13

Malgrat les pluges d’aquell hivern passat per aigua, les obres continuaven avançant. Creuar el portal del Mar i endinsar-se en l’antic sorral de la Marina, cada diumenge comportava noves sorpreses. Les obres havien canviat per complet el paisatge. El terreny on es construïa el nou barri s’havia elevat, i el nou moll es configurava en dos nivells, un de superior que semblava un passeig, i on hi havia escales que baixaven a l’altre, el nivell inferior, arran de mar, i on també s’estaven construint noves casetes. Amb aquella divisió, ja no es veien els mariners ni els estibadors descarregant les barques, però es contemplaven millor els grans vaixells que fondejaven al port.

I, a l’altra banda del moll, el nou barri de la Barceloneta començava a lluir. A més del passeig que donava a la banda del moll, hi havia vuit carrers longitudinals perfectament definits, amb els edificis en renglera, formant llargues illes en forma de rectangles molt allargats, i les façanes de les cases, de dues plantes, adossades les unes a les altres, en fileres de vuit o deu. Pel que havia sentit a dir, no es podien aixecar més de dues plantes per tal de no interferir en la línia de tir de les bateries de la Ciutadella, i allò li provocava esgarrifances només de pensar-ho.

L’església era al centre del nou barri, amb una plaça al davant, i al temple s’alçaven ja els quatre pilars que sostindrien la cúpula central, i la façana principal s’estava pràcticament enllestint. A l’altra plaça, la que quedava a la banda de darrere de l’església, les obres de la immensa caserna de cavalleria estaven molt avançades. Hi havia soldats arreu, però especialment allà i a tocar del rec, on es construïen les casernes, i també a la banda inferior, on s’estaven projectant les Cases del Rei, destinades a magatzems militars. L’Elvira sempre els mirava i intentava passar-hi a prop, tot i el recel del seu germà. Havia vist en alguna ocasió l’enginyer Cermeño, i sempre buscava entre els uniformats per si veia el seu estimat Pol. Però cap d’aquells soldats se li assemblava gens.

El trobava molt a faltar, especialment en aquells moments, perquè la Bruna no feia més que insistir que havia de triar un xicot entre els pescadors joves per casar-s’hi. Ella no volia ni pensar en matrimoni, però en Miquelet li havia presentat un pescador de la platja que sempre que la veia li llançava una floreta i la feia riure. Es deia Manel, però tothom li deia el Sardina. Formava part de la confraria de pescadors, i en Miquelet, que també volia ser pescador i entrar a formar part de la confraria, estava molt interessat a parlar amb ell.

Normalment el trobaven a la platja els diumenges a la tarda, abans de sortir a pescar, assegut a la seva barca apedaçant una xarxa o senzillament mirant el mar. Però aquell dia el van trobar molt a prop de les obres de l’església. Anava amb més homes, i estaven tots revolucionats parlant i cridant alhora. El noi, en veure-la, va deixar de banda el grup i es va acostar per saludar-la.

—Bon dia tingui la mossa més guapa d’aquest sorral!

L’Elvira li va fer una ganyota. No volia que es pensés que li agradaven les floretes i procurava mantenir-se distant.

—Què és tant d’enrenou? —va preguntar ella, assenyalant el grup d’homes que discutien.

—És per culpa d’aquestes maleïdes obres, que ens porten a tots de cap! —va respondre ell, que semblava tenir moltes ganes de xerrar amb la noia—. Ens han fet treure els estenedors, i ara no tenim on estendre les xarxes ni on poder apedaçar-les tranquil·lament. El sorral està ple de material i la platja de barraques, i gairebé no hi ha espai ni per a les barques. I ara, a sobre, per tal de poder continuar les obres i refer de nou el port, volen enderrocar la capella de la Riba on tenim la Mare de Déu de la Pietat. Dels pescadors, mai ningú no se’n recorda, ni tan sols al nostre barri, i per això avui ens hem reunit tots, per defensar els nostres drets!

—Volen enderrocar la capella? —L’Elvira no s’ho podia creure.

—Sí, i també la caseta de sanitat —va afegir el noi—. Nosaltres, els pescadors, no hi anem gairebé mai, al dispensari, però els mariners estan enrabiats. Avui ens reunim els homes del gremi de pescadors amb els del gremi de descarregadors. Però això no és cosa de dames guapes…

L’Elvira va envermellir, va abaixar la mirada i es va resguardar darrere del seu germà, que observava el grup de pescadors plantat allà al mig com un estaquirot.

