Armats amb la bandera de l’arc de Sant Martí, símbol de la diversitat humana, estan revolucionant un dels llegats més sinistres del passat. Els murs de la intolerància s’estan començant a ensorrar. Aquesta afirmació de la dignitat, que ho dignifica tot, neix del coratge de ser diferent.

EALEANO

El 28 de juny de 1969, un grup d’homosexuals de Nova York va decidir enfrontar-se a la policia, que els havia perseguit de manera sistemàtica a Stonewall Inn, un bar del carrer Christopher, l’únic bar gai masculí on es permetia el ball entre homes. Per això es va triar aquesta data per celebrar el Dia Internacional de l’Orgull LGTB+.^[2]

En Luis és tècnic de joventut en un poble de Galícia. No tenia l’obligació d’estar amb mi, ja que la seva missió era, simplement, recollir-me a l’aeroport de Vigo, portar-me al lloc de l’esdeveniment que havien preparat des de l’Ajuntament i tornar-m’hi l’endemà. En el curt trajecte de Vigo fins al seu poble, en Luis em va explicar que estaven acabant d’organitzar un taller d’art urbà i un altre d’emprenedoria social, tots dos creats pel seu equip. Em va dir que anava just de temps, que això li aportava una pressió extra, però que n’estava molt content.

—Estaré una estoneta a la conferència i aniré a acabar un cartell —em va dir.

Quan vaig acabar, en Luis encara era allà.

—Si vols —va dir— et convido a un lloc on fan uns cafès boníssims.

Vaig acceptar la invitació, però li vaig prometre que no li prendria gaire temps, agraït per la seva cortesia.

En Luis caminava ràpid. Tant, que amb prou feines el podia seguir.

—Portes un bon ritme, eh? Espera’m allà, i jo ja arribaré —li vaig dir, somrient, quan vaig veure que a cada gambada m’agafava més avantatge.

—Ai! Ho sento. És que sempre vaig així. No necessito pas cotxe.

—M’ho crec —vaig contestar.

Quan miro una persona adulta, hi veig el nen o la nena que va ser, però amb trets de persona gran. Em va cridar l’atenció descobrir el Luis nen que encara s’entreveia darrere de les ulleres de pasta negra i el bigoti cuidat rescatat de la moda de fa trenta anys. Em va fer la sensació que el serrell que duia s’havia mantingut inalterable amb el pas del temps. No m’imaginava un Luis nen sense aquell serrell. Els seus ulls, inquiets, es movien ràpid, impacients, com si volguessin mirar coses noves a cada segon. Per confirmar-ho, li vaig preguntar si s’assemblava a aquell nen que jo m’imaginava, però ell va eludir la pregunta amb un «un dia t’ho explicaré».

Vam trobar una taula lliure a la terrassa. Sort, perquè el lloc estava ple a vessar i un lloc en aquell mirador era un caramel per a qualsevol que passés per allà.

El cambrer va aparèixer en el mateix instant que vam seure, va saludar en Luis i, per cortesia, també em va saludar a mi.

—Jo vull un caputxino —vaig dir. L’ambient festiu de la terrassa i la temperatura gairebé estiuenca em convidaven a demanar un caputxino, no sé ben bé per què.

—A mi posa’m un cafè amb llet amb nata.

—Espera’t —vaig dir al cambrer, i em vaig quedar pensant uns segons—. A mi també posa-me’n un amb nata, que soc molt influenciable.

—És del bo i millor —em va dir somrient—. T’encantarà.

En una taula propera a la nostra, hi havia asseguda una parella i el seu fill, d’uns quatre anys. Passaven l’estona sense parlar. El nen, embotit en una disfressa musculosa de Spiderman, ho intentava, però els seus pares estaven ocupats mirant els mòbils. O sigui que el nen ens mirava a nosaltres i nosaltres miràvem els seus pares. Al cap de poc, seguint amb la seva eficiència, el cambrer va sortir amb dues copes plenes de cafè amb llet, sobre les quals una muntanya de nata muntada tremolava amb cada pas.

No sé gaire com vam arribar a un punt de confiança al qual no és fàcil d’accedir, però vaig notar clarament l’evolució que es va produir en el temps que dura un cafè en una terrassa. Al principi, en Luis es va mostrar actiu, comunicador. Compartia amb entusiasme la seva part professional i les inquietuds culturals, molt interessants, per cert. La conversa avançava i jo continuava veient davant meu una persona inquieta, dinàmica. Jugava a fer figures amb el paper del sucre mentre parlava, contestava trucades per qüestions organitzatives… Però els jos que caminaven per la superfície, els que no ens fa por mostrar, van deixar pas a la part més personal quan el tècnic de joventut va obrir la porta al Luis que se sentia amb la llibertat que dona saber-se amic. I tot va començar amb una revelació que, en principi, vaig trobar intranscendent:

—Soc gai.

