10

Ja feia gairebé dos anys que l’Elvira vivia i treballava a casa de la dama Agustina. Era una donzella afortunada, perquè tenia festa tots els diumenges a la tarda, el dia en què la Ginebra visitava a la senyora.

Esperava els diumenges amb impaciència, perquè aprofitava el temps de llibertat per trobar-se amb el soldat que li tenia el cor robat. L’havia conegut a la Ciutadella quan ella encara no tenia ni quinze anys, aquella setmana en què havia anat a treballar formant part de l’esquadró comandat per la tieta àvia Sabina. El primer cop que el va veure, ell estava dempeus enmig d’un passadís, esperant davant la porta del despatx de l’enginyer Cermeño. L’Elvira anava carregada amb un cubell d’aigua a cada mà, i va haver d’aturar-se per tal que no li caiguessin, perquè el cor li va fer un sotrac en veure’l. Era molt alt i vestia una casaca blava, amb grans punys vermells a les mànigues i brodats blancs, que li arribava fins als genolls. El seu cabell ros, llarg i ondulat estava acabat d’empolvorar, i una llarga trena postissa li queia per les espatlles. Portava el barret a la mà i li va fer un gest elegant, mirant-la amb uns ulls blaus plens de desig. Li va parlar un idioma que l’Elvira mai havia sentit, i que després va saber que era flamenc. Era l’home més atractiu que havia vist i va sentir una por espantosa. Va arrencar a córrer, vessant l’aigua pel passadís.

Però, després d’allò, ell l’havia buscat cada dia de font en font, i ella havia perdut la por i s’havia deixat besar per tots els racons. No era un soldat qualsevol, sinó un dels alumnes de l’Acadèmia de Matemàtiques que hi havia a la Ciutadella, on, segons li havia explicat, estudiava amb trenta alumnes més per ser enginyer. Li havia dit que es deia Pieter Paul, i havia rigut molt quan ella ho havia intentat repetir. Des d’aleshores sempre li deia Pol, i a ell semblava que li agradava.

Tots dos parlaven quatre paraules de castellà, però eren suficients per entendre’s. L’últim dia de feina de les dones a la Ciutadella, es van trobar prop de la cantina, i ell li va fer un petó intens. Però no es volia acomiadar d’ella i insistia a tornar a veure-la. Es van donar cita per primer cop fora de la fortalesa el primer diumenge de maig de feia dos anys. Va pensar que no podria anar-hi, vivint al sorral, però el destí la va enviar a servir a casa de l’Agustina, des d’on va poder arribar puntual per trobar-se amb el seu amor. Des d’aleshores s’havien vist cada diumenge a la tarda. Durant el primer any es veien només una estoneta molt curta a mitja tarda. Ella l’esperava prop del baluard de Don Ferran, i quan, per fi, ell sortia, passejaven pel nou camí que s’havia construït al mig de l’Esplanada cap a la banda superior, la menys freqüentada, buscant racons amagats i foscos on fer-se petons i tocar-se…

El destí, però, tenia una altra carta amagada que encara va facilitar més les trobades. L’Acadèmia de Matemàtiques on estudiava en Pol es va traslladar a unes dependències del nou convent de Sant Agustí, que els militars havien acabat de reconstruir després d’haver quedat en estat ruïnós durant la guerra del 1714. D’aquesta manera, en Pol també va anar a viure allà, a tocar de la casa de l’Agustina.

Per a ell, el canvi va suposar un augment de llibertat. Ja no havia de tornar corrents abans del vespre, complint els estrictes horaris de tancament de la Ciutadella, sinó que podia quedar-se al carrer molta més estona, gairebé fins a mitjanit. Però va arribar l’hivern carregat de fred, i l’Esplanada, plena de fang i clots, es va tornar un lloc molt inhòspit per a les trobades d’amor. Des d’aleshores es veien en aquella habitació de costura on hi havia la màrfega on dormia ella, amb el vistiplau de la senyora de la casa, que només havia exigit discreció. El senyor no hi era mai perquè estava fent comerç al Perú, un d’aquells països d’ultramar. L’única que havia posat condicions pel fet que el jove soldat entrés en aquella casa havia estat la Ginebra. Va ensenyar a l’Elvira a fer condons amb tripes de peix, i va demanar al noi, en flamenc, que acceptés posar-se’ls sempre. Ell, intimidat, havia assentit amb el cap cot. Des d’aleshores, les seves trobades dels diumenges estaven impregnades d’un intens aroma de peix.

