14

La Hilària va ser la núvia més guapa que s’havia vist mai en aquelles contrades, i el banquet del seu casament amb el Petxines va esdevenir una gran festa que va ser recordada per a la posteritat. L’Elvira no va poder arribar a la cerimònia religiosa, que es va celebrar a tocar del far a mig matí de diumenge, en un altar improvisat en una de les barques, però sí al banquet que va tenir lloc a la platja a migdia, on hi havia grans taules plenes de menjar i beguda i bancs per asseure’s disposats per a l’ocasió.

L’àpat l’havien preparat les dones del sorral sota les ordres de l’Empar, la mare de la núvia. La dona havia fet que a totes les llars es cuinés cassola de peix, que després va barrejar en una gran perola com les que es feien servir per tenyir les xarxes, i va oferir com a plat principal en tasses o plats que cada convidat s’havia de portar de casa. I també s’havien disposat focs aquí i allà per fer sardines, verats i seitons a la brasa, que es menjaven amb les mans. N’hi havia quilos i quilos, en grans cistells, tan frescos que molts d’ells encara saltaven. Havia estat el regal de la confraria de pescadors, i n’hi havia per alimentar un regiment. A més d’això, també s’oferien olives, anxoves salades, llesques de pa torrat untades amb all, tomàquet i un rajolí d’oli, i vi i aiguardent, que corrien a dojo.

L’Elvira va creuar pel mig de la platja, trepitjant la sorra càlida amb les xinel·les que s’havia posat per a l’ocasió. I, en arribar a la taula presidencial, els nuvis la van rebre amb grans abraçades, en especial la Hilària, que va alçar la veu davant de tothom per presentar-la com a convidada d’honor del seu casament i com a creadora d’aquella magnífica faldilla que ella vestia i que tothom havia elogiat. Les teles estampades havien despertat una gran admiració entre la gent del sorral, en especial aquella peça en què s’hi veien pescadors, i l’Elvira va rebre una ovació i fins i tot va haver-hi qui va aplaudir. I ella va envermellir tant que va abaixar els ulls avergonyida i no els va tornar a alçar en una llarga estona.

La Hilària la va fer seure al seu costat, al lloc on havia d’haver-hi l’Empar, que treballava sense descans per servir el menjar, ajudada per moltes de les dones del sorral, gairebé totes, excepte les àvies, velles i cansades, i les noies joves en edat de casar-se.

Banda per banda de la taula hi havia la Remei, que s’havia posat el davantal fet per l’Elvira i també feia molt de goig, tot i que semblava una mica trista. I, al seu costat, el pare de la núvia, aquell calafat maldestre que ja havia begut massa abans de començar a dinar. A l’altre costat de la núvia, dues cadires més enllà de l’Elvira, el Petxines brindava amb els seus amics.

—Visca el Petxines i visca la Hilària, la núvia més guapa que s’ha vist mai en aquest sorral!

L’Elvira va reconèixer la veu del Sardina proposant el brindis, i va alçar el seu got i la veu per cridar el visca, com feia tothom en aquella taula, però sense aixecar els ulls del plat. Li feia pànic trobar-se amb aquella mirada tenyida de blau profund. Malgrat tot, no es va poder lliurar de la força d’aquells ulls que la buscaven com si fos l’única persona que hi hagués a la festa, i, quan per fi es va atrevir a alçar la vista, es va trobar amb l’enorme somriure del Sardina, impacient per parlar amb ella.

—Tu encara ets més guapa que la núvia, però no ho diguis a ningú —li va xiuxiuejar, apropant-se-li a l’orella.

L’Elvira va ensumar l’olor viril d’aquell noi barrejada amb l’aroma del mar i del peix, i es va estremir. No podia evitar sentir-se atreta per ell. Però els amics del nuvi el van empènyer, i el noi, picant-li l’ullet, va marxar a brindar amb ells de taula en taula, i ella va poder continuar menjant, amb la mirada clavada al plat i les galtes enceses per la vergonya que li feia sentir el que sentia. Estava confosa i es tornava a sentir aquella pecadora indigna…

