6

Va lligar la mula en un dels norais del moll i va deslligar el maletí, mentre la Guillermina s’afanyava a baixar. La porta del dispensari estava tancada, però la Ginebra la va colpejar suaument amb els artells. Ningú va contestar.

—Sóc la Ginebra —va dir tustant la porta de nou, amb una mica més de força.

En aquell dispensari acostumava a haver-hi un regidor de guàrdia, que exercia d’autoritat de la ciutat al port, i un practicant, autoritzat a fer de cirurgià menor. La Ginebra coneixia la majoria de practicants que hi destinaven, i sabia que cap d’ells tenia gaire formació mèdica. Molts agraïen la intervenció i el punt de vista de qualsevol metge que s’hi volgués apropar, però ella, que tot i no ser metgessa tenia molts més coneixements de medicina que qualsevol d’ells, no sempre era ben rebuda. Això depenia de la situació que tinguessin a dins.

Aquella nit, la porta no va trigar a obrir-se i un dels regidors habituals, en Salvador, va treure el cap.

—No podies arribar en millor moment —li va dir, fent-li un gest que la convidava a entrar.

El dispensari no era gaire cosa més que una caseta de fusta. En Salvador es va haver d’arraconar darrere la porta oberta per deixar-la passar. En entrar, la Ginebra no va poder fer altra cosa que sorprendre’s. A dins, en comptes d’una prostituta dessagnant-se, com ella s’havia esperat, davant la taula situada a l’entrada del dispensari, asseguda en una cadira, hi havia una dama jove i atractiva. Una d’aquelles dames que ningú esperava trobar-se al port a aquelles hores de la nit. Portava un vestit volander de seda, de colors clars i amb brodats daurats, amb un pitet escotat sobre una cotilla ajustada que deixava entreveure una pell blanca i fina i uns pits ferms i voluminosos.

La dama la va mirar de dalt a baix amb un gest altiu, sense dir res. Però ella no va abaixar el cap, com en canvi sí que va fer la Guillermina, que anava aferrada a la seva esquena. Li va tornar la mirada, intentant esbrinar què feia en aquell lloc, ja que semblava completament sana. Aleshores, de darrere la cortina que dividia el dispensari en dues parts, un gemec femení va trencar el silenci.

—La donzella de la senyora Agustina està molt malalta —va exposar en Salvador a la Ginebra—. I en Tomeu no sap tractar les dones, ja ho saps. No hi està acostumat.

—No hem pogut cridar el nostre doctor —va detallar la dama—. Hem fet un llarg viatge en vaixell, i quan per fi hem arribat a port ens hem trobat amb les portes de la ciutat tancades.

—Què té? —va preguntar la Ginebra al tal Tomeu, el practicant de torn, que era a l’altra banda de la taula.

—Febres molt altes, mal de coll i taques per tot el cos —va contestar l’home—. Podria ser una grip…

—A qualsevol cosa l’anomeneu grip, vosaltres —va respondre la Ginebra, irònica—. Deixeu-me que la vegi.

En Salvador va obrir la cortina que separava l’espai i va convidar la Ginebra a passar.

—Hi ha un carro preparat per portar-la a ciutat de seguida que obrin el portal del Mar, perquè està molt dèbil —va explicar l’home.

—Què li heu fet? —va preguntar la Ginebra, espantada. Darrere la cortina, una noia jove excessivament pàl·lida agonitzava.

—El que marca l’ordenança en aquests casos: una sagnia al braç per equilibrar els humors…

—Sou pitjor que els barbers! Per què continueu fent servir aquests mètodes tan arcaics?

—Complim la nostra feina tal com ens han ensenyat, i ajudem a salvar moltes vides! —es va defensar en Tomeu.

—I podríeu salvar-ne encara més si féssiu menys cas de les ordenances i apliquéssiu més el sentit comú! Aquesta noia venia molt dèbil, i vosaltres heu fet que encara ho estigui més…

—Fes tu alguna cosa, si és que en saps més! —va replicar en Salvador.

