A Tenerife em vaig trobar amb en Dorian, un noi espigat, d’espatlles amples i mandíbula prominent. Tenia la pell morena pel sol que gairebé cada dia acompanya aquesta illa, i quan somreia, les dents blanques contrastaven amb el color fosc de la pell. Aquesta descripció l’he fet així expressament, perquè et pensis que t’has confós de llibre i de tema. Però no pateixis. Seguim parlant d’educació, de vida, i he deixat per al final l’element que dona títol a la història: el somriure d’en Dorian.

Em va acompanyar, juntament amb altres membres de l’organització, a fer uns tallers amb adolescents de Las Palmas i Tenerife sobre assetjament escolar, o potser més aviat sobre respecte i com els nois i les noies han de ser protagonistes perquè puguem viure en pau. A l’hora de dinar, després d’un d’aquests tallers, va seure al meu costat i em va dir:

—El que ens han explicat avui m’ha remogut moltes coses per dins.

No va caldre que el convidés a compartir-ho amb mi. Li va sortir tot sol.

—Recordo que jo era un nen hiperactiu, vaja, el que en aquell temps es deia un nen mogut. Les classes se’m feien llarguíssimes, o sigui que m’era molt difícil estar-me quiet i en silenci.

—És curiós, oi? —vaig dir—, que aprendre s’associï amb estar-se quiet i callat.

—La mestra sempre em renyava, i no nego pas que jo no hi posés de la meva part. Però quan m’esbroncava, em posava tan nerviós que em sortia un somriure que no podia controlar. Era la reacció a causa del nerviosisme…

—I sempre es pensaven que els faltaves al respecte —el vaig interrompre, i va somriure.

En termes psicològics, el riure nerviós pot ser un mecanisme de defensa que utilitza l’ésser humà quan se sent amenaçat; és una manera inconscient de calmar-nos davant de situacions que espanten i generen ansietat. Tanmateix, des del punt de vista de la mestra, era un desafiament o una falta de respecte.

—Vaja, que vas passar la infantesa lluitant contra el teu somriure —vaig dir, de broma.

—Cada any em passava el mateix, fins al punt que, quan començava el curs, preguntaven: «Qui és en Dorian?», i m’apartaven dels altres. Ja no volia ni estudiar. Sempre vaig pensar que no m’entenien.

Hi ha estudis que demostren que si una persona utilitza l’humor conscientment per superar una adversitat, se sentirà més bé amb si mateixa, perquè facilita la flexibilitat de pensament i la resolució de problemes. No en va, una de les característiques de les persones resilients és que tenen sentit de l’humor. És curiós, doncs, que la ment d’en Dorian estigués reaccionant a una situació d’ansietat d’una manera magistral, sense saber-ho en Dorian ni tampoc la mestra.

Hi ha estudis que demostren que si una persona utilitza l’humor conscientment per superar una adversitat, se sentirà més bé amb si mateixa, perquè facilita la flexibilitat de pensament i la resolució de problemes.