17

No va tenir un bon despertar. El cos li feia mal i el cap encara li rodava. I aquella dona grassa i riallera li parlava sense parar a una velocitat que feia que en Joan no entengués res del que li deia. Estava a punt de cridar-li que callés, quan, de sobte, per darrere de la dona, va aparèixer una dona jove pèl-roja i la va interrompre.

—Si vols pots venir amb mi —va dir a en Joan aquella noia, mirant-lo als ulls—. Estic disponible.

—Vinga, va, noi, puja amb ella a l’habitació —va proposar la dona grassa donant-li una empenta per tal que es mogués—. Et faré bon preu, no et preocupis!

No li va semblar pas una mala idea. Ell necessitava una dona i aquella era jove i estava disponible. A més, encara li quedaven molts diners i no s’havia de preocupar per res. Es va aixecar de terra amb dificultats, recolzant-se a la paret i allà on podia, però, quan va estar dempeus, va caminar dret sense tentinejar.

Va pujar les escales seguint la noia, que el va conduir a una de les tres habitacions que hi havia al pis superior. Era prou gran per acollir tres màrfegues, i només n’hi havia una de lliure. Les altres dues estaven ocupades per parelles que fornicaven amb el cul a l’aire sense preocupar-se del voltant.

Lluny d’excitar-se amb la visió, en Joan va sentir fàstic. L’estómac se li va regirar i no va vomitar perquè ja no li quedava res a dins, però va tossir perdent moltes forces. Va caure esgotat a la màrfega, i aquella noia es va afanyar a treure-li les sabates i els pantalons i el va deixar en calçons. Va marxar un moment i va tornar amb una palangana amb aigua i uns draps, i, amb tota cura, li va treure els calçons i li va rentar el penis flàccid i el cul com si fos un nadó. Ell es va deixar fer, i, en acabat, la va mirar mentre es despullava.

Li recordava l’Elvira, tot i que, més enllà del fet de ser pèl-roges, no s’assemblaven gens. Poques reines podien superar la bellesa salvatge i lluminosa d’aquella noia, i molt menys una prostituta. Aquesta era més lletja, amb els cabells més vermells i la pell més blanca, però tenia els pits més grossos. Dues bones mamelles, plenes de pigues i amb uns grans mugrons vermells que apuntaven a la seva boca. Però no li van venir ganes de besar-los. Va mirar la noia a la cara i va buscar els seus llavis grossos per fer-li un petó, però l’olor de carmí el va fer enrere. No estava gens excitat per fer res.

—Nena, menja-me-la una mica, a veure si millora…

I ella ho va fer. Li va agafar el penis flàccid i se’l va endur a la boca. Però, per més que el va llepar i xuclar, aquella condició flàccida no va canviar. Pensar en l’Elvira, en comptes d’excitar-lo, l’havia posat encara de més mal humor. Es devia veure cada dia amb aquell oficial? Havia de tornar a aquella casa, per esbrinar més coses d’ella i provar d’apropar-se-li, però primer havia de recuperar de nou les forces. I, de moment, ni ell ni el seu penis semblaven prou trempats.

Mentre la noia seguia xuclant amb aquella boca grossa de llavis pintats, ell va mirar al seu voltant. Una de les parelles dormitava, i l’altra ja havia acabat i havia marxat de l’habitació, deixant la màrfega buida. Va pensar que no trigaria gaire a arribar una nova parella, i va intentar concentrar-se en el seu penis, per trempar-lo abans que entrés ningú més.

Li va costar una bona estona aconseguir-ho, i quan per fi va tenir el penis dur i apuntant al cel, va estirar la noia a la màrfega i li va caure a sobre, penetrant-la de seguida. Ella va panteixar i ell va cavalcar a sobre una vegada, dues… I aleshores la porta es va obrir, i, mentre una nova parella ocupava la màrfega lliure, ell es va escórrer abans de poder comptar tres.

—Ja està? —es va queixar la noia.

I, sense pensar-s’ho, en Joan li va marcar els cinc dits a la cara d’una bufetada i es va estirar a dormir. Necessitava descansar una mica més.

Aquell son li va resultar molt més reparador. Es va despertar afamat i va baixar de seguida a la planta baixa per demanar alguna cosa per menjar. La dona grassa el va rebre amb les seves rialles habituals, el va fer seure en una de les taules i li va servir un got de vi i un tros de pa perquè anés fent boca mentre es feia el menjar.

Només hi havia un altre home, adormit en un racó, i ningú més. Però no van passar ni cinc minuts que es va obrir la porta i va començar a entrar molta gent, almenys una vintena de persones, entre homes i dones. Plovia a bots i barrals i tothom anava mullat, però portaven màscares i anaven vestits com si fossin en una festa de carnestoltes. Entre els acabats d’arribar hi havia també el Fideu, amb una ploma al barret, que el va saludar amistosament.