L’arribada del pastís, però, la va treure dels seus pensaments. Era el regal de noces de la Guillermina, que la dona havia preparat a les cuines del palau amb l’ajut del cuiner en cap. Un gran pastís amb nata i maduixes que va causar tanta o més admiració que el vestit amb teixits estampats que lluïa la núvia. Mai ningú en aquell sorral havia vist un pastís tan ben fet i molt pocs havien tastat les maduixes, i molts menys la nata. La Hilària estava meravellada; tan emocionada davant d’aquella sorpresa que no s’atrevia a tallar el pastís. Però quan, per fi, la van convèncer que ho fes i es van repartir les porcions, tothom en va menjar amb gola, fent mostres exagerades d’aprovació. Al brindis en honor dels nuvis que va arribar després, en va seguir un altre en honor de la Guillermina, pel seu pastís, i un de més en honor de l’Empar, la mare de la núvia, pel dinar, i encara un altre en honor de l’Elvira, pel vestit…

Alguns convidats havien portat violes de mà, i d’altres flabiols, gralles, esquelles, panderetes, tamborins i fins i tot un tabal, que van fer sonar. I també van ser moltes les veus que van cantar, entre les quals hi havia la Micaela, que va sorprendre tothom quan va alçar una veu prodigiosa per entonar balades i cançons de noces.

El Petxines va treure la Hilària a ballar, i la núvia, que portava un ram de flors de romaní a la mà, el va llançar enrere. El ram va anar a parar a les mans de l’Elvira sense que ella fes cap esforç per agafar-lo, i totes les noies la van mirar amb enveja, especialment la Remei.

I aleshores el Sardina li va estendre la mà convidant-la a ballar, i ella ho va acceptar, deixant que l’agafés per la cintura i la fes voltar sota el seu braç. Aquell noi li feia perdre el sentit de la realitat, i li agradava molt sentir-se envoltada pels seus braços…

Van ballar fins ben entrada la nit, sense gairebé parlar, mirant-se als ulls i deixant que els seus cossos parlessin per ells. I quan la lluna lluïa damunt dels seus caps, prop de la mitjanit, la Bruna, la Sabina i en Miquelet van anar a buscar-la i van posar punt i final al ball.

—No pots marxar així —li va dir el Sardina a cau d’orella—. Ens hem de tornar a veure…

Ella va somriure. S’ho havia passat molt bé ballant amb ell, però no volia fer promeses que no sabia si seria capaç de complir.

—De tot casament en surt un altre —va dir de sobte la Bruna, mirant-los entendrida.

—Hem de marxar —va tallar de cop la Sabina, amb la seva veu autoritària i el to rondinaire—. Una noieta com tu, que encara no s’ha casat, no hauria de fer esperar les dones grans.

Però el Sardina, sense fer cas de la dona vella, va mirar l’Elvira somrient i, agafant-la del braç, la va portar a la vora de l’aigua.

—Ja ho diuen. De tot casament en surt un altre. Et vols casar amb mi?

L’Elvira hauria preferit no escoltar aquella pregunta. No podia acceptar. Va mirar amb ulls tristos com una onada es desfeia en escuma en arribar prop d’ella, i no va dir res.

—No cal que em responguis ara —va afegir el noi, mirant-la també amb ulls tristos—. Pensa-t’ho, si us plau, i em dónes la resposta el proper dia que ens veiem. S’està preparant una festa grossa per celebrar l’acabament de les obres del temple, ja ho saps?

—Sí, n’he sentit a parlar…

—Serà el diumenge 28 de setembre, d’aquí a quatre setmanes. Al matí hi haurà una processó que sortirà de Santa Maria del Mar, i jo desfilaré amb la confraria. Vindràs a veure’m?

—Oh, jo…

—Després de la cerimònia hi haurà un gran àpat popular. Hi anirà tothom. M’agradaria molt que vinguessis amb mi. Acceptes? I aleshores, si vols, tornem a parlar d’aquest tema…

La Bruna, que s’havia apropat fins on eren, li va donar un cop de colze, i l’Elvira va fer un salt.

—D’acord, tot i que…

Però el noi no la va deixar parlar més i, agafant-la de la cintura, li va fer un petó als llavis al qual ella no es va poder resistir.

