Eduqueu els infants i no caldrà castigar l’home.

PITÀGORES

Podríem dir que la Gloria és una «dona pública», sempre que atribuïm a aquesta expressió el significat que apareix a la RAE associat a «home públic»: «Que té presència i influx en la vida social», i no en el que apareix associat a «dona pública»: «Prostituta».

La Gloria Poyatos té molta presència i molt d’influx en la vida social. És magistrada del Tribunal Superior de Justícia de Canàries i presidenta de l’Associació Espanyola de Dones Jutges, una organització que va fundar el 2015 i en la qual homes i dones col·laboren voluntàriament amb projectes vinculats a la justícia social i a la igualtat. A més, ha estat escollida directora regional per a Europa, Nord d’Àfrica i Orient Mitjà de la International Association of Women Judges, una organització que agrupa més de cinc mil jutgesses de tot el món. La seva funció consistirà a desenvolupar programes per sensibilitzar en la igualtat i lluitar contra el tràfic d’éssers humans. Per si encara no n’hi ha prou per comprovar que és, certament, una dona molt pública, la primera sentència amb perspectiva de gènere a Espanya, dictada pel Tribunal Superior de Justícia de Canàries, amb Gloria Poyatos com a ponent, va rebre el reconeixement mundial de Women’s Link Worldwide amb el Mallkete de Oro 2017, com a millor sentència per a la igualtat de gènere.

—El que recordo de petita —em va explicar— és que vivia en una casa molt humil. Els meus pares sabien llegir i escriure, i prou. Cap familiar meu tenia estudis universitaris. A casa, ni tan sols teníem llibres. El pare només comprava l’As els diumenges. Sempre treballava i no fèiem mai vacances. Va ser un encert que des de petits ens inculqués als meus germans i a mi que l’educació era l’eina per sortir de la situació familiar de treballar moltíssim per menjar el mínim. Va ser la meva única eina per canviar el futur.

—Em pregunto com es va forjar la personalitat de la Gloria que avui mira d’impartir justícia. Sempre vas voler ser jutgessa?

—Abans de ser jutgessa vaig ser advocada, i abans treballava venent piscines. De fet, vaig començar treballant de molt jove al camp, després en una pizzeria, després en una pastisseria, he fet de cangur… He fet moltes coses i això em dona una visió global de la vida. He de dir que de ben petita, amb només set anys, la meva mare ja em deia «lleiïsta», de lleis, perquè sempre ho rebatia tot i buscava raonaments als meus dubtes. No en tenia prou amb un simple «Perquè sí!».

—I creus que hi ha alguna relació entre aquella nena i la jutgessa amb qui estic parlant?

—Ara em fas pensar… Mira, hi ha una cosa que m’ha acompanyat sempre: recordo quan no tenia classe i anava amb el pare al banc. Recordo que hi havia cua davant d’un despatx, potser era el del director. Tothom feia cua allà i, no obstant això, passaven abans els que anaven ben vestits, els que tenien un altre nivell econòmic. El pare s’enfadava molt. Jo sempre em queixava d’això i el pare no sabia què dir-me i havia de gestionar aquella situació injusta com podia davant de la seva filla. Després, amb els anys, ja sent jutgessa, m’he trobat amb el mateix però a l’inrevés: per exemple, que un metge, quan em reconeix, em deixi colar davant de tothom. I llavors jo m’enfado i em nego a avançar els altres perquè és una cosa que m’indigna profundament. Sempre he tingut clar que s’ha de reivindicar una justícia equitativa i no callar les injustícies, i allò ho era. Em sento més propera als ciutadans i intento que entenguin el que els explico, perquè penso en els meus pares quan els explicaven una cosa que no entenien. I pel que fa a la igualtat de gènere… a casa estava molt clar el rol de nens i nenes, tot i que el pare no ens va discriminar mai en el tema dels estudis i ens va animar a tots igual perquè féssim una carrera universitària. Però les noies no podíem sortir fins tard a la nit, ens encarregàvem de les feines de casa… La mare ocupava un rol que jo ara veig inadequat. Com moltes altres dones, la mare tenia aquest rol molt marcat, tal com el pare tenia el seu. Ell entenia com a part dels seus deures ser el cap de família amb totes les conseqüències, incloent-hi la imposició de certes normes. Ara ho analitzo i mira… Tu vas fent i no ho veus, però si t’atures a pensar-hi, t’adones de certes coses i que potser aquestes coses no sempre han de ser així.

—Però en molts àmbits encara falta una empenta perquè canviïn, oi?

