ETS DIFERENT

Pensa en algun personatge d’una novel·la, una pel·lícula o una sèrie. Durant el procés de construcció dels personatges, es tenen en compte característiques físiques (edat, aparença, sexe…), psicològiques (personalitat, actitud, complexos, temperament…) i socials (professió, cultura, religió, educació…). Cada personatge evoluciona al llarg de la història. En el transcurs del relat, passa per diverses situacions que el fan reaccionar d’una manera o una altra perquè, evidentment, els personatges tenen emocions. A més, si és un bon personatge, pot tenir certa complexitat psicològica i mostrar uns trets contradictoris que li confereixin més profunditat. Per exemple, pot ser un personatge amable amb els desconeguts però que a casa es mostri desagradable. Cadascú té les seves pròpies característiques, inquietuds, somnis, preocupacions o il·lusions. La llista de característiques és gairebé infinita. Amb tot, la realitat supera la ficció. Pensa que, en comptes d’estar parlant d’un personatge, estàs parlant de la teva filla, o dels alumnes que tens a l’aula.

En aquest planeta hi habitem uns 7450 milions de persones. Cap d’aquests éssers humans és igual. Així és l’ésser humà, al qual s’ha definit com un ésser individual quan és, sobretot, un ésser social. No estem sols; per tant, a més d’acceptar-nos a nosaltres mateixos, també es tracta de cultivar una relació tan cordial com sigui possible amb la gent que ens envolta. L’assertivitat, l’empatia, la compassió i el respecte mutu són alguns dels ingredients presents en les nostres relacions, i si bé sembla que tenen una importància òbvia, els hem d’aprendre de mica en mica, sense que ningú ens n’ensenyi, seguint el mètode d’assaig-error per assaig i error.

Tot i així, confesso que durant els anys que vaig estar estudiant a la universitat, primer Filologia i després Magisteri, o a l’institut o a l’escola, mai ningú em va ensenyar a tractar les diferències. I tampoc no em van donar les eines per poder-ne ensenyar als altres. Quan parlem de diferències és important recordar que la finalitat no és aconseguir que tothom sigui igual, perquè seria un repte més que difícil. Es tracta d’entendre aquestes diferències i treure’n partit. Et poso uns petits exemples en dues pinzellades (no faré una descripció extensa del cas), amb unes preguntes que confio que et convidin a reflexionar. Jo no et donaré les respostes. Les respostes són a dins nostre, i hi ha molts nens i nenes que necessiten que trobem una resposta adequada.

Els nens amb TDA (Trastorn per Dèficit d’Atenció) presenten dificultats a l’hora de centrar l’atenció, i a vegades els falla la memòria selectiva. Així, quan un d’aquests nens sembla que estigui pensant en una altra cosa mentre tu li parles, no és que no et vulgui prestar atenció, és que presta atenció a altres coses perquè li costa centrar-se en el que tu vols que se centri. Es mereix un càstig per això? Et penses que t’ignora? Com has d’actuar? Una nena amb hiperactivitat pot presentar dificultats en l’àmbit social, en les relacions amb els altres. És possible que es mogui molt, que li costi estar asseguda molta estona. També pot ser que, de vegades, digui coses sense pensar-les, com si no tingués cap filtre per aquesta impulsivitat, i que això generi un conflicte. En l’àmbit acadèmic és probable que tingui alguna dificultat, perquè molt sovint, malgrat que sap la resposta, contesta precipitadament. De vegades, segurament és desordenada i no presenta els treballs tan pulcres i cuidats com a tu t’agradaria. Quines eines creus que necessitaria per millorar això? Es mereix que la renyin pel fet d’aixecar-se sense permís? Creus que ho fa expressament o que actua amb deixadesa? És realment necessari que sempre que els nens s’hagin de moure demanin permís? Segur que aquesta pregunta crea controvèrsia. Doncs benvinguda sigui. Potser el nostre fill, sense que nosaltres com a pares sapiguem com, ha après a llegir als tres anys i ens sorprèn amb preguntes de les quals no sabem la resposta, i tanmateix, a l’escola no és capaç de relacionar-se amb altres nens, o potser sembla un desmenjat, o vol cridar l’atenció, o obté mals resultats acadèmics quan li interessen altres coses. No seria pas la primera vegada que un nen o una nena amb altes capacitats les oculten per evitar el rebuig dels companys.

