L’amistat (Sàtira xv)

Com la replega, l’Amistat comença,

d’algunes tiges en planter novell,

que ferma, juntes, al colrat capell,

el caçador que en l’averany no pensa.

Alguna en perd i fins alguna en llença.

Quan torna a casa, lacerat de pell,

en posa poques, en el cantirell,

a flor de l’aigua que reposa intensa.

L’endemà, si patètic es deixonda,

sent a l’alcova magnituds de fronda,

barreig d’aromes que no sap d’on ve.

Voltat de tiges que la nit eixala,

tot d’una el càntir, presidint la sala,

n’acobla dues que l’atzar sosté.

Guerau de Liost