27

Des del primer dia que va obrir les portes, de bon matí, la taverna es va omplir de seguida de clients de tot tipus. Els més habituals eren els treballadors d’aquell nou barri, no tan sols els que feien tasques de construcció, sinó també els mestres d’aixa, els estibadors del moll, els carreters i traginers, alguns pescadors, un parell de boters, un corder veí i fins i tot uns quants soldats, a qui la seva mare tractava com si fossin sants protectors, perquè deia que la seva presència mantenia lluny els pirates. També hi anaven mariners i comerciants estrangers que viatjaven amb vaixells, camí d’algun altre lloc, i que aprofitaven el seu pas per aquell port per estirar les cames a terra ferma i abastir-se de provisions en els nous comerços d’aquell barri de la Barceloneta.

Ella els observava des de darrere del taulell, especialment els més joves. La majoria caminaven amb l’esquena més avançada que el cap, traient pit, els braços flexionats, fent que les camises semblessin explotar per la tibantor de la musculatura, les cames arquejades cap enfora, com si acabessin de baixar d’un cavall, i fent saltets com si fossin galls. Se li feia difícil caminar així, sobretot perquè si treia massa el pit es podia notar que era femení, però ho va posar en pràctica. També els va observar parlar, gesticular i donar-se cops a l’esquena entre ells, i, a poc a poc, es va anar fent forta en el seu paper de noi i va començar a parlar amb aquells homes com si no els tingués gens ni mica de por.

Va ser una sort tenir el magatzem de vins tan a prop, perquè aquell caldo negre era el que més demanaven els clients. Tots bevien un gotet rere un altre i els barrils s’acabaven ràpidament. Entre les feines de la Micaela, la més important era encarregar-se que sempre n’hi hagués prou i que estigués disponible, i, a més d’agafar els barrils a pes i carregar-se’ls a les espatlles com un veritable xicot, omplia gerres tota l’estona. La Guillermina li havia ensenyat a preparar-les i a deixar-les sobre el taulell, perquè els clients, en entrar, se servissin ells mateixos i anar més ràpid. Per tal que no caiguessin mosques al vi, posaven una llesca de pa que tapava la gerra, i tothom se l’acabava menjant mentre bevia. La dona, a més, va ser perspicaç. Com que veia que aquell pa que feia de tapa del vi resultava del gust de tothom, no va trigar a afegir-hi una anxova en salaó i un rajolí d’oli. Així, als bevedors els agafava més set. Va ser una bona idea, perquè és ben sabut que menjant es desperta la gana, i sovint aquells que només volien fer un glop acabaven fent-ne dos i menjant un plat de cassola.

La cassola de peix no era l’única cosa que es preparava en aquella cuina, ni molt menys. La Guillermina gaudia cuinant, i menjant el que cuinava, i es passava el dia sencer davant del foc, suant el sagí i preparant tot tipus de plats. Mandonguilles de bacallà, sardines, verats i tonyina en escabetx, cigrons amb sípia, rap a l’all cremat, cloïsses a la cassola, gambes i ceba amanida, pebrots rostits amb arengades… I, els diumenges, quan hi havia menys clientela, feia un arròs caldós amb peix per sucar-hi pa.

La seva mare s’ho havia fet venir bé perquè tothom la proveís a casa: els pescadors, el forner, l’aiguader, el del gel per refredar el peix i fins i tot uns pagesos que tenien l’hort al raval de la ciutat i que havien aconseguit obrir un taulell de venda en aquell nou barri fora muralles. Al sorral mai s’havien vist verdures tan fresques, i molt menys que el pagès les portés a cap casa. També havia fet contactes amb uns mariners de cabotatge que navegaven cada setmana a Tarragona i fins als límits del delta de l’Ebre i li portaven oli, olives, ametlles, nous i l’arròs. «Pagant, sant Pere canta», deia sempre. Quan es necessitava comprar alguna cosa a ciutat, era la Bruna qui s’encarregava d’anar-hi, en el poc temps que no passava a l’església. I si s’havia de fer alguna comanda nova a la platja, per encarregar més peix a algun pescador, ho feia la Sabina, perquè des que dormia al llit nou l’àvia havia recuperat la força a les cames i anava diàriament a la barraca, on passava la jornada, amb l’excusa de portar la cassola al Xanguet, el veritable Miquelet d’aquella família, amb qui la Micaela compartia nom, i que vivia tot sol a tocar del mar.

