4

Els soldats les van deixar a l’altra banda del portal, fora de la ciutat emmurallada i lluny de l’àmbit militar, i van fer mitja volta per tornar per on havien vingut.

La platja que quedava a la dreta, sota la muralla del mar, estava pràcticament buida, amb els llaüts dels pescadors d’arrossegament ancorats a la sorra, ja que els dies festius només en treballaven alguns, i els que ho feien no tornaven al vespre, com cada dia, sinó al migdia. La taula on es venia glaç, que sempre veien oberta i plena de gom a gom, aquell dia també estava tancada, amb els taulells plens de bassals brillants. Només se sentien els brams dels ases i els bous que s’utilitzaven per treure les barcasses i les góndoles de l’aigua, que estaven tancats a les barraques i als magatzems, descansant de la feina de la mateixa manera que les persones, mentre els seus propietaris, que mai s’allunyaven de les bèsties per no patir robatoris, dormitaven amb la boca oberta a la porta.

Les dones es van mirar entre elles, gairebé sense poder creure’s que havien arribat fins allà. Al seu davant s’obria l’empedrat que conduïa al moll i que les portava per terreny conegut fins al seu sorral. Van començar a caminar en silenci en aquella direcció, i la Sabina les va seguir, amb la sensació d’haver superat la pitjor part d’aquella prova, però amb la certesa que no trigarien gaire a detenir-la.

En passar per davant del pou de Sant Elm, patró dels mariners, no va poder evitar agenollar-se i persignar-se. No hi havia cap imatge dedicada al sant, però per a ella aquell lloc, on cada any es portava a terme la benedicció de les embarcacions de la ciutat, era igualment un lloc sagrat. Se sentia una gran pecadora, una traïdora de Déu que no podria confessar mai el seu pecat davant de cap clergue, perquè el seu pecat era un delicte, un dels pitjors actes que pot cometre una persona. Havia incomplert un dels deu manaments, el primer, el més important: no mataràs. Però ella ho havia fet, havia matat un capità amb les seves pròpies mans, havia tibat la corda escanyant-lo fins que havia agonitzat i s’havia convertit en una assassina.

Una assassina. Aquelles dues paraules van rodolar en el seu cap, van caure per les fosses nasals fins a la gola i d’allà van baixar com una esllavissada fins a l’estómac, on van esclatar contra un sac de nervis iniciant una revolució interior. Quasi un vomitar allà mateix, però es va contenir. Va pensar a llençar-se dins el pou per morir, però sabia que la boca era massa estreta i que el seu cos no hi hauria cabut. Es mereixia un càstig pel que havia fet, n’era conscient. El seu pecat no passaria mai desapercebut davant de Déu, era massa gran. I ho pagaria ben car, n’estava segura. Ni tan sols ella s’ho podria perdonar mai, perquè era una assassina.

Va sentir la veu de la seva filla Guillermina, que l’apressava a continuar caminant. Va notar els braços de l’Elvira que li envoltaven les espatlles i l’ajudaven a aixecar-se de terra, i va mirar al cel demanant perdó a Déu un cop més. Just en aquell moment una salva militar llançada des de dins de la ciutat va trencar el silenci dels aires, indicant que la comitiva que portava els condemnats a mort a les forques de l’Esplanada ja sortia de la presó de la plaça de l’Àngel. Ella no trigaria gaire a formar part d’una d’aquelles comitives, i caminaria pels carrers de la ciutat darrere de l’agutzil i davant del botxí que li aniria donant cops de fuet, mentre la gent del poble li llançaria pedres, perquè era una assassina.

La imatge de la seva néta despullada a terra li va venir de nou al cap. I un cop més es va dir a si mateixa que ho tornaria a fer si es tornés a trobar en la mateixa situació, que tornaria a assassinar, i que allò que mai no es podria perdonar era no haver evitat que un malparit violés la seva petita Micaela. Viure amb aquesta realitat seria el pitjor càstig al qual s’hauria d’enfrontar a partir d’aleshores.