Però no tot era fer l’amor. Des que es coneixien, la seva relació havia canviat molt. Ell parlava molt millor el castellà, amb una elegància que a l’Elvira li resultava divertida. Ella també el parlava molt més bé, perquè, vivint a ciutat, lluny del sorral, l’havia d’utilitzar contínuament. I en Pol era un gran conversador. Li explicava el que feia a l’Acadèmia, li parlava de les classes d’aritmètica, de geometria, de mecànica, de balística i altres disciplines que l’Elvira no acabava d’entendre. També li parlava de fortificacions, de les diferències entre les construccions civils i les militars…

L’Elvira sabia que mai podria casar-se amb ell, perquè pertanyien a dos mons completament diferents, però no li feia res. Estava disposada a passar amb aquell home tot el temps que ell li volgués dedicar sense demanar-li res a canvi. Res més que el seu amor, perquè estava bojament enamorada. I aquell primer de maig estava ansiosa per veure’l perquè era una data especial: celebraven els seus dos anys d’amor.

El dia s’acabava de despertar assolellat. L’habitació de costura brillava il·luminada pel reflex d’un raig de sol en un dels miralls. Era al pis superior de la casa, ocupant el gran altell que hi havia sota la teulada d’aquella banda, i era la primera a rebre la llum del dia. L’Elvira es va vestir amb la roba que havia portat al llarg de tota la setmana, però va preparar una muda completa neta per canviar-se més tard.

Una de les coses que més li agradaven de viure allà era precisament el fet de poder-se mudar cada diumenge i posar-se aquella roba elegant que li havia donat l’Agustina, perquè la dama la considerava antiquada. Casaques i faldons de seda que ella només havia hagut d’estretir i escurçar, perquè tenia menys pitrera i era més baixeta que la senyora. I, a sobre, els davantals de fil de lli i cotó d’un blanc impecable que l’Agustina li havia fet fer a mida. Li havia regalat fins i tot unes xinel·les velles, que ella cuidava i lluïa com si fossin una relíquia, tot i que li anaven grans. L’únic que no li agradava era aquella còfia blanca que havia de dur al cap, perquè, segons la dama, era senyal de ser una donzella de casa bona, i que li cobria completament els seus cabells rinxolats de color coure.

Va encendre una candela amb les brases de la llar de foc i va baixar a la cuina per l’escala de servei que comunicava l’altell amb la resta de la casa, i que quedava amagada entre les parets exteriors. En passar pel primer pis, va parar l’orella a la porta del darrere de l’habitació de la dama Agustina. Encara devia dormir. Va continuar escales avall fins a arribar al pis principal i es va endinsar a la cuina. L’Angelines, la cuinera, ja estava llevada i havia posat aigua a bullir i havia preparat la xocolata calenta que esmorzava la dama. L’Elvira va omplir-ne una tassa, la va tapar amb un drap perquè es mantingués calenta i va preparar una safata petita, amb un platet amb la tassa i una cullereta de plata, un got d’aigua, uns melindros i la candela. Es va ajustar la còfia abans d’agafar la safata i ho va pujar a la dama per la porta de darrere. L’Angelines la va seguir arrossegant dos cubells d’aigua calenta.

Va entrar sense tustar, com feia cada matí, que deixava la safata sobre la còmoda i obria els porticons dels finestrals per permetre l’entrada de la claror del dia. Però aquell matí l’Agustina ja s’havia llevat i esperava impacient per prendre el bany. L’Elvira es va haver d’afanyar per preparar-ho tot.