—Casum l’olla! —va dir, deixant-se caure en una cadira al seu costat—. Per una cosa bona que hi havia en aquestes festes, i va i plou com feia anys que no plovia i s’anul·la tot!

—De quina festa parles?

—Doncs de les festes d’inauguració d’aquest nou barri de la Barceloneta, home, que sembla que visquis en un núvol! Duren tota la setmana, fins diumenge, i, a més de misses i desfilades militars, també hi ha altres coses. Avui estava previst fer un ball de màscares, i tothom ho esperava amb moltes ganes, ja els veus disfressats! Fa anys que no s’ha celebrat cap ball de màscares en aquesta ciutat, imagina’t, cap de nosaltres n’havia vist mai cap! Però sant Pere o sant Miquel o vés a saber quin sant ha decidit que això no era de llei, i ens ha fotut la festa enlaire, fent que plogués.

Amb pluja o sense, la gent que es congregava allà dins no semblava tenir ganes de donar per acabada la festa, i no van trigar a començar a cantar, ballar i deixar que l’alegria s’escampés dins d’aquelles quatre parets.

En Joan, després de menjar, també s’hi va sumar, i va acabar ballant damunt la taula amb la pèl-roja a qui abans havia bufetejat. La noia portava una màscara i un vestit vermell amb un escot generós que la feia molt atractiva. I aleshores sí: el penis se li va endurir i la va voler posseir allà mateix. La va agafar de la mà i la va portar escales amunt, a l’habitació on havien estat abans. No hi havia ningú, i la va fer estirar-se sobre la primera màrfega. La va fer posar a quatre grapes, es va abaixar els pantalons i els calçons, va caure de genolls, i, aixecant-li les faldilles i agafant-la de les natges, la va envestir per darrere sense pensar-s’ho. Ella va cridar de dolor, i això encara el va excitar més. La va cavalcar amb ímpetu, fent que el seu membre viril friccionés amb força les cavitats profundes d’aquella noia, i va pensar en l’Elvira. Aquell quadre que penjava a la seva memòria, i que mostrava el rostre diví d’aquella noia fent un petó dolç i suau a la nena, l’excitava molt més que la visió d’una meuca panteixant.

No van trigar a arribar altres parelles, per fer el mateix que ells a les màrfegues del costat, i en Joan va decidir que havia arribat l’hora d’acabar. Fent una última embranzida, es va escórrer amb un crit de plaer, i va sortir ràpidament del cos d’aquella noia, empenyent-la per tal que s’apartés del seu davant. Es va vestir, i, sense gairebé mirar-la, va marxar de nou escales avall.

La festa no havia decaigut. Mentre uns homes cantaven a crits una cançó de taverna, unes quantes noies ballaven damunt d’una taula, descalces i aixecant-se les faldilles, rient com boges. El Fideu estava assegut en una de les taules, bevent aiguardent i xerrant animadament amb altres homes, i ell també va demanar un aiguardent i va seure amb ells. Eren homes de port, estibadors que es dedicaven a carregar i descarregar vaixells i que portaven al damunt tot tipus de mercaderia amb què negociar, d’aquelles que havien caigut de les barriques.

N’hi havia un que tenia xocolata en pols, una mercaderia que encantava a les dones d’aquell prostíbul i amb què pagava l’aiguardent i tots els favors que li feien. Les dones el transformaven en beguda i en prenien contínuament, i als homes els agradava que en prenguessin, perquè així les meuques feien bon gust. Un altre d’aquells homes portava sota la capa tot d’agulles, fils i cintes, i tenia un parell de noies embogides a sobre que li feien pessigolles per tal de veure si en podien treure alguna de franc. Un tercer home no va trigar a oferir-li un parell de sous de rapè, i en Joan va acceptar, traient els diners de seguida a canvi del saquet amb el tabac en pols.

Va extreure’n una mica amb l’ungla, es va tapar amb la mà lliure un dels forats del nas i va aspirar per l’altre. Va sentir la picor d’aquell tabac pujant per les vies respiratòries fins a gairebé els ulls, i baixant des d’allà en picat per la gola fins a explotar-li a l’estómac, i aleshores va respirar fondo i va tancar els ulls per gaudir d’aquella sensació de mareig tan plaent. Amb un gran somriure dibuixat a la cara, va passar el saquet al Fideu, per tal que fes el mateix, i el seu amic ho va acceptar content.

