el voltor.—

Ell gira els ulls a Mallorca,

l’obira com un colom,

nedant entre cel i aigua,

vestida d’un raig de sol;

a València no l’obira,

mes obira sos turons

que de l’hort de la sultana

són muralla i miradors.

Se n’arranca de l’espasa

i aixeca sa veu de tro:

—Germanes de Catalunya,

i encara porten lo jou?

Rei moro que les tens preses

jo et vull veure a mos genolls.—

Si l’obirassen los moros,

les deixarien de por,

com deixaren Catalunya

quan, d’Otger entre els lleons,

Rotland los tirà la maça

des del cim del Canigó.

Quan torna els ulls a la serra,

cerca aquell que li ha respost;

dintre l’ermita més alta

té la Verge un altar d’or,

no hi ha ningú en la capella

i ella té el llavi desclòs.

Posant a sos peus l’espasa,

cau en terra de genolls:

—A rescatar les catives,

Maria, guiau-me Vós:

a mon pit donau coratge,

a mon braç força i braó,

i si al pujar a la serra

’vui me deien rei hermós,

quan tornaré a visitar-vos

me diran Conqueridor!

Jacint Verdaguer