El bany era un altre dels regals dominicals. L’Agustina el prenia ben d’hora, a la sala de bany que hi havia al fons de la seva habitació. Li agradava asseure’s dins la banyera plena d’aigua calenta, vestida només amb la camisa de lli, cobrir-se amb un vel de seda blanca com si estigués en un llit i prendre’s la xocolata tranquil·lament abans d’ensabonar-se.

Aquell hàbit havia estat un dels molts que la Ginebra havia imposat a casa de la dama. A l’Elvira primer li havia semblat una bogeria, perquè era ben sabut que la brutícia protegia el cos de les malalties, i que rentar-se no era bo per a la salut. Però la Ginebra afirmava tot el contrari, i la dama ho havia acceptat de bon grat i havia canviat el vell gibrell per aquella banyera de fusta amb potes de metall que s’havia fet portar de França. I de seguida ho va considerar un gran plaer, del qual gaudia cada diumenge.

Després del bany, l’Elvira pentinava l’Agustina i l’ajudava a vestir-se amb la seva millor roba, feta amb teixits de cotó estampats i brodats de seda. Mai casaques ni faldons, sinó bates obertes per davant o vestits volanders amb complicats cossets que li estrenyien els pits, i plecs que s’ajustaven a l’esquena. Tenia un munt de vestits, gairebé deu, i sovint li costava triar. I, un cop vestida, la dama baixava al saló per rebre la visita dominical del seu pare, i deixava que la donzella aprofités l’aigua de la banyera i també s’hi banyés. L’Elvira sabia que era un hàbit del dimoni, perquè fins aleshores no havia conegut ningú que es banyés mai, però des que ho havia provat ho havia considerat un regal de Déu.

Ella, que se sentia una gran pecadora, aprofitava aquells moments de pau dins l’aigua calenta per resar i confessar a Déu tots els seus pecats, perquè a l’església no els podia confessar. Parlava amb ell de tu a tu, cosa que segurament també devia ser pecat… I li demanava un cop i un altre que la perdonés a ella i que no castigués la seva família per entregar-se a un home sense estar-hi casada. I, de moment, Déu semblava que l’escoltava.

Un cop resada, vestida i amb l’habitació endreçada, va baixar al saló per acompanyar la senyora Agustina i el seu pare a la missa de dotze de l’església de Sant Pere. Aquella era la pitjor part del diumenge. El pare de la dama, el senyor Canals, era un ric comerciant de teixits, vidu i molt autoritari, que aprofitava qualsevol moment per donar-li una surra al cul, tocar-li els pits o pessigar-li la galta, especialment a l’església. A l’Elvira li resultava d’allò més desagradable, però s’havia d’aguantar i comportar, perquè del senyor Canals en depenia el manteniment d’aquella casa. Posseïa una fàbrica d’indianes, uns nous teixits estampats per una cara amb molts colors que atreien l’atenció de totes les dames i es venien cada cop més. I havia estat ell qui havia enviat el seu gendre d’expedició al Perú, carregat de teixits per vendre, bo i deixant la casa de la filla sense home al capdavant. El senyor Canals havia volgut que l’Agustina marxés amb el seu marit, però la dama s’hi havia negat al·legant problemes de salut, i el seu pare, que havia perdut l’esperança de tenir un nét que continués la seva estirp, havia acceptat de mal grat que el gendre marxés tot sol. A canvi, va ordenar a la seva filla que no sortís mai de la casa en absència del marit, només els diumenges, a missa, i amb ell. El que l’home no sabia era que la Júlia, l’antiga donzella de l’Agustina, recuperada de la seva malaltia, acompanyava el gendre en l’expedició ocupant el lloc de la dama. Ni que la seva filla, tancada a casa, tenia per amant la seva metgessa.

Ocultar-li tots els detalls no era tasca fàcil, perquè el senyor Canals, després de la missa, tornava a la casa per dinar amb la filla. Acostumava a ficar el nas per tots els racons, des de les bodegues i el rebost fins a les habitacions, inclosa la de costura, amb l’excusa de veure els progressos dels nous vestits que la seva filla es feia fer. Però, després de dinar, per sort, tornava als seus negocis i les deixava a ella i a la senyora Agustina en pau fins al diumenge següent.

