5

Aquell vespre l’aigua del mar estava més calenta que els diumenges anteriors. Es notava que havia arribat la primavera, no tan sols en això, sinó sobretot en el fet que el sol havia trigat molt més a amagar-se. La resplendor que encara romania sobre el mar a aquelles hores va convidar la Ginebra a flotar somiejant una estona més abans de donar per finalitzat el bany.

Banyar-se al mar cada diumenge al vespre en solitari durant una estoneta s’havia convertit per a ella en un ritual sagrat, en un moment íntim i necessari per retrobar-se amb si mateixa. Va recordar la primera vegada que ho havia fet, al llunyà mar del Nord, en unes aigües molt més fredes que les del Mediterrani. Aleshores era una nena de vuit o nou anys, i els banys formaven part dels jocs estivals que compartia amb la Sarah, la seva donzella. Però la seva mare, com la majoria de persones adultes del seu entorn, considerava que banyar-se al mar no era una cosa adequada per a les damisel·les, i, de seguida que va saber que ho feien, els ho va prohibir. Des d’aleshores, sempre s’havia banyat en secret, buscant racons tranquils on poder fer-ho d’amagat encara que fos només uns minuts.

Va sortir de l’aigua ballant amb les onades. Una ràfega de vent li va provocar un calfred, i els mugrons se li van eriçar i endurir. Les seves pertinences seguien sobre unes roques, on les havia deixat poc abans. Es va calçar els socs mirant al seu voltant i es va cobrir el cos nu amb la rugosa capa de cànem. Com era d’esperar, allà no hi havia ningú, només gavines. Ja feia molts anys que havia descobert aquell racó amagat, més enllà de la platja de la Mar Vella, passat el fort de Don Carlos i envoltat de descampat. Allà, el mar es capgirava de cop formant un petit entrant, que tornava a sortir més endavant deixant un desnivell al seu pas amb una petita cala amagada que només podia ser vista des de dalt del fort. Però els soldats no acostumaven a mirar cap a aquell punt, i els que l’havien vist havien preferit contemplar en silenci la dona nua que es banyava a les aigües solitàries, que donar la veu d’alerta i perdre’s l’espectacle d’aquell bany dominical. Ningú mai li havia dit res, i ja feia més de set anys que es banyava allà cada diumenge.

Ja era de nit. A l’altra banda del sorral, a la punta més allunyada del port, el raig del far era només un punt intermitent en l’horitzó. Les llums del fort il·luminaven tènuement el camí. Va passar per sota la torre militar i va continuar caminant pel terraplè que resseguia la part exterior de les muralles. El camí era un fangar i feia molta pudor, perquè a ningú d’aquella banda dels afores de la ciutat se li acudia fer-hi res que no fos pixar, cagar o abandonar la seva merda. Però a ella no li importava. Era el preu que havia de pagar per arribar al seu petit paradís secret.

En apropar-se a la barraca on vivia, de seguida va notar que hi havia visita. La Carmeta, la dona amb qui compartia vida al sorral, li havia deixat roba estesa a la porta: senyal que s’havia de vestir abans d’entrar-hi. Ho va fer al cobert, al costat de les gallines, la cabra i la mula; es va posar una camisola blanca i una faldilla de cànem.

Amb la capa a la mà, va obrir la porta que donava pas a la sala principal, on hi havia la cuina, la taula per menjar i la llar de terra. Al voltant del foc, tres veïnes del sorral amb una nena malalta en un cistell la van mirar amb ulls desconsolats. De seguida va intuir que alguna cosa molt greu havia succeït.

—La nena té febres —va dir en veure suar la petita Micaela—. Però no és per això que sou aquí, oi? Què ha passat?

—Que Déu et beneeixi! —va sanglotar la Sabina, prostrant-s’hi de genolls als peus—. Ens has d’ajudar, Ginebra, t’ho suplico per la Mare de Déu!

La Ginebra va percebre el dolor d’aquella dona, que li escanyava el coll i li trencava la veu, i va caure de genolls al seu costat. La Sabina encara va plorar més, i ella la va intentar tranquil·litzar, acaronant-li l’esquena i abraçant-la com qui abraça un nen. Al seu costat, la jove Elvira també plorava i la Guillermina mirava en silenci la seva filla malalta.

—Però què ha passat? —va preguntar espantada a la Carmeta, que estava preparant una infusió al foc.

—L’han violat —va explicar la dona, assenyalant la petita Micaela.

La Ginebra es va encendre i d’un salt es va apropar al cistell.

—Malparits homes! —va proferir mirant la nena que tremolava adormida a dins, i que com a molt tenia vuit anys—. Com poden fer això a una criatura?