A Ciutat de Mèxic em vaig reunir amb la directora d’una escola que està aconseguint reptes molt interessants, especialment relacionats amb la inclusió. L’escola es diu Giocosa, i la directora, Maricruz. Em va explicar aquesta anècdota que de segur ens farà reflexionar. Et desafio a esbrinar cap on va la reflexió:

Per aprendre la pràctica de l’escriptura, als primers cursos de Primària s’utilitzen pàgines amb ratlles, que es distribueixen de dues en dues perquè els nens puguin escriure en línia recta. Te’n recordes, d’aquelles llibretes? La Maricruz va preparar uns fulls amb ratlles perquè els alumnes poguessin practicar. I un dels nens era en Marco.

Quan va arribar a l’escola l’endemà, de les deu línies que hauria d’haver escrit, en Marco en va entregar només una. Les altres línies estaven buides.

—Ho he fet bé? —va preguntar en Marco.

—Ho has fet molt bé, maco, t’ha quedat fantàstic! Però et falten unes quantes ratlles per acabar…

En Marco va agafar la llibreta, la va examinar, va alçar la vista cap a la Maricruz i li va dir:

—Però si aquesta ratlla està bé, ja no cal que en faci més.

En Marco li havia donat un argument de pes, de manera que la Maricruz li va dir que no calia que omplís les altres línies.

Quantes vegades devem haver confós el comportament dels nens amb la personalitat, oi? És possible que es comportin d’una determinada manera davant de certs estímuls, i llavors el que hem de fer no és atribuir-ho a la seva personalitat «difícil», sinó al fet que l’estímul potser és l’equivocat. En el nostre desenvolupament hi influeixen la genètica, la nostra personalitat i l’entorn. I és aquí on es produeixen les infinites combinacions que ens fan únics.

Som complexos. N’hem de ser conscients. El fet d’entendre les característiques del comportament de nens i nenes i per què actuen així, ens ajudarà a predir com poden reaccionar en diferents situacions i ens permetrà oferir-los la comprensió necessària. Ja ho sé. No és tan fàcil fer-ho com veure-ho aquí escrit, però com a mínim hem de saber que l’educació no es basa només en com són els nens, sinó també en la nostra mirada.

Quantes esbroncades deuen haver rebut pel nostre desconeixement de l’ésser humà. O quantes vegades deu haver passat que un nen repeteix curs perquè no hem sabut entendre aquesta diferència. A casa, quants cops el deuen haver castigat sense entendre’n la causa. En quantes ocasions hem dit aquell famós «Pot, però no vol…». Recordo aquell primer curs a l’institut i veig un César de catorze anys mirant el llibre de matemàtiques i dient: «No, si de voler, jo vull, però no hi ha manera». Ni amb tots els ànims dels meus pares ni amb la pressió de la professora. Per molt que m’entestés a voler-ho, no vaig poder. I el que era un problema de comprensió, va fer un pas endavant i es va transformar en un problema emocional. Encara ara em pregunto com me’n vaig sortir.

Caldria estudiar psicologia, sociologia, antropologia, biologia evolutiva i ètica per entendre una mica més bé l’ésser humà. Diuen que els nens, a partir del 2030, vindran amb un manual on també s’inclouran cursos interactius d’aquestes disciplines.

Prendre consciència que som diferents ens permetrà poder aprendre els uns dels altres. Perquè no podríem aprendre mai res de ningú que fos igual que nosaltres. Hem de saber apreciar aquesta diversitat. Ara, siguis on siguis, hauries de mirar al teu voltant i observar les persones que tens a prop teu. Tots som iguals davant la llei, en qüestió de drets i de deures… Però tots som diferents, i aquí és on rau l’autèntica riquesa. Els equips, tant en l’àmbit de l’esport com en el de la feina, estan formats per persones diferents, i cadascuna, des del seu àmbit, pot aportar alguna cosa que els altres no tenen. El dia que considerem això un valor i no un inconvenient, haurem fet un pas important. I en aquest sentit, comparteixo amb el lector una frase que vaig descobrir fa anys i que sempre porto a dintre. És de Ralph Waldo Emerson, i diu: «Cada persona que conec és superior a mi en algun sentit; en aquest sentit, aprenc de cada persona». I és que, si ens aturem a pensar, no coneixem els que tenim al costat.

Els equips, tant en l’àmbit de l’esport com en el de la feina, estan formats per persones diferents, i cadascuna, des del seu àmbit, pot aportar alguna cosa que els altres no tenen. El dia que considerem això un valor i no un inconvenient, haurem fet un pas important.

