7

Era nit avançada, la lluna s’havia allunyat i perdut sota un núvol i a l’altra banda dels murs de contenció el mar brillava en la foscor sota el raig del far. Mentre la Ginebra s’acomiadava d’en Salvador i en Tomeu, que continuaven amb les seves tasques amunt i avall fora del dispensari, la Guillermina va recuperar la mula i va anar a buscar-la.

—És millor que no tornem per on hem vingut —va dir la dona, mirant cap al moll—. A aquestes hores, i amb el que ha passat, seria massa perillós.

—Penses en aquell mariner francès? —La Ginebra també tenia por.

—Sí. De gent de mar, que Déu ens en guard. Segurament ens està esperant amagat en algun lloc per intentar robar-nos —va pronosticar la Guillermina, fent pujar la Ginebra a la mula—. Deixa’m que jo et condueixi.

En comptes d’anar cap al moll, la dona va fer la volta al dispensari, en direcció contrària. Va passar pel costat de les muralles de la bateria militar, i va començar a caminar per una de les dues esculleres noves que havien fet construir els militars, i que allargaven el moll molt més enllà i s’endinsaven al mar. No s’hi veia ningú. A tocar d’un dels canons que apuntaven cap a la costa, va conduir la mula per entre les roques de l’escullera, fent-la saltar de pedra en pedra per baixar a la platgeta que ja s’havia format a sota i que donava accés al sorral.

Però, a mig camí, totes dues van notar que algú les seguia. A l’altra banda del terraplè, el mariner francès avançava també cap a on elles anaven. Caminava a poc a poc per les roques, amb el seu pas coix, però des d’on ell era es podia accedir amb més facilitat a la platja.

—Tornem enrere! —va cridar la Ginebra a la Guillermina, estirant del ramal de la mula per anar de nou escullera amunt.

Però aleshores l’home va treure de sota la capa un fusell i va apuntar les dones amb el canó llarg.

—Doneu-me l’anell i no us faré res —va proferir en francès, apropant-se cap a on eren elles.

La Guillermina va assentir amb el cap, va deixar caure el ramal de la mula i va avançar cap a ell mans enlaire.

—L’hi donaré si no ens fa res i ens deixa marxar… —Però no va poder seguir parlant, perquè de sobte van aparèixer soldats pertot arreu.

—¡Alto! —va dir un d’ells—. ¡Tire el fusil!

El mariner francès, sorprès per aquella aparició inesperada, va apuntar amb el fusell el soldat que li acabava de donar l’alto, un home jove i probablement inexpert. Per un moment va intentar fer-se el valent, però, en veure que estava envoltat va decidir sortir corrents amb la cama coixa, i un dels soldats li va disparar a la mà, el va ferir i li va fer caure el fusell a terra. De seguida el van detenir entre dos soldats més, sense que ell pogués oposar gaire resistència, i se’l van endur escullera amunt cap a la bateria militar.

—¿Qué hacían aquí, mujeres? —va preguntar el soldat jove a les dones, que s’havien quedat petrificades observant l’escena.

—Vamos a las barracas de la playa —va respondre la Ginebra, deixant veure la seva cara a aquell soldat desconegut—. Soy comadrona.

—Pues váyanse, rápido —va indicar el jove, mirant el maletí de metge que portava aquella dona sobre la mula i que confirmava el que deia—. Hoy hay mucho rebelde suelto.

Les ombres dels soldats es van difuminar escullera amunt, rere els altres que s’havien endut el detingut, i les dones van continuar escullera avall, una caminant al davant amb el ramal a la mà i l’altra al darrere asseguda sobre l’animal, totes dues tremoloses i en silenci. Aquella zona rocosa quedava en penombra, i després d’aquell ensurt la Ginebra se sentia molt espantada. Tenia la impressió que hi havia cinquanta mil ulls que les miraven des de la foscor, i que esperaven el moment oportú per llançar-se a sobre d’elles.

Però, en arribar a la platja, la Guillermina va deixar de tremolar. Es va treure les espardenyes i va començar a caminar descalça per la sorra mullada, una sorra pedregosa, aspra, dura i freda que a ella li resultava absolutament familiar. La Ginebra va observar com caminava, conduint pel millor camí la mula en què ella anava muntada, ràpida, decidida, trepitjant amb força el terreny i sense aturar-se davant de cap obstacle, ja fos una roca, un tros de fusta o les restes d’un animal mort. I sense dir ni una paraula.