Va mirar endavant. Havien superat la prova més dura, però, una mica més enllà del pou, el camí pel port no oferia grans expectatives de calma. Més de cent vaixells fondejaven al mar, ondejant banderes d’un munt de països que ella ni tan sols coneixia. Però a aquelles hores del vespre d’un diumenge, en què la zona del moll hauria d’estar plena de gent dels vaixells, de la ciutat i d’arreu passejant amunt i avall, tothom era a l’Esplanada de la Ciutadella gaudint de l’espectacle de la mort. Allà només hi havia alguns petits grups de mariners borratxos que es barallaven entre ells, unes quantes dones de mala vida que buscaven treure profit de la baralla, i un grup nodrit de lladregots més o menys perillosos, habituals de les contrades, d’aquells que mai anaven allà on hi hagués militars. Homes malcarats que van mirar el grup de dones amb ulls d’escurçó, molts d’ells aixecant-se la camisa amb orgull per mostrar les marques de foc que demostraven que havien estat agafats per la justícia.

De sobte, la Sabina va recordar que ella, igual que totes les dones que l’acompanyaven, portava a sobre una gran quantitat de diners. I no tan sols això. La seva néta, arraulida al cistell, amagava a la mà una rica joia que, a més de valer molts diners, era la prova evident del crim que ella acabava de cometre.

Les dones més joves la van empènyer cap al centre del grup i van fer pinya al seu voltant. La Sabina quasi plorava. Normalment això ho feien a l’inrevés. Amagaven les noies joves al mig de les dones madures per tal que els homes no les veiessin i estalviar-los el mal tràngol de rebre manotades al cul. Però aquell dia ella, l’àvia, la més gran del grup, era la més feble, i les altres ho sabien. I certament se sentia molt feble, molt cansada i molt confosa.

Un parell d’aquells lladregots van pillardejar al seu voltant, però després de tocar alguns dels culs de les dones més joves i rebre manotades de defensa a canvi i un ferm rebuig, van marxar. No podien ni imaginar que aquelles pobres dones del sorral portessin diners a sobre, i no es van molestar a fer cap gest d’agressió per interceptar-los el pas.

Elles, per precaució, van canviar el recorregut habitual, i en comptes d’avançar per davant de les barraques dels mariners, moll avall, on hi havia encara més homes malcarats, es van desviar en direcció a l’escorxador, seguint el camí aplanat que s’estenia als peus de la Ciutadella i que utilitzaven els militars per fer les seves rondes i arribar fins al fort de Don Carlos.

En aquella banda no es veia ni una ànima. Una esgarrifança va recórrer el cos de la Sabina, però va continuar avançant, fent pinya amb la resta de dones al seu voltant i sense aixecar els ulls de terra.

Quan van perdre de vista els lladregots, a tocar del rec Comtal, les dones es van aturar a descansar un moment i la Sabina ho va agrair. Va buscar el cistell on hi havia la Micaela, i va veure com la Guillermina aixecava la mantellina que la cobria i se la mirava amb deteniment. La nena, a dins, respirava malament, però almenys respirava, tot i que gairebé no es movia. Devia dormir. La Guillermina li va tocar els braços, les galtes, el front i per un moment va deixar anar una llàgrima de pena.

—Està bullint, mare —va dir.

—Anem a casa, filla —li va dir la Sabina amb la veu trencada—. Ens en sortirem, d’aquesta, ja ho veuràs.

—Com vol que ens en sortim? —I aleshores la Guillermina va perdre la seva força habitual i es va desfer en plors.