Li va tocar el front i les galtes suades, que, tal com era d’esperar, bullien. Va demanar ajut a la Guillermina, i agafant el cistell entre totes dues van portar la nena a la sala del costat, on hi havia el llit de fusta en què feia les exploracions a les seves pacients. La Carmeta la va seguir amb unes llànties. Va agafar la nena en braços i la va acomodar al matalàs. Era tan petita que gairebé no va notar el pes. Li va estirar les cametes i els braços, li va posar un coixí sota el cap i li va tocar de nou el front. Bullia.

—Porta’m draps humits, Carmeta —va demanar—. I fes bullir aigua.

La pobra nena estava molt dèbil, tremolava i cada vegada suava més i amb una suor més freda. Li va cobrir el tors amb una manta de llana, però va deixar les cames al descobert per poder-la explorar. En aixecar-li les faldilles va veure de seguida el fil de sang seca de l’himen trencat, que havia regalimat cames avall. Era evident que l’havien violat. Tenia blaus a les natges i al pubis, i moltes lesions internes.

—Creus que està embarassada? —va preguntar la Sabina.

—No —va respondre contundent—. Si ni tan sols deu tenir la menstruació… Però no hi ha cap dubte que aquesta nena ha patit una violació molt dolorosa. Heu de fer una denúncia davant dels regidors de la ciutat!

La Sabina va esclatar de nou en plors i va ser la Guillermina qui va prendre la paraula.

—No podem fer cap denúncia perquè ha estat un militar —va confessar—. Tot ha passat a la Ciutadella.

—I què hi feia allà la nena?

La Guillermina no va contestar. Va acaronar la seva filla, que seguia inconscient sobre la màrfega, i agafant la Ginebra del braç la va dur de nou a la cuina.

—No vull que la meva filla senti el que t’he d’explicar —va mussitar—. Ja en té prou amb el que ha patit.

La Ginebra va assentir amb el cap, la va seguir fins a la cuina, la va fer seure en una cadira i es va quedar dempeus al seu costat.

—La meva mare ha donat mort a aquell home, un capità, i els soldats no trigaran a venir-nos a buscar —va exposar la Guillermina.

—Com? —La Ginebra va quedar desconcertada.

—Com hi ha Déu! Fes-nos fora si creus que t’estem posant en perill —va seguir la Guillermina—. Hem vingut a tu perquè no sabíem on anar, i patim per la salut de la meva pobre filla…

—Per ara no vull sentir més d’aquesta història —va dir la Ginebra, fent-la callar—. Prefereixo no saber res més del que ha passat.

—És que és molt greu, els soldats…

—Oblida’t dels soldats. El que és molt greu és l’estat de la teva filla. El que hem de fer ara mateix és curar-li aquestes febres, que la poden portar a una mort ràpida. —La Ginebra va agafar la capa i el maletí que hi havia al terra de l’entrada—. Renteu la nena amb l’aigua bullida i amb sabó, i cureu-li aquests blaus. Carmeta, fes coure llimona amb sal i dóna-li amb la infusió de camamilla a cullerades petites…

—Ja sé què he de fer —la va interrompre la Carmeta—. On vas?

—Al dispensari de sanitat del far. Crec que les febres que té la nena es poden curar amb escorça de quina, i vaig a veure si allà en puc trobar. Vosaltres quedeu-vos aquí.

—És de nit i és millor que no hi vagis sola. —La Carmeta semblava preocupada—. Que t’acompanyi algú: l’Elvira, que és jove i forta.

—Sí, sí, jo l’acompanyo —va assentir l’Elvira de seguida.

—No. —La Ginebra va ser rotunda, i mirant la Carmeta, va afegir—: Aquesta noia és massa atractiva i em portaria problemes pel camí. Prefereixo anar sola.

—Jo vindré amb tu —es va oferir la Guillermina—. És la meva filla, i t’agraeixo moltíssim que vulguis sortir de nit a buscar medecines per curar-la. I que acullis la meva família a casa teva malgrat el que ha passat.

La Ginebra no va dir res. Va emetre un lleuger somriure i va anar a la tercera habitació, on hi havia el llit de fusta en què dormien ella i la Carmeta i l’armari gran on guardava els diners. Del calaix en va treure una bossa de roba amb monedes i la va sospesar amb les mans. N’hi havia poques, però podien ser suficients.

Mentre la Guillermina s’acomiadava entristida de la seva filla i la seva mare, i s’encomanava a Déu per la sort de totes, la Ginebra va sortir de la casa i va anar a buscar la mula per fer el camí. Va lligar el maletí a les alforges, i en sortir del cobert va mirar la seva acompanyant, que era una dona robusta.