TU ETS TU I LES TEVES EXPECTATIVES

Un dia va venir una senyora que volia compartir una cosa amb mi, i em va dir: «Jo només soc una mare». Em va fer gràcia que es presentés així, i l’hi vaig fer saber. «Només», havia dit!

Un dels moments més bonics com a pare, o com a mare, potser és l’instant en què et diuen: «Serà una nena», o «Serà un nen». Fa anys, s’havia d’esperar fins al moment del naixement per saber quina sorpresa t’esperava. Ara, uns mesos abans ja has començat a viure aquesta experiència amb intensitat, t’has creat unes expectatives i el teu esperit somiador es posa a funcionar a tota màquina.

Si has escollit ser docent, una de les vivències més especials i que no es pot descriure fàcilment amb paraules és quan entres en una aula, tot sol, i dius en veu alta: «Aquesta és la meva classe», i mires al teu voltant, observes cada detall. Passes la mà per les taules mentre et passeges per l’estança imaginant-te els nens i les nenes que passaran tant de temps amb tu: «Faré tantes coses…», et dius. Fins i tot abans de conèixer els alumnes, la curiositat et rosega i comences a pensar com seran, com es portaran, si us entendreu o si es respectaran entre ells.

La imaginació, els somnis i les expectatives són una cosa inherent a l’ésser humà. Com a pares, guiats per la il·lusió, per l’instint de protecció o per les nostres creences, intentem dibuixar el camí pel qual transcorrerà la vida dels nostres fills. O si més no, això és el que creiem. Perquè llavors cadascú se’n va per camins que no ens hauríem imaginat mai, i aquest és el gran regal que ens dona la vida: que no som la còpia exacta dels nostres pares, per molt bé que hagin volgut construir la nostra existència. D’altra banda, si ens adaptéssim al motlle que ells ens van assignar, on seria la nostra individualitat? A vegades, la projecció dels nostres somnis o les nostres creences sobre els fills se solapa amb els seus. Per educar respectant aquesta individualitat, hem de recordar que les nostres il·lusions són nostres i que els fills poden tenir els seus propis somnis. Tots coneixem pares que veuen el següent Messi o el futur Cristiano en els seus fills. Poso figures del futbol com a exemple perquè massa sovint surt als diaris la batalla campal que s’ha produït a la graderia d’algun camp, provocada, en molts casos, per aquestes expectatives dels pares barrejades amb la mala educació i la falta de reflexió. Tan bonic i necessari que és l’esport per als nens i les nenes…

Les expectatives que ens creem influeixen en nosaltres i en la nostra relació amb els altres. Podríem anomenar quatre àmbits en els quals s’apliquen les expectatives: les que un diposita en si mateix, les que posem en els altres, les que els altres dipositen en nosaltres i les culturals.

La imatge que ens hem creat de nosaltres mateixos està carregada del que la nostra família, els mestres que hem tingut, els companys de classe i els amics han esperat i esperen de nosaltres. Això, a més, influeix en el que nosaltres esperem de nosaltres mateixos.

És bo que posem expectatives en els altres. Imagina’t que ningú no esperés res de tu, com et sentiries? Però no és tan positiu quan aquestes expectatives et creen una pressió que afecta el teu benestar. El problema sorgeix quan creem expectatives que no es corresponen amb les possibilitats que té cadascun de nosaltres, i això, en educació (a la família i a l’escola), passa bastant sovint. A vegades ens falta escoltar. Si escoltéssim més, seria més fàcil ajustar el que esperem dels nens i nenes (i de totes les persones en general) i com són o com poden respondre en realitat.

I un pas més enllà trobem les expectatives culturals que compartim amb la gent del nostre entorn, i que marquen el que és acceptat, el que està ben vist i el que és rebutjat. Llavors, intentem adaptar-nos a aquesta línia de pensament per no ser exclosos. En aquest sentit, caldria analitzar fins a quin punt som influenciables i com ens afecta aquesta perspectiva cultural. Vivim en una societat en la qual triomfa allò superficial, on sembla més important el que mostres que no pas el que ets, una societat amb valors de qualitat dubtosa: cànons de bellesa inassolibles, exaltació del poder, foment de la competitivitat… Els comptes que seguim a Instagram mostren persones amb una vida impecable. Però en aquelles imatges només s’hi reflecteix la realitat que ells volen que vegis. Les xarxes socials tenen aquest influx i a nosaltres també ens ha passat alguna vegada, oi? La cerca de la perfecció, juntament amb el postureig, generen expectatives que difícilment es corresponen amb la realitat.