—Així ho faré, si em deixeu…

Aleshores la Guillermina la va estirar de la màniga i, agafant-la del braç, li va parlar a l’orella.

—Recorda que la meva filla està molt malalta —li va dir—. No podem perdre el temps. T’ho prego per la mare de Déu!

—D’acord, d’acord —li va respondre ella, també a cau d’orella. I dirigint-se als homes va afegir—: Disculpeu-me, però primer us he de demanar una cosa. Necessito saber si teniu escorça de quina, o si sabeu on en puc trobar.

—Doncs, no —va contestar en Salvador amb desdeny—. Estem molt baixos de subministraments. Precisament és el que li estàvem explicant a la senyora Agustina…

—Per a què la vols, l’escorça de quina? —va preguntar en Tomeu.

La Ginebra no va respondre. Va mirar la Guillermina, que tenia els ulls plorosos, i va pensar en la seva filla, la petita Micaela, i en tot el mal que havia patit aquell dia. Aquella horrorosa violació havia deixat la nena en un estat molt dèbil, però el pitjor era que se li havien declarat unes febres extremes que la podien portar a una mort ràpida. La intuïció li deia que aquelles febres no tenien res a veure amb la violació, ni amb la grip, i que eren unes febres terciàries, les úniques febres per les quals s’havia trobat remei: la quina. Havia de comprovar que la intuïció no era errònia. Però tot allò no ho podia explicar a cap practicant i molt menys a cap regidor de la ciutat.

—M’heu d’ajudar a aconseguir-la —va implorar—. No em pregunteu més, faré el que em demaneu…

—És per a la meva filla petita —va suplicar la Guillermina—. Està molt malalta!

—Prou feina tenim nosaltres per ajudar les dones del sorral! —va deixar caure en Tomeu.

—Si li aconseguiu el que demana, us pagaré cinquanta sous a cada un —va anunciar de sobte la dama, a qui en Salvador havia presentat com la senyora Agustina. I aixecant-se de la cadira es va dirigir a la Ginebra—. Però, a canvi, vostè m’ha d’ajudar amb la Júlia. Ho farà?

La Ginebra va assentir amb el cap. Els homes van fer una reverència a la dama i en Salvador fins i tot va estendre la mà demanant una bestreta. L’Agustina va deslligar els cordons de seda amb borles de la bossa rígida que duia i va treure de dins una bosseta plena de monedes que li va donar.

—Segur que aquí fora trobaré algú que tingui l’escorça de quina —va confirmar en Salvador somrient, guardant-se els diners sota la faixa dels pantalons.

—El dispensari és tot vostre —va afegir de seguida en Tomeu, agafant el maletí que tenia sobre la taula, alleugerit de poder-se treure aquella malalta de sobre—. Aprofitaré per veure què tenen aquests mariners que s’esperen a fora.

—N’hi ha uns quants amb escorbut —va apuntar la Ginebra abans que els homes sortissin del dispensari—. Digueu-los que busquin llimones i que en prenguin el suc.

—Ja veus quin remei! —va replicar en Salvador, que anava carregat de mercuri, antimoni, benes i sangoneres per canviar i vendre—. No sé com pots pontificar tant i després receptar només això, és ridícul!

I amb un somriure a la boca, practicant i regidor van sortir, deixant soles les dones al dispensari. La Ginebra va tocar el front de la jove donzella. Estava bullint i tenia els ganglis del coll inflamats. Va veure les taques i pàpules per tot el cos a què havia fet referència en Tomeu i de seguida va entendre quina malaltia patia la noia. Li va aixecar les faldilles, li va apartar la roba i li va separar les cames per deixar al descobert la vulva. Va observar unes petites berrugues a la part externa dels genitals, i, en separar els llavis amb els dits, va veure que l’interior estava ple d’úlceres.

—Aquesta noia té la sífilis —va anunciar tapant-li de nou les cames amb les faldilles.

—El mal francès? —L’Agustina la va mirar sorpresa.

—Sí.

—Aleshores, necessitem mercuri —va dir la dama—, i el regidor en té!

