La conferència estava programada a les cinc de la tarda. Vaig arribar amb l’AVE a Barcelona i, un cop allà, una persona de l’organització em va acompanyar fins a Sant Cugat, on s’havien de celebrar les IV Jornades Internacionals sobre Diferències d’Aprenentatge.

Em vaig alegrar d’arribar a l’hora de dinar perquè, si bé havia investigat sobre el projecte, allà tindria l’oportunitat de conèixer les persones que hi havia al darrere. I dono fe que va ser així: al meu costat hi va seure en Joaquín, fundador de Project Difference i l’ànima d’aquella trobada.

Ens vam saludar i, des d’aquell precís moment, en Joaquín em va començar a llançar una bateria de preguntes a les quals m’era difícil respondre, tant per la quantitat com per la qualitat.

—Escolta, César, què n’opines de com es tracta l’educació a les universitats? Com veus la informació que es dona sobre l’aprenentatge en nens amb…? Escolta, has estat a l’escola de…? Però abans, contesta’m això: notes canvis en…? És que he pensat que si féssim això… —Llavors va passar de fer preguntes a proposar desenes d’idees, totes amuntegades—. Hauríem de crear una plataforma… Però potser podríem començar reunint… Però, esclar, viatjar per conèixer experiències també podria ser interessant. I si ens reunim al setembre i preparem un… Ai! Perdona’m un minut, que em truquen per telèfon.

Les idees li sortien pels porus. Era una font inesgotable d’imaginació. Era un motor que funcionava sense fre i que unia uns temes amb uns altres, i d’aquella fusió en sortien nous projectes. Imaginació, convicció, seguretat…, tot es barrejava en les paraules d’en Joaquín.

Vaig aprofitar per fer una ullada al meu voltant i buscar un cambrer per demanar una ampolla d’aigua, però abans que el pogués trobar, el meu company de conversa ja havia captat les meves intencions, es va apartar el telèfon de l’orella, es va girar i va agitar la mà en l’aire, per assenyalar amb l’índex cap al meu lloc. De seguida va aparèixer un cambrer i em va omplir el got.

Podria dir que era una persona loquaç, però em quedaria molt curt. Perquè no només parlava amb fluïdesa. Després de la primera impressió, que es va allargar durant tot el primer plat, podria definir-lo com a inquiet, enginyós, un individu amb una gran capacitat d’anàlisi i cap barrera: no hi havia límits a l’hora d’unir pensaments i somnis, perquè malgrat aquella contínua pluja d’idees, utilitzava l’instint per saber-se centrar en el que és realment important.

—Joaquín —vaig començar a dir, coincidint amb el segon plat, decidit a conèixer una mica més la màquina creativa que vivia a dins d’aquell senyor amb corbata—. Tinc curiositat per saber com era en Joaquín de petit.

—Jo? —Es va sorprendre, però va viatjar en el temps amb la naturalitat amb la qual feia tres coses alhora—. Mira, soc el petit de cinc fills d’una família acomodada, no ens va faltar mai de res. El pare era empresari i ho teníem tot cobert. Jo no era gaire àgil. Més aviat soc maldestre. El tema de l’esport no està fet per a mi. Vaig treure un notable d’handbol perquè era alt, només per això.

—I a l’escola? Te’n recordes?

—I tant, com si fos ara. Ho vaig passar malament, a l’escola. Suspenia i mai no sabia per què. Fèiem cinc avaluacions a l’any i suspenia tres o quatre assignatures a cadascuna. No sabia si era ximple o gandul, no tenia cap diagnòstic i a l’escola m’anaven posant cada vegada més enrere. Era bon nen. No volia problemes. Era educat. M’estava al fons de la classe i no molestava. La meva gran passió era la cuina. Vaig començar a fer pa, tot i que era immenjable, als vuit anys. Però en fi, jo era a l’última fila de la classe, sol, en el meu món, i podia pensar en les meves coses. La resta no existia. Era com un refugi.