—Quina alegria haver-te conegut, Caratallada! —va dir donant-li un cop a l’esquena—. Això s’ha de celebrar, i avui és el millor dia!

—Mestressa, posi més aiguardent! —va cridar en Joan, per secundar-ho.

—Sí, sí, l’aiguardent està bé, però mira què tinc…

I aleshores el Fideu va treure tabac de fumar i un cagalló d’opi una mica més gran que el del dia anterior, i en va preparar una pipa. Mentre el mirava agafar foc d’una candela amb un palet per encendre-la, va pensar que ell no fumaria. La vigília aquell fum l’havia fet vomitar fins a traure la bilis, i li havia deixat el cos podrit, i no tenia ganes de repetir aquella sensació. Però el Fideu, després de fumar, somreia amb els ulls ben oberts i semblava il·luminat per una llum de colors.

—Fuma una mica, home, ja veuràs que bé que ens ho passem!

O el Fideu tenia un gran poder de convicció o en Joan molt poca capacitat per oposar resistència, però, tal com la hi va donar, va agafar la pipa i va fumar. Va aspirar el fum, notant com li cremava la gola, retenint-lo als pulmons i deixant-lo sortir de cop en una grossa glopada per la boca. Per un moment, va tenir la sensació de flotar en un núvol. El Fideu li va voler agafar la pipa de les mans, però en Joan li ho va impedir i va fer una nova pipada abans de passar-la-hi. I aleshores el fum li va pujar tan alt al cap que el va fer aixecar-se de la cadira i començar a saltar. Per sort, en aquell saló sobrava l’animació, i, en comptes d’aturar-lo, li van obrir pas i el van fer pujar a una de les taules per ballar amb les noies.

En Joan va saltar entre elles sense gairebé sentir el propi cos, lleuger com no ho havia estat mai, amb aquella sensació de flotar en un núvol i d’estar lliure de tot tipus de càrregues. Aquelles noies reien i li agafaven les mans, saltant contentes amb ell, i ell, a més de ballar, va poder magrejar-les tant com va voler. Natges, cames, pits… estaven només a un salt de les seves mans, aquí uns més tous, aquí uns de petits, aquí de grossos… Va prolongar el ball tant com va poder, una cançó rere una altra, fins que l’efecte d’aquell núvol de fum li va començar a passar. No tenia més força per ballar, tot i que se sentia com nou i amb les energies renovades, i va decidir seure una estona a xerrar amb el Fideu. No li va resultar fàcil fer-ho, perquè les noies no sempre trobaven homes amb qui ballar i no estaven disposades a deixar escapar l’únic que s’hi atrevia.

—Mestressa, porti aiguardent per a totes! —va demanar, aixecant la veu—. A veure si així em deixen a mi beure tranquil!

La dona riallera es va apropar amb la gerra i va omplir gots per a tothom, però tampoc així el van deixar anar, i el van sacsejar tant que va haver de pessigar un parell de culs per escapolir-se. A la taula, el Fideu s’estava preparant una nova pipa.

—És millor que ara no fumis —va dir el seu amic, abans de fer una gran glopada.

—Per què? —va preguntar ell, mirant-lo envoltar-se de fum.

—T’has mogut massa i et podries marejar. No estàs acostumat a fumar.

—I tu què saps? —va dir en Joan, fent-se el dur i arrancant-li la pipa de les mans.

Però, tot just després d’empassar-se el fum, un intens mareig va envair el seu cap i no va ser capaç de dir res més. Va quedar així, perdut en aquell mareig, una estona llarga, molt llarga, potser hores. No va tancar els ulls ni gairebé es va moure d’aquella cadira. Davant d’ell desfilaven cossos que es movien, ballaven o li feien gestos tot rient, però ell no els mirava. No podia. Tampoc entenia res del que li deien, perquè el seu cap estava com ficat dins d’una ampolla de vidre des d’on només sentia un soroll llunyà. No pensava en res, només contemplava el retrat que penjava dins la seva ment mostrant l’escena d’un petó dolç. I, aleshores, va començar a recordar de nou.

Tot just després d’aquella escena memorable del petó dolç, a la Ciutadella, quan la nena va tornar a entrar dins del magatzem i l’Elvira va marxar amb el seu soldat, el capità que havia barrat el pas del seu grup també va marxar i es va endinsar per la mateixa porta per on ho havia fet aquella nena que havia cridat l’atenció de l’Elvira. En Joan el va veure obrir-la amb la mà, on portava aquell anell ostentós de pedres vermelles. Va recordar les llàgrimes de la nena i va pensar que aquell desgraciat entrava allà a dins per beneficiar-se-la. Però no va poder pensar-hi més, perquè els soldats que l’acompanyaven el van portar al calabós i el van emmanillar de nou a la paret.