—Molt bé, i?

—Abans, mentre t’escoltava, he viatjat a la infantesa. Les teves paraules m’han obert en canal.

El seu to i els seus gestos semblaven els d’una altra persona. I com un tsunami, va deixar anar tot el que guardava a dintre seu des de feia no sé quant de temps.

—Els que ens considerem persones diferents, especials, per la nostra orientació sexual —va compartir amb mi—, ens hem trobat amb molts obstacles a la societat. Joves com jo, que no hem trobat l’empatia o la condescendència i fins i tot l’afecte a l’escola, a la família o a la societat, ens hem sentit molt estranys. La teva ponència m’ha obert portes i finestres a dins meu, perquè d’alguna manera m’ha obligat a fer una retrospecció en el passat, i molts records corresponien a moments poc agradables. És veritat que les persones homosexuals, sobretot les del 1972, que vam néixer en una època de transició política, hem hagut d’obrir un camí perquè no se’ns consideri ciutadans de segona. Crec que soc una persona molt definida i poso molt d’èmfasi en tot el que faig, però tot i així tinc un cor i tot plegat ha sigut difícil. Potser aquesta hostilitat l’hem sabut digerir d’una altra manera i hem gestionat les nostres emocions de manera que hem aconseguit ser feliços en un entorn potser més intolerant.

Tenia la necessitat de parlar. Havia obert la porta de les seves emocions, encara que mai no hagués hagut d’obrir aquella porta simbòlica que s’ha convertit en una expressió associada a l’homosexualitat.

—Mai no he hagut de sortir de l’armari —em va dir, mentre arrebossava de sucre moreno el cafè amb nata—. Mai no m’ha fet por enfrontar-me a la societat, o sigui que per a mi aquest concepte no existeix. Jo sempre he estat fora de l’armari i m’he enfrontat al món tal com soc. M’he trobat amb moments molt desagradables, però he aconseguit superar aquestes situacions.

—Quan eres petit o adolescent, canviaves la teva manera d’actuar davant de determinades persones?

—Alguna vegada m’ha fet la sensació que em prostituïa perquè tenia la sensació constant d’haver d’agradar als altres. Per sort, les persones més properes m’han donat suport, però és veritat que m’ha costat molt obrir-me camí. De petit sempre era l’última opció. En tot. Hem patit molt, els gais. Érem persones estranyes. Ningú no volia quedar amb tu, i si quedaven era perquè els pares els havien educat d’una manera més tolerant. Jo em relacionava amb noies perquè els nois tenien més prejudicis a l’hora de relacionar-se amb mi. Em posaven l’etiqueta de gai només amb vuit o nou anys.

—Però als nou anys un no té clar…

—Efectivament. Aquesta expressió et sona a xinès perquè a aquesta edat no t’has desenvolupat sexualment i encara no has sentit cap mena d’atracció. Així em sentia jo.

—Quines activitats feies, a aquella edat?

—Feia dansa, i en un poble de quatre gats, quan un noi s’apunta a ballar amb noies representa que no és gaire normal. Per a mi, la dansa va suposar un abans i un després, era la meva manera d’expressar-me i de sentir-me jo mateix.

De tant en tant, el telèfon sonava i s’aixecava per acabar d’enllestir temes del festival. Sense adonar-se’n, es posava a caminar i acabava a cinquanta metres de la terrassa. Jo l’observava mentre intentava fer-me una idea de les dificultats que es devia trobar durant la infantesa i l’adolescència. També vaig pensar: la dansa era la seva manera d’expressar-se, i l’art ho continuava sent uns quants anys més tard.

—Ets una persona trempada, et relaciones amb molta gent, tens no sé quantes persones al teu càrrec… De petit devies tenir…

Va aparèixer de nou el cambrer i ens va preguntar si volíem alguna cosa més. Vam negar amb el cap. Em feia una mica de cosa continuar la conversa amb en Luis, no fos cas que se sentís incòmode parlant de la seva vida davant d’una altra persona. Ell mateix va reprendre el fil amb una naturalitat que moltes vegades perdem de manera absurda quan parlem amb persones que pensen de manera diferent, que senten de manera diferent… Me’n vaig alegrar i va aconseguir que recuperés la sensació de benestar d’uns minuts abans.