—La situació actual és l’inici d’un canvi important, però vivim en una societat que continua sent estereotipada. La devaluació de la dona és contínua. Per exemple, m’he de frenar quan començo a cantar cançons a la meva filla perquè són masclistes i les he d’eliminar del meu imaginari. «Ella n’és alta i prima, rossa com un fil d’or. Si n’ha fet la bugadeta, l’ha rentadeta i tot». La primera vegada que la vaig cantar a la meva filla, vaig haver de parar i pensar en la lletra. Totes les cançons de reggaeton o les que tenen contingut sexista retroalimenten la devaluació de la dona, que és el que sosté la discriminació i la violència de gènere. Fins que no ho entenguem així, no s’utilitzaran les mesures actives per posar-hi fi. També és important mentalitzar els ciutadans que cadascun de nosaltres és el guardià de la igualtat en el seu propi context. Això es fa des de l’educació.

—En aquest punt no et podrien acusar de coartar la llibertat d’expressió?

—Hi ha llibertat d’expressió, molt bé, però aquestes cançons s’han de qualificar com a expressions que fan apologia de la discriminació i la violència. La societat ha de rebutjar aquestes cançons. Com ho podem evitar, això? Prohibint-ho? No. Cal educar la societat perquè cada persona sigui guardiana. Cal promoure campanyes de sensibilització potents, i el Govern, quan vol, ho fa, com per exemple amb la sinistralitat en accidents de trànsit; calen campanyes impactants, colpidores, que sensibilitzin. La gent ja no beu, o beu menys, i la gent es posa el cinturó. Passa el mateix amb el tabac. La gent fuma molt menys, li molesta el fum… Per tant, cal mirar malament el que discrimina i el masclista. Si dius que som iguals però després no ho demostres, el que queda en l’imaginari és la teva acció, no la dicció.

—Sí. L’Emilio Lledó ha dit més d’una vegada: «Per què serveix la llibertat d’expressió, si no saps pensar?». Tothom pot dir el que pensa, però cal una reflexió prèvia, analitzar quines són les conseqüències del que expresses.

—Es poden analitzar aquestes cançons i treballar el que signifiquen: ens enduríem una sorpresa.

—Es van veient mobilitzacions socials que defensen els drets de les dones, moviments de denúncia i de reivindicació, en molts casos virtuals, però també hi ha gent que surt als carrers. Homes i dones. Està canviant alguna cosa?

—És veritat que últimament la massa social s’ha mobilitzat, i gràcies a les xarxes es fa més patent. Moviments com #MeToo, o les actrius de Hollywood que destapen casos d’assetjament…, tot això fa que s’evidenciï i s’avanci. És evident que el moviment comença quan fas un pas. Mira, una nena de vuit anys va arribar a la conclusió, amb una amiga seva, que no era just anar a l’escola amb la faldilla de l’uniforme perquè no podien jugar a futbol, a bàsquet o fins i tot fer la vertical com els nois. És la filla d’un fiscal que reivindica la igualtat i la no discriminació per raó de gènere. La nena va parlar amb la seva mare, i ella li va dir que si no volia portar faldilla, li donaria el seu suport. I això van fer les dues nenes, desacatant la normativa de l’escola. Duien pantalons per reivindicar la igualtat i per poder jugar com els nens de l’escola. I així continuen. La meva filla porta uns pantalons a sota de la faldilla pels mateixos motius. Aquests petits passos són el començament del canvi que esperem.

—Tot i així, hi ha decisions d’alguns jutges que són una mica controvertides…

—Ho hem vist últimament en unes quantes sentències que criden l’atenció. Sense anar més lluny, amb el tema de La Manada. Només cal fixar-t’hi una mica per adonar-te que alguna cosa no va bé. T’explicaré una sentència de fa un temps: «No hi ha assetjament sexual si la víctima no es resisteix prou». Va ser una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Galícia. La dependenta d’un videoclub va denunciar el seu cap per assetjament sexual, i va quedar demostrat que en una ocasió l’empresari va tocar el cul de la dependenta contra la seva voluntat, a part de fer-li contínues al·lusions sexuals i provocar frecs físics que la incomodaven. La denúncia va ser estimada al jutjat social, però posteriorment el Tribunal Superior de Justícia de Galícia la va revocar perquè va considerar que la treballadora «no va ser agredida sexualment per l’empresari, ja que era exigible una negativa clara, terminant i immediata per part de la dona afectada al manteniment de l’esmentada situació, a través d’actes que posin de relleu el rebuig total i absolut de l’actitud de l’empresari».

—Sense comentaris…

—Hi ha esquerdes en el sistema, o sigui que el sistema s’ha de revisar. Al Tribunal Suprem, la jurisprudència del qual vincula els 5500 professionals de la justícia del nostre país, la representació femenina és anecdòtica: de 83 integrants, només tenim 12 dones (14 per cent). I la mateixa situació es produeix al Tribunal Constitucional, que ha tingut un total de 64 integrants des que es va crear, i només s’hi han conegut 6 dones (10 per cent). Són òrgans en els quals els homes, per majoria, prenen decisions sobre temes de gran impacte social, sense que les dones hi siguem presents. Aquests dos tribunals han de ser referents exemplars de la pluralitat social, i especialment en l’aplicació real, no només formal, del principi d’igualtat.