Una de les bones coses que tenien les visites del senyor Canals era que de tant en tant arribava carregat de teles estampades i de nines portades de l’estranger, abillades amb vestits de tall francès, que servien de models per fer els vestits nous de la dama Agustina. L’Elvira sempre es quedava embadalida mirant aquelles petites damisel·les de porcellana, amb cabells i tot, que semblaven fetes per la mà d’un àngel. Com que no podia visitar cap sastre, l’Agustina feia venir a casa tot un seguici de costureres, que s’encarregaven de prendre mides, tallar la roba i confeccionar els complicats vestits a l’habitació de costura. I, un cop acabada la feina, el senyor Canals recuperava la nina i la tornava allà d’on havia vingut.

Una de les tasques de l’Elvira consistia a supervisar la feina de les costureres cada cop que la senyora, que anava sobrada de teles, encarregava un vestit nou, uns llençols, unes coixineres, unes vànoves o unes flassades. Li encantava mirar com treballaven les dones amb l’agulla, i observar com donaven forma a la roba i l’omplien de brodats. Ella havia après a aparracar la roba, a sargir alguna costura esquinçada d’un vestit ja fet o a reemplaçar un botó perdut, però amb prou feines arribava a fer uns baixos o a tocar una cintura, tot i que anava aprenent coses noves a poc a poc. Cosir sempre li havia agradat, des que era petita, quan vivia al sorral i la seva mare li havia ensenyat a utilitzar unes grans agulles de fusta per teixir i apedaçar les xarxes amb què el seu pare i altres pescadors de la família sortien a pescar. Des d’aquella fatídica tardor de la gran tempesta en què el mar s’ho havia endut tot, no havia tornat a apedaçar una xarxa. Però, a canvi, havia après a fer servir agulles petites i fils delicats.

Pensar en la seva infància sempre li feia venir llàgrimes als ulls. Era feliç a casa de la dama Agustina, però trobava a faltar la seva família, les seves amigues, les converses amb les veïnes del sorral, les cançons que cantaven quan s’ajuntaven, les rialles dels nens jugant a la platja… i el mar. Era curiós. Mai el recordava com un mar perillós i causant de morts, sinó en calma i ple de llum. Enyorava la seva aroma, que ara només sentia de molt lluny els dies de pluja i vent. I desitjava anar un diumenge fins a les muralles del mar només per tornar a contemplar-lo, acompanyada del seu soldat. Per què no li ho demanava aquell mateix vespre? Aquell pensament li va alegrar encara més el dia.

Quan va acabar de recollir el menjador amb la criada, va sortir al porxo a esperar la Ginebra, impacient. Cada diumenge li portava notícies de la seva gent i del que estava passant en aquell sorral fora muralles. Gràcies a ella sabia que la petita Micaela, tot i ser una nena dèbil i escanyolida, es recuperava bé i anava creixent. S’havia quedat a viure a la barraca de la metgessa, per ajudar la Carmeta en les seves tasques quotidianes i fer-li companyia quan la Ginebra s’havia de quedar a dormir a ciutat, cosa que succeïa almenys un cop per setmana. Així, a més, la Guillermina podia anar tranquil·la a treballar a les cuines del Palau Reial, sense haver de patir pel fet de deixar sola la seva filla.

Qui encara no s’havia recuperat del tot era la vella Sabina, que arrossegava la debilitat i molts dels dolors d’aquella grip que havia agafat dos anys enrere. Gairebé no es podia aixecar de la màrfega on descansava, a la barraca de la Bruna, i era ella, la mare de l’Elvira, qui s’encarregava de cuidar-la. La Ginebra opinava, però, que la grip feia temps que havia desaparegut, i que la culpable de la nova malaltia era la tristesa.