—Saps què? De la infantesa recordo el buit que a vegades em feien els amics, els meus iguals, pel fet de no entendre què em passava. No he patit bullying com a tal, però sí que és veritat que moltes vegades anava pel carrer i em cridaven «marieta» i sabia perfectament que aquestes paraules me les dirigien a mi, però també sabia que no havia de fer cas a aquella gent. Si anava acompanyat d’alguna amiga, quan passava això em deia que no en fes cas, que me n’oblidés, que no escoltés. Anar pel carrer i que la gent t’increpi és molt dur. A l’escola, a l’hora del pati, jugava a saltar corda, a parxís, ballàvem… Les amigues que tenia em protegien molt. L’aspecte que he portat més malament és que, en certa manera, hagi hagut de pidolar l’amistat. Ara ja no em passa això, perquè la gent ha canviat la seva percepció sobre l’homosexualitat i tinc uns amics fantàstics, però quan era jove m’hi vaig haver d’esforçar moltíssim. A l’institut, sempre intentava amagar les relacions que tenia amb nois. No tenia llibertat per manifestar la meva sexualitat als companys, perquè em feien por les represàlies.

—I els professors?

—Vaig tenir professors meravellosos i altres que haurien preferit no haver-me conegut mai. Crec que tenien por del desconegut. No ho sabien gestionar. La universitat no t’ensenya a tractar persones com jo amb circumstàncies especials, encara que simplement es tracti d’una cosa tan natural com la teva orientació sexual. No puc dir que tingués un suport incondicional per part del professorat. Trobava a faltar una mica d’ajuda. Ja des de l’adolescència em vaig crear les meves pròpies pors i fòbies. No sabia com reaccionaria la gent amb mi. He viscut episodis desagradables, comentaris homòfobs, etc., però ho he sabut portar prou bé.

A mi em feia molta ràbia sentir tot allò.

—I recordes algun moment d’alegria?

—Sí, i tant. Quan la mare em duia als campaments d’estiu, de petit, era molt bonic. I també quan em van portar amb una família de Glasgow per fer un intercanvi d’un mes i mig. De fet, sempre coincideix que els moments bonics eren quan me n’anava de casa o del poble…

—Dius «quan me n’anava de casa»…

—La primera barrera que vaig trobar va ser a casa. El pare no m’ho va posar fàcil, al contrari. Era un home força conservador, però per sort ara ha canviat la seva manera de relacionar-se amb mi, la manera de veure’m, etc. Ell no ho entenia, i com que no ho entenia, ho veia com un càstig. Se n’avergonyia. Es frustrava i ho exterioritzava fent comentaris. He plorat molt perquè no em deixaven dur nois a casa. Em sentia molt malament quan veia que els meus germans podien dur les seves parelles i jo no, perquè el pare no volia que la meva parella s’assegués a la seva taula. Recordo una anècdota molt heavy. Feia dos mesos que assajava per a un festival de dansa. Quan el pare va veure que tot eren noies i que jo era l’únic noi, em va dir que no hi podia anar, que allò era de nenes.

—I què va passar?

—Que no hi vaig anar. Vaig passar la tarda a casa, jugant…

Ja sigui perquè ens va inspirar per recordar els nostres propis festivals de la infantesa, o perquè volia intentar tirar un vel sobre aquella història, vam començar a explicar anècdotes absurdes que m’havien passat a mi, com la vegada que em van fer disfressar d’abella quan tenia quatre anys. Recordo que em quedaven fatal els leotards marrons i la cartolina i les antenes al cap.

—Jo esborraria moltes coses de la infantesa —va continuar—. M’agradaria tornar a ser nen però en altres circumstàncies, perquè no recordo aquella època com una cosa bonica. La meva infantesa no va ser meravellosa. Va ser aprendre a sobreviure. I no m’he amagat mai. No he callat mai. M’he discutit molt amb el pare i algun càstig sí que el rebia perquè no suportava que m’hi encarés. Amb paciència, si feia algun comentari homòfob intentava calmar-lo i fer-lo reflexionar. I tenint en compte l’època en què vivíem, en certa manera l’entenc. La mare ha patit molt amb tot això. Ella era el meu suport. Ara, per sort, el pare ha fet un canvi i s’ha convertit en una persona completament diferent. Els estimo molt a tots dos.

—El que fas ara, la teva feina, repercuteix en el benestar dels altres…

—En soc conscient —va respondre, orgullós—. M’encanta pensar en la quantitat de possibilitats que tinc per fer complir els somnis dels altres. Treballar per la joventut, per l’emprenedoria, per l’educació en valors, m’omple i em fa molt feliç.

—Ara ets un adult que té pes en la societat. N’hi ha prou veient tot el que fas. Pensant en aquesta conversa, què t’agradaria, Luis?