No van passar ni cinc hores quan es va obrir la porta i uns oficials van entrar portant un jove soldat que van emmanillar al seu costat. Tot i que els presos militars complien condemna en dependències especials, com que aquell dia hi havia una execució a l’Esplanada, no hi havia prou oficials de vigilància a la Torre de Sant Joan, i aquell pobre noi el van deixar allà amb ell i van marxar per on havien vingut, tancant amb clau la porta darrere seu. Plorava com un nen petit i repetia que ell no havia fet res, però ningú li va fer cas.

Era un noiet tan jove i amb una carona tan infantil que a en Joan li va fer pena, i, en comptes d’insultar-lo, com feien normalment els presos, el va intentar tranquil·litzar. Estava molt espantat. Segons li va arribar a explicar, amb la veu trencada i enmig de grans plors, l’havien acusat de matar el capità Díez de Montoya, que havia estat trobat mort a primera hora de la tarda, i ell jurava i perjurava que no ho havia fet. Però, per més que ho havia repetit, els seus superiors no havien canviat d’idea i estaven convençuts que havia estat ell qui havia comès aquell crim.

—No et preocupis —li havia dit en Joan—. Ets un soldat i t’hauran de fer un judici on podràs explicar-ho tot.

Però el noi va negar amb el cap. Com que aquell dia s’havien reunit totes les autoritats militars a la Ciutadella, s’havia organitzat un tribunal de justícia especial per a aquell cas i tot havia anat molt ràpid. Ja s’havia establert judici, i a ell l’havien declarat culpable i condemnat a mort. Pel que li havien dit, el volien afusellar aquella mateixa nit.

En Joan va pensar que si els militars havien fet tot allò en tan poc temps, era perquè sens dubte aquell noi era culpable, tot i que no ho reconegués, i va voler saber-ne més.

—Per què t’acusen a tu, si dius que no has estat?

El soldat va deixar de plorar, va encreuar els braços sobre el pit agafant-se les espatlles per calmar-se, va fixar la mirada a terra i va començar a parlar en veu baixa, posant també en ordre les seves idees. Pel que es veia, els militars tenien un munt de proves i algunes les havien aportat persones molt importants.

El mateix marquès de la Mina havia anat aquell matí a la sagristia de l’església castrense i havia trobat aquell noi amb la víctima, el capità Díez de Montoya, en un moment compromès. «Per què era compromès?», va voler saber en Joan. I el soldat va respondre que, quan el marquès havia obert la porta, ell panteixava com una meuca satisfeta mentre el capità l’enculava. Feia temps que aquell home l’obligava a fornicar amb ell, i el noi havia arribat a trobar-hi un gran plaer.

En Joan ho va trobar tot repugnant, però li havia picat la curiositat i volia saber-ne més, i en comptes d’insultar-lo i escopir-lo, com es moria de ganes de fer, el va tractar dolçament per tal que continués parlant. I ell ho va fer.

Va explicar que s’havia arribat a enamorar d’aquell capità que li feia sentir tant de plaer… Però el capità no tan sols fornicava amb ell, sinó amb molts altres soldats del seu regiment. El noi li havia demanat que no estigués amb cap altre que no fos ell mateix, però al capità, pel que semblava, li agradaven massa tots els noiets, i no perdia l’oportunitat d’apropar-s’hi. En aquella sagristia sense capellà castrense havia trobat un lloc ideal per iniciar-los a tots en els seus jocs d’amatòria, però ell desitjava ser l’únic participant…

Segons li va dir, el noi havia demostrat la seva gelosia davant dels seus companys, i els havia demanat que no acceptessin anar a l’església amb el capità, perquè, a més, la majoria de soldats no volien fer-ho, i ell els havia defensat i protegit. Però aquells mateixos nois, que havien estat interrogats pels seus superiors, l’havien acusat d’atacs de gelosia, i també havien estat ells els que havien apuntat un possible homicidi per revenja passional. El tribunal de justícia havia trobat que tot plegat era massa escabrós, i per això havien decidit culpar-lo a ell i donar per tancat el cas al més aviat possible.

El noi afirmava que, precisament per l’amor que sentia envers el capità, mai hauria fet una cosa com aquella de la qual l’acusaven, però només en Joan el va escoltar. Quan els seus superiors van tornar a aquell calabós per interrogar-lo, només volien saber una cosa. Havien trobat la víctima despullada, amb el penis erecte i sense l’anell de pedres vermelles que lluïa habitualment, i volien saber què n’havia fet. L’hi havia ficat a la boca, mentre jugaven? Li van preguntar una vegada i una altra on havia ficat la joia, i mentre el noi repetia que ell no la tenia, li van escorcollar la roba, el van despullar per complet i van comprovar que no l’hagués amagat en algun forat fosc del seu cos. Però allà no hi era.

