19

L’endemà aquell barri havia canviat molt. Passada la setmana de festes, l’activitat havia tornat a tots els sectors i era frenètica. Hi havia treballadors de tot tipus, però per al Joan el més sorprenent va ser veure tants, tantíssims militars. Allò semblava la Ciutadella, però en comptes d’estar envoltada per muralles ho estava pel mar. Allà on mirava hi havia un soldat fent alguna cosa. I feien de tot. Uns carregaven i descarregaven materials, altres vigilaven les mercaderies i les comptaven, altres treballaven a les obres, en tot tipus de feines, s’ocupaven dels cavalls i fins i tot hi havia regiments que feien desfilades. Amb aquell panorama, el barri que li havia resultat tan acollidor al llarg d’aquells dies se li va fer de sobte un terreny hostil.

Ell havia passat la nit a la casa de meuques, amb la Puri, aquella altra pèl-roja a qui s’havia aficionat, i ara volia tornar novament a la ciutat, a casa de l’Elvira, per provar d’esbrinar-ne alguna cosa més.

El moll també bullia d’activitat, amb estibadors que anaven carregats amunt i avall i soldats arreu, a peu, a cavall, en carro i fins i tot en vaixells. Va mirar el portal del Mar i el va veure atapeït de cues de carros i més soldats. Aquell no era un bon moment per creuar-lo. Va desviar el camí, en direcció al forn que hi havia més enllà del pla del moll, a tocar de la platja que quedava sota la muralla del mar. Va comprar galeta i pa, en va donar un tros a un pidolaire i se’n va anar a menjar a una de les barraques dels barbers que hi havia a prop, on, a més de curar els malalts i afaitar, també se servia aiguardent. En va demanar un de doble, estava assedegat.

Es va asseure a menjar i beure al banc que hi havia a la porta, al costat del mariner estranger que afaitava el barber, i va mirar al seu voltant. Encara no era ni migdia, però ja hi havia molts homes borratxos, uns dormint al sol i altres buscant baralla aquí i allà. A la porta de l’altra barraca, una mica més enllà, l’altre barber treia un queixal a un mariner, que l’amenaçava amb un ganivet a la mà avisant-lo que no li fes mal. Tot era ple d’homes que reien i portaven aiguardent al mariner per tal que calmés els seus mals, i allà, entre la porta oberta d’aquella barraca i fent negocis amb un d’aquells, va veure la dona rossa que havia vist al llit fornicant amb una de morena. Portava un maletí a la mà, on va guardar el que li va donar l’home, i, en veure-la sortir d’aquella barraca, amb una capa senzilla i el maletí a la mà, en Joan va lligar caps.

Aquella era la metgessa estrangera de qui li havia parlat el mariner francès que havia conegut als calabossos de la Torre de Sant Joan. Una de les dues dones a qui havia volgut robar un anell d’or amb tres grans robins vermells al centre i petits robins i diamants al voltant. Un anell que es podia vendre per tres mil lliures i que ell estava segur que havia robat l’Elvira.

La va veure anar a buscar una mula que hi havia lligada darrere la barraca, i, aixecant-se d’un salt, va anar cap a ella. No la podia deixar escapar. I, quan estava només a quatre passes, ella es va girar espolsant-se els cabells daurats i brillants, i el va mirar desafiant, amb la seguretat de qui trepitja terreny conegut i té les de guanyar.

—Vols mitridat? —va preguntar ell sense pensar gaire, amb un somriure maliciós.

Però ella no va contestar res. Li va donar l’esquena i va pujar a la mula, amb una cama a banda i banda, com feien els homes.

—I triaga? —En Joan s’hi va apropar; ella continuava sense dir res—. No voldràs pas escorça de quina?

Per un moment va veure un gest d’espant en la mirada d’aquella dona, però no va trigar a refer-se i tornar a desafiar-lo.

—Què és el que busques, home? —va dir amb un lleuger accent estranger.

—Un anell de pedres vermelles. El recordes?

—No sé de què em parles —va respondre ella, fent avançar la mula, gairebé sense mirar-lo.

Però en Joan li va barrar el pas. Volia tornar a enfrontar-se a aquells ulls. Subjectant el cap de la mula, es va apropar a la rossa fins a gairebé fregar-li els cabells i va parlar fluixet amb la seva veu ronca.

—Sí que ho saps. Parlo de l’anell que l’Elvira i la nena van robar a un capità mort a la Ciutadella…

I aleshores sí que va veure l’espant en aquella mirada i va somriure satisfet. No li agradava que cap dona el desafiés, i molt menys una meuca que se n’anava al llit amb altres meuques. Però, en comptes de desfer-se en súpliques, la rossa va jugar la seva carta.