Envejava la llibertat del seu cosí, perquè ella només sortia d’allà dins per anar al magatzem de vins i a l’església, algunes tardes, després d’haver tancat la taverna, tot i que tampoc la hi deixaven anar cada dia. La Guillermina ni tan sols li permetia apropar-se gaire al foc. El seu espai era el taulell, al capdavant d’aquell menjador. A més del vi, s’encarregava de servir els menjars, recollir plats i gots, rentar-los, escombrar el terra, procurar que sempre hi hagués vaixella i eixugamans nets disponibles i, sobretot, vigilar que ningú marxés sense pagar. La Guillermina només havia establert una norma en aquella taverna, i li havia fet escriure amb lletres ben grosses a la pissarra de l’exterior del taulell: «Aquí no se fía». I, si feia falta, la dona s’enfrontava a qui fos amb el ganivet gran o les forques del foc a la mà, per tal que pagués. Però no li calia amenaçar gairebé mai ningú, perquè allà tothom la respectava. En aquella banda del barri, a tocar de la nova caserna plena de soldats, ningú s’atrevia a fer malifetes per por d’acabar als calabossos.

Tot i així, no tothom tenia sempre diners per pagar i amb alguns es feien excepcions. El Sardina va ser el primer nom que es va apuntar a la pissarra dels deutes amb unes creus al costat que augmentaven diàriament. No era pas que al noi li agradés gaire el vi, tot al contrari. El que feia era menjar les tapes de les gerres i passar estones mortes assegut en una cadira a tocar de la porta lateral, vigilant les escales i esperant que l’Elvira es decidís a baixar i parlar amb ell, d’una vegada.

El pobre, però, ho tenia ben magre. La noia només sortia del pis de dalt els diumenges, per anar a missa, i sempre ho feia ben coberta i protegida per les dones de la família. Encara no havien anunciat enlloc, ni al pare Manel ni al municipi, que l’Elvira tenia una filla, i el Sardina tampoc ho sabia. S’havien vist a l’església, però tot i que ell ho havia intentat, ella no li havia dirigit la paraula. Tampoc deixava que la pugés a veure al primer pis, i ell esperava que canviés d’idea, amb un got de vi i una tapa a la mà. La Guillermina el tractava molt bé i l’animava sempre, posant-li plats de menjar al davant, perquè, en realitat, ella i la Bruna també tenien l’esperança que la noia canviés d’opinió i es casés amb aquell bon noi.

Les úniques persones que coneixien els secrets d’aquella família eren la Ginebra, la dama Agustina i les dones de la germandat consagrada a sant Miquel, la resta del món no tenia ni idea del que succeïa al pis de dalt. Elles sí que pujaven on al Sardina se li barrava el pas amb una porta tancada amb clau, i ho feien sovint. Però ho feien sempre a la tarda, quan la taverna ja s’havia tancat i no hi quedava cap home que les pogués veure.

Cada dia, a mitja tarda, acabats els àpats, la Guillermina sortia de la cuina, cobrava ella mateixa el que es degués, feia fora tothom del menjador i tancava les portes, malgrat la calor que feia aquell estiu. Deia que tenir oberta la taverna a partir d’aquelles hores era massa perillós, perquè la clientela no era la mateixa que al matí, i, en comptes de menjar, només volia fer tabola. Però no apagava el foc ni tampoc deixava de cuinar. Continuava preparant menjars deliciosos per a la família, que es reunia aleshores per dinar al voltant de la taula més gran del menjador.

La Sabina i la Bruna tornaven d’allà on passaven el dia, l’una a la platja i l’altra a l’església, i sovint ho feien acompanyades d’algú, ja fos la Ponça, la Maria, l’Empar, la Remei o la Hilària. L’Elvira baixava del pis de dalt, amb la Paula al pit, i la Micaela s’ocupava d’ajudar don Martín a baixar les escales i seure a taula. L’home ja no ballava tant, però el seu cos s’havia debilitat de tal manera que semblava que es desmuntava a cada pas. També li donava el menjar, perquè ell tot sol no podia. Li havia de ficar la cullera a la boca i aguantar-li el cap, subjectant-lo amb les dues mans, per tal que no el deixés caure i es mossegués la llengua, com li havia passat més d’un cop, o s’ofegués amb el que s’estava empassant. De tant en tant parlava, amb la veu ofegada i gutural i un llenguatge entretallat i confús, però totes l’entenien. L’home només deia paraules d’agraïment, gràcies per ajudar-me, gràcies per aquest arròs tan bo, gràcies per somriure… I totes se sentien afalagades, perquè no estaven acostumades que ningú els donés les gràcies per a res.