Se sentia culpable, i pecadora, i resava el Padre Nuestro, l’Ave María i tot el que li venia al cap, però en el fons tot plegat li feia il·lusió… No havia dit que sí, però havia acceptat aquell petó i la proposta de tornar-se a veure passades unes setmanes. I va esperar el dia assenyalat amb molta impaciència. No era una dia qualsevol, sinó probablement el dia més esperat d’aquell any, en què es portaria el Santíssim Sagrament a la flamant església de Sant Miquel del Port i es donaria per inaugurat oficialment aquell nou barri de la Barceloneta.

El diumenge en qüestió va ser diferent des de primera hora del matí. La dama Agustina havia pres el seu bany setmanal la nit anterior, i aquell dia, just després de llevar-se, amb l’ajut de l’Elvira es va vestir de seguida amb l’últim vestit que li havien confeccionat les modistes, sense ni tan sols prendre’s la xocolata. Era un vestit magnífic, d’aquells que ella anomenava «à la française», amb un prominent escot i grans plecs que naixien al coll i es desplegaven per l’esquena formant una cua. Estava fet amb un teixit blanc de cotó que portava estampats uns dibuixos de flors en colors negres i vermells, i afavoria molt la dama, que s’havia cobert els cabells negres amb una perruca blanca. Però l’Agustina gairebé ni es va mirar al mirall. Estava nerviosa, perquè havia d’acudir a la processó que sortia de Santa Maria del Mar, acompanyant el seu pare i una comitiva de prohoms de la ciutat que estaven al capdavant de les noves indústries tèxtils. Tots veien aquell nou barri que s’acabava de construir fora muralles com un lloc idoni per instal·lar-se i ampliar els seus negocis, i el volien visitar abans de la cerimònia.

Per a l’Agustina suposava una possibilitat de sortir per fi d’aquell tancament en què vivia sotmesa des de feia més de quatre anys, des que el seu home havia partit a ultramar a fer negocis. I una oportunitat per veure de prop aquell sorral del qual havia sentit a parlar tant, i que la seva estimada Ginebra no volia abandonar per res del món.

El senyor Canals la va anar a buscar amb el seu carruatge, i ella va marxar sense gairebé menjar el melindro. Però la dama no necessitava que la donzella l’acompanyés, i l’Elvira va quedar lliure a les nou tocades.

Ella també es va vestir amb la seva millor roba sobre la camisola de lli. Una faldilla verda, un cosset i una d’aquelles casaques que la dama considerava antigues i ja no volia, i que ella s’havia estretit, brodada amb sedes verdes i brocats blancs, tancada al davant amb un pitet blanc que fins i tot a ella li feia un escot generós, i amb unes mànigues en tres quarts amb volta de forma triangular. Es va calçar les xinel·les grogues, també heretades i que li anaven grans, i es va mirar al mirall. I va pensar que, si no fos per aquells cabells embullats i de color coure, semblava una veritable dama. Però no es va pentinar, ni tampoc es va posar aquell ret que la delatava com a filla de pescadors, ni la còfia de donzella. Es va cobrir amb una mantellina que s’havia pogut fer amb una d’aquelles teles d’indianes del senyor Canals, una de blanca que tenia estampada en colors verds l’escena d’una parella en un jardí olorant una flor. I va deixar que els rínxols vermells li perfilessin el rostre.

Com que la processó sortia de Santa Maria del Mar, s’havia donat cita amb les dones de la seva família a la plaça del Born, a tocar del fossar de les Moreres. L’Elvira s’havia preocupat que tinguessin roba adient per vestir en aquella ocasió, i quan les va veure totes mudades li va fer molt de goig. A la petita Micaela, que havia crescut molt, li havia prestat un dels vestits que ella mateixa portava els dies d’entre setmana. La nena començava a desenvolupar la pitrera, i la casaca li anava estreta, però estava molt guapa i semblava tota una doneta. A la Guillermina, que des que treballava a les cuines del palau s’havia engreixat moltíssim, només havia pogut fer-li un davantal per posar a sobre de la faldilla de cànem que portava sempre, això sí, un davantal blanc de lli, amb pitrera i un preciós rivet fet amb retall d’indianes. I a la Bruna, la seva mare, li havia arreglat a mida un dels vestits grisos que la dama no volia i estava absolutament preciosa. També hi havia la Carmeta, amb la roba de mudada que feia servir per anar a ciutat, i fins i tot la Ginebra, amb el seu vestit de seda daurat dels diumenges. L’única que vestia com cada dia era la Sabina, que estava resant al fossar amb la resta d’àvies del sorral, tocada amb la seva mantellina negra.

