Lo Pi de les Tres Branques
Preguem que sia aqueix Pi
l’arbre sagrat de la pàtria.
Per on baixa el Llobregat
dels Pirineus a la plana,
don Guillem de Mont-rodon
a trenc de dia davalla,
voltat de comtes i ducs
en ufanosa colcada.
De l’alta sella en l’arçó,
sobre arabesca gualdrapa,
seu en Jaume nostre rei;
no du més corona encara
que la de son cabell d’or
que algun àngel li ha deixada.
Lo tenia presoner
Narbona dins sa muralla:
al vencedor de Muret
Mont-rodon lo demanava;
Montfort no l’hi vol donar,
per gendre diu que se’l guarda.
Si serà son gendre o no
Mont-rodon ho diu al Papa:
la resposta que li fa
al vell Montfort no li agrada:
«Que torne el rei a Aragó
i als Pirineus la seva àliga».
Catalunya, aixeca el front,
doble sol avui t’aguaita,
lo sol que et surt a Orient
i el que t’ix a tramuntana.
Lo que et surt al Pirineu
te vol donar una ullada,
mes ell, infant de sis anys,
no vol ésser vist encara,
ja el veuran a Lleida prou
davant la cort catalana.
Abans d’arribar a Berga
s’enfilen per la muntanya,
per entre Estela i Queralt
de Campllong envers la plana;
quan són al mig de Campllong
la nit fosca és arribada.
Lo Campllong té com un bres,
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
verds tot l’any com l’esmaragda.
Corona immensa de tots
és una hermosa pinassa,
pinetells semblen los pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus
que per sang té rius de saba.
Com una torre és son tronc
que s’esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s’abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya.
Don Jaume cau de genolls
i en son èxtasis exclama:
«Al Pare, Fill i Esperit,
per tots los segles hosanna!,
tres persones i un sol Déu
que aquí sa firma ha posada,
com en l’arbre de Mambré
on Abraham reposava».
Fent la senyal de la creu
se recolza a la pinassa,
i la son del paradís
a ses parpelles davalla.
Don Guillem de Mont-rodon,
que és son àngel de la guarda,
l’abriga amb son gran escut
on vermellegen les Barres.
Alça els ulls a l’infinit
que obira en sa tenda blava
clavetejada d’estels
i al cim la lluna minvanta.
En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l’alba;
al bes de l’alba i al seu
don Jaume se desvetllava:
«He somniat que era gran
i d’un bell país monarca,
d’un bell país com aqueix
entre el mar i la muntanya.
Com eix pi meravellós
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava».
Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la cara
i esporuguida a ponent
la mitja lluna s’amaga.
Lo somni del rei infant
lo vell templari l’acaba
en extàtica oració,
espill de visió més clara.
Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i més ampla,
robant als moros València,
prenent-los l’Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d’una arpa,
les tres nimfes d’eixa mar,
d’aqueix jardí les tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d’eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols li diu eixa paraula:
«Preguem, que sols Déu és gran,
los homes són ombra vna;
preguem que sia aqueix pi
l’arbre sagrat de la pàtria».
Jacint Verdaguer