Entre els comensals que se sumaven al voltant d’aquella taula gairebé cada dia també hi havia la Ginebra, que gaudia amb els plats de la Guillermina com si no hagués menjat mai res abans. Deia que havia de recuperar forces, perquè aquell viatge per Espanya l’havia debilitat massa, i que ara necessitava estar més forta que mai. Tenia molts problemes i passava el dia sencer amunt i avall, intentant resoldre’ls. Havia tornat a fer la seva vida al sorral, amb la Carmeta al costat, però havia perdut la llibertat per seguir amb la feina que feia abans. En aquell nou barri de la Barceloneta s’havien instal·lat tres metges, que, en saber que era ella qui assistia les dones que emmalaltien als bordells, havien presentat queixa davant les autoritats. En Salvador, el regidor de la ciutat, i en Tomeu, el practicant, s’havien plantat a casa d’ella amb un munt de soldats i una ganyota al rostre. Tenien ordres de desmantellar el laboratori i la cuina, cosa que van fer els soldats, a cops d’espasa, dirigits pel regidor, mentre el practicant parlava. Semblava satisfet d’anunciar que, gràcies a la construcció d’aquell nou barri, els privilegis de la Ginebra s’havien acabat. Amb el to de qui recorda alguna cosa ben coneguda, li va fer saber que les dones tenien absolutament prohibit exercir de metgesses, fos quina fos la malaltia, tant era si es tractava d’una grip com d’un mal d’ovaris o d’una sífilis. Fins aleshores havien fet una excepció, perquè en aquell sorral fora muralles no hi havia ningú que s’ocupés de la salut de les dones pobres, però ara la situació havia canviat. Hi havia tres metges importants i ells i els practicants eren els únics amb dret d’oficiar la medicina. A la Ginebra només li estava permès fer de llevadora, per assistir els parts, i no podia visitar cap pacient malalta, per molt que fos una dona, ni molt menys oferir cap tipus de medecina, tret que volgués que la tractessin de bruixa.

—Fas bé de fer-te passar per un noi —va dir a la Micaela, mentre ho explicava—. Si ho hagués fet jo quan vaig arribar aquí, avui no tindria tants problemes.

Aquelles paraules de la Ginebra li van ocupar el cap al llarg de molts dies. Ella no volia ser un noi per sempre, només ho havia fet per tenir prou llibertat i aconseguir escapar-se a Bolonya, però un cop allà volia tornar a ser ella mateixa i convertir-se en actriu i cantant lírica. Mai havia pensat envellir com un home, perquè ella el que volia era ser una dona lliure. Lliure com ho havia estat la Ginebra abans de topar amb les autoritats i com ho continuava sent fins i tot després, perquè aquella dona era com un remolí que mai s’aturava.

L’admirava perquè sempre lluitava per ser ella mateixa, defensar les seves idees i continuar endavant, i, tot i que no la deixaven exercir de metgessa, estava disposada a engegar una nova etapa. Havia heretat una gran suma de diners del seu pare i volia invertir-los en un projecte del qual parlava amb molta il·lusió: la construcció d’uns banys públics, per a homes i dones, en aquell nou barri de la Barceloneta. Un projecte que defensava com un important benefici per a la salut i que deia que portaria endavant costés el que costés. La Guillermina i la Bruna la miraven amb cara de desconcert i ulls d’incredulitat. Quedava clar que no creien en aquell negoci, però la Micaela estava segura que la metgessa aconseguiria tot el que es proposés.

Qui sí que creia en aquella idea era l’Agustina, que gaudia d’una llibertat inusual per a una dama. Es va presentar un bon dia a l’hora de l’àpat, sense donzella ni filla, seguida d’un majordom que només va entrar un moment a deixar uns paquets i a qui va fer sortir de seguida per esperar-se a peu de carruatge. Va informar que els paquets eren plens de teixits diversos, i va demanar a l’Elvira que prengués mides a la Ginebra i li confeccionés uns vestits nous.