La Sabina no va contestar. No es veia capaç de fer-ho. Se sentia culpable davant la seva filla, responsable de tot el que havia passat a la seva néta. Havia estat ella mateixa qui havia volgut que la nena anés amb elles a treballar a la Ciutadella. Ho creia més segur que deixar-la amb els noiets de la Bruna al sorral, com pretenia la Guillermina i com demanava la mateixa Micaela. No volia que, en l’absència de les dones adultes, vingués una prostituta a entabanar la nena, una cosa que succeïa sovint. Igual que els regidors de la ciutat anaven de tant en tant al sorral en busca de quintos per reclutar com a militars o mariners, les prostitutes feien la seva ronda pels barris més pobres buscant-hi noietes boniques i febles per enrolar-les en les seves arts nefastes. Els prometien menjars suculents, casa dins la ciutat, roba i luxes dels quals mai havien sentit a parlar, i moltes nenes del sorral i d’altres barris pobres es deixaven enganyar. Però després res d’allò promès es complia. Totes elles acabaven vivint tristament. Dins la ciutat, sí, però allà on s’acabava la vida de veïns i començaven els horts, davant del convent de Sant Josep, a la Rambla, i prop de la torre del botxí, en cases de mala mort. I igual que el botxí, que era un ésser indesitjable i intocable que s’havia de distingir de la resta dels habitants de la ciutat amb una capa groga, les prostitutes s’havien de vestir de colors llampants per diferenciar-se de les dones honrades, i fins i tot se’ls prohibia tocar els aliments al mercat. I el pitjor de tot era que la majoria d’elles s’encomanaven ràpidament de malalties doloroses i incurables, malalties d’aquelles que fins i tot feien perdre la raó.

Ella havia volgut evitar a la seva néta aquell destí, i, a canvi, l’infortuni s’havia amagat sota un uniforme suposadament respectable. I ara qui sabia si la petita Micaela, a més d’haver estat violada, també podia patir una d’aquelles malalties que encomanaven els homes…

Va tossir amb un sotrac i sense voler va donar una empenta al cistell on hi havia la seva néta. Amb el cop, de la mà de la nena va caure la joia que fins aleshores només havia vist la Sabina, i que va rodolar per l’empedrat camí avall, amb un soroll perfectament identificable.

—Què és això? —va exclamar la Ponça, agafant la joia de terra amb una mà i acostant-se l’altra a la boca amb un gest de terror.

—És l’anell que duia el capità Díez de Montoya! —va contestar la Hilària, amb el to innocent i fins i tot alegre d’una noia jove que no comprenia el perill que comportava tenir aquella joia entre les mans.

—Déu meu senyor, només ens faltava això! —va afegir la Guillermina arrencant l’anell de les mans de la Ponça i escorcollant inquieta els voltants. Qualsevol lladregot hauria matat per obtenir una joia com aquella, però semblava que cap d’ells havia sentit el soroll.

—Amb aquest anell podríem menjar un any sencer, i fins i tot comprar tot el necessari per fer l’aixovar de totes nosaltres… —va xiuxiuejar la Remei, tan innocent com la seva germana.

—Però què dieu, boges! —L’Empar, la seva mare, les va fer callar totes dues amb severitat.

—Aquest anell només pot portar problemes —va remarcar la Guillermina, completament rígida i amb els ulls clavats en la joia—. No podem comprar res, sinó intentar desfer-nos-en per tal que no ens portin a totes a la presó o directament a les forques.

—En tot cas —va dir la Sabina—, aquí l’única culpable que hauria d’anar a les forques sóc jo. Cap de vosaltres no ha fet res…

—Qualsevol de nosaltres hauria fet el mateix que tu —va defensar la Foix, amb la seva veu de dona gran trencada i afectada per un antic patiment—. A mi també em van violar els soldats quan era jove, i mai ho he pogut oblidar. El que tu has fet mereix tots els meus respectes.

—Opino com la Foix —va afegir la Maria, que era molt més jove—. A mi no em van violar els militars, però han volgut abusar de mi molts altres homes. I tinc filles petites a les quals també defensaria matant, si fes falta. Em puc posar a la teva pell.

—Crec que pots comptar amb totes nosaltres, Sabina —va dir la Ponça.

