Jo vaig proscrit…

Jo vaig proscrit, amb l’ànima intranquil·la,

creuant avui la vall, demà la serra,

passejant mon dolor de vila en vila,

de ma família lluny, lluny de ma terra.

I pujo cada jorn a la muntanya,

i allí on la veu de l’eco més s’allunya,

clavant mos ulls en la regió d’Espanya,

jo crido: «Catalunya! Catalunya!».

Ecos dolcíssims que de serra en serra

portau la veu que us crida carinyosa,

portau, vos prec, la meva vers la terra

mai com avui al cor i als ulls hermosa,

i los meus llars sabran ma llatzeria,

i mos amics sabran que en terra llunya,

tot gemegant, als ecos cada dia

jo crido: «Catalunya! Catalunya!».

Si desterrat me trobo en terra estranya,

d’ingratitud odiosa viu exemple,

és sols pel crim d’haver volgut que Espanya

tornés a ser de llibertat lo temple.

Desert d’amics me trobo tot a l’hora,

cada jorn més, la pàtria se m’allunya,

i, foll de desconhort, amb veu que plora,

jo crido: «Catalunya! Catalunya!».

Víctor Balaguer
Castell de Foix, 1-IX-1866