Semblava que dibuixés les escenes, les vivia quan les relatava. Explicava un munt de detalls i amb molta nitidesa. Tot i que altres persones intentaven interactuar amb nosaltres dos, era massa tard: s’havia produït la connexió i les comportes eren obertes. No hi havia res que pogués aturar la narració d’en Joaquín.

—A mesura que em vaig anar fent gran, em vaig aficionar més a la cuina. Vaig repetir setè de bàsica, i els meus pares em van canviar d’escola perquè van suposar que no m’havien ensenyat a estudiar, però no era un tema de l’escola. En aquella època no se sabia què necessitava. Quan vaig acabar tenia clar que el que m’agradava era l’hostaleria, cuinar. Per tant, em vaig ficar en una escola d’hostaleria. Vaig treballar en diferents llocs, com per exemple en els Jocs Olímpics. Va ser una experiència molt maca. També vaig començar a treballar en hotels, però és un sector molt intens d’horaris i havia de decidir entre la meva carrera o la de la meva dona.

—Explica’ns això! —Es va unir a la conversa una ponent de la tarda que estava asseguda davant nostre. El tema era interessant. Semblàvem un rondallaire i dos nens cada cop més apinyats a la vora del foc, atents a la història.

—La vaig conèixer amb disset anys i me’n va costar deu que em digués que sí. Vaig deixar el sector de l’hostaleria i vaig començar a treballar en el seu sector, el de la cosmètica, que jo no coneixia gens. Això era l’any 1995, i encara hi treballo. La fase més interessant va ser quan vam implantar l’empresa als Estats Units. Hi vam viure durant set anys. Quan vam tornar, em vaig haver de reinventar de nou. Ja porto tres models. Jo crec que és bo reinventar-se. Fent sempre el mateix et sents còmode, però és bo llançar-se cap a nous reptes. Quan vivíem a Dallas, vam escolaritzar les nostres tres filles, i a la que tenia cinc anys li van fer un test a l’escola que no li va anar gaire bé. Tenia alguna cosa. Ens van fer anar a un centre de Dallas perquè li fessin un diagnòstic. Durant uns quants dies li van fer diverses proves escrites, orals, etc., i al cap de tres setmanes ens va trucar la directora del centre d’avaluació i ens va dir que la nena tenia TDAH i dislèxia. Em vaig posar a plorar, perquè això era el que tenia jo i ningú no m’ho havia dit. En aquell moment vaig entendre per què a l’escola m’havia anat tan malament. Jo anava a orientació escolar. Recordo que hi anava i em feien sermons dient-me que havia d’estudiar més. Em deien que estava desorientat, però l’únic que em passava era que em sentia incomprès.

Des que havia començat a parlar de la infantesa, en Joaquín gairebé no va menjar res, però gaudia navegant per aquella vida plena d’aventures i compartint-la amb nosaltres. Feia construccions curtes però molt intenses, i parlava tan ràpid que m’obligava a estar molt atent per no perdre’m cap detall.

—Has dit que éreu cinc germans. Com t’afectava el fet de ser el més petit i tenir aquell «extra»?

—Mira, una vegada vaig falsificar les notes i em van enxampar. Ho vaig fer perquè els meus germans sempre treien bones notes i jo no. Eren brillants. Alguna vegada m’escapava de l’escola i me n’anava a casa. El dia que hi havia exàmens em provocava febre per no haver d’anar a l’escola. No em preparava gairebé cap examen. No solucionava res. Tot això és molt dur per a un nen que no sap què li passa.

—Pobre. —El senyor que teníem al costat va fer una contribució a la conversa.

—Encara guardo una nota que diu: «Joaquín, t’hi has d’esforçar més». Me la va escriure la professora quan era petit. Això és el menys pedagògic i motivador que li pots fer a un nen. A mi em preguntaven una cosa i en responia una altra. I esclar, es devien pensar que era ximple o que els prenia el pèl.

