22

El cap de la Guillermina bullia com una cassola a foc viu. Tenia massa pensaments a dins, tots cuinant-se alhora, fent xup-xup. Que fessin les noies fora de palau l’havia inquietat massa. On les amagarien, ara? Havia d’aprofitar aquell viatge a la platja per anar a veure la seva mare i la Bruna i informar-les de tot el que havia passat. Potser elles trobarien alguna solució. Li feia molta por que les noies haguessin de tornar a viure a la barraca familiar, amb aquell pirata de la cara tallada voltant pel món. I, a més, amb l’Elvira embarassada.

Qui devia ser el pare d’aquella criatura? Potser el Sardina, amb qui havia vist ballar la seva neboda. O, en el pitjor dels casos, algú altre que hagués conegut a ciutat. Fos com fos, l’estat de la noia era tan poc avançat que estava segura que trobarien una solució per a ella. Si el Sardina no es volia casar, encara eren a temps de trobar un altre home que ho fes i fer-lo creure pare d’aquell fill. L’Elvira era la mossa més guapa que s’havia vist mai en aquell sorral, i potser fins i tot podien trobar-li un bon partit que s’ocupés de protegir-la dels pirates i del món sencer.

Mirant els homes que es trobava al pas, per veure si algun d’ells podia servir de pretendent a la seva neboda, va avançar pel passeig d’aquell nou barri de la Barceloneta fent grans esforços. Últimament s’havia engreixat massa, les cames li fregaven i li costava caminar. Brillava un sol de migdia empipador, amb una intensitat entelada, tot i que gairebé no hi havia núvols. El mar semblava tranquil, i els vaixells i les barques estaven ancorats i sense activitat, com un dia festiu qualsevol.

No devia faltar gaire perquè toquessin les dotze, i va pensar que potser trobaria la seva mare i la Bruna a l’església, però estava tancada. Per la brutícia que es veia als voltants, probablement la missa havia estat a les deu. Va passar de llarg, enfilant els carrers fins al final d’aquell nou barri, buscant entre els homes una cara tallada o un pretendent, i amb la cassola plena de pensaments fent xup-xup. La Micaela, l’Elvira, don Martín, la cassola per als actors, la festa de l’endemà, la tortuga que havia de trobar… Però, en creuar el rec sec i endinsar-se a la platja de la Mar Vella, va observar el mar i el bullidor es va petrificar. Fins i tot el cor li va deixar de bategar.

A l’horitzó va veure una onada, no gaire gran, que avançava a ritme vertiginós cap a la costa. No bufava el vent, però l’onada semblava empesa per una gran força, i, en comptes de perdre intensitat i desfer-se, es va endinsar sorral amunt, trencant més enllà de la primera filera de barraques. No era el primer cop que passava una cosa així, però mai ho havia vist sense que hi hagués avís de tempesta. L’aigua, però, gairebé no va retrocedir, com feia el mar normalment quan s’enfurismava i s’endinsava sorra amunt. Es va quedar allà, estancada, inundant amb la seva escuma tots els racons d’aquells habitatges miserables de primera línia de mar. I, aleshores, a l’horitzó, va veure avançar amb el mateix ritme una segona onada.

—Déu meu senyor! —va cridar.

El seu crit no va ser l’únic. Les dones que teixien xarxes allà a prop van haver de recollir-ho tot corrents; els calafats que reparaven les barques i fins i tot els pescadors que feinejaven al mar, tothom va cridar. L’onada va avançar encara amb més força, inundant la segona filera de barraques, i tampoc va retrocedir.

Va córrer cap a la barraca de la seva família i en veure la Sabina i la Bruna a la porta, espantades i mirant incrèdules al seu voltant, les va abraçar amb força totes dues. I, aleshores, a l’horitzó, van veure una tercera d’aquelles maleïdes onades que avançava. No va trigar a arribar on eren elles, amb la força esvaïda però sense aturar-se. No les va mullar més amunt dels malucs, però es va escolar barraca endins arrossegant amb la seva empenta el que va trobar al pas. I, en tornar enrere, van haver d’aferrar-se amb força a la paret per no caure.

Per la porta de la barraca van sortir cassoles, màrfegues i mantes, i les dones es van haver d’afanyar a recuperar el que van poder. Van ser molts els veïns que van acudir en el seu auxili, salvant tot allò que podien agafar, fos de qui fos.