En un principi, la metgessa s’hi va negar. No deixava que cap sastre ni costurera li prengués mides, no volia sentir parlar de fer-se vestits nous i ni tan sols a l’enterrament del seu pare ni al llarg d’aquell viatge que havien fet per Espanya havia vestit cap altra roba que no fos la faldilla de cànem o el vestit daurat de sempre. Però l’Agustina li va fer entendre que si volia aconseguir els seus propòsits de comprar uns terrenys per construir uns banys, i havia de negociar i convèncer el mostassà, els regidors, l’alcalde i fins i tot el capità general, el marquès de la Mina, no podia anar vestida amb roba gastada i pobra, perquè havia de demostrar que era la filla d’un metge important. I, segons deia, això no es demostrava parlant, sinó lluint.

Finalment, la Ginebra es va deixar convèncer i l’Elvira li va prendre mides i es va tancar al pis de dalt a confeccionar la roba. Roba que era revisada fil per randa per la dama Agustina, que va començar a anar a la taverna gairebé cada dia i es va aficionar a fer l’àpat al voltant d’aquella taula. Des que s’havia mort el seu pare, la dama no havia de donar explicacions a ningú. Ja no vivia a la plaça de Sant Agustí, sinó en una casa més gran i plena de criats que havia heretat a la plaça de Sant Pere. Des que el seu home havia tornat del Perú, era ell qui s’encarregava de les fàbriques de teixits d’indianes, i tot i que vivia sota el mateix sostre que l’Agustina, gairebé no es veien per a res que no fos per signar papers, perquè ella era l’hereva i única propietària de tot i feia el que li venia de gust.

Sovint, després de menjar, la Ginebra i la dama anaven a seure a la taula del racó i, a la llum de les llànties, miraven papers i plànols d’aquell nou barri i discutien sobre aquell projecte dels banys o sobre vés a saber què. La Micaela mai podia sentir de què parlaven, perquè a ella no la deixaven parar quieta ni un moment. Havia de rentar vaixelles i cassoles i recollir el taulell i el menjador per deixar-ho tot enllestit abans de sortir a missa de set.

Quan don Martín se sentia amb ànims d’anar-hi, la Micaela, com un bon noi, el portava del braç, subjectant-lo bé per tal que no ensopegués i caigués. Tothom els deixava pas i seient, i gairebé mai se’ls acostava ningú. La gent tenia por d’aquell pobre home embogit, fins i tot a l’església. En canvi, els dies en què l’home es quedava a casa, amb l’Elvira i la Paula, tot era diferent. La mare i l’àvia la feien anar del braç pels carrers fins a arribar a la plaça, però, un cop a l’església, la deixaven en pau i ella podia seure on volgués. I sovint ho feia al costat d’en Mateu, el fill del dependent del magatzem de vins, que devia tenir la seva mateixa edat, uns quinze anys, i amb qui havia fet amistat. No era que el noi parlés gaire, perquè més enllà d’«agafa-la» i un «passa-la» no deia cap més paraula, però somreia sempre i jugava llançant-li taps de suro o trossos de fusta per xutar, i ella podia posar en pràctica els seus gestos d’home.

S’havia fet seva aquella veu masculinitzada i alhora harmònica, i va ser a l’església, al costat de don Martín primer i d’en Mateu després, on va començar a fer-la servir també per cantar. L’elevava com ho feia en Nicola, agreujant-la una mica però afinant com un rossinyol, i semblava veritablement la veu d’un home jove. No va trigar a utilitzar-la també a la taverna, per cantar amb la seva mare les cançons populars que entonava la dona mentre cuinava. I, en fer-ho sense que ningú li ho prohibís, va començar a treure pit i a alliberar-se de la por que li oprimia el cos.

El seu tracte amb els homes que freqüentaven aquella taverna també va canviar i, de mica en mica, va deixar de ser el noi gairebé invisible que servia els àpats per convertir-se en el Rossinyol, el fill cantant de la Guillermina. Aquell sobrenom que li van posar els clients de la taverna li agradava tant que la va fer sentir-se segura i orgullosa, i va començar a tractar-los tots de tu a tu, sense por, i a elevar la veu fins i tot quan posaven problemes a l’hora de pagar.

—Tranquil, Rossinyol, no cridis tant que faràs venir els soldats!

I era cert. Des que havia començat a cantar, cada cop hi havia més soldats que volien menjar a la taverna i sentir la seva veu, com si estiguessin en un teatre. «No hi ha res més agradable que menjar amb bona música», deien, i ella se sentia cada cop més orgullosa.

Les monedes, de totes les formes, colors i procedències, s’amuntegaven en un calaix durant el dia, però cada nit la Guillermina les portava al pis de dalt i les guardava en un bagul de la seva habitació, a porta tancada. Un cop al mes, la Micaela l’ajudava a comptar-les i a preparar bosses per fer els pagaments als proveïdors, i en aquelles bosses marxaven de nou la majoria de sous, sense gairebé deixar beneficis.