—Salvador! Salvador! —va cridar—. ¡Soldados, ayudadme!

En Joan es va apartar d’un salt, i ella, agafant les regnes, va esperonar la mula i va sortir al galop. No va poder seguir-la, perquè el Salvador al qui havia cridat li va tallar el pas i es va presentar davant d’ell com a regidor de la ciutat al port.

—Què busques aquí? —va dir l’home en to amenaçador.

—Només li deia que era molt guapa…

No volia tenir problemes amb la justícia i, en comptes d’obrir-se pas i intentar seguir-la, com hauria fet quan era el Milhomes, va tornar a la barraca del barber per acabar-se l’aiguardent que havia deixat a mitges. En Salvador no el va perdre d’ull durant una bona estona i ell no va poder ni mirar quina direcció prenia la rossa. Però no li va fer gaire res, perquè creia estar segur que sabia on trobar-la.

Quan per fi va veure el moment de creuar el portal del Mar sense cridar l’atenció dels soldats i endinsar-se a la ciutat, va caminar pel Pla de Palau mirant-se amb uns altres ulls aquell edifici protegit per un regiment de soldats que li donava nom. Allà dins, a les cuines, hi havia dues de les dones implicades en tota aquella història de l’anell desaparegut. I la grassa, la mare de la nena, encaixava amb la descripció que havia fet el mariner francès de l’acompanyant de la metgessa, la dona que portava l’anell a sobre. Potser encara l’hi duia… Si l’haguessin canviat per diners, cap d’elles treballaria en unes cuines, ni tampoc de costurera i potser ni tan sols de metgessa. A més, vendre una joia com aquella no devia ser tasca fàcil, i molt menys per a unes dones qualsevol. Potser alguna d’elles duia al damunt el maleït anell, però quina?

Estava clar que al palau no podia anar-hi a investigar res i va continuar camí, pels carrerons que enfilaven ciutat amunt, fins a arribar a la plaça de Sant Agustí Vell. Es va aturar a la font de la cantonada per beure aigua i poder contemplar el panorama sense cridar l’atenció. A aquelles hores la plaça era plena de noies carregades de càntirs que xerraven en grup, de nens que jugaven, de botiguers i artesans que negociaven animadament, i de gent que la travessava anant d’aquí allà. A la porta principal d’aquella casa amb porxos hi havia aturat un carruatge elegant, amb un cotxer que examinava la pota d’un dels cavalls. I a la banda del carreró lateral, on es trobava la porta de darrere d’aquella casa, no hi havia ningú.

En Joan va pensar que aquella era la seva oportunitat. Va avançar per la plaça amb pas segur, amb el cap ben alt, somrient i sense mirar directament a ningú, però a tothom de reüll, i es va endinsar pel carreró, confiat que no l’havien vist. Va obrir la porta amb precaució i es va escolar a dins, però va estar a punt de veure’l una cuinera i va haver d’amagar-se per la porta del pati. Li va estranyar no veure la mula, però no hi va parar més atenció. S’havia format la idea que aquella casa era de la metgessa, i que l’Elvira treballava al seu servei. I pensava que aquell carruatge de la plaça devia esperar algun pacient.

Quan la cuinera va desaparèixer per una de les portes de la casa, en Joan va anar a buscar aquella escala amagada que ja coneixia i va començar a pujar. Però tot just arribar al primer pis es va haver d’amagar al forat de darrere l’escala, perquè va sentir una veu molt greu i forta que arribava de dalt.

—Fora d’aquesta casa ara mateix, lladregota! —va dir aquella veu d’home—. No et vull tornar a veure mai més!

I aleshores la porta es va obrir i va sentir com el propietari d’aquella veu empenyia escales avall algú, una noia que plorava desconsolada. Des del seu amagatall, va entreveure l’Elvira, que queia de genolls al mig del replà. Al seu darrere, també plorant, va baixar la dona morena que havia vist jaure amb la rossa, vestida com una dama. Però aquell home de veu autoritària la va arraconar contra la porta amb pany i forat que donava al dormitori i no va deixar que consolés la noia, com era la seva pretensió.

—Pare, jo confio en ella, és la meva donzella… —va dir la dama.

—Jo no he robat res, us ho juro! —va ploriquejar l’Elvira—. A mi també m’han robat els pocs sous que tenia estalviats, que Déu em castigui ara mateix si menteixo…

—Para de plorar i vés-te’n ara mateix!