—Ja saps que la Josefa s’ha casat? —li va preguntar el Sardina, fent-li aixecar de nou la mirada, amb sorpresa.

—La Josefa? Però si no té xicot!

—Ha! Això us pensàveu totes, us tenia ben enganyades! Doncs ja ho veus, s’ha casat prenyada com una vaca, i està a punt de tenir el nen!

—Però què dius? No pot ser… Amb qui s’ha casat?

—Doncs amb el Trapelles! Amb qui et penses! Mentre la Remei es feia l’estreta i el feia esperar, la Josefa se’l beneficiava… Les noies d’aquest barri hauríeu d’anar més ràpid quan un home s’interessa per vosaltres, perquè hi ha moltes altres dones pel món!

L’Elvira va tornar a abaixar la mirada i es va arraulir encara més darrere del seu germà. El noi per fi es va decidir a parlar.

—Escolta, Sardina… —va dir, neguitós—, puc anar amb vosaltres a la reunió?

El Sardina va esclatar a riure, i, agafant el noi per les espatlles, el va portar al costat del grup d’homes que continuaven xerrant i cridant tots alhora. L’Elvira els va mirar allunyar-se sense gairebé veure’ls, perquè al cap només hi tenia la imatge de la Remei. Què se n’hauria fet? La seva germana gran, aquella bleda que havia d’acabar conca, li acabava de robar el xicot, i amb ell la casa de la Barceloneta i el somni de casar-se a l’església de Sant Miquel…

—Un moment —va sentir dir al Sardina—. Us vull presentar aquest noi. És el fill d’en Pere el Xanguet, que al cel sia. El noi ja té tretze anys i vol començar a treballar amb nosaltres portant encesa a la seva pròpia barca. Li direm Xanguet, com al seu pare!

L’Elvira va mirar com aquells homes acollien el seu germà amb abraçades, xerrameques i crits, i va entendre que aquell dia havia de tornar tota sola a la barraca familiar. Era un moment important per al Miquelet i ella no podia fer altra cosa que destorbar. Va mirar cap endavant el camí entre aquells carrers ja gairebé definits, i va avançar entre els obrers que treballaven i que alçaven el cap per mirar-la.

Es va cobrir el cap i es va embolicar el cos amb la capa de llana que havia heretat de la dama Agustina, que li anava llarga i l’arrossegava pel sorral, i va avançar amb el cap ben alt. Com que feia molt de fred, portava dos parells de mitges de llana, un al damunt de l’altre, i els socs se li feien estrets. I, tot i així, tenia els peus congelats. La mà amb què portava el fardell ple de roba, herbes i aliments també se li congelava, i havia d’aturar-se per escalfar-la amb l’alè.

Quan les obres i els materials van quedar enrere, i el descampat que precedia el rec es va obrir al seu davant, l’Elvira va abaixar el cap i va aixecar els ulls. S’havia d’anar amb compte per aquella banda. Es va ajustar la capa i va mirar al voltant. Allà davant hi havia un d’aquells grups de mariners perduts, que ningú mai sabia si estaven a punt d’agafar un vaixell a ultramar o eren vagabunds. Se’ls veia a tots borratxos, i era millor allunyar-se’n. La noia va triar el camí més llarg i, en comptes de creuar el rec per aquella banda, va baixar en direcció a la platja. Era plena tarda, i, tot i la boira, de lluny va veure que a prop de la desembocadura hi havia un munt de fogueres amb grans peroles, on probablement les dones dels pescadors estaven tenyint les xarxes.

A mig camí, però, un d’aquells mariners li va sortir al pas. D’una manotada li va fer caure la capa del cap, deixant que els seus cabells rinxolats de color coure brillessin sota aquella boirina freda d’hivern. L’home de seguida la va magrejar, li va tocar els pits i el cul mentre ella provava de defensar-se, però no va trigar a tirar-la a terra. L’Elvira va veure com li queia al damunt, bavejant sobre una barba negra fastigosa, i amb una boca oberta plena de dents podrides. Va provar de clavar-li el genoll a la panxa, però l’home li va donar una bufetada i ella gairebé va perdre els sentits.

La visió se li va confondre amb la boirina i amb la ment es va entretenir a resar. «Ave María Purísima, llena eres de gracia…». Aquell home l’agafava com si fos un objecte, i ella no podia fer altra cosa que tancar els ulls. Però, de sobte, un crit va aturar les intencions del seu agressor i va sentir dos cops de puny que van fer caure l’home a terra. L’Elvira va obrir els ulls i va veure el Sardina com clavava un nou mastegot a aquell barbut abans que sortís corrent.

