Esperava en Josemi en una sala de visites de l’escola Tajamar. Un professor de l’escola m’havia parlat d’ell.

—Val la pena coneixe’l —m’havia dit. I com que crec que s’han de conèixer les persones que val la pena conèixer, me n’hi vaig anar.

Una cosa que em va cridar l’atenció d’en Josemi des del primer moment va ser la seva ment ràpida, l’humor intel·ligent que li permetia fer malabars amb la ironia i una visió optimista de la vida que va omplir el diàleg de frescor. En Josemi és una d’aquelles persones que un vol tenir com a amic.

Mentre m’esperava assegut, repenjat a la taula, mirava inquiet el pom de la porta. Hi havia silenci. Estava una mica atemorit. Volia caure-li bé i que la conversa fos fluida i agradable. Primer vaig sentir dues portes que s’obrien i es tancaven, i unes veus llunyanes. Tot seguit, des de fora es va obrir la porta doble de la sala i del costat dret del passadís va aparèixer en Josemi, dirigint la seva cadira de rodes elèctrica i acompanyat d’en Pablo, l’orientador de l’escola.

En Josemi té atròfia muscular espinal (AME). Va arribar a l’escola a tercer de Primària. Va amb cadira de rodes i, tal com diu ell, «vaig sempre rapidíssim». De fet, se’l pot veure cada dia pels passadissos de l’escola a una velocitat de creuer, amb algun company enfilat a la part posterior de la cadira. Quan parles amb ell es nota que està en plena adolescència. És un nano molt natural i divertit, et fa riure i emocionar amb les coses que t’explica. En el seu entorn familiar, ningú no s’imaginava que arribaria viu fins a l’edat que té. No treu unes notes esplèndides. La mitjana podríem dir que és de sis. Li costa, però és un lluitador en el sentit més ampli de la paraula. A vegades no es pot presentar en algun examen perquè té visita al metge, i l’ha de recuperar després. Abans, feia els exàmens a l’ordinador o l’iPad perquè li era més fàcil. A l’escola li deixen una mica més d’estona per fer-los perquè li costa escriure, al final li fa mal, però no té cap adaptació acadèmica. Les instal·lacions de l’edifici estan mitjanament adaptades i ell s’hi mou lliurement. Vol estudiar Econòmiques.

Des del dia que va arribar a l’escola, s’hi ha sentit com un alumne més.

Sempre ha anat amb cadira de rodes, però això no ha sigut mai un impediment. Quan feia Primària, un dia es va posar a jugar a futbol amb els seus companys de classe, i li va agradar. El posaven de porter i es duia fins i tot uns guants. Els companys li alçaven les pales de la cadira perquè pogués posar els peus al terra del camp. Un dia a l’hora del pati, a mig partit, va aparèixer un inspector i va presenciar l’instant en què li agafaven les cames i les hi repenjaven a terra, un moment que per a ells era un ritual. L’home s’hi va acostar, indignat, i els va ordenar que li tornessin a col·locar els peus a les pales, «per l’amor de Déu!». Un dels companys va dir que no, que havia de notar la pilota i el tacte del camp. En Josemi, després d’observar l’escena amb condescendència, va assentir amb normalitat. L’inspector va al·lucinar.

Tots els professors amb qui vaig parlar coincidien en una cosa: el millor d’en José Miguel (i li costa reconeixe-ho) és que a la classe on va ell, tots els altres alumnes milloren. No falla.

En Pablo va tancar una de les fulles de la porta darrere d’ell i va fer per marxar, però el vaig convidar a quedar-se amb nosaltres. El vaig saludar i, després de tancar la porta, va seure en una cadira a l’altra banda de la taula. Em vaig acostar a en Josemi, vaig allargar la mà i li vaig fer una encaixada. Vaig tornar a seure, ara a prop d’ell.

—Hola, Josemi. Com estàs? Soc en César. És tot un plaer poder ser aquí amb tu.

