Les teves creences no estan fetes de realitats.

És la teva realitat la que està feta de creences.

RANDLER

Aquesta història em va passar fa anys en una de les escoles on he treballat com a mestre.

Després del pati, quan acompanyava els alumnes de sisè cap a l’aula, la cap d’estudis em va demanar que portés uns llibres al despatx. Dos nois es van oferir per ajudar-me, i vam reduir el temps a quaranta segons. Quan vam arribar a l’aula, aquell temps havia sigut suficient perquè un dels alumnes agafés un altre company pel coll i li comencés a pegar amb una ràbia que no aconseguiré entendre mai. Em vaig afanyar a agafar-li les mans per apartar-lo, i li vaig demanar que em mirés i es calmés. Tenia la mirada perduda i la cara desencaixada. Vaig enviar l’altre noi a fer un tomb fins a la font, i dos companys el van acompanyar per tranquil·litzar-lo.

—Ves-te’n al teu país!

Això ho va dir cridant l’alumne que s’havia quedat a classe amb mi quan va veure que l’altre sortia, com si volgués traspassar-li un últim missatge, entre rumors i cares d’estupefacció dels altres companys.

Tots dos eren bons nois; tots dos tenien un bon comportament a l’escola; tots dos eren introvertits. I com a detalls curiosos: un era del Madrid, l’altre també. Un parlava amb fluïdesa, l’altre no. I un vivia a Espanya des que va néixer, l’altre havia arribat aquell mateix any del Marroc.

Després de parlar amb tots dos el temps necessari, em vaig reunir amb el pare del noi que s’havia mostrat tan agressiu, amb la idea de coneixe’ns una mica més i parlar sobre l’incident. Després d’un intercanvi de preguntes i respostes, vaig anar directament al tema que m’amoïnava:

—Què en penses de les persones d’altres cultures, o de les que venen de fora del nostre país?

—Els immigrants —va arrufar la cara i, amb un gest de desaprovació, va llençar a terra un escuradents que duia a la mà— ens prenen la feina.

—Ara entenc —vaig dir— el que va passar ahir a la classe. Deus tenir els teus motius, i pots pensar el que creguis més convenient. El tutor del teu fill no et pot dir gaire res sobre això. Tanmateix, vull que sàpigues una cosa, per si de cas no te n’has adonat: si el teu fill et sent dir això a casa, si s’adona que certes persones et provoquen rebuig, o si mostres el teu odi davant d’ell, li tancaràs les portes a la felicitat, perquè portarà sempre a dintre la visió que tu li deixis del món.

Després de la conversa, es va aixecar, em va donar la mà i se’n va anar.

Podríem haver expulsat el noi per aquell comportament. De fet, va ser un acte violent davant d’altres companys. Un gest per exemplificar que no es permeten aquesta mena de conductes era necessari, o no? Expulsar-lo hauria sigut la solució? La punició sense més ni més com a manera d’educar? Això em fa reflexionar en quina mesura són adequades i efectives les expulsions: potser si apartem un noi o una noia durant uns quants dies ens el traiem de sobre i la classe torna a funcionar amb normalitat, però la finalitat de l’escola no és donar l’oportunitat a tothom de ser educat? Per tant, potser llavors estem privant aquell alumne de l’única possibilitat que té de ser educat o d’aprendre a socialitzar-se d’una manera diferent de la que aprèn quan surt de l’escola. D’altra banda, també penso en la utilitat o la inutilitat d’aquesta decisió: si l’expulsió servís perquè el noi reflexionés sobre l’incident, per analitzar el que ha fet, hi podríem veure un sentit pràctic. Però a part de no ser així, quan el noi torna a l’escola moltes vegades ho fa irritat i amb l’etiqueta de disruptiu, i a això encara hi hem de sumar el fet que, a vegades, és rebut amb l’amenaça de no repetir una acció semblant perquè si no… serà expulsat.

En el cas d’aquest nen, analitzem la causa del seu comportament i trobem, després de la conversa amb el pare, que el noi estava imitant actituds d’un dels seus referents. En aquest episodi, els prejudicis hi tenen un paper fonamental: si tens prejudicis contra les persones d’una altra cultura, una altra ètnia, una altra religió o d’una altra orientació sexual, per exemple, segurament estàs distorsionant la realitat amb aquestes creences. Des d’aquest moment, cada paraula que diu, cada gest que fa la persona que és diferent de nosaltres, s’interpreta de manera negativa i provoca malestar. És molt important que reflexionem per què creiem això i on ens porta, encara que siguin creences arrelades i difícils de qüestionar.