—El mercuri no la curarà —va replicar la Ginebra.

—Doncs triaga, no? És això el que recomanen els metges… Creus que la triaga la pot curar?

La Ginebra no va contestar. Es va limitar a mirar a terra amb un gest reflexiu, mentre l’Agustina li clavava els ulls a sobre. La triaga era un medicament molt preuat a tot Europa, que s’utilitzava per tractar tot tipus de malalties de les més diverses característiques. La seva preparació era tot un ritual, i es feien servir més de seixanta ingredients. Es reunien tots els apotecaris de la ciutat, un cop l’any, i en feien una quantitat limitada que s’esgotava ràpidament. Era el remei que més havia utilitzat i receptat el seu pare, que també el sabia preparar i que fins i tot n’hi havia ensenyat la recepta. Però la Ginebra no creia en aquell medicament miraculós.

—No —va afirmar—. La triaga no serveix per a altra cosa que per matar.

—Doncs el meu home en pren contínuament. —L’Agustina es va deixar caure de nou a la cadira, derrotada, i va continuar parlant amb un nou to de confiança—. Segur que ell també té la sífilis. Són amants, saps? Fa més de tres anys.

—Tot i això la vols ajudar…

—Sí, perquè a mi ja m’està bé. Si està amb la Júlia, en Josep no m’obliga a mi a jeure amb ell. És un gran comerciant, un home molt intel·ligent per fer negocis i m’agrada viure al seu costat, però jeure amb ell em fa un fàstic insuportable… Necessito que la curis. Creus que ho pots fer? Si vols, puc mirar d’aconseguir triaga. Què et sembla?

La Ginebra no va contestar. Va demanar a la Guillermina que anés a buscar aigua de mar amb una galleda que va trobar al dispensari, va revifar el foc, sobre el qual hi havia una marmita buida, i va obrir una finestra per permetre l’entrada d’aire fresc. Va mirar sobre el taulell, però els albarels d’herbes i medicines estaven buits i als morters de bronze no quedaven ni restes de pols de cap dels remeis que s’hi havien preparat. Al costat hi havia pots de vidre de diverses mides amb substàncies líquides diverses. Va olorar-ne algunes. Aiguardent a l’ampolla més gran, oli d’oliva i vinagre de poma a les mitjanes i antimoni líquid a la més petita.

—Necessitaria camamilla… —va exposar la Ginebra—. Creus que en pots aconseguir?

—Sí, i tant —va contestar la dama—. El meu home és comerciant i el seu vaixell està atracat al port. M’acompanyen dos homes que s’estan esperant a fora. Enviaré un d’ells a buscar la camamilla.

En sortir del dispensari l’Agustina es va creuar amb la Guillermina, que anava carregada i de poc no ensopega. Per fortuna la Ginebra va poder agafar la galleda abans que caigués i es va vessar poca aigua. Va posar la meitat a bullir a la marmita, amb un rajolí d’oli i un altre de vinagre. Va agafar un dels draps que els practicants utilitzaven com a benes, el va amarar de vinagre i el va posar al front de la Júlia. Va obrir el maletí, va treure un irrigador per fer lavatives i va mirar al seu voltant. Sota el taulell va trobar el que necessitava: un orinal pla, que va rentar amb l’aigua que quedava a la galleda. Era tot el que podia fer de moment, perquè l’aigua per a la lavativa havia de bullir una estona i després s’havia de refredar.

Va deixar la Guillermina a càrrec del foc i ella també va sortir del dispensari. A la porta, en Tomeu embenava la cama d’un ferit i, uns metres més enllà, en Salvador venia mercuri a un d’aquells malalts d’escorbut.

—Vols mitridat? —li va preguntar en francès un dels mariners que voltaven per allà.

Tot i que la seva llengua paterna era el neerlandès, el francès era el seu idioma matern i el va entendre perfectament. Però no el parlava des de la mort de la seva mare, feia gairebé quinze anys, i va trigar a contestar.

—No, no, gràcies —va respondre finalment, en francès.