La dona estava furiosa. Aquell barri de la Barceloneta inaugurava la seva primera fase, amb les obres de la segona ja engegades, i ni ella ni la seva família ni la majoria dels veïns de les barraques de la Mar Vella no tenien prou diners per arrendar una de les noves cases. I, a sobre, cap autoritat havia anat a informar-la ni a ella ni a ningú sobre la situació de les seves llars. Ningú els havia confirmat si es podien quedar allà a viure o no, i tots patien pel que els oferiria el futur.

—Prou de renecs, mare, tinguem la festa en pau! —La Guillermina era l’única persona capaç de fer callar la Sabina—. Ens hem d’afanyar, si no, no veurem res!

La Ginebra, que havia estat observant la conversa en silenci, va agafar del braç l’Elvira i, donant l’altra mà a la Carmeta, va encapçalar el grup, obrint camí per apropar-se tant com fos possible a la porta de l’església, des d’on sortiria la processó. La resta de dones les va seguir, però hi havia tanta gentada que no era fàcil avançar, i les més grans es van quedar enrere. Elles es van escolar fins a gairebé tocar de les escales i, quan van trobar un forat entre la gent des d’on més o menys es veia la porta de l’església, es van aturar a esperar que l’acte comencés.

Al llarg d’aquells anys, entre l’Elvira i la Ginebra s’havia establert una relació de gran confiança, però mai havien parlat amb la Carmeta al davant i parant l’orella a tot el que deien, i la noia no s’atrevia a dir res, per tal que no es notés que es veien cada diumenge al migdia quan la metgessa anava a casa de la dama… Però va ser ella qui va prendre la paraula i no la va deixar parlar. Amb una naturalitat envejable, i la confiança de sempre, la Ginebra li va explicar com li anaven les coses. Estava contenta, perquè havia aconseguit que la seva barraca se salvés. Havia anat a parlar amb l’administrador de rendes, que ja ocupava despatx des de feia més d’un mes en una de les noves cases de la Barceloneta. Allà hi havia també el mostassà, l’encarregat de vetllar per la qualitat dels queviures de la ciutat, a qui l’alcalde de Barcelona i el marquès de la Mina havien designat per fer els seguiments de les obres de construcció de les cases dels afortunats artesans, mariners i pescadors que havien aconseguit la llicència de construcció. També era tasca del mostassà vetllar per garantir que, entre els arrendataris de les cases destinades a ser llogades, n’hi hagués que posessin taules de venda d’aliments, i també forns i cases de menjar. I, per descomptat, barbers. Ja s’havien demanat cinc llicències, però només se n’havien concedit dues. El marquès de la Mina havia fet sentir la seva voluntat expressa que s’instal·lessin almenys tres metges en aquell barri fora muralles, però de moment només n’havien trobat un que volgués anar-hi a viure. I aquell va ser el motiu pel qual van acceptar de seguida la renovació del seu permís com a llevadora, sense que ningú comprovés cap documentació. Comptaven fins i tot que tindria molta més feina i que al nou barri se’n necessitarien més, perquè s’esperaven noves famílies vingudes de ciutat, de província o d’altres llocs de Catalunya, i fins i tot de l’estranger. A més, la seva barraca, com que havia estat traçada per l’enginyer Pròsper Verboom, antic capità general de la ciutat, casualment complia la majoria de requisits demanats per les noves construccions, i, en quedar separada de la nova zona construïda, no corria cap risc d’enderroc.

La Guillermina, que gràcies al seu cos portentós havia aconseguit fer-se pas entre la gent i deixar espai per a la resta de dones, es va afegir a la conversa. Va explicar que ella també havia anat a parlar amb el mostassà, per saber què seria de les seves llars, i també s’havia quedat tranquil·la. Per ara, les barraques de la platja de la Mar Vella no es veien afectades, només les que hi havia a tocar del rec, que pertanyien a assaonadors i boters que s’havien fet casa al nou barri. Podien viure al sorral com a mínim cinc anys més, però ella no descartava la idea de deixar la barraca i accedir a un lloguer. S’estaven construint vuit carrers més, amb la majoria de cases comprades per gent vinguda de la ciutat, que veia aquell barri com un nou lloc ple de possibilitats de negoci. Però ella s’havia assabentat que el marquès de la Mina havia encarregat la construcció de quaranta-vuit cases per arrendar a les famílies més pobres a preus baixos. Havia demanat al mostassà que la informés de què havia de fer per aconseguir-ne una, i l’home li ho havia apuntat en una llarga llista de noms. Pel que semblava, ja s’havien fet els repartiments de les cases i també s’havien donat permisos per obrir cases de menjar i noves tavernes…

—Encara somies obrir-ne una que sigui teva? —va preguntar l’Elvira.