Així doncs, les actituds s’aprenen, perquè tenen una arrel social. El nen que a casa veu que els pares malparlen d’algú, que es frustren, s’enfaden… pren nota que aquest model de comportament és el correcte. Si a més d’això mira les notícies, o juga a uns determinats videojocs, o escolta unes certes cançons i rep el mateix missatge, aquesta actitud negativa queda reforçada. I com que l’ésser humà es caracteritza perquè busca l’acceptació del grup, si això no es corregeix, en el futur aquest nen tendirà a acostar-se a gent que tingui una actitud similar i buscarà un grup que reforci aquest comportament. Com pots veure, com a referents eduquem no només amb els nostres consells, sinó també, i sobretot, amb la nostra actitud.

Des de la psicologia social, aquestes actituds etnocèntriques^[1] o xenòfobes cap a determinats grups es basen en creences, i es consideren com una manera de projectar la pròpia frustració, culpant aquests grups del que et passa a tu. Fan que s’associï l’estranger amb una amenaça en el tema laboral i amb la delinqüència, i això és el que li havia passat al pare del nen.

Hi ha esperança? Esclar que sí! En molts casos, l’actitud depèn de la informació que tenim dels altres i del que passa al nostre voltant, per això convé conèixer les persones amb qui convius, la seva cultura, el context… perquè les nostres paraules o els nostres gestos ens acostin, en comptes d’allunyar-nos.

En aquest sentit, el tema del racisme ha donat per a molts estudis i milers de pàgines escrites, però per acostar-nos a la història del pare i el fill, que es multiplica en centenars de situacions a les aules i al carrer, faré un petit repàs que espero que ens serveixi per entendre més bé el perquè d’unes determinades actituds i prejudicis. I crec que és necessari revisar i entendre dos termes clau: el racisme i la xenofòbia.

Fins a la segona meitat del segle XX es va establir una jerarquia entre diferents races segons les diferències observables: color de la pell, estructura física, forma del crani, tipus de cabells… Segons aquesta classificació, es va arribar a l’abominable punt de catalogar els éssers humans com a superiors i inferiors. Els que van fer aquests estudis eren blancs, de manera que van considerar la raça blanca com a superior, en un clar exercici d’etnocentrisme.

El racisme, basat en aquestes teories de conveniència, es va utilitzar per justificar les colonitzacions de finals del segle XX. Talment com si fos la partida d’un joc de taula, la Conferència de Berlín del 1885 va legitimar el repartiment de l’Àfrica, tal com dic. L’acta d’aquesta reunió va establir el repartiment de les colònies, alhora que excloïa els habitants d’aquelles terres dels drets de l’ésser humà.

El filòsof i diplomàtic francès Joseph Arthur de Gobineau té el dubtós honor de ser considerat el fundador de la filosofia racista, amb la seva obra Assaig sobre la desigualtat de les races humanes (1853-1855). En aquesta obra s’hi inclouen idees com per exemple que, si la civilització occidental vol subsistir, és essencial evitar els estrangers, especialment la barreja racial entre els habitants.

Els avenços en biologia molecular i en l’estudi dels gens ens mostren que no existeixen diferències genètiques entre els éssers humans, i que només hi ha una raça: la raça humana. A això, s’hi uneixen els estudis de l’antropologia moderna, la sociologia o la psicologia, que ens donen arguments indiscutibles sobre la no subordinació d’una ètnia a l’altra.

Avui dia es continua utilitzant el terme «racisme» per fer referència a l’actitud discriminatòria que considera que les persones amb uns determinats trets físics són inferiors en l’aspecte intel·lectual, social i moral.