—Hola. Em dic José Miguel, tinc quinze anys i estudio aquí a Tajamar.

—Escolta, explica’m coses de tu, si vols, per coneixe’t una mica més bé.

—Tinc una malaltia que es diu atròfia muscular espinal de tipus 2, i jugo a hoquei en cadira de rodes. Som un equip dels set que hi ha a Espanya. L’any passat vam quedar segons. Soc titular, evidentment.

En Josemi va començar a parlar, i vaig gaudir escoltant-lo. Tantes històries per compartir, i aquella manera seva d’explicar-les!

—Jugo a futbol de porter a l’hora del pati. Encara no sé com és que no m’he trencat mai res. També faig de defensa. M’agrada més jugar de defensa. De porter fins i tot em poso guants, imagina’t! Una vegada, la pilota em va passar per sota la cadira. No entenc com no em va tocar. Però vaja, l’important és que vaig parar la pilota per evitar que em fessin gol.

Quan parlava de temes esportius ho feia amb passió, amb l’emoció que provoca parlar d’una cosa que t’agrada molt. Em va explicar que, una vegada, era a la banqueta mirant com jugava un equip d’amics de l’escola, i el resultat no era gaire bo. Ell no parava d’acostar-se amb la cadira cap a l’entrenador cada dos per tres:

—Treu-me! Treu-me! Ho donaré tot, entrenador! Cal un carriler!

En Josemi no parava de demanar-li que el deixés sortir a jugar. Davant de tanta insistència, l’entrenador va cedir i el va col·locar de lateral dret. El noi em va reconèixer que l’havia tret per pesat, tot i que amb el seu to irònic assegurava que era perquè l’equip feia pena.

Uns companys seus em van explicar que, aquell dia, de lluny, es veia un núvol de pols que pujava a tot drap per la banda. Era en Josemi amb la cadira de rodes.

—És que no paro, soc molt actiu. Va ser lamentable el dia que em vaig trencar el fèmur a l’escola. Era un dia plujós. Em vaig posar una capa de plàstic i, quan vaig girar, se’m va enganxar a la roda. No vaig caure de la cadira perquè duia el cinturó, però amb un mal gest se’m va trencar el fèmur. Com que soc una mica rondinaire i diuen que sempre em queixo, de camí cap a l’hospital em va caure una bona esbroncada… Però quina esbroncada! Quan el metge va dir que tenia el fèmur trencat, el pare em va demanar perdó, però, esclar, no es perdona només de paraula! Em va comprar un joc de la Play. Amb el tema del fèmur hi havia dues opcions: operar-me i estar un mes sense anar a classe, o passar dos o tres mesos a l’hospital. Jo vaig triar la segona opció per perdre’m més classes, però els meus pares van dir que no. Em van operar de seguida. L’endemà ja era al quiròfan!

—Ostres, quina gran oportunitat perduda, nano! Escolta, i què m’expliques dels companys de classe?

—Mira, potser et sembla que m’haurien d’ajudar, però crec que els ajudo més jo a ells. Els entretinc bastant a classe —va dir, rient—. Però vaja, m’ajuden molt. No em puc queixar. Em treuen l’abric, em preparen les coses, m’alcen la mà quan vull preguntar alguna cosa… Com que no puc aixecar la mà del tot, li demano al que tinc al costat que m’ajudi, i el pobre nano està tot el dia amb la mà cap amunt i cap avall. L’escola està ben adaptada i no em puc queixar. Vaig bé per aquí amb la cadira.

—M’han dit que vas pels passadissos a tota pastilla…

—Encara m’agradaria anar més ràpid! De fet, l’any que ve em vull comprar una cadira per jugar a hoquei i per poder-me moure més ràpid en general. Una vegada em vaig trencar el peu perquè anava a tot drap, i en una cantonada venia un company de classe corrent i vam xocar. No sé qui es va fer més mal. Em sembla que va ser culpa meva. Li vaig clavar un cop amb la pala, va caure, i llavors va ser quan em va donar un cop al peu i se’m va trencar. En fi, accidents fortuïts que passen a les escoles…

—Quants amics hi has arribat a dur, a sobre la cadira? Quin és el teu rècord?