—Per descomptat! Somiar és l’únic que tinc.

Aleshores van sonar trompetes i timbals, i de l’església de Santa Maria del Mar, en va sortir l’Arca del Senyor ricament adornada amb flors i pedreria, portada per quatre sacerdots que van iniciar la processó. Darrere, sis regidors de la ciutat sostenien el pal·li sota el qual anava el bisbe, acompanyat de colles de dansaires que ballaven al seu voltant, i, tot seguit, desfilaven totes les confraries de la ciutat. L’Elvira no va trigar a veure el Sardina, més alt que la resta, caminant en una mena de dansa al ritme de la música i fent voleiar l’estendard de la confraria de pescadors. Ell no la va veure, i ella el va poder mirar sense vergonya, protegida dels seus ulls blaus profunds per la multitud. Se’l veia molt diferent. S’havia cobert els cabells de punta amb la barretina vermella, i, en comptes de la camisa fosca, els calçons llargs de drap i els socs de sempre, vestia camisa blanca, un jupetí de llana de colors blaus i vermells molt vistós, faixa vermella, calçons blaus ajustats al genoll amb cordills grocs, mitjons blancs i les espardenyes cordades al turmell. Tot plegat semblava una disfressa.

Les confraries van avançar i el Sardina es va allunyar per deixar pas a les comunitats de monjos que també seguien la processó. Dominics, franciscans, mercedaris, caputxins… I també tota la comunitat parroquial, inclòs el pare Manel, que amb tres sacerdots més portava darrere seu l’August Sagrament, tot cofoi, cap a la nova església, de la qual seria sacerdot. A continuació hi anaven el marquès de la Mina i l’alcalde de la ciutat, Jacint Tudó, envoltats de militars, nobles i clergues amb tot tipus de vestidures dignes d’admirar. I darrere de tots, tancant el seguici i causant gran goig i molta admiració entre la gent, especialment entre els nens, dansava l’Àliga de la Ciutat, una bèstia amb corona daurada i flors al bec, feta amb cartró pedra i posada sobre el cos d’un dansaire. Aquella figura havia estat fonamental a totes les festes oficials al llarg dels segles anteriors, però des d’aquella guerra del 1714 gairebé mai es tenia oportunitat de veure-la, i per a l’Elvira era el primer cop.

Va fer la processó ballant amb la Micaela darrere l’Àliga, al ritme de gralles i timbals, divertint-se com una nena. Els carrers i els edificis estaven guarnits amb domassos, tapissos, teles d’indianes o altres robes precioses, i feia goig passarhi. Primer pel carrer de l’Argenteria, després per Bòria, la placeta de la Llana i Montcada, fent la volta a l’església, i baixant des de l’absis per Vidreria i el Pla de Palau, per travessar el portal del Mar i endinsar-se en aquell barri de fora muralles que havia deixat de ser un sorral per transformar-se en la nova i radiant Barceloneta.

Allà també estava tot guarnit, i fins i tot un dels nous veïns, un ferrer que, a més de casa nova disposava d’un hort al passeig que precedia la plaça de la nova església, havia encarregat a la millor cereria de la ciutat una gran piràmide de llums que havia fet instal·lar al seu terreny per a l’ocasió. Tothom va quedar bocabadat, especialment les dones més velles, que gairebé es van agenollar allà mateix per resar. Però la processó continuava i estava a punt d’arribar al seu punt final.