—No sé si podrà amb totes dues —va dir.

—No importa —va respondre la Guillermina—. Jo aniré a peu al teu costat.

—Et cansaràs, el dispensari és lluny…

—Estic acostumada a fer marxes llargues —va tallar la dona.

La Ginebra va muntar en silenci al llom de la mula amb una cama a banda i banda, com feien els homes, i va iniciar el viatge amb la Guillermina caminant al seu costat com si fos un escuder. El camí fins a l’escorxador era fosc i no es veia res dos pams més enllà, però ella el coneixia bé i sabia dirigir l’animal pels terrenys menys pedregosos.

—Ara explica’m què ha passat —va demanar quan els ulls es van adaptar a la foscor.

La Guillermina va intentar donar una explicació ràpida, sense detenir-se gaire en els detalls. Que al llarg de tota una setmana havien anat a treballar a la Ciutadella i que van haver de portar la nena amb elles per no deixar-la sola al sorral. Que a cadascuna de les dones li havia tocat una feina diferent, i que a ella l’havien enviat a la cuina. Però que a la cuina estava prohibida l’entrada de nens, i la petita Micaela s’havia hagut de quedar netejant l’església, prop de les estances on habitaven els clergues militars, que patien una grip mortal. Li va parlar també del capità Díez de Montoya, l’oficial que els donava les instruccions. De com l’últim dia, després de pagar per la feina feta, la seva mare l’havia trobat jaient sobre la nena i li havia donat mort. I de com van sortir d’allà deixant-lo estirat a terra amb el penis encara erecte.

La Ginebra no es creia el que sentia. Aquelles dones acabaven de matar un home en defensa pròpia, un violador. Però no un violador qualsevol, sinó un d’uniformat, dels que sabien fer valer la seva superioritat. I estaven vives per explicar-ho. Va fer aturar la mula, va descavalcar i va abraçar la Guillermina.

—És un miracle que hagueu pogut sortir d’allà —va afirmar—. Munta tu la mula, jo puc caminar. Munta, si us plau.

La Guillermina, avergonyida, no ho volia acceptar, però finalment ho va agrair i ho va fer. Va pujar en silenci a la mula i va seure al llom de costat, com feien les dames, i la Ginebra va prosseguir el viatge, caminant davant d’ella i tirant de les regnes com si fos un patge.

En travessar el rec Comtal, cada vegada hi havia més ulls prop del camí que les miraven des de la foscor. Homes solitaris que potser voltaven buscant un lloc per pixar. Era més convenient anar en silenci. Passat l’escorxador, les llums que arribaven de les torxes de les barraques del port van il·luminar tènuement el panorama davant seu. La taverna dels mariners no quedava gaire lluny, i pel sarau que se sentia la Ginebra va deduir que estaria plena de gent.

Si hagués estat de dia, no hauria dubtat a dirigir-se en diagonal fins al far, seguint el camí més curt, i travessant el barri pel mig de les barraques dels mariners primer i de les dels pescadors més endavant. Però a aquelles hores va creure més convenient continuar recte per l’empedrat fins a arribar a l’inici del moll, i des d’allà recórrer-lo sencer fins a l’extrem inferior, on hi havia el far, i on també es trobaven la capella i la caseta de sanitat del port.

Bufava un vent suau que havia escampat els núvols del cel i brillava una lluna tímida. Al moll, entre les barques, hi havia homes que pescaven amb canya. A mesura que avançaven, la llum del far il·luminava amb més claredat el camí. Feia un parell d’anys que s’havia canviat l’antiga llanterna de l’escullera, i la nova era molt més potent i tenia capacitat d’il·luminar el moll en tota la seva llargària.

La Ginebra va mirar encuriosida el panorama que s’obria més enllà del far, a l’extrem del moll. Ella sempre havia vist aquella part del port en obres, unes obres inacabables, perquè els corrents de les aigües portaven sorra contínuament i feien que qualsevol dic desaparegués en pocs dies i que s’ampliés cada cop més aquell sorral. Allò dificultava enormement l’entrada de vaixells grans i fins i tot de mitjans al port, cosa que perjudicava alhora el comerç a la ciutat. Durant molts anys cap enginyer havia trobat la fórmula per solucionar-ho, però ara, per fi, les obres s’havien acabat. Ara, fins i tot de nit, el port es veia molt més gran i en molt bones condicions. L’encarregat de projectar aquell disseny havia estat l’enginyer Pròsper Verboom, l’antic capità general de Catalunya, a qui la Ginebra havia conegut bé en el passat. Una prolongació del moll amb dos braços, un en direcció a ponent i l’altre en direcció a llevant, que quedaven quasi perpendiculars, amb el far al mig.