—Una dama no hauria d’anar mai sola per aquest sorral —li va dir el noi mentre li donava la mà per ajudar-la a aixecar-se de terra.

—No sóc una dama, només sóc una donzella —va respondre ella, agraint-li l’ajut.

—Doncs una donzella tan guapa com tu mai no hauria d’anar sola per aquest sorral.

El Sardina va agafar el fardell de terra i, donant-li el braç, la va acompanyar fins a la porta de la barraca familiar. Van fer el camí sense gairebé parlar, però, en acomiadar-se, ell va voler fer-li un petó. Ella li estava molt agraïda per haver vingut a ajudar-la davant d’aquell mariner fastigós, però, tot i que el cor li demanava acceptar-lo, va rebutjar el petó, i el noi, ajupint el cap, va marxar sense girar-se.

—En Manel és un bon noi, hauries d’haver acceptat el seu petó —li va dir la Bruna—. No hauries de deixar escapar aquesta oportunitat per casar-t’hi…

La seva mare havia observat l’escena, i el seu rostre dibuixava una gran satisfacció. Des que havia marxat el seu germà Pere que l’Elvira no la veia somriure, però el Sardina semblava haver-li alegrat el dia. Segons la mare, aquell noi era un gran partit, un bon pescador, i, a més, un xicot molt guapo.

I era cert. L’Elvira també el trobava molt atractiu. Era alt i prim, amb la pell bronzejada i un cabell negre brillant que li creixia llarg i de punta sobre el cap com l’aleta d’un peix. Tenia els ulls d’un color blau marí i una mirada profunda que et transportava al fons del mar. I era simpàtic com ell sol, amb un somriure deliciós que encomanava felicitat. Però l’Elvira no volia pecar mai més, i s’havia promès a si mateixa que, si no podia ser d’en Pol, l’home a qui havia entregat la seva virginitat i que li havia robat el cor, no seria mai de ningú.

No va tornar a veure el Sardina en tot l’hivern, ni tampoc al llarg de la primavera. Tot i que no volia semblar interessada, no podia evitar preguntar per ell al seu germà. Però en Miquelet, que era una persona de molt poques paraules, només li va dir que estava molt enfeinat.

Un diumenge calorós de principis d’estiu, en arribar a la barraca familiar, es va trobar una sorpresa que li va alegrar la tarda. La Hilària, a qui, tot i viure només unes barraques més enllà, no veia des de gairebé feia un any, havia vingut a visitar-la amb la seva mare, l’Empar, i l’esperava impacient. La va agafar del braç i la va conduir al pati de darrere per parlar amb ella a soles. Portava una bona nova: el Petxines per fi li havia demanat matrimoni i ella ho havia acceptat.

Després de la deshonra que havia suposat per a la seva família l’embaràs i el casament precipitat de la Josefa, el seu pare estava disposat a tirar la casa per la finestra i fer un gran banquet, i ja s’havia acordat de fer-ho l’últim diumenge d’agost. Com que ja no hi havia capella al moll i encara no s’havien enllestit les obres de Sant Miquel, el pare Manel s’havia ofert a improvisar una cerimònia senzilla en una de les barques a la platja, a l’aire lliure… La Hilària no cabia a la pell de goig. Tothom del sorral hi estava convidat, i l’Elvira, per descomptat, també.

—On anireu a viure?

—Per ara a la barraca de la família del Petxines…

—I què et posaràs? —li va preguntar l’Elvira, mirant la camisa vella i la faldilla de cordellat apedaçada i bruta que la noia vestia.

—No tinc res per estrenar. El meu dot és un llit de fusta que ha fet el meu pare i una màrfega, i com a aixovar només tinc dos llençols i una flassada… Però havia pensat demanar a la meva mare la mantellina blanca brodada que va portar ella el dia del seu casament.

—Deixa que jo m’ocupi de preparar la teva roba. Serà el meu regal.

Al llarg dels més de quatre anys que feia que treballava al costat de la dama Agustina, supervisant la feina de les costureres que li feien els vestits, l’Elvira havia ajuntat prou retalls d’aquella roba d’indianes per fer-ne una faldilla. I també havia après molts més secrets del món de la costura. Anava sempre amunt i avall carregada de fils, cintes i roba, i amb unes agulles curtes, unes altres de més llargues per sargir, unes tisores grans de punta rodona per tallar la tela i unes altres de més petites per als fils que s’havia comprat amb els seus propis sous i que guardava com un tresor.

