Plus ultra

Estelo, fai-te clara,

car cerque moun camin.

Allà d’allà de l’espai

he vist somriure una estrella

perduda en lo camp del cel,

com espiga en temps de sega,

com al pregon de l’afrau

una efímera lluerna.

—Estrelleta —jo li he dit—,

de la mar cerúlea gemma,

¿de les flors de l’alt verger

series tu la darrera?

—No só la darrera, no;

no só més que una llanterna

de la porta del jardí

que creies tu la frontera.

És sols lo començament

lo que prenies per terme.

L’univers és infinit,

pertot acaba i comença,

i ençà, enllà, amunt i avall,

la immensitat és oberta,

i a on tu veus lo desert

eixams de mons formiguegen.

Dels camins de l’infinit

són los mons la polsinera

que puja i baixa a sos peus

quan Jehovà s’hi passeja—.

Jacint Verdaguer