15

En aquella plaça nova, davant l’església acabada de beneir de Sant Miquel del Port, tot estava ple a vessar de gent alegre, però a en Joan Martí, dit el Milhomes, només li interessaven les dones. Estava ansiós per trobar una bona mossa amb qui fer una bona rebolcada. Havia passat molt de temps tancat als calabossos de la Ciutadella, acusat de conspirar en la mort d’un comerciant botifler, un català partidari dels borbònics, i feia quasi sis anys que no tastava la carn. Ara, amb motiu de les Festes Plausibles d’aquell nou barri, el marquès de la Mina havia indultat dos presos, i ell havia tingut la gran sort de ser un d’ells.

Els soldats que l’havien escortat al llarg de tota la cerimònia li van treure els grillons que li havien constret els canells davant del capità general, el marquès de la Mina, i aquell militar engalanat li va entregar un saquet de vellut granat ple de sous i el va deixar marxar. No tan sols era lliure, sinó que, a més, tenia diners per gastar!

Va mirar la gentada que l’envoltava. No va veure cap meuca pels voltants, però sí una noieta molt atractiva, que caminava tota sola buscant algú que no trobava. Per com anava vestida, tota mudada i amb una casaca ajustada que li feia una pitrera incipient, semblava una donzella de casa bona, però portava la trena recollida amb el ret típic de les filles de pescadors. Tenia els cabells castanys clars i pigues a les galtes, i devia ser molt jove, potser dotze o tretze anys, no més de catorze. No tenia pinta de prostituta, però, com que era la que més li havia agradat, la va seguir amb la mirada. Va veure que la noia trobava per fi al fons de la plaça la persona que buscava, i la va sentir cridar.

—Elvira!

Ell es va sobresaltar. Ja havia vist abans aquella tal Elvira, una noia pèl-roja i massa guapa per oblidar-la, i es va amagar per poder-les observar sense ser vist. De fet, en lligar caps, es va adonar que en realitat ja les havia vist abans totes dues.

Havia estat feia uns quatre o cinc anys, dins la Ciutadella militar, un dia de què es recordava molt bé. A ell l’havien tret del calabós on complia condemna a la Torre de Sant Joan per portar-lo a interrogar un cop més davant d’un munt d’autoritats en un dels despatxos oficials, i tornava, passat migdia, content i lliure de càstig físic després d’haver acusat de vigatans, els més ferotges opositors dels borbònics, uns mariners que l’havien traït fent un negoci de contraban de tabac. Aquella tarda s’havia de portar a terme l’execució d’uns altres vigatans, i els militars estaven esverats, i sortien precipitats de tots els edificis per formar fila i desfilar cap a l’Esplanada, on ja se sentia una gran gentada. Havia plogut i el pati d’Armes estava ple de bassals. Li va sorprendre veure una dotzena de dones pobres calçades amb espardenyes saltant els bassals entremig dels soldats. Era estrany que fossin allà dins, què hi devien fer?

Però, aleshores, un capità amb un anell lluent a la mà va interceptar el pas dels oficials que l’escortaven per interrogar-los animadament. Ell no va parar atenció a la conversa dels militars, perquè va veure com una d’aquelles dones, la més jove i guapa, pèl-roja i amb la trena coberta per un ret, s’escapolia del grup per amagar-se darrere d’un dels edificis, on segurament l’esperava un soldat jove. No la veia, però la va poder sentir riure perfectament, i també va sentir riure el noi. Tot just després, una veueta de nena havia cridat aquell mateix nom, Elvira, des d’una porta no gaire llunyana. I aleshores la noia pèl-roja havia sortit del seu amagatall i s’havia apropat fins allà corrents i posant-se els dits als llavis, i ell la va tornar a veure en la seva esplendor. Des de lluny va observar com la noia consolava la nena, i com li feia un dolç i suau petó a la galta abans de fer-la entrar de nou al magatzem d’on havia sortit, i la imatge d’aquells dos rostres bonics enmig d’aquell ambient hostil es va quedar fixada a la seva memòria com un quadre penjat al saló d’una casa.

Totes dues havien canviat molt, però, tot i que ja no vestien amb quatre parracs, sinó amb vestits de roba bona, no hi havia cap dubte que eren elles. Aquella mateixa nena ara s’estava fent gran, i tenia una pitrera tendra que encara havia de créixer més. Però la noia pèl-roja estava en el seu punt de maduresa. Havia canviat molt, i semblava tota una dama, i irradiava una llum i una bellesa que poques reines podien superar.

Les va veure acomiadar-se i separar els seus camins, i va decidir seguir la pèl-roja. Pel que semblava, l’esperava un oficial militar vestit amb l’uniforme del cos d’enginyers, que caminava tirant del ramal el seu cavall engalanat. Es van fer un petó sense amagar-se de ningú, i en Joan va pensar que, probablement, pel seu aspecte i les seves maneres, aquella noia, abans pobra, ara devia ser una de les meuques més refinades i cotitzades del moment. I ell no li volia perdre la pista. Pagaria el que fos per estar amb ella, però havia d’intentar aconseguir-la sense haver de pagar.