Així doncs, les expectatives van associades a ideals, somnis, projectes, objectius, i en aquest sentit són positives. Però un altre factor que va de bracet amb tots aquests elements que ens omplen de motivació és la frustració, que sempre està preparada per donar-te un revés si el que esperes no es compleix. Per això, és bàsic mantenir l’equilibri entre la realitat i el que un espera de si mateix i dels altres.

Des de petits, absorbim com esponges totes les creences, tradicions i costums que observem a la família i a la societat. D’aquesta manera, anem construint la nostra identitat, però també la imatge dels que anem trobant pel camí. Quan algú jutja una persona o un grup de persones sense coneixe-les, es basa en unes creences adquirides per l’experiència pròpia o per l’educació que ha rebut. És per això que cada dia milers de persones pateixen discriminació per motius de procedència, ètnia, gènere, aspecte físic, cultura, orientació afectivosexual o diferents capacitats. La causa d’aquesta discriminació sovint es troba en els estereotips, és a dir, en la imatge que tu tens creada d’una persona o d’un grup de persones en concret. Per exemple: «Els aragonesos són tossuts», «Plorar és de nenes», o «Els musulmans són gihadistes». Els prejudicis et limiten la llibertat de pensament i estigmatitzen persones o grups. «El prejudici és una càrrega que confon el passat, amenaça el futur i fa inaccessible el present», va dir Maya Angelou. Si som capaços de qüestionar la nostra manera de pensar i de sentir, també podrem canviar les nostres experiències.

KEEP CALM AND…

Un altre punt sobre el qual hem de reflexionar és el ritme de vida que portem. No ens n’adonem, però en aquest món que avança a una velocitat vertiginosa els nens són la projecció dels seus pares, i aquests, de la societat. I en aquest cercle, els que ho paguen són els nens. En una de les visites que he fet a escoles, vaig arribar al mateix temps que una mare. La dona arribava acalorada, amb l’abric mig posat, i en una de les mans hi duia, com si fos una prolongació seva, una nena d’uns quatre anys que, a l’altra mà, hi duia una motxilla que semblava plena de llibres (això ens portaria a un altre tema). En el moment que la dona es disposava a avançar-me, la nena va fer-li una estrebada amb la mà que va aconseguir fer aturar la mare, i amb molta calma, li va dir:

—Mare, respira.

En una altra ocasió, era a Jaén, on em van convidar per anar a parlar a la universitat amb els nois i noies que es preparaven per ser real influencers, és a dir, futurs mestres. Mentre sopàvem, el professor que havia organitzat l’esdeveniment i la seva dona em van explicar aquesta anècdota:

—Tenim un fill de set anys, i evidentment volem que aprengui moltes coses. Per això el vam apuntar a això i allò altre [em van començar a fer llista de totes les activitats extraescolars que feia el nen]. I resulta que un vespre, abans de sopar, se’ns presenta a la cuina amb cara d’amoïnat i ens diu: «Sisplau, deixeu-me temps lliure».

Al cap d’un any vaig tornar a parlar amb aquest professor i em va explicar que, arran d’aquella escena que va viure amb el seu fill, va decidir fer un estudi sobre com incidien les classes extraescolars en l’estrès dels infants.

En una conversa que vaig tenir amb Pablo Fernández Berrocal, expert en intel·ligència emocional, m’explicava que els reptes i els problemes amb què es troben els joves a la nostra societat són moltíssims, i en alguns casos, molt difícils d’afrontar. Un dels grans problemes que ha d’afrontar la joventut espanyola està relacionat amb la salut mental.

El nombre d’infants i adolescents que viuen estressats és cada vegada més elevat, tant en l’aspecte emocional com social. I és, simplement, com a resultat de la vida que portem. Segons Knaus (1985), entre un 10 per cent i un 25 per cent de nens a l’escola pateixen burnout (desgast, o el que col·loquialment anomenem «estar cremat»), cosa que els iguala amb els adults no només en freqüència, sinó també en intensitat. Els nens amb burnout poden presentar aquests símptomes: autoconcepte baix, conductes disruptives, esgotament emocional i fins i tot fòbia a l’escola.