—Si ens aturem a pensar-ho, les jutgesses i els jutges sou éssers humans i, encara que costi dir-ho, també teniu els vostres prejudicis, que són de molt abans que us dediquéssiu a això…

—Els jutges i les jutgesses estem tan contaminats pel masclisme social com en qualsevol altra professió, inhalem els prejudicis i, quan s’encarnen aquests prejudicis, es converteixen en creences. Aleshores ja parlem de condicionaments socials que poden arribar a distorsionar la justícia, perquè aquestes creences les aboques en una sentència que es converteix en una arma de discriminació institucional. I es fa amb una naturalitat impressionant. Però, òbviament, l’impacte social negatiu d’aquesta contaminació és especialment greu en el cas dels professionals de la justícia. Per tant, la formació en perspectiva de gènere és fonamental per afrontar la feina de prendre decisions tan importants. No ens formen durant la carrera, i és molt necessari que ens formem ara. L’educació en justícia igualitària i de gènere per als professionals del sector jurídic és fonamental.

—Així, hauria de ser obligatòria? —vaig preguntar.

—Per descomptat.

—I també hauria de ser-ho a les facultats d’educació i a les escoles.

Aquesta part de la conversa em va fer pensar molt. Si la persona que ha de decidir una sentència té uns valors interioritzats, es regirà per aquests valors, per molt que algú com tu o com jo pensi que ha de ser una persona imparcial, justa, que tingui molt clar el respecte dels drets humans fonamentals (a la vida, a la dignitat humana, a la llibertat…). Es requereixen unes qualitats excepcionals i tenen una responsabilitat que no haurien d’oblidar ni un sol dia. Que curiós, igual que els docents.

I parlant de les similituds i de la connexió entre els que imparteixen justícia i educació, l’Associació de Dones Jutges d’Espanya ha posat en marxa un programa educatiu pioner a escala mundial anomenat Educant en Justícia Igualitària, que s’està implantant en escoles i instituts. L’objectiu és educar en la igualtat contra els estereotips i els rols de gènere, no només els joves d’entre nou a divuit anys, les famílies i el professorat, sinó també el personal formador, els equips judicials. És un programa educatiu imprescindible per lluitar contra la violència de gènere des de l’arrel: l’educació.

—El programa té tres blocs —em va explicar la Gloria—. El primer és anar als centres d’ensenyament i explicar a què es dedica un jutge, un fiscal, un advocat, etc., i tot des de la perspectiva de gènere. Després els alumnes ens fan preguntes. Per a ells és una autèntica experiència. Una pregunta que ens fan tot sovint és per què hi ha homes que maten dones tot i tenir una ordre d’allunyament. En el segon bloc del programa, els donem vuit formes de discriminació de gènere, fan un treball sobre la matèria i també els portem a un judici que tingui perspectiva de gènere. Els nens veuen l’acomiadament d’una dona embarassada, veuen un cas de violència de gènere, etc. El tercer bloc del programa consisteix a ajudar-los a preparar un judici amb perspectiva de gènere, i llavors es reparteixen els papers. El judici el fan en un jutjat real, el gravem, els deixem les togues i fan uns judicis sensacionals, perquè s’ho preparen molt bé.

—Com a dona i com a jutgessa, què desitges?

—Desitjo un canvi de rumb social cap al que realment és important. Donar importància a les persones. El món ha de ser menys mercantil i economista i s’ha de regir per altres valors. Que des de l’educació es tinguin en compte coses realment importants i que no es tractin només de resquitllada. Les persones que portem les togues impartim justícia quan alguna cosa, abans, ha fallat en l’educació. Per això la feina amb nens, nenes i adolescents en els centres educatius és tan important.

—La gent s’oblida que l’educació no és només a l’escola, sinó que és a cada racó de la societat. Per això valoro tant que una jutgessa arribi a la conclusió que l’educació és la clau.

—La violència de gènere s’ha de combatre des de tots els fronts, no només el judicial, però si volem una societat igualitària hem de començar a treballar des de les escoles, sense oblidar l’educació de les famílies, i entendre que això afecta tota la societat. El maltractador no neix, es fa. Per això cal actuar des de la prevenció: és més fàcil educar una nena forta i un nen en la igualtat que no pas arreglar una dona destrossada. El masclisme és una malaltia de transmissió social que es cura, i la seva vacuna es diu «educació».