La va veure aparèixer per la cantonada de sempre cavalcant la mula, amb la seva llarga cabellera rossa al vent i la capa caiguda. Curiosament, ella mai arribava pel carrer que passava per davant de la caserna militar i que s’obria ampli i recte fins a la plaça del Born, tot i ser el camí més curt, directe i apropiat per al pas de les bèsties, sinó a través dels carrerons estrets de la banda de la ciutat. La va saludar amb la mà i va obrir el portaló del pati per tal que la mula pogués passar sense que la dona hagués de desmuntar.

Les notícies que la Ginebra li va explicar aquell dia mentre lligava la mula no tenien gaire relació amb les dones de la família, ni tampoc amb les seves amigues. Però eren molt importants i afectaven la vida de totes plegades. El capità general de la ciutat, el marquès de la Mina, havia engegat la construcció d’un nou barri fora muralles, i això comportava la destrucció de les barraques. La majoria de la gent del sorral s’oposava fermament a aquella decisió, però també hi havia qui ho considerava una gran oportunitat. L’administrador de rendes, que era a tocar del pou de Sant Elm, ja havia fet enderrocar la barraca que tenia per fer construir una casa de maó, de deu vares en quadra i set d’altura, que havia de servir de model per a la resta de les cases. I alguns artesans i altres treballadors del mar instal·lats a la banda de la Marina volien seguir el seu exemple. Aquell canvi ho afectava tot, inclòs l’escorxador, que s’havia començat a desmantellar per ser traslladat a l’interior de la ciutat, a la banda superior de l’Esplanada. El pla estava tan avançat que s’havia disposat fins i tot la construcció d’una església, situada en ple centre d’aquell nou barri, de la qual es posaria la primera pedra el diumenge següent, 8 de maig.

L’Elvira va mirar la Ginebra amb ulls espantats. On aniria a viure la seva família? D’on trauria tota aquella gent humil diners per construir una casa? Què seria de tots ells? Però la metgessa no tenia respostes. Tot el que sabia era a través dels canvis que es produïen diàriament, i pels comentaris que feia la gent, però encara ningú havia informat oficialment els veïns de l’altra banda del rec Comtal, i tothom vivia amb la incertesa de si podrien conservar la llar. Ella mateixa temia per la seva barraca i per mantenir el seu permís de llevadora fora muralles. Semblava abatuda.

La va acompanyar per les escales fins al primer pis, al saló on l’esperava la dama Agustina, i es va retirar, entristida, a l’habitació de costura. El seu soldat no trigaria a arribar, però la felicitat que havia sentit aquell matí en pensar en la seva trobada s’havia esvaït davant les males notícies que havia portat la Ginebra. Ara ja no volia anar a contemplar el mar, sinó a veure els canvis que s’estaven produint al seu sorral. No podia treure’s del cap la seva mare i els seus dos germans, perquè, si els feien enderrocar la barraca, no tindrien on anar a viure. Estava tan pensarosa, que no va sentir l’arribada d’en Pol.

De sobte el va veure a la porta, vestit amb uniforme de servei i mirant-la amb els seus ulls blaus entristits. Ell també portava notícies importants. Estava a punt de completar els seus estudis i havia estat designat per treballar com a primer ajudant sota les ordres de l’enginyer Cermeño en el projecte d’una nova ciutadella militar. Seria lluny de Barcelona durant una llarga temporada, potser fins i tot anys. Li havien donat la notícia aquell mateix matí, en una cerimònia d’honor, i l’estava esperant un carruatge per portar-lo al seu nou destí aquell mateix vespre. L’endemà al matí havia de ser a Figueres.

L’Elvira va caure plorosa als seus peus. Semblava que Déu havia deixat d’apiadar-se d’ella i començava a castigar-la. Ell la va agafar per les espatlles i, aixecant-la de terra, la va abraçar i besar durant una llarga estona, fins que li va dir adéu amb els ulls també plens de llàgrimes i va marxar escales avall, tan discretament com havia pujat. No van poder parlar més, ni fer l’amor, ni impregnar-se d’aquella deliciosa aroma de peix… I ella va sentir que aquell adéu era definitiu.