Va prendre mides a la Hilària. No era gaire alta, ni tampoc grassa, amb la qual cosa no es necessitaria una quantitat gaire gran de roba… De sobte, es va entusiasmar amb la idea de confeccionar un vestit per a la seva amiga i es va abocar a fer-ho.

A les nits, a ciutat, quan la dama ja s’havia retirat a dormir i ella podia anar a descansar a l’habitació de costura, en comptes de somiar, resar i dormir, com havia fet sempre, es va dedicar a fer de costurera a la llum de les llànties. Va estretir una de les camises de lli i un gipó de seda grisa que a la dama li semblava trist i antiquat, tot a la mida de la Hilària. I amb els retalls de teixit d’indianes, va començar a fer una faldilla. Primer la va dibuixar amb guixos a la paret, tal com havia vist fer a les costureres. Després va calcular les mides i va tallar les teles, i per últim va començar a cosir. A la part posterior de la faldilla hi va posar el retall més gran dels que tenia, un de blanc amb uns ocells i unes flors estampats en colors vermells i negres. Els laterals els va fer ajuntant petits retalls de dues teles d’estampats diferents, però totes dues de color beix, i intentant refer els dibuixos. Uns estampats amb camafeus i unes línies ondulades en grisos i marrons, a una banda, i a l’altra, uns angelets estampats en colors roses envoltats de fulles verdes. I, al davant, formant un plec central, va disposar un retall triangular que mostrava uns vaixells i unes barques de pescadors, de colors vermell i blau intens, navegant per un mar del color d’un cel serè.

Va fer repunteigs amb costures simples, vores amb costures sobrefilades o rematades i vores d’ornament amb costura a la francesa, en què es feia un doblec a poca distància dels marges formant un plec sobre el cosit i ocultant les costures. No tenia didal, i se li va fer una ferida al dit del cor de la mà dreta. Va cosir nit i dia, tot el temps que tenia lliure, i una setmana abans de l’esdeveniment tenia enllestida la roba.

Després de complir les obligacions de cada diumenge al matí, va preparar el fardell amb la roba de la núvia. Hi va afegir un davantal fet amb retalls de teles estampades, per si podia ser d’utilitat a la Remei, i va sortir de casa de la dama Agustina en direcció al sorral.

Aquell dia al portal del Mar hi havia molt de moviment, però els soldats que hi feien guàrdia gairebé sempre eren els mateixos, la coneixien i mai li posaven cap impediment per creuar. Ella caminava amb el cap ben alt, dient «Buenos días» al seu pas, sense mirar ningú en concret però dirigint-se a tothom. Els sentia mirar-la amb desig i reprimir-se les ganes de magrejar-la, però des que havia après a utilitzar el castellà com a arma de defensa mai cap d’ells s’havia tornat a atrevir a posar-li les mans al damunt. La miraven com si formés part innoble de la cort, o com si fos l’amant d’algun alt càrrec militar. I ella creuava entre ells, carregada amb el seu fardell i amb llibertat absoluta.

En Miquelet l’esperava al lloc de sempre, a tocar d’una de les barraques dels barbers. S’havia fet treure un queixal que li feia mal, i l’Elvira va haver d’esperar una estona que li passés el mareig abans de poder refer el camí per anar a la barraca familiar.

Les obres d’una gran part del barri estaven gairebé enllestides, i molts dels nous propietaris entraven i sortien per les portes ja col·locades de les seves noves llars, però ella no es va voler aturar a mirar res. Van agafar el camí més ràpid, que a hores d’ara passava pel mig del nou barri. Més endavant s’obria un pas pel rec, sempre ple de borratxos. Però, amb en Miquelet al seu costat, que era alt i fort com un dels armaris de casa de la dama Agustina, la noia no havia de patir.

Quan va arribar a la barraca familiar, l’Elvira va demanar a la seva mare i a la Sabina que l’acompanyessin a visitar la Hilària, per fer les proves del vestuari. Les dones de seguida van estar-hi d’acord. Elles també havien d’anar a parlar amb l’Empar sobre el menjar que s’oferiria al banquet, perquè s’havien ofert a fer de cuineres i a ajudar a servir el menjar. Quan hi havia un casament al sorral, totes les veïnes hi participaven treballant en unes tasques o altres.