A l’entrada de la plaça de Sant Miquel hi havia dossers i pavellons aquí i allà, per acollir les autoritats, i una mica més endavant, sota la façana de la nova església, s’havia erigit un gran altar. Gairebé no s’hi cabia de la gent que hi havia, però elles havien aconseguit fer-se lloc entre les primeres fileres del públic. Van veure que l’altar estava presidit per una gran estàtua de l’arcàngel sant Miquel, que, segons deien les veus de la gentada que allà hi havia, era una ofrena del gremi de vidriers que s’havia d’instal·lar més endavant al retaule de l’altar de la nova església, quan s’acabés d’enllestir del tot.

Va prendre la paraula el bisbe de Barcelona, Ascensi Sales, un home gros i imponent, vestit amb una capa d’un vermell lluent i amb una gran creu al pit, d’ulls, nas i llavis afilats en una cara rodona, en la qual es dibuixava una mirada sorruda i severa. Alçant la mà dreta, on lluïa un gran anell pastoral, va agrair a tothom l’assistència a aquella festa de col·locació del Santíssim Sagrament a la nova església de Sant Miquel del Port. Tothom va aplaudir i victorejar, però el prelat els va fer callar per donar inici a la cerimònia de consagració.

A l’Elvira, el discurs d’aquell home, en un castellà recargolat i amb accent valencià, la va fer abstreure’s en els seus pensaments. Per molt que mirava a banda i banda, no aconseguia trobar el lloc des d’on contemplava la cerimònia la confraria de pescadors i, entre ells, el Sardina. Tot estava ple a vessar, entre militars, capellans i gent vinguda d’arreu de la ciutat per celebrar-ho, i ni tan sols arribava a distingir els estendards.

Un cop consagrada l’església, es va oficiar una missa cantada que va captar de nou l’atenció de l’Elvira. Aquelles lletanies semblaven divines, i, en sentir-les, se li omplia el cor d’emocions. Al seu costat, la Micaela també cantava, lletres que ella s’inventava entonades amb la mateixa musicalitat d’aquelles lletanies. Cantava fluixet, però sentir-la era encisador.

Un cop finalitzats els actes oficials, la gentada semblava que no volia marxar. Tothom estava molt satisfet i es veien cares d’alegria arreu. Però qui més ho celebrava era un grup que hi havia a l’altra banda d’un dels dossers, i que no era altre que el grup d’homes de la confraria de pescadors. L’Elvira els va mirar de lluny i va reconèixer el Sardina, bevent d’una de les bótes que anaven de mà en mà.

—Anem amb ells, que avui dinem peix amb els pescadors! —va celebrar la Guillermina, agafant la Bruna de la mà i fent un gest a la noia per tal que les seguís—. Vinga, nena, que si et vols casar bé, t’has de prometre al carrer!

—Aneu passant —va interrompre la Sabina—. Jo vull entrar a l’església. El pare Manel m’ha promès que em deixaria veure-la. Elvira, pots venir amb mi per ajudar-me a caminar?

—És clar —va respondre la noia, alleugerida per no haver d’anar corrents en mans d’aquelles dues dones a entregar-se com a esposa d’un pescador.

—D’acord, però no trigueu —va afegir la Guillermina, sense impedir-ho. I, mirant de nou la noia, li va dir—: Recorda que el nuvi i el peix, frescos han de ser!

La noia va envermellir amb el comentari, va abaixar els ulls i es va agafar del braç de la Sabina per marxar, enmig de la gentada, en direcció a l’església. Estava disposada a casar-se amb aquell home? Gairebé no hi havia pensat… «No», es deia una vegada i una altra, quan la idea li assaltava el cap, i així ho havia deixat córrer sense rumiar. Però sabia que, si anava a aquell dinar, ell la miraria amb els ulls blaus profunds i l’envoltaria amb els seus braços virils, i ella acabaria acceptant tot el que li demanés. Com s’hi podia negar?

Va alçar els ulls davant la façana de l’església. Imposava, amb una alçada de dos cossos, la cornisa decorada amb relleus daurats i un coronament triangular. Sobre la porta principal, en una gran fornícula, hi havia una estàtua de sant Miquel que donava la benvinguda al seu temple als feligresos. Al pòrtic, el pare Manel xerrava amb altres sacerdots, com un veritable amfitrió de cerimònies. Se’l veia molt satisfet. En veure la Sabina, es va disculpar del grup amb qui parlava i la va fer passar a l’església, seguida de l’Elvira.