A mesura que s’allunyaven de l’escullera per la platja, el desnivell entre el sorral i el moll s’anava igualant, i la llum del far va començar a il·luminar el panorama al seu davant, primer tènuement i cada cop amb més intensitat. Aquella banda del sorral es veia molt diferent de la del moll. La platja s’estenia amb una gran llargària, i el mar semblava un cel estelat, amb les llums de les barques de foc que utilitzaven els sardiners per pescar de nit disseminades aquí i allà.

A les zones més ben il·luminades hi havia homes i dones que aprofitaven la claror nocturna per fer nusos i teixir a la sorra xarxes trencades, i ajudar així els que eren a mar. Els pescadors d’aquella banda del sorral pescaven de nit i empraven la tècnica de l’encesa, en què dues barques de foc acompanyaven un llaüt més gros. Les barques de foc duien a popa una mena de graella on hi havia teies enceses que feien llum per atraure les moles de sardines, verats o seitons. Des del llaüt gros, que era on es duien les arts pesqueres, s’encerclava la mola de peix amb les xarxes, fent-la acostar a la costa, fins que es recuperava la xarxa amb el peix a dins, estirant dels dos extrems de la xarxa. Hi havia molts homes, i també dones, que ajudaven a treure el peix, carros plens de cistells i cabassos per omplir, i d’altres plens de teies per cremar a les teieres de les barques, però la Guillermina sabia moure’s pel mig de tanta gent amb agilitat i sense destorbar ningú, i va avançar amb rapidesa, saludant amb el cap tothom amb qui es trobava al seu pas.

En arribar a la desembocadura del rec Comtal, la Ginebra va oferir a la Guillermina pujar sobre la mula per creuar. Aquella era la part més bruta del rierol, allà on s’acumulaven les restes més innobles de tota la ciutat, però la dona no ho va voler. Va continuar caminant descalça pel fangal, saltant de pedra en pedra entre tolls i bassals plens de mosquits i sense fer gaire cas de les rates que campaven amunt i avall d’aquell miserable cabal d’aigües brutes.

—Nosaltres vivim aquí al costat —va dir la Guillermina, trencant inesperadament el silenci que s’havia establert entre elles—. A la barraca de la meva cunyada Bruna.

Però la Ginebra, que al llarg d’aquell camí havia tingut ganes de parlar en molts moments, ara no ho va fer. Va pensar en la petita Micaela, que vivia amb la Guillermina en aquella banda del sorral, tan a prop d’aquelles aigües brutes, i en les febres que patia, i es va reafirmar en la seva teoria. Les febres terciàries que ella intuïa que tenia la nena apareixien amb les primeres pluges de primavera, prop de zones amb aigües brutes i estancades. Eren les febres pròpies del paludisme, una malaltia que apareixia any rere any en aquell port del Mediterrani, i aquell era el lloc més adient per patir-la.

Això i tantes altres coses les havia après amb el seu pare, l’home a qui més havia estimat i admirat a la seva vida, i l’home també que més l’havia defraudat. Amb ell havia analitzat bé l’evolució i els símptomes d’aquell tipus de febres, perquè ella mateixa les havia patit pocs dies després d’arribar a Barcelona. I també les va patir la Sarah, la donzella a qui ella tant havia estimat des de petita. El seu pare va provar amb cada una un tractament diferent. A la donzella li va donar triaga, com feia habitualment amb els seus pacients, però amb ella, la seva filla, va provar l’escorça de quina que arribava d’Amèrica i de la qual tant havia sentit a parlar. La Sarah va caure en el somni profund que provocava la triaga, i no va despertar mai més, i la Ginebra, completament debilitada per la malaltia, a mesura que es va anar recuperant de les febres es va anar sumint en una enorme tristesa i en un cansament que la va postrar al llit al llarg de més de tres anys. Durant aquell temps va viure amb el seu pare en una casa a tocar de la plaça del Born, però gairebé no va posar un peu a la ciutat. No sortia de l’habitació que tenia al costat del despatx del doctor, i estirada al llit va llegir tots els tractats de medicina que li van caure a les mans. Així va aprendre a discrepar del seu pare, i a allunyar-se’n, fins a enfrontar-se completament a tot el que representava, com a pare i com a metge defensor de la medicina galènica tradicional.

No podia fer menys. El gran doctor va afirmar que, un cop restablerta de les febres palúdiques, el que ella patia era clorosi, una malaltia pròpia de les noies joves, i que el gran remei per solucionar-ho tot era casar-la. I fins i tot li va trobar marit: el fill petit de l’enginyer Pròsper Verboom. La Ginebra no volia ni sentir a parlar de casament, i molt menys amb un d’aquells homes de perruques blanques que tant fàstic li provocaven, i va anar esquivant la situació com va poder.