A la barraca del calafat hi havia molt de tràfec de gent. En un racó, a la cuina, l’Empar xerrava amb altres dones, però el menjador, si és que es podia anomenar així la resta de la barraca, s’havia transformat en un taller de fusteria on treballaven un munt d’homes que ajudaven a preparar taulers de fusta per fer servir de taules i bancs el dia de la festa. També hi havia noiets que anaven amunt i avall portant provisions de llenya per fer foc o carregant bótes de vi i tines d’aiguardent. Es preveia que hi hauria molta gent per al casament, aquell diumenge, i s’havia de preparar tot amb temps.

A l’Elvira li va costar una bona estona trobar la Hilària. Era amb la Remei, a la banda de la platja, arrossegant una caixa de tomàquets de penjar.

—Sabia que no em fallaries! —va dir la futura núvia, en veure-la—. Has portat la roba?

—És clar! —L’Elvira va assenyalar el fardell.

La noia es va entusiasmar i va abraçar-la amb força, però la Remei gairebé no les va deixar parlar. Estava enfurismada, perquè els tomàquets els havien portat uns estibadors en nom del Trapelles i la Josefa, com a regal de casament, i els homes esperaven resposta a canvi. La Hilària va mirar la seva germana amb ulls compassius, i, agafant-la del braç, es va encarar als homes que les seguien.

—Ni el Trapelles ni la seva dona no són benvinguts a aquesta festa, per molts regals que enviïn, d’acord? Si no us sembla bé, podeu agafar els tomàquets i marxar per on heu vingut —va proferir.

Però ningú va dir res i van marxar fent-li cas i deixant els tomàquets com a present de noces. La Remei va respirar alleugerida i, agafant la caixa de tomàquets tota sola, les va conduir fins al cobert. La barraca del calafat estava plena d’homes, però allà, entre les barques inservibles que mai acabava de construir el seu pare, les noies es podien amagar de mirades alienes i emprovar-se la roba que l’Elvira havia portat.

Quan l’Elvira va desfer el fardell i va deixar a la vista el faldó que hi havia a dins, la Hilària gairebé es va desmaiar. Mai a la vida havia vist unes teles tan meravelloses com aquelles, amb dibuixos que semblaven reals i que mostraven amb colors imatges de pescadors, d’àngels i d’ocells…

—T’hauries de rentar les mans abans de tocar-ho —va dir l’Elvira—. Si no, l’embrutaràs de terra…

—És clar, no ho havia pensat —va somriure la futura núvia, encongint-se d’espatlles.

Però allà no hi havia aigua i la noia va haver d’anar fins a la platja per rentar-se amb aigua de mar.

—Procura no mullar-te el vestit que portes i deixa que se t’eixuguin bé els peus abans de tornar, perquè, si no, faràs fang i encara serà pitjor —va indicar l’Elvira a la noia abans que marxés.

—Déu meu, si que s’han de fer coses per posar-se un vestit nou! —va exclamar la Remei, tot rient.

A la noia, el casament de la germana petita li havia servit de distracció per oblidar el seu propi somni de casament, que ara ja mai es podria complir. I també per oblidar que havia estat la seva mateixa germana gran la traïdora que s’hi havia interposat. Deia que no volia parlar més del tema, però no parava de donar voltes i més voltes al fet que ella mai no s’havia adonat de res… No entenia en quins moments la Josefa havia pogut seduir el Trapelles, ni quan, i molt menys on podien haver tingut les seves trobades pecaminoses. El Trapelles treballava cada dia de la setmana excepte els diumenges, el dia que la visitava, i passaven tot el temps junts intentant buscar un lloc amagat dels ulls aliens on fer amoretes, però no hi havia un sol lloc en tot el sorral, ni entre aquelles barques ni a la platja, i molt menys a la barraca familiar, on una parella que no estigués casada pogués fer l’amor sense ser vista.

No entenia en quin moment la Josefa s’havia pogut escapar de la protecció dels seus pares, perquè sempre anava amb l’un o amb l’altra, treballant a la cuina o al taller, com a ajudant de calafat… Se la veia grisa, ensopida, avorrida de la vida que feia i lletja, molt lletja. I, en canvi, havia seduït el Trapelles, s’havia quedat prenyada i s’havia casat amb ell. Com els havia enganyat a tots!

L’Elvira va pensar en el Sardina, que havia dit exactament el mateix. Va recordar els seus ulls, que s’obrien com les profunditats del mar, i el seu somriure feliç, i al seu cap va sentir la seva veu suau: «Les noies d’aquest barri hauríeu d’anar més ràpid quan un home s’interessa per vosaltres, perquè hi ha moltes altres dones pel món!».