Vaig tenir una reunió a Mèxic amb la Bárbara, periodista i amiga meva, i em va explicar aquesta anècdota del seu fill, en Bruno:

A l’escola del meu fill hi va entrar una nena amb síndrome de Down, i li vaig preguntar al meu fill:

—Tens una companya nova?

—Sí! —va contestar, entusiasmat—. Ha vingut una nena que es diu Isabella!

Per treure-li una mica més d’informació sobre el que ell sentia, vaig continuar preguntant:

—I com és? Què t’ha semblat?

—Ja som amics! —va respondre, de manera efusiva però breu, de manera que jo vaig insistir amb la indagació:

—I… té alguna cosa especial?

Llavors, en un to de veu cansat, com si fos tan obvi que costés d’explicar-ho, el meu fill em va respondre:

—Ai, mare, tots tenim alguna cosa especial. Si no, les nostres mares no ens reconeixerien quan ens vinguessin a buscar!