Més enllà, l’aigua desfeia les parets de les cases veïnes, fent que es desplomessin els sostres i emportant-s’ho tot mar endins. La majoria d’aquelles barraques eren d’homes que vivien sols, que venien de pobles de fora de Barcelona per treballar en la construcció d’aquell nou barri durant la setmana, i que marxaven amb les seves famílies els dies festius. Ni tan sols eren allà per recuperar el que era d’ells.

L’horitzó no va mostrar cap nova onada, però les aigües tampoc van remetre gaire. Es van quedar allà, recuperant el terreny que abans havia estat seu. I el sol seguia brillant al cel, com si no hagués passat res. Allò no podia ser altra cosa que un càstig diví.

A la barraca familiar de les dones l’aigua havia inundat el cobert i el pati, i havia entollat l’interior, però havia remès prou perquè es mantingués dreta, resistint el pas del mar. Les onades fregaven gairebé la porta, tot i que de moment no semblava que tinguessin intenció de tornar a entrar. Qui sabia quant trigaria a arribar una altra d’aquelles onades maleïdes.

Havien pogut recuperar la majoria de les poques coses que tenien, però la caixa que la Sabina guardava com un tresor, amb l’edicte signat pel marquès de Castel-Rodrigo que ella creia que li donava el dret a tenir una casa en propietat, aquella caixa havia desaparegut amb l’aigua, mar endins. La dona, vella, cansada i mullada, va caure desfeta a la sorra, plorant, i la Guillermina la va voler consolar.

—Mare, per l’amor de Déu, pensi que estem vives i sanes. Ens en sortirem, d’aquesta, ja ho veurà.

Però la Sabina no volia que ningú la consolés. Refusant la seva abraçada, es va assecar les llàgrimes i la va mirar amb els ulls plens de fúria.

—Com vols que ens en sortim? —va cridar enrabiada.

La Guillermina no va dir res. Sabia que la seva mare tenia raó; com volia sortir-se’n, d’aquella? Ella també se sentia plena de ràbia. El mar s’havia endut el seu home i els seus fills grans, el que ella més estimava en aquest món, i també el sogre i el seu únic cunyat, l’home de la Bruna. I ara semblava disposat a acabar també amb elles.

—No ens podem quedar aquí esperant que el mar se’ns emporti a totes —va dir—. Hem d’anar a palau i demanar caritat al marquès.

—Mai de la vida! —va refusar la Sabina, ofesa—. No ens han volgut donar la casa que ens pertoca per dret, i ara no podem humiliar-nos i fer que ens la donin només per pena. Jo d’aquí no em mouré, i si el mar se’m vol endur, que ho faci.

La Guillermina va mirar la Bruna esperant que l’ajudés a convèncer la seva mare, però la dona, deixant de recollir les fustes destrossades que tornava el mar, va anar al costat de la Sabina i la va agafar del braç.

—Jo penso com ella. Aquesta és la nostra casa i ens hi quedarem.

Com hi podia discutir? Tenien raó. Aquell era l’únic lloc on podien tornar, l’únic sostre que podien anomenar casa. Tot just en aquell moment, va aparèixer en Miquelet, espantat, que va abraçar la Bruna donant gràcies al cel perquè el mar no havia destrossat la barraca familiar. El noi tampoc donava crèdit al que veia al seu voltant. L’aigua s’havia endut una dotzena de barraques humils i s’havia instal·lat on abans vivia la gent de manera incomprensible. Ell venia del port, a l’altra banda d’aquell sorral, i, pel que deia, allà no havia passat absolutament res.

Ningú entenia què havia succeït, mai havien vist una pujada de nivell del mar tan sobtada, ni els pescadors, ni els mariners, ni ningú. Malgrat la desgràcia, s’havia de donar gràcies a Déu perquè no s’havia de lamentar cap mort. Moltes dones es van agenollar per resar. I mentre familiars i veïns resaven o discutien i intentaven donar resposta a aquell misteri, la Guillermina va fer mitja volta i va tornar per on havia vingut. No suportava la idea de quedar-s’hi més temps.

Caminant amb la roba completament xopa i enfangada, va tornar a fer bullir la cassola del seu cap. Què faria ara amb les noies? No havia volgut dir res a la Sabina, perquè la dona ja tenia prou desgràcies. Però tampoc havia explicat res a la Bruna, tot i que tenia dret a saber-ho perquè, al cap i a la fi, era la mare de l’Elvira. Els problemes que tenia la noia eren massa grossos per treure-hi importància, amb un fill a la panxa de vés a saber qui i un pirata perillós buscant-la. I l’únic lloc que tenien per amagar-la era aquella barraca que havia estat a punt d’endur-se el mar, i que ningú garantia que estigués en peu l’endemà.