—Un assegut a les pales, dos al darrere i un a cada costat. Cinc en total. No sé pas com aguanta, la cadira.

—I no els hi cobres?

—No, però ho hauria de fer…

—Què és el que t’agrada més fer?

—Jugar a hoquei. És la meva passió. M’agrada llegir, però no estic tot el dia amb un llibre. Llegeixo aventures i ciència-ficció. També m’agrada jugar a la Play, quedar amb els amics… Parlem, passegem. Visc a l’Ensanche de Vallecas, a La Gavia. M’he canviat sovint d’escola perquè no estaven adaptades. Abans anava a una escola de nens amb dificultats motrius al barri de Vallecas, però al cap de poc els meus pares em van portar a Tajamar.

—Per què?

—Em sembla que em van canviar perquè una vegada —va dir, amb un somriure als llavis— era l’aniversari d’un nen de la classe i van repartir la típica bossa de llaminadures amb un munt de coses, entre les quals hi havia una trompeta de plàstic. Tothom va obrir la bossa, va treure la trompeta i es va posar a tocar. Jo li vaig demanar a la professora que m’obrís la bossa per poder fer el mateix, però em va dir que no perquè ja tenia mal de cap amb tant de xivarri. No me la va obrir. Ho vaig explicar als pares i es van enfadar molt. Crec que aquest va ser un dels motius. A més, encara que la ruta estava adaptada, no em venien a buscar perquè suposadament estàvem fora de la zona. Els pares es van queixar però no els van fer cas. Però el millor de tot plegat és que al cap de dues setmanes ens vam trobar el conductor fent un cafè al costat de casa amb l’autobús! A l’escola hi vaig amb cotxe i torno amb l’autobús de l’EMT. La parada no estava adaptada i ho vaig dir als meus pares, que van posar una queixa i ara fa poc ja l’han adaptat. A sota del pont no hi ha vorera, i quan baixo la rampa em costa pujar perquè és molt dreta. Per cert, a vegades als edificis fan rampes per dir que en tenen, però ni trucant la cadira les podries pujar! Al final en tenen una vorera i ara ja hi puc passar. Hi ha dies que no puc anar amb autobús, perquè va molt ple o perquè la rampa no funciona.

—Sort que tens bon caràcter. Però això que dius empipa, per descomptat. No em sembla bé.

—Sí… Mira, intento ser positiu i tinc sentit de l’humor. Això hi ajuda.

—Per què dius que ets positiu?

—No ho sé, perquè sempre estic content. No estic mai enfadat. Poques vegades m’enfado.

—Creus que podries canviar algunes coses del teu entorn?

—Jo sol segurament no. Si ens unim, encara que això soni molt comunista, ho podem canviar. L’autobús no està adaptat al cent per cent. Per exemple, no ho està per a cecs i sords.

—I has demanat a algú que ho solucioni?

—Que es queixi el sord! —va dir, entre rialles.

—I què vols fer quan acabis aquí?

—Estic entre Psicologia i Econòmiques. El que tinc clar és que Física i Química o Matemàtiques no m’han agradat ni m’agradaran mai. Les entenc, però no els hi veig la gràcia. M’agrada l’economia, el moviment dels diners, el seu sentit…

A vegades als edificis fan rampes per dir que en tenen, però ni trucant la cadira les podries pujar!

—Josemi, què et fa mal?

Va tornar a somriure.

—Doncs em fa mal que perdi l’Atlètic.

—L’Atlètic va segon darrere del Barça. Ho saps, oi?

—Sí, sí, per això he de ser positiu —va contestar, amb cara de resignació exagerada.

—Tens gràcia. Ets el noi més divertit de la classe?