—Gracias por venir, Sabina —va dir en castellà, llengua que, pel que semblava, havia adoptat definitivament—. Acompáñeme a la sacristía, y le explico. Como verá, esto está todavía en obras.

L’Elvira es va endinsar al temple mirant cap amunt. L’interior formava un quadrat perfecte, amb quatre columnes al mig que s’alçaven al cel sostenint una cúpula de mitja taronja tancada amb vidrieres i coronada amb un floró daurat. L’altar encara estava en obres, però el presbiteri ovalat semblava enllestit. Allà, el pare Manel va obrir la porta de la sagristia i les va convidar a passar.

—Sabina, tenga —va dir, estenent a la dona un feix de claus—. Son de la iglesia. Esta de aquí es la de la puerta de atrás, la que da a la plaza donde está el cuartel. Quiero que venga a limpiar dos horas cada día, por la mañana. Confío plenamente en usted, y sé que será responsable con las llaves.

—Que Dios lo bendiga… —va dir la dona.

—Estoy mirando lo suyo, lo de su casa, no se preocupe. El marqués dice que habrá casas para todos los vecinos, y hay que confiar en su buena voluntad y en la de Dios. Usted por ahora ya tiene trabajo, quiero que deje esta sacristía tan reluciente como solo usted sabe hacerlo. Familiarícese con el espacio y empiece usted mañana mismo. Yo andaré por aquí. Y ahora las dejo, que me esperan afuera.

—Vaya usted con Dios —va respondre la Sabina.

La dona va mirar com el sacerdot desapareixia de la seva vista i va tancar la porta de la sagristia. Es va aixecar el davantal per guardar les claus a la faixa que portava sobre la faldilla, en un lloc on les notés sempre, segons va explicar a l’Elvira. I aleshores va treure, d’aquell mateix amagatall, l’anell de pedres vermelles que havia lluït en vida el capità Díez de Montoya, i a l’Elvira li va fer un salt el cor.

La Sabina el va donar a la noia i li va demanar que l’amagués ella, ben amagat, sota la pitrera. La va ajudar fins i tot a treure’s la casaca i descordar-se el cosset per tal que el pogués col·locar millor. Volia que anés al Mont de Pietat per bescanviar-lo per diners. Els volia donar a la Guillermina, perquè veia que les promeses del pare Manel i de les autoritats mai arribarien enlloc, i ella volia que la seva filla pogués complir el seu somni. La pobra només pensava en això, a deixar les cuines del palau i obrir una taverna, i treballava de sol a sol per estalviar, però si no treien més diners d’alguna banda, tot plegat era impossible.

L’Elvira, amb l’anell entre els pits, va assentir amb el cap. No sabia com s’ho faria per sortir tota sola de casa de la dama i anar al Mont de Pietat, però ho havia d’intentar. Ella també volia fer tot el possible per aconseguir que la seva estimada tieta acomplís el seu somni, un somni que, a més, els implicava a tots, perquè, si l’aconseguia, tota la família tindria casa i feina a la taverna.

—I ara anem a aquest dinar de pescadors. Als homes se’ls ha de fer esperar, però tampoc no gaire.

I dient això, la dona va obrir la porta i va sortir de l’església caminant tota sola i sense l’ajut de ningú. L’Elvira la va seguir, amb pas prudent. Portar la joia a sobre la posava nerviosa, però encara la posava més nerviosa pensar que s’havia de trobar amb el Sardina i que havia de donar una resposta a aquella petició de matrimoni.

A fora els esperaven la Micaela i en Miquelet, impacients. Feien molt bona parelleta, tots dos amb els cabells castanys brillants i les galtes plenes de pigues, però, pel que semblava, no s’entenien gaire. Van agafar, cada un, un braç de la vella i van avançar a pas ràpid subjectant-la amb tanta força que la dona gairebé semblava volar. Pel que l’Elvira va poder entendre, la Micaela havia volgut anar tota sola a buscar la Sabina i avisar l’Elvira que el Sardina l’estava esperant, però en Miquelet no l’havia deixat anar tota sola, dient que no era prou forta… En realitat el xicot intentava demostrar el seu amor a la noia, però era tan pocatraça que no se’n sortia.