Em vaig aixecar per anar a buscar les postres. Eren en dues taules que hi havia al centre de la sala, i podies posar-te el que volguessis. Abans de seure a dinar ja hi havia fet un escaneig ràpid i vaig apostar sobre segur: pastís de xocolata. En Joaquín es va aixecar darrere meu i va continuar amb la història. Mentre jo servia un tall de pastís a cadascun, va dir:

—Els hiperactius som molt intensos, i em costava fer amics. Al final et fas amic dels que són com tu, que estudien poc i es mouen molt. No érem gamberros, però ens etiquetaven igualment. El meu amic David era veí de casa i anàvem junts a l’escola. Un dia ens vam barallar per una bestiesa i vam deixar de ser amics. Quina llàstima…

—I a fora de l’escola, et podies dedicar a alguna cosa que t’agradés, que en gaudissis, a part de cuinar aquells pans experimentals?

—M’agradava molt la música, per exemple. M’encantava tocar el piano. Però el professor em feia odiar l’instrument perquè m’obligava a estudiar arpegis i escales… I jo era incapaç de llegir una partitura. Tocava el piano per plaer i va deixar d’agradar-me pel professor. Tinc molta oïda musical i volia gaudir del piano. Però em va fer odiar la música. Ho havia de memoritzar tot i tocava a còpia de repetir-ho.

Vam tornar a la taula, on vam haver de deixar el pastís intacte perquè se’ns havia tirat el temps a sobre. Havíem de provar els micros i només faltava un quart d’hora perquè arribés la gent. Li vaig proposar d’anar-lo a veure un dia a Barcelona, on ell viu, i va acceptar la proposta encantat. Ens tornaríem a veure al cap de dues setmanes.

Durant aquest temps vaig pensar molt en la seva història. Un nen que era carn de fracàs, per a qui les expectatives de la família, dels mestres i les seves pròpies eren tremendament negatives, va tirar endavant amb la tenacitat i la perseverança d’una persona que no podia deixar de concebre noves idees, que mirava el món amb la frescor del qui comença de nou cada dia.

I ja hi tornàvem a ser, de nou units per una taula i un dinar. I com si no haguéssim canviat d’escenari, els personatges i els seus rols eren els mateixos: en Joaquín parlava, en César escoltava amb atenció. La transferència d’idees continuava el seu flux del subjecte A al subjecte B.

—Hem de deixar de veure el cervell com una cosa dividida en dos i considerar-lo com un conjunt, i estudiar com es comunica amb els altres. Ara treballo en el tema del brain-to-brain. Actualment ja no parlem, estem tot el dia amb el text. Per això les emoticones tenen tant d’èxit. Estem tornant als jeroglífics. Ja no cal saber idiomes. Per exemple, les parelles que es discuteixen per coses quotidianes. Hi ha moltíssima relació entre la desintegració de les parelles, de la família, per una falta de…

Sense acabar la frase, en Joaquín es va aixecar i va allargar els braços. Darrere meu va aparèixer un home de cinquanta anys i escaig, ben vestit, com ell, amb ulleres rodones i un maletí de pell a la mà.

—Antonio! —va dir, animosament.

Es van dir que estaven molt contents de tornar-se a veure, i tot seguit en Joaquín va fer un pas al costat i em va assenyalar, de manera que em vaig aixecar.

—Mira, aquest és en César, és mestre. César, et presento l’Antonio. —Ens vam donar la mà i llavors en Joaquín es va dirigir a tots dos—. Antonio, t’interessarà molt parlar amb en César. César, l’Antonio i tu teniu moltes coses en comú. Teniu targetes?

Molt curiós. Ens va convidar a donar-nos una targeta mútuament. No m’havia passat mai res semblant. Ens va emplaçar a fer les postres junts, i pel sol fet d’haver dit que teníem moltes coses en comú, ens vam passar la sobretaula buscant el que ens unia. Amb una encaixada de mans, vam quedar per veure’ns després.