—I triaga? —va seguir l’home.

La Ginebra es va quedar pensativa. Aquell era el medicament amb què el seu pare tractava els humors de la seva mare. Els humors que li van causar la mort quan ella era encara petita. També va ser el medicament amb què va tractar les febres que se li van declarar a la seva donzella Sarah en arribar a Barcelona. I la Sarah també va morir, deixant la Ginebra sumida en una profunda tristesa, una tristesa que va esdevenir malaltissa. Però a ella el seu pare no li va receptar triaga, sinó quina i matrimoni. Des d’aleshores no creia en la medicina tradicional i s’havia dedicat a buscar maneres de combatre-la.

—En vols o no? —El mariner li va donar un cop al braç.

—No, no, tampoc —va dir ella, apartant-se.

Uns metres més enllà va veure en Salvador, que seguia fent negocis amb el mercuri. No semblava recordar que havia d’aconseguir l’escorça de quina.

—Escolta —va dir al francès abans que marxés—. No deus tenir pas escorça de quina?

—Te’n puc aconseguir. Quanta en vols?

—Poca. Un parell d’unces.

—Deixa’m que la vagi a buscar i ara torno —va contestar el mariner.

—Seré aquí dins —va afegir ella assenyalant el dispensari.

El va veure allunyar-se en direcció al moll. Coixejava de la cama dreta i anava molt a poc a poc. La Ginebra va pregar al cel perquè aquell home aconseguís el que anava a buscar. Patia per l’estat de la petita Micaela. En sentit contrari va veure aparèixer l’Agustina, caminant ràpid amb un ram de camamilla a la mà. Van tornar a entrar totes dues al dispensari, on hi havia la Guillermina, impacient, i la Júlia, malalta. L’aigua ja havia bullit i s’estava refredant. La Ginebra hi va afegir la camamilla i va fer una infusió concentrada, amb la qual va omplir l’irrigador. Aleshores va donar uns copets a les galtes de la noia, per despertar-la.

—Júlia, ara has d’estar tranquil·la i ajudar-me —li va dir—. Si fas el que jo et digui, aviat et sentiràs millor, ja ho veuràs.

La Júlia va entreobrir els ulls i va moure el cap, mentre la Ginebra li aixecava de nou les faldilles i li col·locava l’orinal pla sota el cul.

—Introduiré aigua al teu cos —va explicar—. I tu has d’intentar mantenir-la a dins una bona estona, com si retinguessis l’orina. D’acord?

Va demanar a l’Agustina que es posés darrere la Júlia i li agafés els braços, i a la Guillermina que li agafés les cames. Van col·locar la noia de costat, amb els genolls flexionats, i la Ginebra va introduir l’extrem del tub de l’irrigador a la vagina i li va aplicar la lavativa. Just quan el líquid acabava d’entrar al cos de la noia, algú va picar amb força a la porta.

—He trobat allò que m’heu demanat! —va sentir la Ginebra que deia la veu d’aquell mariner francès.

—Ocupeu-vos de la noia —va demanar, netejant-se les mans amb un drap—. Jo he d’obrir la porta.

Va córrer les cortines que dividien el dispensari, per tal que qui entrés no veiés la malalta ni les acompanyants, i es va afanyar a obrir. El mariner va ficar el cap dins del dispensari, i en no veure ningú més va entrar atropellant la Ginebra i tancant la porta darrere seu.

—Tinc el que volies —va dir, traient de sota la capa sis o set branquetes d’escorça de quina groga i deixant-les sobre el taulell del dispensari—. T’ho venc per cinquanta sous.

—Cinquanta sous? Això són massa diners! —La Ginebra va treure del maletí la bossa amb monedes. No tenia ni deu sous—. Això no en val més de deu.

—Ets boja? —va dir l’home, fent veure que recollia de nou les branquetes—. Com a molt t’ho puc deixar per quaranta.

—No en tinc, quaranta! —La Ginebra es va posar furiosa—. És un preu excessiu!