—No em faci fora, li ho prego…

Però l’home la va empènyer de nou, fent-la fora a crits, i la noia es va arrossegar escales avall. «Que Déu el maleeixi a vostè i al lladre que ho ha fet», la va sentir remugar des de baix. I poc després es va tancar d’un cop la porta que donava al carreró.

—I tu, deixa de plorar! —va escridassar l’home a la seva filla, obrint la porta de l’habitació i fent-la entrar a dins—. Passa i seu, he de parlar amb tu. El teu home està a punt de tornar de viatge i espero que per fi posi ordre en aquesta casa!

—Oh! Tens notícies d’ell?

En Joan, que observava l’escena, no va percebre alegria en el rostre d’aquella dama, sinó un gest d’horror barrejat amb fàstic. La va veure entrar tremolant a l’habitació i la va sentir deixar-se caure sanglotant en aquell llit amb dosser, on l’havia vist jaure amb la rossa. I aleshores va entendre que aquella no era la casa de la metgessa, sinó la residència d’una família benestant, la d’aquell home que bramava.

No es podia moure del seu lloc, perquè la porta del dormitori era oberta, i va continuar amagat, parant l’orella. Pel que va entendre, el marit d’aquella dama havia marxat al Perú feia ja uns quants anys, mogut pels interessos d’aquell sogre, que pel que semblava era un ric fabricant de teles. I ara, pel que explicava l’home, el gendre havia enviat una carta on anunciava l’èxit de l’empresa que havia anat a obrir i la seva imminent tornada.

—Per les nostres teles d’indianes allà en paguen molts diners, moltíssims, molt més del triple del que aconseguiríem aquí. I en tinc la fàbrica plena per tornar a fer un segon enviament!

Sentir aquelles paraules en boca d’aquell home li va provocar de sobte una immensa alegria i es va haver de contenir per no fer soroll. Si el destí l’havia portat fins allà en aquell precís moment, devia ser per alguna cosa. No tan sols acabava de descobrir d’on havia sortit la roba que li havia proporcionat les cinquanta lliures que duia a la faixa, sinó també l’existència d’una fàbrica plena que el podien fer ric.

La conversa entre pare i filla en aquell replà va ser tan llarga, que a en Joan se li van adormir les cames, ajupit al forat de l’escala. Quan per fi l’home va tancar la porta darrere seu i es va perdre escales avall, va necessitar una bona estona per refer-se i poder seguir-lo.

Va sortir d’amagat pel carreró i va pensar en l’Elvira. Feia almenys una hora que l’havien fet fora, i podia ser a qualsevol lloc de la ciutat. Però a la cantonada va veure passar el carruatge que abans havia vist aturat a la porta, i no s’ho va pensar. Vigilant que no el veiessin ni el cotxer ni l’home que anava a dins, va saltar, va posar un peu sobre els eixos de la roda i, agafant-se de la vara de la part de darrere del carruatge, com si fos un mosso assistent, va emprendre camí amb ells. El que feia era arriscat, però estava segur que allò era el que havia de fer, perquè el destí així li ho havia marcat.

El carruatge va avançar pels carrerons del barri de Sant Pere i va seguir més enllà, travessant el rec en direcció a la part més alta de l’Esplanada, prop de les muralles, on de ben segur hi havia la fàbrica de què havia sentit a parlar. Amb una mica de sort, camuflat com anava, fins i tot podria endinsar-se amb ells a l’interior i provar de robar les mercaderies.

Pensava en les riqueses que trobaria, metres i més metres de teles de colors decorades amb dibuixos bonics que ell vendria per milers de lliures. El Trapelles l’ajudaria a fer-ho, tot i que hauria de trobar la manera de treure-les de ciutat sense ser descobert… I de l’Elvira i del seu anell, ja se n’ocuparia en un altre moment, perquè aquella joia preciosa també havia de ser seva. Però, aleshores, mentre rumiava plans d’enriquiment, es va sentir una gran explosió, el cel es va il·luminar omplint-se de llums de colors i aquell carruatge en què avançava va saltar pels aires. En Joan va sortir disparat i va caure a terra molts metres enllà, adolorit i mig inconscient. Tot va ser tan ràpid que gairebé no va poder ni pensar en el que havia passat. En obrir els ulls va veure el cel tenyit del vermell del foc i ple de coets que esclataven, i va contemplar espaordit com el mur que tenia al costat se li desplomava al damunt.