Però la ruptura definitiva amb el seu progenitor va arribar per altres vies. L’home va ser convocat a Cadis, per exercir allà la medicina i fer-se càrrec d’un coronel militar greument malalt, i va decidir acceptar la plaça. A ella la va deixar triar entre quedar-se a Barcelona i contraure matrimoni amb el jove Verboom, o anar amb ell de viatge a Cadis, on entraria en un convent per fer els vots de castedat. La Ginebra va optar pel convent. Va guardar les pertinences en un bagul que es van endur els criats, va ficar tres llibres en un maletí de mà que va arrossegar, i va sortir de la casa seguint el seu pare i seient al seu costat al carro que els va portar al port.

Va pensar que pel camí el podria convèncer, que d’alguna manera ell entendria que ella no estava feta per anar a un convent, però ell es va mostrar contundent. Si no anava amb ell, s’havia de casar amb el jove Verboom. La Ginebra va intentar dir que tampoc estava feta per casar-se, però el seu pare la va fer baixar del carro i la va arrossegar, caminant pel moll, fins a la barcassa que els havia de portar al vaixell que anava a Cadis.

Humiliada, es va negar a posar-hi el peu, i quan el pare li va marcar els cinc dits a la cara d’una bufetada, ella va arrencar a córrer, arrossegant el maletí de mà amb els llibres. Però l’home no la va seguir. Va donar ordres a un criat per tal que la portés a casa dels Verboom i la fes casar amb el seu jove promès, tal com s’havia acordat, i, enfurismat, va pujar a la barcassa sense mirar enrere, allunyant-se de la Ginebra per sempre més.

Tot i que se sentia dèbil i cansada, no li va resultar difícil escapolir-se entre la gent que hi havia en aquell moll i desfer-se del criat que l’havia de portar a un destí que no desitjava. Es va amagar primer entre les barraques que utilitzaven els mariners com a magatzems, i després, a poc a poc, va començar a caminar a la deriva. Era plena llum del dia, primera hora de la tarda d’un dia d’estiu, i feia calor. De sobte va ensumar una aroma de peix a la brasa i es va deixar endur pels sentits fins al lloc d’on provenia. I allà es va trobar per primer cop amb aquell barri de barraques de mala mort, fetes amb quatre maons, fusta, fang i restes de coses, on vivien els pescadors més pobres. Estava tot ple de nens mig despullats que saltaven i corrien aquí i allà, d’homes que jugaven a cartes en taules disposades al mig del carrer, de dones que cosien xarxes de pesca, d’altres que s’aplegaven al voltant de les fogueres on es feia el peix en graelles… Tothom la mirava, fent silenci al seu pas. Els nens reien encuriosits i l’assenyalaven amb el dit, els homes la miraven estranyats, atrets per la seva bellesa física, i les dones semblaven avergonyides de veure una dama caminar sola prop de les seves pobres cases. El desconcert es dibuixava en tots i cadascun dels rostres, però ningú li va tallar el pas, i així la Ginebra, caminant entre tots ells sense dir res, va descobrir una realitat que no coneixia.

Mai havia estat en cap barri de gent tan pobra, i tot i que sempre l’havien avisat de mantenir-se allunyada dels miserables, que el seu pare veia com a portadors de tot tipus de malalties, els va mirar de prop i els va veure amb bons ulls. Vestien amb quatre parracs, però semblaven bones persones, gent honesta, treballadors del mar maltractats per la vida i envellits per la duresa de l’entorn. Va continuar caminant entre tots ells, amb el maletí a la mà i deixant que el seu vestit de seda daurada s’embrutés amb la sorra. I, aleshores, darrere la porta d’una d’aquelles barraques humils, va sentir una dona que cridava de dolor. No ho va dubtar ni un moment i va entrar dins d’aquella barraca. I allà, estirada a terra, va veure una noia molt jove que donava a llum. Entre les cames obertes es podia veure el peu del nen, però les dones que l’estaven ajudant a parir no sabien què fer.

Del maletí que havia arrossegat amb esforç, la Ginebra en va treure un dels llibres, el del doctor Hendrick van Deventer, que parlava del part. El va obrir a terra, va mirar les il·lustracions de l’anatomia femenina de les dones embarassades i va buscar una pàgina que va llegir amb concentració. Les dones la van mirar impressionades, i quan ella va oferir el seu ajut de seguida va ser ben rebuda. Va demanar que anessin a buscar aigua i que la fessin bullir, i que preparessin draps nets. En aquella barraca no hi havia taula, però sí un banc. Va fer que la mare s’hi estirés, amb el cul a la part de davant, li va obrir les cames tant com va poder i li va demanar que respirés fondo. No ho havia fet mai, però ho havia vist fer al seu pare i ho havia visualitzat al cap milers de vegades. Va prémer la panxa amb una de les mans, i amb l’altra va ficar el peu del nen de nou dins del cos i el va ajudar a girar amb una empenta. La noia va cridar de dolor, però un cop en posició el nen no va trigar a sortir, mig ofegat però viu.