—Mira —va continuar en Joaquín com si res—, els canvis que veurem els propers set anys són molt més forts que els canvis que hi va haver fa cent anys. Canviarà el transport, les telecomunicacions, el món de la sanitat, el món educatiu… Això que el pare sigui advocat i el fill també, s’ha acabat. I a l’escola ens han d’orientar cap a l’open mind (’ment oberta’) i a tenir un pensament més positiu. Si caic, m’aixeco tres vegades i, si cal, quatre. Un ha de saber reinventar-se.

—Joaquín, tu et bases en la teva història per millorar les coses, oi?

—César, és complicat si et tallen una cama i et diuen que has de córrer una marató. És dur créixer així. Crec que soc un lluitador. Si una cosa tinc és tenacitat, passió i il·lusió. Em llevo cada dia i em poso a fer coses bones, tinc idees, projectes, intento ajudar els altres. Em van diagnosticar als trenta-set anys, i aquell dia vaig tornar a néixer. De petit em vaig sentir molt incomprès. No entenia per què era diferent dels altres. És curiós que entre vint-i-cinc nens, érem dos o tres els que suspeníem sempre. Jo tenia el cap a una altra banda. Em distreia amb qualsevol cosa. Ens costa molt concentrar-nos i arribava a casa esgotat. No podia estar més de mitja hora llegint o estudiant. Acabava el dia amb el cap escalfat. A més, feia classes particulars mentre els altres jugaven. Vaig tenir cinc o sis professors particulars. El pitjor de tot eren els estius infernals amb professor particular. Era una tortura. És l’últim que se li ha de fer a un nen. El mates. Però els meus pares ho feien amb tota la bona intenció del món.

—I aquí és on agafa força el teu projecte…

—El Project Difference bàsicament sorgeix perquè nens com jo no pateixin tal com jo vaig patir. Cada nen té un talent diferent i l’escola coarta la creativitat, l’espontaneïtat, la naturalitat… Un nen és com una flama, com el foc, al qual malauradament van tirant aigua per sobre. Al final, l’apaguen. Li apaguen la passió.

Tots els nens tenen moltes coses per donar… La clau és saber quin camí han d’agafar. És una llàstima que als infants amb dislèxia o TDAH no se’ls diagnostiqui a temps.

Del seu projecte va saltar a la trobada que havíem tingut amb el seu amic, al qual vaig donar la targeta, fent una connexió que només ell podia trobar:

—Abans t’he presentat l’Antonio, que té una incubadora de startups per fer anuncis verticals digitals. El que abans era en paper, ho ha passat a digital: casaments, esports, medicina… Sempre em diuen que vaig massa lluny i massa ràpid.

»El que he après és que totes les idees són diferents i que al final el que és important és formar equips perquè les coses passin. Per això us he presentat. Crear xarxes, crear xarxes. Ara estic aprenent a estructurar una mica més la idea i a explicar-la en funció de la persona que tens al davant, en comptes de vomitar idees a tothom. Al final, es tracta de fer un món millor amb les teves idees. Jo em llevo cada matí i li demano a Déu que em doni energia per ajudar els altres. L’hi demano a ell i al meu sogre, que és al seu costat, i que va ser una persona que va influir molt en la meva vida. Li demano que em doni forces. Ell em deia: “Un té només el que dona”. Abans, jo estava perdut, i per això vam muntar el Project Difference, que és el projecte de la Fundació Ricardo Fisas, que va fundar el meu sogre. Va considerar que havia de donar a la societat el que la societat li havia donat a ell.

—I una persona que té tantes idees, tantes iniciatives i algun somni truncat, com gestiona la frustració?