I el que és més paradoxal i preocupant d’això és que es produeixi en infants i adolescents en un ambient que, en principi, està creat perquè surtin més ben preparats de com hi entren. Potser sí que és necessari revisar el sistema.

En aquesta vida hi ha tantes coses «importants» per fer, que ens oblidem del que és important. Com en una conversa que vaig tenir amb un pare a Madrid, després d’una conferència. Em va preguntar:

—Escolta, què fas quan el teu fill es passa mitja hora amb un tros de carn a la boca?

—Home… —vaig vacil·lar—. Primer de tot, deixa’m confessar-te que jo no ho sé tot, i que només tinc una gata i les gates no ho fan, això. Però crec —vaig dir, fent broma— que potser podries aprendre d’ell, perquè està exercitant l’atenció plena! Assaboreix el menjar i gaudeix de cada segon. Ara bé, podria passar una altra cosa: potser tu vius en una vertiginosa inèrcia d’estrès i de presses, i tens una agenda tan plena de coses per fer, que quan arribes a casa encomanes a tothom aquest ritme de vida. I llavors vols que el teu fill acabi ràpid de sopar per poder estar amb ell, en comptes de gaudir d’aquell instant i apreciar el que és realment important.

Tens cap llibre a les mans ara mateix? Sí, esclar: aquest. Doncs tanca’l un moment i mira la portada. T’explicaré aquesta imatge que hi veus.

Era a Lima, Perú. Feia uns dies que era allà per reunir-me amb docents de diferents parts del país, i dinava en un restaurant a la vora de la platja acompanyat de dues amigues de la ciutat. A mig dinar, de cop i volta, els vaig dir:

—Perdoneu! Ara torno!

Vaig agafar la càmera i vaig fotografiar la imatge que veus a la portada: un pare i un fill junts tirant pedres al mar. Em pensava que l’escena duraria uns segons i que perdria l’oportunitat de capturar-la. Però no va ser així. Vaig poder seure i comprovar que, per a ells dos, s’havia aturat el temps. El nen agafava una pedra i la tirava al mar mentre el pare la seguia amb la mirada. Després, competien per veure qui encertava l’onada que s’acostava. Saps aquells moments en què penses «Que xulo deu ser, ser pare!». Doncs aquell va ser un d’aquests moments. Em vaig aixecar i vaig tornar cap al restaurant.

LA TEVA MIRADA

Aquest llibre no és una guia per assolir l’èxit personal. Tampoc no és un elogi del fracàs, com aquelles pàgines que ens conviden a trobar un senyal per millorar en les ocasions fallides. No he conegut ningú que hagi dit: «Ara intentaré fracassar, que segur que és una manera de tenir èxit». De fet, una de les inquietuds que em va fer escriure el llibre va ser la necessitat de redefinir el significat d’aquestes dues paraules.

L’èxit és un concepte molt subjectiu que es pot entendre de moltes maneres. Es pot associar amb un assoliment, i els assoliments no són ni grans ni petits. Ni tan sols han de ser grans gestes. Són avenços significatius per a aquella persona en concret. És a dir, per a una persona, un assoliment pot ser el sol fet d’anar a comprar el pa, i per a una altra, un assoliment pot ser trobar un entorn social en el qual se senti plena. També és un assoliment revertir la situació que has viscut i canviar el que s’esperava de tu per la teva condició. Segurament deus tenir la teva pròpia definició del que és l’èxit, però m’agradaria que t’ho tornessis a preguntar quan acabis de llegir aquest llibre: «I el fracàs?». Hi ha persones que es prenen un revés en un projecte com un fracàs personal, i ja no s’atreveixen a tornar-ho a intentar. D’altra banda, n’hi ha moltes que s’han sentit fracassades però han sigut capaces de superar-ho com a grans exemples de resiliència. I d’altres que, a més de superar-ho, després s’han dedicat a fer tots els possibles perquè no passi el mateix a altres persones.

Al llarg de la vida coneixem una mitjana de tres mil persones. T’imagines que en poguéssim aprendre una mica de cadascuna d’elles? En aquestes pàgines hi trobaràs històries on hi ha plasmades creences, prejudicis, expectatives, somnis… Són relats de resiliència, de superació, relats que ens parlen de la dignitat humana i del regal de la vida. És una invitació a canviar la nostra manera de mirar. Et deixo amb les històries d’unes quantes persones que he tingut la sort de trobar-me pel camí.