Després d’allò, en aquell sorral l’havien tractat com si fos una més. Aquella gent gairebé no tenia res, però li van oferir en agraïment les millors pertinences, ja fos un mocador brodat, uns socs o un collaret de petxines. Ella no va voler acceptar res, només aquell peix cuinat a la brasa que li van donar per menjar, i també un tassó de la cassola de peix que preparaven les dones dels pescadors a les seves barraques en unes cassoles de terrissa, i que feia recuperar l’energia de qualsevol malalt. I, menjant, va decidir quedar-se a viure amb ells. La va acollir la família de la Carmeta, germana de la noia a qui havia ajudat a parir, i gairebé no li van fer cap pregunta.

No van passar ni tres dies que van aparèixer els regidors de la ciutat acompanyant el criat del seu pare. Volien que anés amb ells a la ciutat, però ella s’hi va negar. I, quan van intentar emportar-se-la a la força, la gent del sorral la va protegir. Els regidors i el criat se’n van haver d’anar amb la cua entre les cames. Pocs dies després van aparèixer de nou, acompanyats aquest cop del mateix Pròsper Verboom. Però la casualitat, o el destí, va fer que arribessin enmig d’un part de bessons i que a ella la trobessin dirigint la situació com ho faria un veritable metge. L’enginyer i capità general, que va haver d’esperar molta estona abans de poder parlar amb ella, no tan sols es va mostrar sorprès de veure com havia crescut aquell poblat, sinó de constatar que hi vivien moltes famílies, amb nens petits i amb dones joves embarassades. I quan la Ginebra li va demanar que l’ajudés a quedar-se en aquell sorral i la deixés exercir de llevadora, ell ho va acceptar. Era la filla del doctor Van Halteren, i va donar per descomptat que havia rebut la millor formació per portar a terme aquell ofici, que en aquell veïnat era tan necessari. Va ser ell qui va ordenar que construïssin la seva barraca, a la banda superior del sorral, en un lloc que es podia protegir des de la Ciutadella i on, a més, s’havia trobat un pou. I tot i que l’home va morir poc després de donar aquella ordre, va ser gràcies a la seva complicitat que ella va poder quedar-se a viure fora muralles sense haver de donar explicacions a ningú, i amb el beneplàcit de totes les autoritats per poder exercir de llevadora, malgrat la joventut i la poca experiència.

Ja feia set anys de tot allò, i en aquest temps havia pogut veure com el laberint de barraques creixia i s’anava transformant dia a dia. Les riuades i les tempestes sovint s’emportaven les cases més senzilles, obligant a refer-les de nou en el mateix lloc o en un altre indret, i canviant contínuament la configuració de tot. Sovint les cases estaven massa properes les unes de les altres, i calia conèixer-ho tot molt bé per passar d’una banda a l’altra sense equivocar-se i tornar enrere. La Ginebra sempre es perdia, i no s’hauria atrevit a creuar-lo de nit i a les fosques si no hagués estat conduïda per la Guillermina. Però, amb ella al davant, no van trigar a arribar a la banda superior del sorral, on va reconèixer de lluny la seva pròpia barraca.

Tot i la preocupació de la Guillermina, no hi havia cap rastre de soldats pels voltants, i a la porta no hi havia cap senyal que alertés d’alguna visita inesperada. Van deixar la mula al cobert i van entrar ràpidament. La Carmeta, en veure-les, va respirar tranquil·la. Durant la seva absència havia fet tot el que havia pogut, però la situació havia empitjorat. A la petita Micaela les febres li havien provocat deliris, i també convulsions que havien comportat vòmits, deixant-la encara més dèbil. Tenia moltes dificultats per respirar, i no havia aconseguit despertar-la d’aquell estat de somnolència en què havia caigut. Però, a més, la Sabina també havia caigut molt malalta. Li havia pujat molt la febre, i tremolava amb una suor freda, arraulida al costat del foc.

—Això sí que és una grip —va constatar la Ginebra, examinant-la—. Jo no puc fer-hi res. El millor és que descansi al llit…

—Puc caminar fins a casa meva si algú m’hi acompanya —va balbotejar la Sabina, incorporant-se—. Aquí no faré altra cosa que destorbar.