El soldadet, humiliat i despullat a terra, volia explicar que ell no havia estat, però els seus superiors el van fer callar a bufetades i cops de peu a la panxa. No van trigar gaire a arribar a la conclusió que el jove soldat s’havia empassat l’anell i el van obligar a cops a declarar que així havia estat. I el noi va acabar per assentir amb el cap. Aleshores se’l van endur i poc després en Joan va sentir uns trets que confirmaven que mai més el tornaria a veure.

Va recordar el capità que havia interceptat el pas dels soldats que l’escortaven aquell mateix migdia, i l’anell de pedres vermelles que portava a la mà. La mà amb què havia obert la porta del magatzem per on feia poc s’havia escolat una nena. No hi havia dubte que el mort era aquell mateix home. Tenia la cara d’un depravat i el neguit de qui està a punt de fer una entremaliadura, i semblava voler resoldre algun assumpte de pantalons en aquell magatzem… Però l’anell que ell recordava era massa gran per empassar-se’l fàcilment.

A més, havia passat molt poc temps entre que ell havia vist les noies, i el capità viu, i havien portat el soldat a la cel·la després que trobessin el mort, amb judici fet i tot. Va ser aleshores quan va començar a sospitar que potser aquella noia pèl-roja que ell havia vist xerrar amb la nena podia tenir alguna cosa a veure amb la mort del capità en qüestió i amb la desaparició de l’anell. Era més probable que ho hagués fet ella que no pas el soldadet, que negava de tot cor haver assassinat ningú.

La noia no li semblava prou forta per haver matat el capità tota sola, però potser l’havia ajudat alguna d’aquelles altres dones que ell havia vist creuant la plaça d’Armes… N’hi havia de prou fortes per matar totes soles un home despistat per l’excitació amorosa! Va pensar en l’assumpte al llarg de moltes hores, analitzant tots els detalls que coneixia d’aquell cas i pensant en les dones que havia vist. Però aquella nit encara havien passat més coses…

De sobte, l’ampolla que aïllava els seus pensaments es va trencar i va tornar a sentir les veus que parlaven al seu voltant i no va saber com reaccionar. Per una estona va observar tothom amb desconfiança. La festa havia acabat, la majoria d’homes semblava que es preparaven per marxar d’aquella casa i la mestressa, la grassa riallera, passava comptes amb els clients mentre les noies recollien els gots de les taules. El Fideu xerrava a l’orella d’una de les noies, que reia fent veure que es pixava. En veure que es movia, el va saludar amb la mà.

—Ja has tornat? —va dir amb un somriure irònic—. Doncs vinga, au, prepara’t, que marxem.

—On anem? —va preguntar en Joan.

—A un altre lloc, home, a seguir la festa a fora, que ha parat de ploure!

La idea de sortir al carrer i prendre l’aire li va agradar. Es va posar dempeus desconfiant de si mateix, perquè notava les cames fluixes i un pes molt gran al cap, però no li va tremolar el cos. Es va ajustar els pantalons, i, tot just quan anava a avançar cap a la porta, la mestressa grassa li va tallar el pas.

—Tu i jo hem de passar comptes abans que te’n vagis —va dir amb aquella veu que semblava riure sempre—. Em deus dues lliures i sis sous.

—Ets boja? —En Joan la va mirar sense donar crèdit al que sentia. Dues lliures i sis sous eren quaranta-sis sous, massa diners.

—Què et penses, que aquesta casa és de franc? Has menjat, has begut, has convidat a una ronda d’aiguardent, has dormit, t’has enllitat dos cops amb la Puri i li has donat una bufetada, un plaer que també val diners… Paga’m el que et demano i torna demà.

—Et donaré una lliura i mitja —va regatejar en Joan traient els diners que portava sota la faixa—. I dóna’t per molt ben pagada.

Va donar trenta monedes a la dona i va mirar els pocs sous que li quedaven al saquet de vellut vermell que li havia entregat el marquès de la Mina el dia anterior. O potser ja feia dos dies d’allò? Havia perdut la noció del temps.

Es va acomiadar amb la mà de la pèl-roja anomenada Puri que li havia sortit tan cara, i va sortir d’aquella casa darrere del Fideu i dels altres homes. A fora va respirar l’aire fred i humit, i una esgarrifança li va recórrer el cos. No tenia capa per cobrir-se, i va avançar a pas ràpid per combatre el fred. Un cel negre plomís feia pensar que era nit tancada, però potser la foscor només era conseqüència de la pluja, perquè hi havia gent i carros pertot arreu. Unes grans torxes col·locades a les façanes vermelles il·luminaven aquells carrers, tots iguals, i ells van avançar pel mig, girant un parell de cantonades fins que es van aturar davant d’una de les portes.