Va recordar el dia en què ella havia arribat per mar a Barcelona, feia prop d’una dècada, l’estiu del 1741, quan acabava de complir divuit anys. Va ser un dia molt llarg i esgotador, després d’un viatge també molt llarg i esgotador que havia començat al port d’Anvers, la seva ciutat natal. El galió militar en què viatjava amb el seu pare havia embarrancat poc abans de l’entrada d’aquell port barcelonès, i van passar moltes hores fins que no va arribar una barcassa que els portés per fi a terra.

Des del mar havia contemplat el panorama que tenia davant. El far, en primer terme, coronava un tros de terra en forma de mitja lluna que s’estenia com un gran braç enmig del mar, amb el moll a la part còncava i un gran sorral a l’altra banda, on hi havia barques de pescadors. I, al fons, edificis i campanars d’esglésies esveltes sobresortien d’una petita ciutat emmurallada.

Les sorres havien envaït de tal manera el dic que no es podia accedir al moll ni en barcassa, i els van haver de deixar a tocar del far. El pare de la Ginebra era metge, i anava a Barcelona encarregat de la salut personal de la dona de l’enginyer Pròsper Verboom, que havia caigut malalta. El primer que va fer en posar un peu a terra va ser preguntar als soldats de la bateria militar del port on eren els serveis de sanitat. Seguint-lo, la Ginebra va anar per primer cop a aquell petit dispensari de salut, el mateix on es dirigia aquella nit.

Una patrulla de soldats que feia ronda de guàrdia els va sortir al pas entre les ombres. La Guillermina va fer un bot dalt de la mula i quasi va caure. Els soldats van interrogar de lluny la pobra i espantada dona, però de seguida la Ginebra va retirar del seu cap la caputxa de la capa i va deixar al descobert el seu rostre i el seu cabell ros brillant. En aquell port, ple d’homes de mar d’arreu del món, que canviaven diàriament de destinació a bord dels vaixells, les cares arrelades a la terra eren minoria, i entre elles totes es reconeixien. La Ginebra ja feia set anys que vivia en aquell sorral fora de muralles, on feia de llevadora amb un permís de les autoritats que li havia aconseguit Pròsper Verboom, i havia ajudat a néixer moltes criatures al sorral, al port i fins i tot en algun vaixell. Els soldats, en veure-la, van abaixar el cap amb una lleugera reverència i van continuar camí, considerant normal que anés al dispensari de salut a aquelles hores de la nit.

El va veure al final d’aquell llarg moll, ja no gaire lluny. Una caseta petita il·luminada per una teia a la porta, al costat del far. La Ginebra sabia que els practicants i els regidors que feien torn de guàrdia en aquell dispensari es dedicaven a comprar i revendre remeis i medicaments de tot tipus, i era bastant probable que tinguessin escorça de quina. Però els medicaments eren escassos i es pagaven a preus molt alts. Ella havia agafat els diners que creia que podien ser suficients, però, quan va veure de lluny que hi havia una fila de persones esperant per ser ateses, va entendre que hauria de pagar molt car el que volgués obtenir.

Va continuar caminant davant la mula on anava asseguda la Guillermina per la punta d’aquell braç de mar, amb el moll a una banda i la platja i el mar serè a l’altra. A mesura que s’anava apropant al dispensari, la Ginebra mirava la gent que s’arreplegava als voltants. Escampats per la platja va veure ferits de tot tipus, amb ferides sagnants, algunes de molt lletges, en cames, braços, torsos, colls, orelles, ulls… Aquí i allà hi havia fogueres fetes per barbers i sanadors que s’oferien com a metges improvisats, i xarlatans que venien remeis d’esperit. I també algunes dones que, sense cap educació ni preparació, es dedicaven a curar les ferides dels lesionats amb aiguardent i draps bruts a canvi de diners o espècies.

Hi havia uns quants homes recaragolant-se a causa de dolors intensos, provocats probablement per l’escorbut, l’anomenada pesta dels mariners. La resta de la gent se’n mantenia allunyada, perquè es considerava una malaltia contagiosa. Els malalts més greus, molts d’ells moribunds, acostumaven a trobar-se prop de la capella, ja que hi anaven no per buscar ajut mèdic sinó espiritual. Pel mig hi havia criats de capitans de vaixell, que anaven fins allà complint ordres, en busca de remeis per curar la tripulació, i també mercaders, d’aquells que aprofitaven qualsevol port i qualsevol moment per fer negoci. Perquè tothom sabia que allà es podia trobar de tot.