Li feia mal marxar i deixar la mare, la cunyada i el nebot sense ni tan sols acomiadar-se’n, però no podia deixar les noies a palau soles més temps. Era cert que allà estaven protegides, però no del tot. Hi havia massa homes dansant al voltant com paons, i molts més encara guaitant com guineus o llops. Els homes, ella ho sabia prou bé, tots volien el mateix. A més, si ella no tornava, potser les farien fora abans d’hora, i qui sabia si a les portes d’aquell palau no es podien trobar amb el pirata de la cara tallada…

I, aleshores, enmig d’un rec que ja no era sec, en un dels tolls que havia deixat el mar en endinsar-se a terra, entre peixos i rates mortes, va veure una tortuga babaua de panxa enlaire que aletejava nerviosa intentant tombar-se. Devia fer uns vuit pams de llarg i no més d’uns seixanta quilos. Era un exemplar prou jove per ser cuinat, perquè les tortugues babaues acostumaven a ser més grosses, fins i tot el doble de grosses que aquella. Però, tot i així, com transportaria aquell animal fins al palau?

Com si Déu l’hagués sentit, un dels traginers que vivien a les barraques de la banda de dalt del sorral es va apropar amb el seu carro per travessar el rec en aquell punt. La Guillermina el va aturar de seguida. Si l’ajudava a portar la tortuga, a palau li pagarien el que demanés. L’home va acceptar sense discutir, i lligant una corda al voltant de la mandíbula de la tortuga, per tal que no s’hi pogués tornar en agafar-la, va carregar l’animal al carro sense gairebé fer esforços, va oferir espai a la dona i va emprendre camí a ciutat.

La tortuga aletejava esverada intentant escapar d’aquell carro, i la Guillermina va haver de lluitar durant tot el trajecte per subjectar-la, perquè no era gens fàcil. Tenia la closca coberta d’algues i cucs marins i relliscava massa per deixar-se subjectar. La cua era molt curta, probablement perquè era una femella; de les aletes no la podia agafar, perquè li clavava les ungles afilades, i va haver de seure damunt la closca, amb tot el seu pes, i subjectar-la pel coll.

Quan per fi va poder aixecar els ulls del cos de l’animal, va veure el moll i va comprovar que allò que havia explicat en Miquelet era cert. En aquell port no havia canviat res. Potser sí que havia pujat una mica el nivell del mar, però només hi havia hagut destrosses a la platja que quedava sota la muralla del mar, on un dels llaüts que amarraven allà els mariners s’havia estavellat contra una de les casetes dels barbers. Però això no era la primera vegada que passava, amb temporal o sense.

Al portal del Mar, els oficials del cos de vigilància van voler posar problemes al pas d’aquella càrrega, però, en ser informats per la Guillermina que la tortuga anava destinada a curar la marquesa del Palau Reial, van demanar fins i tot perdó per haver demorat el trajecte. I quan per fi la dona va poder arribar a les cuines, la van rebre com qui rep un heroi. Ningú s’esperava que pogués trobar una tortuga un dia de Tots Sants.

El més content de tots era en Chevalier. L’home, en veure-la acompanyada del traginer amb la presa capturada, va recuperar fins i tot les capacitats que anava perdent. Formant algunes frases senceres, va arribar a donar-li les gràcies per haver aconseguit l’impossible i, amb un somriure desencaixat a la boca i un profund agraïment als ulls, va afegir que amb aquella tortuga farien la millor sopa que mai ningú havia tastat.

Tot ell sortia disparat, cap aquí un braç, cap allà una cama, el coll a banda i banda… Però en algun lloc d’aquell cap, escrita de forma ordenada, hi havia la recepta exacta de la sopa de tortuga. «Degollar, degollar», va repetir don Martín. I, amb l’ajut de les noies, la Guillermina va portar la tortuga al pati, per procedir.

Pel camí van ensopegar amb el grup d’actors, que tot just s’aixecaven de la taula a l’aire lliure on feia estona que ja no tocava el sol. Havia estat la Micaela qui havia enllestit la cassola per a ells i l’havia servit, i per les cares satisfetes que feien els italians, s’endevinava que la noieta ho havia fet prou bé.