Tot i que ella també volia arreplegar diners per marxar d’allà, mai s’hauria atrevit a tocar ni una sola d’aquelles monedes que guanyava la seva mare a la taverna, amb tantíssim esforç. Havia de trobar una altra manera d’aconseguir-ho, i no va trigar a descobrir-la.

Alguns clients de la taverna que no tenien diners per pagar el que devien, entre ells els soldats més joves, sovint oferien penyores a canvi de begudes, que la Guillermina deixava sempre al calaix. Un rosari, un reliquiari, un flascó de perfum, un mocador de seda… i sobretot caixetes de llautó plenes de tabac i paperots. I, així, la Micaela, va començar a fumar de nou. Ho va fer un bon dia, allà mateix, al taulell, mentre la seva mare cuinava. I en veure-la treure el fum per la boca, la dona no va dir res de res. Hi havia tants homes que fumaven que no se li va fer estrany veure’n un més.

Fumar la va fer apropar-se més a aquells homes, tot i que cap d’ells li agradava. La majoria anaven bruts, molt suats i feien pudor, reien ensenyant les dents ennegrides i, més enllà del fum, només deixaven anar bestieses per la boca. Quan no parlaven de feina, explicant les tasques diàries com si fossin veritables proeses, ho feien de dones, utilitzant el llenguatge més groller i barroer que havia sentit mai. I quan portaven diners a la bossa, encara es tornaven més fanfarrons i malparlats.

Però era aleshores quan estaven disposats a comprar de tot, especialment tabac per continuar traient fum per la boca, tot i que no sempre trobaven algú que els en vengués. La Micaela va començar a bescanviar per diners el que deixaven en penyora en aquell calaix, però ella no es volia quedar sense i necessitava trobar-ne més. I sabia on fer-ho.

No va trigar a aconseguir que la seva mare la deixés sortir als vespres, abans o després de missa, a fer un passeig. Li deia que anava amb en Mateu, per tal que la dona es quedés tranquil·la, tot i que en realitat gairebé mai anava amb ell. En Mateu s’havia aficionat a les curses de bous que es feien alguns diumenges en un descampat prop d’on abans hi havia l’escorxador, unes curses que enfrontaven homes i bèsties i que sovint acabaven amb la mort de l’animal. Però al ramader propietari d’aquells bous no li importava que quatre boigs matessin l’animal que ell havia cuidat, perquè sempre guanyava molts diners amb les apostes. A la Micaela tot allò li semblava una barbaritat, però en canvi en Mateu s’hi sentia tan atret que fins i tot hi anava cada dia per saltar la tanca on mantenien els bous de lluita tancats, córrer davant d’ells i provar les seves capacitats per enganyar-los i sortir indemne.

Ella, però, preferia anar a la platja, que a aquelles hores sempre estava plena a vessar. Els horaris dels pescadors d’aquella banda es mesuraven per les anades i vingudes dels bancals de peix, que en aquella època de l’any acostumaven a apropar-se a la costa cap al vespre. Mentre els pescadors feien les seves feines al mar, amb les barques il·luminades, dones i nens ajudaven a la platja estirant les xarxes. Però, a més, disseminats per la sorra aquí i allà, també hi havia homes a peu de barca que semblava que no feien altra cosa que contemplar el paisatge, tot i que ella sabia que eren allà per vendre les seves mercaderies de contraban. I no va trigar a fer negocis amb ells.

Comprava tabac en petites quantitats, per tal de poder guardar-lo sota la casaca sense que es notés que el portava. Un cop a casa, a l’habitació sense finestra del pis de dalt, on ningú la molestava mai, dividia el contingut d’aquells paquets en paperines petites que es guardava a les butxaques i després les oferia als clients a canvi de monedes, d’amagat de la seva mare.

Havia d’anar amb compte, perquè si la descobria algun regidor o algun soldat podia acabar de cap en un calabós dels de debò, i per això s’assegurava sempre de saber qui era el seu comprador. Mai venia tabac als mariners, ni als estibadors, ni als pescadors, ni tampoc als estrangers, i molt menys als soldats, no fos que preguntessin d’on sortia. L’acostumava a vendre a persones conegudes que li guardaven el secret: en Mateu i el seu pare, el corder veí, el traginer que portava la llenya els matins, l’aiguader que passava un munt de cops al dia per la taverna portant garrafes i cubells d’aigua, un parell de comerciants coneguts, els treballadors de les obres i de les drassanes…

I, a poc a poc, va començar a acumular els seus propis diners, gairebé amb més beneficis dels que s’aconseguien amb la venda de begudes i menjars a la taverna. Ara bé, si volia viatjar a Itàlia i complir els seus somnis, encara en necessitava molts més.