—És la casa nova d’un bon amic —va informar el Fideu.

En Joan va assentir amb el cap. Amb el fred s’havia espavilat i tenia ganes de fer un glop per entrar en calor i animar-se, i aquell semblava un bon lloc. Pel soroll que arribava, allà dins hi havia una bona tabola, i, en obrir la porta, el que va veure no el va decebre. Tot d’homes posseïts per una alegria contagiosa cantaven cançons de beure mentre feien córrer barrils de vi i d’aiguardent de boca en boca. Els van rebre amb els braços oberts i en Joan va entrar darrere dels seus amics i es va afegir a la festa bevent i cantant com si conegués tothom de tota la vida.

En Joan, el Fideu i els altres homes van cantar cançons com aquelles al llarg de tota la nit, anant de la casa nova d’un amic a la d’un altre, i d’allà a la següent. A totes les cases hi corrien l’aiguardent i el vi, hi havia gent alegre i cantaire i fins i tot algunes noies d’aquelles que alegraven la visió. La festa va continuar fins gairebé fer-se de dia, quan es van abaixar les veus i es van apagar els cants, perquè els carrers del barri es van començar a omplir de militars i clergues que anaven a l’església a fer una funció religiosa.

—Anem! —li va dir el Fideu, agafant-lo del braç.

—On? —va preguntar ell, deixant-se conduir cap a la porta.

—A veure el Trapelles, però tu i jo sols.

No es van acomiadar de ningú. Van sortir al carrer, a plena llum, i van caminar discretament a tocar de les façanes fins a arribar a una de les cases de la banda superior d’aquell barri, molt a prop del nou passeig del moll.

El Fideu va tustar a la porta i una dona embarassada que portava dues criatures a coll els va obrir de seguida.

—Passeu, passeu, el meu home ara baixa —va dir, tancant de nou la porta darrere seu.

L’interior d’aquella casa semblava més un magatzem que una llar familiar. Hi havia caixes, cofres, barrils i tonells de totes les mides, apilats els uns sobre els altres, ocupant per complet l’espai, i els homes van haver de passar a la cuina per poder trobar un lloc on seure a esperar.

El Trapelles no va trigar a aparèixer, però no els va oferir vi ni aiguardent, com a la resta de les cases, sinó un càntir amb aigua fresca.

—Què hi fa aquest aquí? —va preguntar al Fideu, assenyalant amb el dit el Caratallada.

—És de confiança, no pateixis —va respondre el seu amic.

—D’acord. Doncs vull que estigueu a les dotze en punt al moll de la Riba, ni abans ni després. I heu de ser discrets.

—El que tu manis.

—Carregareu el que us doni a l’esquena i ho portareu aquí de seguida. Haureu d’anar amb compte i esquivar tots els militars, tot i que, amb una mica de sort, els tindrem tots a missa.

—Això està fet! —va respondre el Fideu, donant un cop de colze a en Joan, que va afirmar amb el cap sense dir res.

No acabava d’entendre de què parlaven, però el que estava clar és que era un negoci que el Trapelles tramava des de feia temps, i que de ben segur li reportaria grans beneficis.

—No ens queda tabac ni res per fumar. Dóna’ns alguna cosa… —va demanar el Fideu.

—Quan hagueu acabat la vostra feina us en donaré, però ara no. Si voleu, podeu menjar cassola de la Josefa. Jo he de marxar, no em falleu. —I, deixant-los allà, el Trapelles va obrir la porta de la casa i va marxar.

Amb la panxa plena de la cassola de la Josefa, i de nou al carrer, el matí va avançar ràpidament. Poc abans de les dotze, mentre tothom s’afanyava a anar a l’església ben mudat per assistir a l’ofici de festa especial d’aquell dia, ells dos es van dirigir al moll. Des de l’andana superior van veure una vintena d’homes que descarregaven una barcassa plena de mercaderies. Caixes i tonells que després carregaven en uns carros que hi havia al moll. Eren els únics que feinejaven al port aquell matí, i qui donava les instruccions a tothom no era altre que el Trapelles, que estava acompanyat per un home que semblava un ric comerciant.

Es van mantenir allunyats mentre veien com s’omplia el primer dels carros amb les mercaderies de la barcassa, i com el comerciant marxava a cavall al seu davant, camí de la ciutat, sense passar pels dipòsits de la duana. I, tot just aleshores, les campanes de les esglésies van començar a tocar les dotze i ells van baixar les escales que conduïen a l’andana inferior del moll.

