Retorn a Catalunya

Ja veig damunt la serra de foc el nostre pi.

Oh gent que per les feixes daurades feu camí!

Em sobta com un vi

la força tota vella i humil que ens agermana.

(És viu com la ginesta i com el blau marí

el teu escarafall, oh noia catalana).

Com somrieu en hores del vespre, masos blancs,

entre pallers de bona companyia,

i cada mas ateny en curta rodalia

bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.

Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades,

dir tes llaors, oh terra de salut!,

enmig de coses fosques i vides oblidades

com aquest grill que canta dins un camí perdut.

Josep Carner