Mentre pensava en l’amor dels altres, caminant entre la gent pel mig de la plaça, va notar que algú la retenia per la faldilla. Es va girar amb la intenció de clavar una bufetada a qui fos, fins i tot si era el Sardina. Però es va trobar davant d’en Pol, i el noi va haver d’agafar-la, perquè ella va estar a punt de desmaiar-se. La va besar, amb un petó suau, però l’Elvira li va separar el rostre i el va mirar. Feia més de tres anys que no el veia.

Alt i elegant com sempre, s’havia convertit en un oficial condecorat; portava la casaca plena d’insígnies i era digne d’admiració. Però, en canvi, va ser ell qui va expressar la seva admiració. Es mostrava entusiasmat amb la transformació que havia sofert l’Elvira, vestida amb aquella roba que la feia semblar tota una dama, i li va dir, a cau d’orella, que desitjava continuar besant-la la resta del dia.

—¿Por qué no has venido antes?

L’Elvira tornava a sentir aquell amor incommensurable barrejat amb aquella sensació de desig que l’havia fet sentir la persona més pecadora del món, i no es volia deixar emportar per les emocions a la lleugera. Però en Pol no estava disposat a deixar-la parlar gaire, perquè, agafant-la de la cintura i aixecant-la una mica de terra, li va fer un altre petó.

—Tengo el resto del día libre. Pásalo conmigo…

—Contéstame primero, por favor —va insistir ella.

Amb la cara molt a prop de la seva galta, en Pol li va explicar que havia estat a Figueres tot aquell temps, i que havia baixat a Barcelona només per assistir a les festes d’inauguració d’aquell nou barri. Com a primer ajudant de l’enginyer Cermeño, estava al capdavant de la projecció del nou castell de Figueres, una fortalesa estrellada que tindria el baluard més gran del món en forma de pentàgon. Va dibuixar amb el dit la forma amb les cinc punxes, i després, com aquell qui diu una cosa sense importància, va afegir que s’havia promès amb una dama, filla d’un dels enginyers, i li va fer un altre petó.

L’Elvira no va poder evitar deixar anar una llàgrima mentre el besava. El seu adorat Pol es casaria amb una altra dona i ja mai més seria seu. Volia de tot cor passar una última tarda d’amor dominical amb ell, i aquella, probablement, era l’única oportunitat que tindria mai més. No s’havia de sentir cap pecadora, sinó recordar la Ginebra, que sempre repetia que l’amor res podia tenir a veure amb el pecat, i que s’havia d’oblidar de sermons de capellans i àvies. I va acceptar tornar amb ell a l’habitació de costura.

Va girar la vista enrere i va veure aparèixer de lluny la Micaela, que la buscava. I, mentre en Pol anava a buscar el seu cavall, ella va anar a parlar amb la seva cosina petita.

—T’he de demanar un favor —li va dir—. I m’has de guardar el secret.

La Micaela va assentir amb el cap i un gest sincer a la cara, i l’Elvira li va resumir el que havia passat parlant amb gran excitació.

—L’home que veritablement estimo acaba de venir a buscar-me, i he de marxar amb ell.

La seva cosina va dibuixar un somriure de complicitat. Podia comptar amb la noia per guardar aquell secret. Entre totes dues van trobar una bona excusa per explicar als altres, i que la Micaela havia de repetir a tothom qui li preguntés, ja fossin les dones de la família, la Carmeta, la Ginebra o el Sardina. Que s’havia trobat la dama Agustina, i que aquesta li havia demanat que tornés amb ella en carruatge, perquè no es trobava bé. I que la donzella no s’hi havia pogut negar…

L’Elvira va marxar a trobar-se de nou amb el seu estimat Pol, sabent que la Micaela mai la trairia. I en Pol la va rebre amb els braços oberts i li va fer un petó. Tot semblava anar bé. Però, de sobte, va sentir una mirada freda que se li clavava, i, quan va buscar de qui era, va veure de lluny uns ulls d’un color blau clar que la miraven intensament. No eren els ulls del Sardina, com ella havia temut, sinó uns de malèvols que ja havia vist abans en algun lloc que ara no arribava a recordar… Un calfred li va recórrer el cos i una sensació de por la va envair per un moment. Però va donar el braç al seu estimat Pol, i les pors es van diluir. I va caminar amb ell pel passeig com si fos la seva dona, amb un anell enorme de pedres precioses amagat entre els pits.