Fent com si estiguessin passejant, es van apropar fins al grup d’estibadors, que continuaven descarregant la barcassa i carregant el segon dels carros. Amb una mirada i sense dir paraula, el Trapelles els va indicar dos tonells separats de la resta de mercaderies, i en Joan va saber que allò era el que haurien de transportar. Va agafar un dels dos tonells pensant que estaria ple de líquid, però gairebé no el va poder aixecar de terra, perquè més aviat semblava ple de pedres. El Fideu, en canvi, se’l va carregar a les espatlles com si res i fins i tot el va ajudar a ell a agafar-lo bé. Havien de sortir d’aquell moll al més ràpidament possible.

Ningú els va barrar el pas. Amb els tonells a les espatlles, van pujar de nou les escales que conduïen a l’andana superior del moll i van avançar pel passeig, ple de carrosses però amb molt poca gent. Tal com havia previst el Trapelles, a aquelles hores tothom era a la plaça de Sant Miquel celebrant les festes de l’església.

La casa del Trapelles no era gaire lluny, però a en Joan el camí se li va fer llarguíssim. Aquell tonell pesava una tona, vés a saber què devia haver-hi dins! Va voler preguntar-ho al Fideu, però el seu amic anava molt més avançat i hauria hagut de cridar.

Quan la Josefa els va obrir la porta i van poder entrar i descarregar, en Joan es va sentir el cos destrossat. Gairebé no notava l’espatlla dreta, ni el braç, ni la mà, i l’esquena li feia tant de mal que es va haver d’estirar a terra.

—Et veig molt desentrenat! —va dir en Fideu, tot rient.

—No te’n fotis! —va esclatar en Joan, incorporant-se.

Però era cert, estava molt desentrenat. Feia anys que no agafava més pes que el dels grillons, i aquell tonell ple de vés a saber què havia pogut amb ell.

—Què nassos hi ha aquí dins? —va dir, assenyalant-lo.

—Res que tu hagis de saber. El Trapelles ens pagarà bé, ja ho veuràs, però trigarà a venir. Si vols, pots dormir una estona, almenys jo és el que penso fer. Oi que no t’importa, Josefa?

La Josefa no va dir res. Va agafar els nens a coll i se’ls va endur al pis de dalt, i ells es van estirar entre les caixes d’aquell magatzem i van fer una becaina.

Quan el Trapelles va tornar a la casa també ho va fer carregat, però no amb un tonell sinó amb dos. En Joan el va veure entrar i apilar-los amb cura en un dels racons. No els va obrir, i ell es va quedar amb les ganes de saber què hi havia. En veure que eren allà, estirats a terra però desperts, el propietari de la casa no va trigar a despatxar-los. Els va donar a cada un vint-i-cinc sous i un paquet no gaire gran amb tabac, i se’n va acomiadar assenyalant cap a dalt.

—Nois, ens veiem un altre dia, que ara he de resoldre uns assumptes de llit. Embarassada i tot, la meva Josefa sempre està disponible!

—Espera, espera! —el va aturar el Fideu—. No tens una mica d’opi?

—Ja saps que jo no en prenc, d’aquesta merda —va dir el Trapelles.

—Ja, sí, però sempre en tens. Passa’ns-en una mica, vinga!

El Trapelles va somriure movent el cap de banda a banda, com un marrec agafat en falta, i ficant la mà dins del sarró que portava cordat al pantaló, va treure una d’aquelles boletes que semblaven cagarrutes i la hi va donar.

—Ei, tu, Caratallada, vés amb compte amb aquest Fideu, que no és bona companyia! —va dir picant-li l’ullet.

En Joan i el Fideu van sortir al carrer contents com unes Pasqües, i, a fora, el barri sencer estava vestit de festa. Van desfer el camí que havien fet carregats al matí, passant ara sí entre dames, soldats i regiments de tot tipus de gent, i van baixar a l’andana inferior en direcció a la taverna del moll. Allà també hi havia molta gent, homes de mar que bevien i cridaven, molts d’ells malcarats, fastiguejats perquè les festes d’aquell nou barri estaven plenes de militars. El Mallorquí els va servir un aiguardent en veure’ls entrar, i ells se’l van endur a la taula del racó.

El Fideu no va trigar ni un minut a fer la pipa, i tots dos van aspirar el fum d’aquella barreja d’opi i tabac i van esclatar a riure. Aquell havia estat un gran dia, però el millor encara havia d’arribar.

