Al llarg d’aquestes pàgines has pogut llegir moltes històries de gent normal, com tu i com jo. N’han quedat moltes més per explicar, tantes com persones coneixem, però aquest viatge pel mapa de la diversitat ha servit per fer-nos una idea del fet que les persones som molt diferents i que cadascun de nosaltres té alguna cosa especial. Segur que has comprovat que hi ha molts tresors amagats que apareixen quan canviem la manera de mirar el món. Potser t’has sentit identificat amb alguna història o, al contrari, potser has trobat a faltar una pinzellada sobre una situació que tu o algun conegut teu heu viscut. Per això l’educació, a casa i a l’escola, és tan difícil, perquè no hi ha cap nen igual. Tal com va dir M. Buber, «cada persona que neix representa una cosa nova, una cosa que no ha existit mai abans, una cosa original i única».
Fa un temps vaig conèixer una senyora que preparava unes jornades d’educació. Posava tanta il·lusió en el projecte, que em vaig arribar a preguntar què era el que l’havia impulsat a invertir-hi tant de temps i tanta passió. «Et confessaré», em va dir, «que fins que no va néixer el meu fill, l’educació no m’importava gens». Llavors li vaig preguntar si, quan el seu fill acabés els estudis, deixaria de posar-hi interès. Es va quedar pensant.
L’educació ens incumbeix a tots: a les famílies, als centres educatius, a les administracions, però també al periodista que se centra en certs aspectes de la notícia, a l’esportista que bat rècords, a la jutgessa que pren decisions o al conductor d’autobús que recollia en Josemi. També a les persones que, amb uns petits gestos, serveixen d’exemple als nostres fills: el que llença el xiclet al carrer a uns metres de la teva filla, la que ajuda a aixecar-se una persona que ha caigut o la que repenja les sabates al seient del davant al tren. Amb les nostres accions, les nostres actituds i els nostres prejudicis anem marcant vides i obrint i tancant senders. A casa i a les escoles, és necessari permetre que es coneguin, perquè quan es coneix l’altra persona, un deixa de tenir por al desconegut i té la possibilitat de canviar els prejudicis que tancaven la porta per una convivència pacífica i respectuosa. Cadascú, tal com deia la Gloria, ha de ser guardià, posar-hi de la seva part perquè les coses millorin. Quina és la missió de la família i de l’escola? Dotar els infants de les millors condicions possibles perquè es puguin desenvolupar de manera íntegra. Quan aparegui l’exigència, que sempre vagi de bracet amb l’afecte, tenint present que només els podem exigir allò que nosaltres els podem donar, i sempre pel que fa a actitud, mai a capacitats, perquè cadascú té les seves. L’escola ha d’estar al servei de la societat, és a dir, al servei dels nens i nenes, i no pot haver-n’hi ni un que quedi invisible, ni un que en quedi fora. No hi pot haver qualitat educativa si només és per a uns quants i els altres en queden exclosos.
En educació sempre parlem de drets, però també cal parlar de deures.
El deure de totes les famílies d’entendre que l’educació és la clau que donarà la possibilitat als nostres fills i filles de tenir un present i un futur millors, i que és un dret de tots.
Frases com «És que endarrerirà l’aprenentatge del meu fill» o «Aquesta classe va més lenta que les altres perquè hi ha nens amb discapacitat», evidencien una falta de tolerància i de valors socials molt preocupant. El teu fill, la teva filla, no seran millors pel fet de superar altres nens. Seran millors quan sàpiguen interpretar el món en el qual viuen i descobreixin que hauran d’interactuar amb moltes persones diferents, com ells, i que cada paraula o cada acte influiran en aquelles persones. Que un ésser humà és gran quan sap relacionar-se amb els altres i utilitza el seu coneixement per millorar el lloc on viu. Un ésser humà creix quan entén la riquesa que proporciona conviure amb persones diferents d’un mateix. Cal recordar quins valors transmetem a casa, si porten implícits alguns prejudicis o si, en canvi, proporcionen als fills la possibilitat de viure amb respecte.
Només els podem exigir allò que nosaltres els podem donar, i sempre pel que fa a actitud, mai a capacitats, perquè cadascú té les seves.
