Cor meu, el món

Voldria mirar, mirar més fort,

lligar aquests arbres,

aquells arbres que fugen,

el cel, les ones, més fort.

Lligar-me amb la llum i les pedres,

l’enorme pedra de la llum.

Res no em mira prou, però.

Mira i no em veu.

I què es desfibra,

el món o jo, mirall?

Llindar de comiat,

potser somriure.

Despreniment. Desistiment.

La mà que diu adéu,

que prem i amolla.

La gràcia d’un dia clar,

certa, punyent, però

pàl·lida sense remei.

Se’m queda enrere,

a baix i enrere.

Cor meu, el món,

no puc vestir-te de mirades!

Jo sóc això

que miro i se m’escapa.

Jordi Sarsanedas