En veure-la mullada i amb la tortuga, aquell babau d’en Nicola va fer una broma que a la Guillermina li va caure com un insult. «Què, l’has hagut d’anar a pescar tu mateixa?», venia a dir en aquell idioma cantaire. «Imbècil», va pensar ella. Què sabia aquell actor de pescar res, ni del mar, ni de les onades maleïdes capaces de fer seu el terreny on abans hi havia cases. Va estar a punt de clavar-li el ganivet amb què havia de degollar aquella pobra tortuga. Què s’havia cregut, aquell bufó? El va alçar amb el braç amenaçant, però la Micaela, al seu costat, li va fer abaixar.

—Mare, no li faci cas, canta molt bé, però no sap el que diu.

Aquella resposta de la seva filla la va fer riure. Un riure que no va poder aturar, que la va fer riure cada cop més i més, estrepitosament, la va fer deixar la tortuga a terra per posar-se les mans a la panxa i seguir rient. I quan va parar de riure, va començar a plorar.

Va demanar a les noies que la deixessin sola, al pati, al costat del sortidor d’aigua, amb la tortuga, l’olla més grossa d’aquell palau i el foc de terra encès. I amb els ganivets més grans i afilats que mai havia utilitzat. No volia que les noietes presenciessin aquell espectacle de sang.

Don Martín li havia explicat com fer-ho, tot i que la cosa no tenia gaire ciència. Un cop sec al coll de l’animal, recollir la sang que brollés per fer després el guisat i ficar-la a l’olla al foc amb aigua freda per fer una primera bullida i deixar que s’acabés de dessagnar a poc a poc. Però amb la tortuga al davant, que aletejava buscant la manera d’escapar i la mirava amb aquells ulls profunds i enormes, portar a terme aquella obligació es va convertir en un suplici.

Amb el ganivet a l’altra mà i els ulls plens de llàgrimes, la Guillermina va agafar el cap d’aquell animal encongint el cor. Se sentia com Abraham a punt de degollar el seu fill, amb la diferència que en aquell pati no va aparèixer cap àngel per aturar-la. El tall del ganivet va caure amb força sobre el coll i la sang freda li va esquitxar la cara i tot el cos.

Cuinar aquella tortuga se li va fer una tasca més feixuga que una penitència. Separar les potes del cos, tallar-les a trossos, separar la carn de la closca, buidar-la, retirar els intestins, el cor… I bullir-ho una vegada i una altra, filtrant totes les aigües de cocció. L’altra olla, la del seu cap, també bullia, però no va trobar cap recepta vàlida per elaborar amb tots aquells pensaments una solució per al futur de totes.

Va passar la nit sencera anant del pati a la cuina i de la cuina al pati, i amb la roba, ja seca, tan encartonada que li va provocar ferides per tota la pell. A tocar de l’alba, per fi va poder absentar-se una estona de la feina, treure’s aquells vestits i rentar-se. Va haver de rentar també la roba, perquè era l’única que podia vestir des que s’havia engreixat tant, i la va escórrer esmunyint-la entre les mans amb totes les forces que va poder treure. Estava cansada, esgotada, però encara li quedava una jornada molt dura. No havia acabat d’enllestir la sopa de tortuga, perquè el brou estava bullint i la carn s’estava refredant, i, a més, havia de preparar l’àpat per als tres-cents convidats de la festa. Enfundar-se els vestits humits la va refrescar. S’havia d’afanyar.

En un racó de la cuina, sobre una màrfega estirada a terra, don Martín dormia, però el seu cos semblava que no. Continuava movent-se i donant cops de peu i puny amunt i avall, sense descans. Al costat, asseguda en un banc, l’Elvira també dormia. I més enllà, a tocar del foc, la Micaela tallava la carn de tortuga en forma de petits daus perfectament polits. A l’olla, el brou estava al punt.

Sabia el que s’havia de fer: batre uns rovells d’ou, barrejar-los amb el brou fins a aconseguir una textura prou cremosa, ratllar per sobre pell de llimona sense deixar de remenar, salpebrar, afegir un rajolí d’oli d’oliva i servir la sopa amb els daus de carn de tortuga per sobre. Però, tot i així, va despertar don Martín per tal que fos ell qui li donés les indicacions abans d’enllestir el plat. Havia d’aconseguir que l’home se sentís l’autèntic cuiner d’aquella sopa. Era tot el que podia fer per ell abans que el retiressin definitivament de les cuines i l’enviessin a morir en un hospital.