A més, aquella pèl-roja dita Elvira li interessava per un altre motiu. No tan sols la recordava pels seus esplèndids atributs femenins, sinó també per un succés que havia tingut lloc aquell mateix dia a la Ciutadella, i en el qual ell creia que ella estava directament implicada. I si aquella noia tenia diners, probablement ell podria fer-li xantatge i treure’n profit.

L’oficial enginyer va oferir a la noia la mà que li quedava lliure, retorçant el braç amb un gest galant, i van caminar pel passeig nou de la part superior del moll parlant i fent-se amoretes com si fossin una parella perfectament casada. L’enginyer no la va deixar anar de la mà ni tan sols en arribar al portal del Mar, ple de soldats pertot arreu.

En Joan, en canvi, que els havia seguit d’amagat, ocultant-se entre la gent, sí que va canviar d’actitud. Es va pentinar amb els dits els cabells curts, es va donar uns copets amb els palmells a les galtes, va estirar amb els dits la pell de la cicatriu que li creuava la galta esquerra i es va endreçar el gipó abans d’avançar, amb pas temorós. No volia acabar com els propietaris dels caps, els braços i els peus que penjaven d’aquell portal. Aquell dia, però, amb la gentada que hi havia, els soldats del cos de vigilància no tenien ganes de treballar i deixaven passar tothom sense gairebé mirar.

Va seguir la parella per places i carrers, ciutat endins durant molta estona, fins a arribar a la part baixa del barri de Sant Pere, a la plaça de Sant Agustí Vell. Hi havia poca gent i ell va preferir no endinsar-s’hi per tal que no el veiessin. Va fer veure que bevia aigua de la font que hi havia en una de les cantonades i els va observar creuar en direcció a una de les cases, l’única que tenia un porxo a l’entrada. No semblava ni de lluny una casa de meuques, sinó més aviat la residència d’una família acabalada.

Tant la noia com el soldat sabien molt bé on es dirigien. No van entrar per la porta principal de la casa, sinó per una de més petita, que quedava en un carreró sense sortida en una de les façanes laterals de l’edifici. L’oficial va entrar tranquil·lament, arrossegant el cavall, segur de trobar-hi espai per deixar-lo, i la noia va tancar la porta darrere seu, escapant-se dels ulls d’en Joan.

Havien demostrat tanta complicitat que el Milhomes va dubtar seriosament de la seva primera hipòtesi: aquella noia no podia ser una meuca. Tal com s’havia comportat al llarg del camí, no hi havia cap dubte que estava completament enamorada d’aquell oficial. El més fàcil era que, senzillament, fossin amants, perquè si haguessin estat casats haurien entrat per la porta principal. Però, aleshores, què feien en aquella casa, entrant per la porta de servei?

Va deixar passar una bona estona abans d’apropar-se a aquella porta. Estava oberta i no va dubtar a escolar-s’hi a dins. Al fons es veia la cuina, però l’entrada donava a un petit distribuïdor que per una banda connectava amb un dels racons del pati interior, on hi havia el cavall de l’enginyer militar, i per l’altra donava accés a una segona porta, on hi havia unes escales mig amagades que pujaven als pisos superiors. No va dubtar a pujar-hi, parant l’orella per si sentia alguna conversa.

Si les coses havien anat com ell es pensava, aquella noia podia haver tret un bon benefici de la seva estada a la Ciutadella, però no diners prou nets per viure en una casa com aquella a la ciutat si no era una meuca. No podia ser una dama, encara que vestida amb aquella roba ho semblés… O, potser, les coses havien anat d’una manera ben diferent a allò que ell es pensava.

En tot cas, estava segur que aquella noia amagava un secret del qual ell en coneixia una bona part. No podia ser de cap altra manera, ho havia pensat una i mil vegades al llarg de tots aquells anys emmanillat a la Torre de Sant Joan, mirant aquells dos rostres bonics dibuixats en un quadre que penjava dins el seu cap. Els militars ni tan sols ho havien sospesat, però ell ho veia claríssim. Entenia perfectament el que havia passat aquell dia a la Ciutadella, el dia en què l’Elvira va aparèixer per primer cop davant seu lluint aquells cabells vermells.

La va sentir riure a dalt de tot d’aquelles escales, amb el seu soldat, i es va aturar a meitat de camí per explorar més aquella casa. A l’alçada del primer pis va trobar una porta, i pel forat del pany va veure que donava a un dormitori. Hi havia un llit amb dosser i no s’hi veia ningú, però en Joan no va entrar-hi. Va continuar pujant per aquelles escales estretes fins a arribar a dalt de tot. Donaven directament a una porta petita, sense pany ni forat. Com a molt, aquella habitació corresponia a la donzella d’aquella casa.

Va parar l’orella i va sentir la parella panteixar. En Joan va desitjar posseir l’Elvira, i aquell pensament li va provocar una erecció que el va portar a masturbar-se allà mateix. No va trigar a escórrer-se, mentre a dins semblava que només acabaven de començar. Va decidir marxar i tornar a buscar la noia un altre dia. Estava convençut que la trobaria allà, com una bona donzella i sense el soldat, i que ell trauria un bon profit de la situació, ja fos en forma de diners o de plaers. Però ara el que volia era prendre’s un bon got d’aiguardent i celebrar que per fi era lliure.