—Doncs hauràs d’aconseguir els diners d’on sigui si vols l’escorça de quina —va asseverar l’home, recollint, ara sí, les branquetes.

Per darrere la cortina va aparèixer la Guillermina, que tot i que no parlava francès, havia entès el que estava succeint.

—És per salvar la meva filla petita, oi? —va preguntar, molt nerviosa, netejant-se les mans mullades amb les faldilles—. Jo tinc vint-i-un sous.

—Us ho deixo per trenta-un —va afanyar-se a dir el mariner, que també havia entès la dona que parlava català.

La Guillermina va ficar les mans dins la butxaca del davantal per treure els diners, desitjant aconseguir d’una vegada per totes aquell medicament i poder tornar al costat de la seva filla i la seva mare. I amb els nervis va oblidar que a la butxaca hi portava més coses. L’anell va caure a terra i va quedar just a sota de la llàntia que il·luminava aquella banda del dispensari, i les pedres vermelles van brillar davant dels ulls de tots tres. L’expressió horroritzada del rostre de la dona va delatar que aquella joia era el resultat d’un crim.

—Em quedo l’anell a canvi! —va proferir l’home, intentant treure profit de la situació.

Però, d’un salt, la Ginebra es va afanyar a recollir la joia de terra abans que ho fes ell, i la va tornar a la Guillermina. Va agafar els diners del saquet de vellut i els que portava ella i els va entregar al mariner.

—Un tracte és un tracte —li va recordar—. Aquí hi ha trenta-un sous. Respecta la teva paraula.

I, obrint la porta, el va convidar a sortir. El mariner no es va atrevir a portar-li la contrària. Sabia que aquell era un lloc municipal, i que el regidor, el practicant i els soldats que feien la ronda de guàrdia no devien ser gaire lluny, i se’n va anar amb els diners a la mà sense acomiadar-se. La Ginebra el va veure allunyar-se en direcció al moll, coixejant i girant el cap cada dos per tres, fins que es va perdre del tot en la foscor.

—D’on l’has tret, aquest anell? —va interrogar a la Guillermina, quan el mariner ja no la podia sentir.

—Era del mort… —va respondre la dona, rígida, abaixant els ulls i prement els punys amb força.

—Hem d’anar-hi ràpidament! —va dir a la Guillermina, recordant que a casa d’ella, a més d’una nena malalta, hi havia la dona que havia causat la mort d’un militar.

Darrere la cortina, la Júlia havia expulsat l’aigua de la lavativa i estava completament mullada, però la febre li començava a baixar. L’Agustina, al seu costat, també estava mullada i semblava extenuada.

—Descanseu fins que arribi el carro que us portarà a ciutat —va recomanar la Ginebra a la dama—. Demà vindré a veure-us a casa vostra. Però ara, hem de marxar.

—No ens deixis aquí soles, per l’amor de Déu! —va exclamar l’Agustina, mirant-la desconsolada.

—Aquesta nit ja no puc fer res més per la Júlia, i he d’anar al costat d’una nena que em necessita.

—És l’única filla que em queda viva! —va deixar anar la Guillermina, que cada cop semblava més nerviosa.

L’Agustina va mirar de dalt a baix aquella dona pobra, de pell aspra, dura i bronzejada, i vestida amb roba bruta, i deixant de banda les diferències de classes que demostraven habitualment les dames, va agafar la mà de la dona i li va fer un petó. Un petó espontani i natural que a la Ginebra li va semblar deliciós.

La Guillermina es va quedar immòbil, sense saber si havia de retirar la mà o deixar-la allà. Però va ser la dama qui de seguida la va alliberar, i es va girar per fer una abraçada a la Ginebra. Una abraçada tan o més espontània i natural que aquell petó deliciós.

Ella es va deixar abraçar. Va sentir de prop la suau aroma floral que desprenia l’Agustina, va notar amb les galtes el tacte sedós dels seus cabells llisos, negres i brillants, i va deixar-se asfixiar per la dolça pressió que exercien els seus pits ferms sota aquells vestits mullats. I es va acomiadar d’ella, fins l’endemà.