—La frustració és relativa. Quan tens tants projectes, al final aprens a gestionar l’èxit i el fracàs. Per a mi triomfar és ajudar els altres a ser feliços, a fer que les coses funcionin. El fracàs només és un pas cap a l’èxit. Hem fet una empresa d’alimentació i innovació que no ha funcionat. Vaig fer un intent amb una empresa en el món dels sucs, vam provar de fusionar-nos amb una altra empresa, però la cultura de cada empresa era tan diferent que no ens vam saber alinear bé. Això és com un matrimoni: hi ha amor a primera vista, però llavors la convivència, el dia a dia, fa que les coses canviïn. Totes aquestes experiències, perquè jo del fracàs en dic «experiència», t’ajuden a ser més fort i crític amb tu mateix, i a reflexionar sobre per què les coses surten malament. Així, afrontes el pròxim repte d’una manera diferent.

Va beure aigua i aquest parèntesi li va permetre fer el trànsit del passat al futur en dos glops.

—Ara vull fer alguna cosa amb drons. A veure què passa amb aquesta idea… El dron aporta transport, seguretat, rapidesa, entreteniment… D’aquí a deu anys hi haurà drons fent voltes per tot el món.

—M’has parlat de l’experiència, del que d’altres anomenen «fracàs». I l’èxit? Què és l’èxit per a tu?

—L’èxit és estar content amb un mateix. És saber que fas les coses bé o tan bé com pots. L’èxit te’l donen els amics i la família perquè són els més crítics amb el que fas i són els que et coneixen més bé. La meva dona és clau en la meva vida. Si avui soc alguna cosa, és gràcies a ella i també al meu sogre, que va ser el meu mentor. Em va donar l’oportunitat d’incorporar-me a l’empresa i em va aportar confiança i autoestima. Un entrenador dolent t’enfonsa. Un de bo et fa treure el millor de tu mateix. És important que algú es posi al teu nivell, que t’escolti i t’animi. El meu pare té noranta-un anys i ahir em va dir: «Teníem poques expectatives i ens sorprèn veure fins on has arribat. T’ha anat molt bé a la vida». Que un pare et digui això als noranta-un anys és… —No va acabar la frase. Va acompanyar el silenci fent un moviment amb el cap—. Dono gràcies a Déu per tot això. Tenint dislèxia i TDAH, no està gens malament haver arribat on he arribat. Per descomptat que puc seguir millorant. Cadascú és el resultat dels seus propis èxits i fracassos. La vida és un viatge i som molt poca cosa. No hi ha ningú imprescindible. Jo estic molt content. I ara el que hem de fer és continuar educant els nostres fills i altres nens i nenes.

Ens vam aixecar i vam continuar parlant drets, fins que una parella que estava esperant taula es va acostar dissimuladament. Vam anar cap a la terrassa, on havíem quedat amb el meu nou amic, i en Joaquín va seguir proposant idees:

—Potser podem explorar en el sentit que persones que tinguin trastorns d’aprenentatge siguin les que ensenyin, perquè, al capdavall, el professor que no ha patit o que no té dislèxia o TDAH no sap què li passa al nen. És impossible. S’hauria de provar això: gent amb diferències d’aprenentatge que ensenyi a nens amb diferències d’aprenentatge. Què passaria? Jo crec que és genial que el coix pugui ensenyar als altres a caminar sent coix! Si a Magisteri no t’ensenyen les diferències d’aprenentatge, és impossible que el professor connecti amb el nen. Tampoc volem etiquetes. Contractem dislèctics i fem-los professors. Què n’opines, César? I si quedem un altre dia i…?

I tal com ens havíem conegut aquell primer dia, vam anar a saldar el compte pendent amb aquell pastís de xocolata juntament amb l’Antonio, que ja ens esperava: en César escoltant i en Joaquín fent gesticulacions a l’aire mentre visualitzava nous projectes i intentava fer-me entendre tot el que li passava pel cap, generós, amb el do de compartir el que té a dintre perquè altres puguin aprofitar les seves idees, conscient que coneix bé el patiment d’aquell nen que va ser i amb l’objectiu que cap altre nen hagi de passar per això, i tot plegat tenint sempre present el lema que va aprendre d’un dels seus grans mestres, el seu sogre: un només té el que dona.