Sovint es confon amb la «xenofòbia», però hi ha uns matisos clars que diferencien un terme de l’altre. El terme «xenofòbia» ve del grec ξένος (xénos, ‘estranger’) i φόβος (phobos, ‘por’), i fa referència al rebuig cap als estrangers o tot el que ve de fora. La crisi socioeconòmica i de valors als països occidentals en els últims anys ha multiplicat els actes xenòfobs, passant fins i tot dels carrers a alguns programes electorals, si bé a vegades es produeix el procés invers. En aquest sentit, alimentar el discurs antiimmigració és una gran irresponsabilitat política: està confirmat que, després del discurs, repunten els delictes d’odi. Sense anar més lluny, el Brexit es va basar en arguments xenòfobs que pretenien culpabilitzar els immigrants de ser els causants dels problemes econòmics al Regne Unit. Alguns van arribar a l’extrem de pegar a gent pel carrer pel fet de parlar en espanyol. I comparteixo amb tu una curiositat: en les campanyes electorals del 2013, l’UKIP (el partit de la independència del Regne Unit) va posar en circulació unes furgonetes amb el missatge «GO HOME» (’Torneu a casa’) dirigit als immigrants. Entre aquest eslògan i el «Ves-te’n al teu país» del nostre nen no hi ha pas gaire diferència, oi?

En totes aquestes ratlles, amb prou feines hem parlat del nen que va rebre els cops, però no vol dir que me n’hagi oblidat. Per descomptat, és un element essencial de la història, i no es pot quedar com un simple actor secundari. Per tant, de la mateixa manera que hem anat a l’arrel del comportament de l’altre nen, farem un exercici d’empatia i reprendrem el relat partint des del seu punt de vista.

Abandones casa teva per motius que potser desconeixes, deixes tots els amics enrere, viatges en condicions que molt sovint no són les millors i només amb el que és més estrictament necessari (necessari des del punt de vista dels adults de la família, que no sempre coincideix amb el que un nen considera essencial). Arribes a un país on no et rep ningú, amb un idioma que no entens i on no tens cap amic. Et porten a una escola nova. Evidentment, no entens res. Tothom et mira i parla de tu. El primer dia t’has de separar dels pares i endinsar-te en un món completament nou per a tu. Pot anar bé, o no. Depens de com es comportin els altres amb tu. Intentes comunicar-te com pots. Els companys riuen. Aquestes rialles són compartides, o tu ets l’objecte de burla? Un mal dia, sense saber per què, un company ve i et comença a pegar. Tot el teu món s’ensorra. No vols tornar mai més a l’escola. Vols tornar al teu país amb la teva família, però de moment, això és impossible.

Quan ve un company nou a classe, especialment si no domina el nostre idioma, és molt important abocar-hi l’ajuda del grup perquè se senti acollit. Segons Leary i Baumeister (2000), el nivell d’autoestima d’una persona és el reflex de la mesura en què se la valora dins del grup al qual pertany. A més, cal tenir en compte que una baixa autoestima pot ser una causa de dificultats en les relacions socials, un baix rendiment acadèmic, etc., a part de malestar personal i conductes disruptives.

I com que no només els nens i nenes són objecte d’influència, sinó que els adults també som molt influenciables i emocionables, els representants polítics i els mitjans de comunicació tenen una clara responsabilitat en aquest tema. És convenient que posin èmfasi en les causes i no en els efectes negatius de la immigració, i que la solidaritat i la humanitat tinguin un paper destacat en els programes dels mitjans i en els electorals. Recordem la influència dels primers: d’ells depèn l’opinió de moltes persones. I recordem el pes dels segons en una societat multicultural i de gran diversitat.

En unes enquestes que es van fer a universitaris i escolars a la Comunitat de Madrid, va quedar reflectit un augment d’actituds xenòfobes i racistes. Ho repeteixo per si no ho has llegit bé: les enquestes es van fer a nois i noies d’escoles, instituts i universitats, que se suposa que tenen una visió més oberta i tolerant del món en el qual vivim. Un 15 per cent dels estudiants universitaris mostrava actituds xenòfobes. Això indica que encara ens queda molta feina per fer, tenint sempre present que tot comença en l’educació. «Cal promoure la idea de la diversitat cultural, la mateixa validesa de totes les cultures, l’interès per altres cultures com a font d’enriquiment personal i social i la presentació de la societat multicultural com la societat del futur» (Gabino i Escribano, 1990). Per això té tanta importància l’educació en un tema tan important per a la convivència com aquest. Quan podem aprendre d’altres cultures, tenim la possibilitat d’obrir i d’enriquir la ment.

«El prejudici és fill de la ignorància», va dir William Hazlitt. Per tant, fem entre tots que la ignorància sigui cada vegada més minsa i que el coneixement de les persones que ens envolten sigui cada vegada més gran.

«El prejudici és fill de la ignorància», va dir William Hazlitt. Per tant, fem entre tots que la ignorància sigui cada vegada més minsa i que el coneixement de les persones que ens envolten sigui cada vegada més gran.