Va passar uns quants dies i unes quantes nits anant d’aquí allà, bevent i fumant amb el Fideu i amb altres homes que s’anaven apuntant a la festa. En una ocasió van acabar tots tan borratxos que van haver d’estirar-se a dormir per terra, entre els edificis en construcció de la part nova del barri. Va somiar les dues noies del quadre que penjava al seu cap i, entre somnis, va recordar més coses del que havia passat aquella nit, després que condemnessin un pobre soldat a pena de mort per l’assassinat d’un capità pervertit.

Aquella nit, gairebé a tocar de l’alba, es van tornar a obrir les portes del calabós, i aquell cop els soldats van fer entrar un mariner malcarat, que coixejava de la cama dreta i tenia una ferida de bala sagnant en una de les mans. Escopia un munt de renecs en francès dels quals ell només va arribar a entendre la paraula «bastard», però que de ben segur eren insults d’allò més ofensius.

El van lligar als grillons de la paret, ferit i tot, mentre l’home es retorçava de dolor i cridava insults a viva veu. Però els soldats no tenien ganes de sentir-lo, i el van fer callar a cops de peu abans de marxar per on havien vingut, tancant la porta darrere seu.

En Joan, estirat a terra al seu racó fosc de la cel·la, va deixar passar una bona estona abans de fer evident la seva presència davant del mariner. El notava furiós i preferia esperar que es calmés. Però va ser el mariner qui de sobte va parlar.

—Pourquoi es-tu ici? —va preguntar amb veu forta.

Ell no parlava francès, però aquella pregunta no tenia misteris i era fàcil d’entendre. Es va incorporar al seu racó, va avançar el cos tant com li ho permetien els grillons, i el va mirar de dalt a baix tot fent una salutació amb el cap. Va trigar a respondre. No volia dir la veritat a aquell home, i es va inventar una condemna a mida per a aquella ocasió. Que els militars l’havien enxampat enmig d’una gran operació de contraban d’armes. L’home també el va mirar de dalt a baix, impressionat.

—I a tu, per què t’han ficat aquí dins?

En un principi, la història del mariner li va semblar ridícula. L’havien detingut en una de les esculleres del port quan intentava robar a dues dones. Estava tan obcecat a robar-les que va treure un fusell per apuntar-les, sense recordar que es trobaven tot just a sota de les bateries de defensa del port. Tot un batalló militar se li havia llançat a sobre quan havia alçat l’arma, i l’havien apressat en un tancar i obrir d’ulls. D’allà l’havien portat en carro a la Ciutadella a través de la porta que hi havia al fort de Don Carlos, fora muralles, directament al calabós.

Però l’home va continuar parlant, en un francès que no era gaire difícil d’entendre, i a poc a poc la seva història va resultar una peça més d’aquell trencaclosques que ell estava organitzant dins el seu cap. Allò que aquell mariner havia volgut robar a les dones era un anell de pedres precioses vermelles, una joia que ell creia que podria haver venut per dues mil lliures o més. Però, per culpa d’aquella maleïda joia, l’havien detingut.

En Joan s’havia quedat mut, però volia saber-ne més, i per tal que aquell home li donés detalls va haver de fer moltes preguntes. Com eren aquelles dones? Portaven l’anell posat? I què feien allà, al port, a aquelles hores de la nit?

El mariner li va explicar que aquell dia tenia uns medicaments que havia robat en un vaixell i que havia venut escorça de quina a una metgessa estrangera que havia trobat a la caseta de sanitat del port. Amb ella hi havia una altra dona, una de pobra i grassa, que pel que es veia tenia una filla petita malalta que necessitava aquell medicament. Portava un davantal mullat del qual en va treure diners per pagar-li. I, en fer-ho, a aquella dona li havia caigut l’anell a terra.

Ell l’havia pogut veure perfectament. Un anell d’or amb tres grans robins vermells al centre formant una mena de flor, i amb robins més petits alternats amb diamants encastats al voltant. Potser per un anell com aquell fins i tot li haurien donat tres mil lliures.

En Joan va voler preguntar més coses, però la porta del calabós es va obrir i els soldats es van endur el mariner a la infermeria. No el va tornar a veure mai més. Probablement el devien deixar lliure, perquè el seu era un delicte petit, o qui sabia si seguia en un altre dels calabossos de la Torre de Sant Joan. El cas és que amb ell va poder reafirmar la seva hipòtesi, i donar per fet que aquella mort l’havia portat a terme l’Elvira amb l’ajut d’una d’aquelles dones pobres que ell havia vist a la plaça d’Armes. Una de grassa que tenia una filla petita malalta. I ara, just en sortir de la presó, el destí li havia posat de nou l’Elvira al davant.