—No… Hi ha molt de nivell, aquí. No ho crec pas.

—Què més et fa mal?

—No ho sé… A vegades l’esquena, quan faig moviments bruscos amb el braç…

—I de la gent?

—Que sigui tan egoista.

—Per què? Per exemple, els que diuen que si els sords volen alguna cosa, que es queixin els sords…, oi?

—Molt bona, aquesta! —Va riure, amb ironia—. No ho sé. Quan espero l’autobús, a vegades demano que baixin la rampa per pujar i el conductor em diu que no funciona. Li demano que ho intenti i em diu que no. I se’n va… O a vegades ja em diuen directament que esperi el següent autobús.

—Hi ha alguna cosa que admiris de les persones?

En Josemi va tornar a somriure i durant un instant es va quedar mirant l’infinit.

—La paciència que tenen amb mi, que els meus amics siguin simpàtics amb mi. La paciència, l’afecte… A la classe sempre m’han intentat ajudar. Bé, més que ajudar, som amics, i punt. No hi ha hagut mai cap mal rotllo.

—Hi ha alguna cosa que trobis injusta? Per a quines coses has de demanar ajuda i no t’agrada haver-ho de fer?

—Mira, trobo injust i no m’agrada gens que els meus companys tinguin xuletes al calaix i jo no tingui calaix… —Va riure i va mirar l’orientador amb sornegueria—. M’ajuden a menjar. Com que jo em puc colar al menjador, convido cada dia un amic diferent perquè m’ajudi i a canvi el deixo colar amb mi. Això sí, em porten la safata, em serveixen aigua, em tallen el menjar… Visc com un rei!

—Tens una actitud interessant per afrontar les coses que et passen cada dia. Creus que pots ser un exemple per a altres persones?

—Sí, en els esports. La gent amb cadira de rodes no practica gens. Es pensen que perquè van amb cadira de rodes ja no poden fer res. Jo jugo a hoquei. I mira’m, estic fent quart d’ESO i de moment potser sí que soc una mica gandul, però vaig aprovant. Em van donar l’opció de fer els exàmens amb l’iPad, però tinc una físio a casa que em diu que continuï escrivint fins que em cansi, i és el que faig. Escric amb la mà.

—Els teus pares no et diuen res d’aquest pentinat? Que consti que a mi m’agrada! [Porta els cabells rapats dels costats i més llargs de la part de dalt].

—Quan em tallo els cabells, s’enfaden. Els troben massa curts, però jo encara me’ls tallaria més.

—Escolta, creus que els teus pares tenen alguna cosa especial?

—Paciència. Sempre pensen en mi. Són bons pares, encara que em costi dir-ho…

—Per què et costa dir-ho?

—Home, perquè a vegades em prenen el mòbil i la Play! I això d’«estàs castigat i avui no pots sortir» també sap greu. Però els estimo. Això no em costa gens dir-ho.

—Molt bé, Josemi. M’ha encantat poder parlar amb tu.

—He aprovat?

—Fem la part pràctica. A veure com condueixes amb un copilot.

Vaig fer veure que m’enfilava a la part del darrere de la cadira i en Josemi es va posar a riure. Ens vam abraçar, li van obrir les portes perquè pogués passar amb la cadira i, fent marxa enrere, va sortir de la sala mentre em saludava alçant les celles amb èmfasi.

Aquell dia, en Josemi no tenia classe i el seu pare el va portar expressament per parlar amb mi. En Pablo, l’orientador, es va comprometre a acompanyar-lo després fins a casa amb l’autobús. Quan van arribar a la parada, el seu pare els estava esperant. I allà mateix els va donar la notícia:

—Es veu que han descobert una sèrie d’injeccions als Estats Units que podrien fer caminar les persones amb la malaltia d’en Josemi.

Quan va sentir això, en Josemi va dir, astorat:

—Però què dius, pare! A veure si em punxen amb això i després em deixen tonto!