La Ginebra va intentar oposar-s’hi i li va oferir el seu propi llit, però la dona, tot i ser vella i estar molt malalta, ho va refusar, i amb l’ajut de la Guillermina i l’Elvira es va dirigir cap a la porta decidida a marxar.

—Ajuda la meva néta i no et preocupis per mi —va dir—. I que Déu et beneeixi!

—Emporteu-vos la nostra mula —va oferir la Ginebra—. Ja ens la tornareu.

Va necessitar una llarga estona per extreure la pols de l’escorça de quina per preparar el medicament. La Carmeta va aconseguir despertar una mica la nena, i la Ginebra li va donar la barreja a cullerades petites, asseguda al seu costat al llit. Per la finestra començava a entrar la claror d’un nou dia, però ella estava esgotada i necessitava sumir-se en la foscor i descansar. Quan la nena es va tornar a adormir, ella, també mig adormida, va caminar fins al seu llit i hi va caure rodona.

Al cap d’uns minuts, uns cops a la porta la van despertar. Va sentir la Carmeta que preguntava qui era, i la Guillermina que responia, i va intentar continuar dormint. Les veus li arribaven de lluny, mig esvaïdes, i, tot i que no volia escoltar-les, se li filtraven al cap. Al cap d’una estona la conversa entre les dues dones la va desvetllar del tot. La Guillermina parlava de l’anell robat i de la necessitat d’anar a tornar-lo a la Ciutadella militar, i deia que estava disposada a fer-ho ella mateixa. La Ginebra va saltar del llit.

—Ets boja! No ho pots fer! —va cridar, entrant a la cuina.

La Guillermina va afirmar amb el cap cot. Ho havia meditat al llarg de la nit i considerava que era el millor. La Ginebra la va intentar fer canviar d’idea, però ella no la va deixar parlar. Segons la Guillermina, tard o d’hora vindrien a buscar el culpable d’aquell assassinat entre les dones del sorral, i trobarien l’anell. La seva mare, la Sabina, estava massa malalta per afrontar una detenció. L’havia de protegir, però també havia de protegir la Bruna, la seva cunyada, que s’havia quedat cuidant-la, i la resta de dones del sorral que havien anat a la Ciutadella amb elles. Deia que el més probable era que els militars acusessin les dones més joves abans que les velles, i que les portarien totes a les forques, fins i tot la petita Micaela. Volia entregar-se abans que passés una desgràcia més gran. I, tot i que la Ginebra va intentar impedir-ho, ella es va reafirmar en la seva decisió. Li va donar el saquet amb els vint-i-un sous que havia guanyat la seva mare, en pagament del deute que tenia amb ella per tenir cura de la seva filla. I, abans de sortir, va assenyalar l’habitació, on, a més de la nena malalta, hi havia l’Elvira, asseguda al costat del llit.

—No sé si tinc dret a demanar-te més coses —va dir la dona—, i pots negar-t’hi si vols. Deixa que t’expliqui…

La Guillermina va agafar la Ginebra del braç i li va parlar fluixet a cau d’orella.

—Aquests dies, a la Ciutadella, l’Elvira ha atret les mirades de tots els soldats. Ha coquetejat amb alguns d’ells, amb els més joves, i em fa por que la prenguin per meuca, la vinguin a buscar i li facin pagar per tot. El més convenient seria allunyar-la del sorral i enviar-la a viure a la ciutat. A grans mals, grans remeis. Però no tenim parents que hi visquin. L’he fet venir aquí perquè he pensat que tu ens podries ajudar. Avui has d’anar a veure la dama aquella, la del dispensari, la que té la donzella malalta, oi?

La Ginebra va recordar l’Agustina i l’abraçada embriagadora que li havia regalat. I al ventre li va néixer una escalfor que li va recórrer el cos. La Guillermina no ho va notar, i va continuar parlant-li a l’orella.

—La seva donzella està molt malalta, i si no mor trigarà molt a recuperar-se —va dir—. I mentrestant la dama no té qui l’ajudi a vestir-se. Potser, si tu la recomanessis, l’Elvira podria ocupar el lloc…

—Pots comptar amb el meu ajut —va respondre amb la veu tremolosa i la mirada perduda en algun punt indefinit.

Gairebé no va sentir els agraïments que va formular la Guillermina abans de marxar cap a una mort garantida. La va mirar abstreta en els seus pensaments, com qui mira com s’allunya un penitent. Va respirar fondo i va recordar la suau aroma floral que aquella dama, l’Agustina, li havia deixat impregnada a les fosses nassals. I va decidir tornar al llit. Havia de descansar una mica més i recuperar forces abans d’anar a la ciutat.