El deure, també, de tots els centres educatius d’obrir les portes i oferir totes les eines que tenen a l’abast per educar en la igualtat i l’equitat, independentment de la procedència, l’ètnia, el gènere, l’aspecte físic, la cultura, l’orientació afectivosexual o les diferents capacitats. L’equitat és un element fonamental si es busca una educació de qualitat, i és obvi que no hi pot haver gaire qualitat si no es respecta la diversitat. Jo vaig estudiar Filologia Anglesa, i soc conscient de totes les bondats que t’ofereix dominar una altra llengua, però de la mateixa manera que veig escoles amb grans rètols per anunciar-se com a AQUÍ EDUQUEM RESPECTANT LES DIFERÈNCIES. En aquesta escola hi duria el meu fill de cap.
I el deure de totes les administracions de dotar les escoles amb els recursos humans i els materials necessaris per garantir que nens, nenes i adolescents assoleixin el seu màxim desenvolupament segons les capacitats individuals de cadascú.
Els docents estem desitjant formar-nos. Milers de mestres viatgen amunt i avall per aprendre coses noves. Quan arriba el divendres, es reuneixen, agafen el cotxe i viatgen dos-cents quilòmetres per assistir a unes jornades divendres, dissabte i diumenge. Ningú els hi obliga, ho fan perquè els apassiona la seva feina. Arriben a casa exhausts diumenge al vespre, i dilluns tornen a les aules i el que han après reverteix en l’educació dels nostres fills, les nostres filles. Però necessitem més formació, o almenys formació d’una altra mena: sobre educació inclusiva dirigida a entendre la diversitat, de persones amb diferents capacitats, de nens en contextos de vulnerabilitat, sobre igualtat de gènere… I també necessitem les eines per fomentar un treball col·laboratiu que elimini barreres, i no competitiu, que les crea.
Frases com «És que endarrerirà l’aprenentatge del meu fill» o «Aquesta classe va més lenta que les altres perquè hi ha nens amb discapacitat», evidencien una falta de tolerància i de valors socials molt preocupant. El teu fill, la teva filla, no seran millors pel fet de superar altres nens. Seran millors quan sàpiguen interpretar el món en el qual viuen i descobreixin que hauran d’interactuar amb moltes persones diferents, com ells, i que cada paraula o cada acte influiran en aquelles persones.
I tot això amb la finalitat de permetre que els joves trobin el seu lloc en el món i, si és possible, que amb els seus actes contribueixin a fer aquest món una mica millor.
Tots aprenem d’una manera o altra: a superar-te acompanyant el teu fill, eliminant barreres i aconseguint reptes, com en Manuel. A enfrontar-te als teus dimonis, com la María. A superar revessos (fins i tot literals) i a seguir endavant amb allò que creus fermament, com en Carlos. A coneixe’t i aprofitar les virtuts que altres van veure com a inconvenients, com en Joaquín o la Paula. A saber què és la justícia mirant els que la necessiten, com la Gloria. I així fins a l’infinit. Però veient les seves històries també es pot aprendre que en una societat globalitzada, multicultural, és necessari saber conviure. Que quan coneixes algú de debò, desapareixen els prejudicis. Que ens hem de fer moltes preguntes, però que n’hem de fer més als infants i als adolescents per poder-los conèixer. Que l’escola no és una bombolla, és el lloc on també es pot aprendre a viure en societat i és el lloc perfecte per ajudar les famílies a educar les filles, els fills. Que com més et costa connectar amb la teva filla o amb el teu alumne, més bonic és el repte i més gran la recompensa. Que l’escola, l’institut, han de ser llocs en els quals un s’hi senti com a casa. Que a casa hem de saber seleccionar, entre totes les coses importants, les que són veritablement importants. I que tots els infants i adolescents tenen una cosa que tenim tots els éssers humans: la necessitat de sentir-se estimats, l’anhel de sentir-se escoltats i el desig de sentir-se útils.
Com pots veure, la tasca tan meravellosa d’educar pren sentit si aconsegueix connectar amb l’emoció d’aprendre. Al final, per molt complexa que pugui semblar l’educació, es resumeix en una cosa més pròpia de nens i nenes que no pas d’adults: dibuixar. Dibuixar-los portes que ells, algun dia, obriran.
Tots els infants i adolescents tenen una cosa que tenim tots els éssers humans: la necessitat de sentir-se estimats, l’anhel de sentir-se escoltats i el desig de sentir-se útils.