La Violeta em va venir a visitar en un estand de la Fira del Llibre de Madrid on jo firmava llibres. Duia un dibuix fet per ella i me’l volia donar, de manera que es va posar de puntetes i es va repenjar en uns llibres.

—Aquest dibuix és per a tu —em va dir, i se’m va llançar a sobre per fer-me una abraçada mentre la Paz, la seva mare, l’agafava.

La Violeta té nou anys. Ha hagut de viure una contínua comparació amb el que és ordinari, normal, amb la resta de nens, com si cap fos igual que un altre. La Violeta té trisomia 21.

Des que era petita, més petita que ara, els experts donaven pautes a la mare per poder afrontar tan bé com poguessin el que suposava conviure amb una nena amb síndrome de Down. D’altra banda, la Violeta, amb la mirada o amb les paraules, sempre donava unes pautes diferents a la mare. I la mare, per la seva banda, la implicava en la seva vida, en la vida, per despertar-li l’interès per les coses i el desig d’anar més enllà.

—Sortíem a passejar cada dia —em va explicar la Paz al cap d’unes setmanes—. Li ensenyava els noms de les plantes: el roser, el pi, la prunera; li deia què era una palmera i què era un baladre. Li havia ensenyat que les flors fan olor, i ella s’hi acostava i les olorava. Recordo un dia que jo era al llit, aclaparada per l’ombra de la síndrome de Down. La Violeta devia tenir tres mesos. Ens miràvem: ella des del bressol i jo des del llit. Els sorollets, els moviments, com es llepava les mans. Jo feia setmanes que donava voltes als temors que em turmentaven: «Què aprendrà?». «Sabrà viure sola?». «Es posarà malalta?». «Es morirà abans que jo?». De tot això me n’havien parlat els metges d’atenció precoç i els psicòlegs de l’hospital. Però aquella nena del bressol no era el que m’havien dit. Jo veia la Violeta, no una descripció aliena a la nostra vida. Ella em somreia, m’incitava perquè la rescatés dels barrots del bressol, esperava que l’agafés per començar a viure un altre dia, per aprendre, per riure, per olorar-nos, per abraçar-nos i gaudir. I en un moment determinat me’n vaig adonar: la seva mirada em va treure la por i va ser ella la que em va ajudar a aixecar-me i a superar tots els meus prejudicis. La Violeta no és el que expliquen, és un volcà en erupció que debat, qüestiona, desobeeix; és pura intuïció, i és una nena que em coneix millor que ningú.

La Paz va compartir amb mi la lluita que té per trobar una escola per a la Violeta. N’ha recorregut unes quantes, i es nega a acceptar que la seva filla hagi d’anar en un centre on es busquin els defectes en comptes de les habilitats que facilitin l’avaluació i la comprensió de situacions que ella viurà.

En un dels centres van arribar a qualificar la Violeta com a «disruptiva».

—Reivindico una escola —em va dir— sense necessitats educatives especials. Una escola que tracti els infants amb respecte, empatia i normalitat. Una escola on el professor intenti entendre de quina manera pot participar una nena com la Violeta o qualsevol altra i expressar el que té a dins, i si necessita escoltar-la més, que ho faci. No suporto les escoles que assenyalen la «falta» i exclouen el potencial. De la Violeta han dit: «Això d’ella és poca cosa». Però això d’ella és molt, perquè no pot fer entendre a un professor que ella sap coses, que la Violeta és molt més que el seu aspecte físic. Em sap greu explicar-li a la Violeta que hem marxat de tres centres educatius perquè no vull que visqui arrossegant el pes de «si tinc trisomia 21 tindré problemes a l’escola o en la resta d’àmbits de la vida». No vull que es pensi que és per ella, és l’entorn el que no li permet ni li dona l’oportunitat.

Des d’aquella abraçada a la Fira, la Violeta i jo som amics. A vegades, m’escriu i m’explica que ja entén el funcionament dels autobusos, i els números que tenen i cap on van. Jo li contesto que un dia m’ho ha d’ensenyar, que Madrid és molt gran i sense la seva ajuda em perdré.