—Vull que la infantesa i l’adolescència d’altres joves, sigui quina sigui la seva orientació, sigui més feliç que la meva. Tant de bo pogués dir a tots els pares i mares (especialment els pares) que no imposin les seves idees i criteris, sinó que contribueixin perquè el seu fill desenvolupi les seves capacitats de la manera més coherent, que li permetin fluir i transcendir com a ésser humà perquè desenvolupi les seves millors capacitats i no coartin la seva llibertat. Els diria que tant és el que els fills decideixin ser o a qui decideixen estimar. El seu fill, la seva filla és el que és per naturalesa, i serà el que vulgui ser. Als nois i noies que no s’han atrevit a mostrar amb llibertat la seva essència, els puc garantir que hi ha llum al final del túnel. Ara, a la meva vida tot és bo gràcies a la gent que ha lluitat perquè les coses siguin com són, encara que quedi molta feina per fer.

—I què és el que et fa sentir més orgullós?

—Veure tot el que estem movent a la zona perquè altres nois i noies tinguin oportunitats, però hi afegiré una cosa, si m’ho permets. Després d’aquesta conversa, t’he de dir que hi ha una cosa que sens dubte té un valor molt especial: el dia 28 de juny vam poder penjar la bandera de l’Orgull a l’Ajuntament. Per a molts això és un fet sense importància, però va ser la primera vegada que ens permetien penjar aquesta bandera, i la persona que la va penjar vaig ser jo.

Ens vam aixecar i ens vam fer una abraçada. Des d’allà m’havia d’acompanyar de nou a l’aeroport de Vigo per agafar l’avió cap a Saragossa. Durant el trajecte amb cotxe vam parlar de molts temes: la societat, els nens disfressats d’abella, la nata dels cafès o l’art urbà. I vam coincidir que a la vida hi ha tantes coses que, posats a triar, un, que no és tonto, es queda amb el bo i millor. Aquesta gent ho és.

Segons un informe de la FELGTB, el 60 per cent dels adolescents homosexuals pateix assetjament a les escoles. En els meus viatges he parlat amb nois i noies de poc més de vint anys que són homosexuals i no s’han atrevit a compartir-ho amb la família per por de la reacció. I no som als anys setanta. Una mare va dur el seu fill al psicòleg perquè el curés, i el psicòleg li va dir que la que havia d’anar al psicòleg era ella, per poder assumir l’homosexualitat del seu fill. No eren els anys setanta. Un noi tenia por de confessar als seus amics que era gai, amb catorze anys, perquè es pensava que deixarien de ser amics. No eren els anys setanta. A vegades els gais o les lesbianes no s’atreveixen a dir-ho als amics per por de perdre l’amistat. Òbviament, si no responen positivament a una cosa que és la teva essència, potser és que no són els millors amics: és un indici clar per prendre una decisió. També hi ha una teoria curiosa segons la qual alguns pares no volen que els fills tinguin amics gais perquè «a veure si et tornaràs gai». No, no és contagiós, ni tan sols és negatiu, per si de cas n’hi hagués algun dubte. I no, no som als anys setanta. També n’hi ha que creuen que si vas amb una persona gai, et diran que tu també ets homosexual. No, pares. Tu surts i et diverteixes amb persones. I punt. O una noia lesbiana, que explicava que algunes amigues li van arribar a dir que no podien anar juntes perquè tenien por que s’enamorés d’elles. I no, no són els anys setanta. I què et sembla això? Un noi que ha acabat fa poc la carrera de Magisteri a la Universitat de Saragossa, ha explicat per aquí i per allà que era molt amic d’un noi, que eren com germans des de petits, i que quan als disset o divuit anys el seu amic li va dir que era gai, va deixar de ser el seu amic automàticament. «Quin fàstic!», deia, quan ho explicava. «Ens hem dutxat junts als vestuaris!». Tant de bo quan jo tingui fills (sigui quina sigui la seva orientació sexual o la seva identitat de gènere), mai no tinguin la desgràcia que un individu amb aquest pensament sigui el seu professor.

S’han aconseguit grans avenços. S’han fet passos cap a la igualtat i el respecte, però encara queda un camí molt llarg fins que la societat consideri la igualtat real dins de la diversitat afectivosexual. El 28 de juny reivindica el que s’ha aconseguit, però també tot el que queda per aconseguir. Necessitem iniciatives educatives que aconsegueixin l’erradicació de la LGTBfòbia de la nostra societat. Necessitem el compromís per la igualtat real entre persones en aquesta societat, on la tolerància, l’acceptació i el respecte ens incloguin a tots. I això també ens afecta a tu i a mi.