L’Elvira també treballava dia i nit sense sortir d’aquella casa per guanyar sous. Amb la roba que li havia portat la dama Agustina havia confeccionat vestits també per a la Guillermina i la Bruna, i de seguida li havien sortit noves clientes, de les de debò, de les que arribaven amb la bossa plena de diners demanant un vestit com aquell que havien vist posat en una altra perxa. La primera va ser la muller del propietari de les drassanes, que vivia en una d’aquelles cases noves, a tocar del passeig, i que s’havia assabentat a l’església de l’existència de la noia que cosia. La segona, la mare d’en Mateu, que també tenia prou diners per comprar les teles, pagar una costurera i lluir a la moda. I la tercera, la Josefa, amb la bossa tan plena de monedes que no tan sols va pagar vestits per a ella sinó també per a la seva mare i les seves germanes, guanyant-se així el perdó de la Remei. I, de mica en mica, l’Elvira va consolidar el seu negoci, fent que les dones grans de la família oblidessin aquella idea de casar-la. Estava convençuda que, quan tingués prou diners per fer una ofrena a l’església, ni el pare Manel ni ningú posaria cap inconvenient a batejar la seva filla sense pare reconegut.

La Guillermina també estava disposada a fer créixer els seus guanys, i ho volia fer ampliant els plats i les begudes que se servien a la taverna. Havia sentit a parlar d’una altra casa de menjars que hi havia en aquell barri, al passeig que quedava tot just davant del moll, on un romà a qui anomenaven el d’Òstia, preparava plats dels quals ella no havia sentit a parlar mai. Plats que els seus clients deien que eren els millors que havien tastat a la vida, fins i tot millors que els d’aquella dona que tanta passió posava a la cuina.

Una tarda, en comptes de preparar el dinar per a la família, la Guillermina va demanar a la Micaela que l’acompanyés a fer una ullada a aquell establiment que els feia competència. Volia veure ella mateixa què cuinava aquell romà anomenat Beppo i assaborir els seus plats. Amb un cigarro a la boca, la noia, que cada cop semblava més un veritable noi, va agafar del braç la seva mare i la va acompanyar sense discutir. Aquell dia no podria anar a la platja, però no li importava. Ella també tenia curiositat per veure què es cuinava a les altres tavernes d’aquell nou barri del port.

Caminant a passes llargues, com un xicot, i carregant del braç la seva mare, que arrossegava les cames grosses fent un gran esforç, es va plantar a la porta d’aquella altra taverna en un tres i no res. La construcció de les cases del passeig era diferent de la de la resta. Només tenia una entrada principal, que donava a una mena de pati tancat, on hi havia grans taules a l’aire lliure amb gent que bevia i menjava. I al fons, darrere d’una segona façana vermella, s’obria una segona porta que donava accés a l’interior de la casa, d’on sortia una aroma de menjar que feia obrir la gana.

No ho va dubtar. Es va obrir pas entre la gent, amb la mare al darrere, i va passar sota la llinda per veure què hi havia a dins. Tenia ganes de seure en una d’aquelles taules i fer de client, per una vegada a la vida. Però, de seguida que van haver entrat, la Guillermina va ofegar un crit, i, clavant-li les ungles al braç, li va estirar la màniga per tornar enrere. La cara de la seva mare havia canviat de tal manera que semblava que hagués vist un dimoni.

La Micaela va escodrinyar l’interior i no va trigar a descobrir qui era aquell dimoni que la inquietava. Jugant als dards en un racó hi havia el Trapelles, un estibador que tenia mala fama, però que al cap i a la fi s’havia casat amb la Josefa… Però per què inquietava tant la seva mare, fins al punt d’haver de marxar d’allà? No ho podia entendre. Se’l veia tranquil i xerrava amb un altre home, un amb la cara tallada que fumava i reia amb una tos ofegada i gairebé sense aire, i tots dos semblava que ho passaven bé i no tenien ganes de molestar ningú. Per què els havien de témer? Sense resposta, un cop més, va girar cua i va sortir d’aquella taverna, amb la mare espantada com no l’havia vist mai.