Segons el costum, vaig ser enviat a l’escola. És possible que a causa de la meva inadaptació, els meus patiments fossin encara més grans que els d’altres nens. A dintre meu hi vivia una part no civilitzada, sedegosa de color, de música i de moviment.
RAGORE
La història d’en Joaquín em va recordar una lectura que vaig fer fa temps sobre Rabindranath Tagore, on parlava de la seva infantesa i explicava el seu pas de nen a l’etapa adulta. En aquell llibre, descrivia tal com has vist la seva trobada amb l’escola. «A dintre meu hi vivia una part no civilitzada, sedegosa de color, de música i de moviment». No et sembla una de les descripcions més encertades del que significa ser nen?
La pregunta que em ve al cap llegint això és: a quants nois i noies els ha passat una cosa semblant? Quants n’hi ha que, cada dia, tenen la mateixa sensació que Tagore quan era petit? Em pregunto si no hauríem d’intentar que, en lloc de buscar que el nen s’adapti a l’escola, sigui l’escola la que s’adapti al nen.
Comparteixo amb tu en uns quants paràgrafs una part de la vida de Tagore, que com a nen o com a adult, es reflecteix en aquestes ratlles.
Rabindranath va ser un poeta, filòsof i novel·lista bengalí. La seva educació formal va durar només cinc anys, ja que els educadors es van donar per vençuts i van informar el seu pare que el nen no seria capaç d’aprendre, de manera que el van enviar cap a casa. Als vuit anys va publicar el seu primer poema, i a partir de llavors no va parar d’escriure. Anys més tard, el 1913, va rebre el premi Nobel de Literatura.
Tagore va sentir la necessitat de renovar el sistema educatiu de la seva terra, l’Índia, convençut que «per extirpar qualsevol mal social cal anar a l’arrel, i l’única manera d’aconseguir-ho és educant el poble».
Per tant, el 1901 va fundar una petita escola, Santiniketan: «La casa de la pau», una institució escolar que actualment és una de les universitats més prestigioses de l’Índia.
Per fer-la realitat, es va veure obligat a vendre els drets de propietat literària de tots els seus llibres. Tagore va començar amb una dotzena escassa d’alumnes, un dels quals era el seu fill. De la resta d’alumnes, les seves famílies no n’esperaven gaire res. Tanmateix, aquells nens han arribat a figurar entre els fills més distingits de l’Índia contemporània.
Una de les seves obres, la meva preferida, és El carter del rei. No puc evitar trobar algunes pinzellades d’aquesta creació a La vida és bella, la pel·lícula que anys després va fer Roberto Benigni.
L’Amal és el nen protagonista d’aquesta obra de teatre. Té una malaltia incurable, de manera que el metge li prohibeix estrictament sortir de casa. Llavors, l’Amal es conforma explorant el món des de la finestra, i guiat per la il·lusió i la ingenuïtat, anhela la llibertat, mentre el seu tiet Madav intenta treure-li aquestes idees del cap.
Reprodueixo tot seguit un fragment meravellós:
Amal: Tant de bo fos un esquirol! Jugaria més! Tiet, per què no em deixes anar on vulgui?
Madav: Perquè el metge diu que no és bo, noi.
Amal: I com ho sap, ell? Digues.
Madav: Quins acudits! Com vols que no ho sàpiga, amb aquells llibres tan gruixuts que té?
Amal: I en els llibres ho posa tot?
Madav: Esclar, que no ho saps que sí?
Amal: (sospirant) Jo què sé… Com que jo no llegeixo llibres…
Madav: Doncs perquè ho sàpigues, els homes savis, que ho saben tot, són com tu; no surten mai de casa…
Amal: De debò? Mai?
Madav: Mai. Com vols que surtin? Des que es lleven fins que se’n van a dormir es dediquen de ple als llibres, i no els sobra temps ni tenen ulls per a res més. Quan siguis gran, seràs savi. Sempre estaràs ficat a dins de casa, llegint llibres. I la gent que passi se’t quedarà mirant i dirà: «Mira que en sap! És una meravella!».
Amal: No, tiet, no, sisplau, pels teus estimats peus, jo no vull ser savi. No vull, no vull!
Madav: Doncs mira, per a mi hauria sigut una sort ser savi…
Amal: A mi m’agradaria més anar a molts llocs i veure tot el que s’ha de veure.
Madav: I ara! Què vols veure? Com hi ha món! Què és tot això que vols veure?
Amal: Mira aquesta muntanya que es veu des de la finestra… A vegades em venen ganes d’anar corrents fins al cim!
Madav: Mira que n’ets, de ruc! Et penses que és tan senzill com anar allà i pujar al cim de la muntanya? I després què? Aviam… Tu estàs sonat, noi! Que no entens que si aquesta muntanya és allà, tal com està, és per alguna cosa? Si poguéssim anar més enllà, quina necessitat hi hauria d’amuntegar tants rocs? Per què haurien fet una cosa tan gran? Au, home…
Amal: Tu creus que l’han fet perquè ningú no hi passi, tiet? Doncs jo crec que com que la terra pot parlar, alça les mans cap al cel i ens crida; i els que viuen lluny i estan asseguts, sempre sols, a la finestra, la veuen cridar…
«És el mestre més que el pupil el qui ha d’evitar comportar-se de manera incorrecta». Com a reflexió agafo aquesta cita de Rabindranath, que hem d’aplicar-nos els docents, mares, pares o tiets que, igual que en Madav, a vegades ens entestem a veure inadaptació quan el que s’ha d’adaptar és la nostra mirada al món del qui tenim al costat i que ens observa esperant un gest per part nostra.
Segur que als protagonistes de la història següent els hauria interessat conversar amb Tagore. Si poguessis viatjar en el temps i dibuixar sobre el llenç d’aquest relat, què t’agradaria canviar?