—El problema és saber què hem de fer ara… —La Guillermina continuava mirant aquell anell.

—Hauríem de portar la nena a la Ginebra —va respondre la Sabina, tocant el front a la petita Micaela—. Ella la podrà curar si és que té algun mal greu…

Aleshores la Guillermina va deixar anar un crit d’espant. La Ginebra era una bona persona, una gran dona que havia ajudat moltes dones del sorral a parir i a curar els problemes derivats del part. Però, sobretot, era coneguda arreu de Barcelona per conèixer remeis secrets per prevenir embarassos i per ajudar a desfer-se dels no desitjats a moltes prostitutes i fins i tot a dames nobles.

—Que Déu ens beneeixi a totes! —va ploriquejar la Güelfa.

—Sí, anem-hi, us hi acompanyarem —va afegir la Bruna, mentre les altres assentien també amb el cap.

—No —va refusar la Guillermina, recuperant la seva fermesa—. No podem anar-hi totes. Ens podria veure algú i despertaríem moltes sospites. I això d’avui ha de quedar en absolut secret. A la boca que no parla, Déu no la sent. Cap de vosaltres explicarà mai res del que ha passat a ningú. Ho heu de jurar.

—Pots comptar amb el nostre silenci —va sostenir l’Empar, envoltada de les seves tres filles—. T’ho jurem.

I una a una totes les dones van anar afegint-se a aquell jurament, assentint amb el cap, posant-se la mà al cor i fent una pinya ben ferma al voltant de la Guillermina, la Sabina i el cistell on hi havia la petita Micaela. La pau que va encomanar aquell gest a totes les dones es va veure truncada ben ràpidament. Un carro tirat per cavalls va arribar a gran velocitat fins on eren i es va aturar a pocs centímetres. A dins hi havia almenys sis soldats.

—¿Qué hacéis aquí paradas? —va preguntar a crits el que portava les regnes.

Les dones, espantades, van desfer la pinya i es van dispersar pel camí, deixant a la vista el cistell on jeia la Micaela, la Sabina de genolls plorant a la seva dreta i la Guillermina dempeus a l’esquerra, prement amb força les mans per amagar aquell anell delator.

—¿Estáis sordas? —va preguntar un altre dels militars, baixant de dins del carro i apropant-se amb gest amenaçador a l’Elvira, que era just al costat de la Sabina.

—¡Contestad! —va afegir el primer.

Aleshores la Sabina va començar a tossir sense poder-se contenir, i a tossir cada cop amb més virulència, amb una tos que semblava que li provoqués convulsions i fins i tot nàusees.

—Mi madre tiene la gripe, y mi hija también —va respondre la Guillermina, intentant no perdre la calma.

El soldat va recular fins a tornar al carro, i va picar els cavalls amb força per allunyar-se.

—¡Pues llevadlas a casa ahora mismo! —va dir abans de marxar. I picant l’ullet a l’Elvira, va afegir—: Y mantenedlas alejadas de las mujeres guapas, ¡no sea que se contagien!

Les dones gairebé no van respirar ni es van moure fins que els soldats van desaparèixer per darrere l’escorxador i els cavalls es van deixar de sentir. La Sabina no podia creure que no l’haguessin detingut. Allò havia estat gairebé un miracle. Però encara estava en llibertat, amb la seva filla al costat custodiant l’anell del crim i amb la seva néta malalta al cistell. Ella també estava malalta, però no era de les que es deixaven vèncer pels dolors, i va reprendre el tarannà de la capatassa que havia liderat aquell grup des de feia una setmana. No podien perdre més el temps, havien de portar la nena a la Ginebra per tal que la curés.

—En marxa! —va ordenar—. Torneu cadascuna a casa vostra ràpidament, i no expliqueu a ningú res del que ha passat. La Guillermina i jo portarem la Micaela a casa de la Ginebra.

—Jo també vinc —va anunciar l’Elvira—. Vostè no té prou forces per portar el cistell.

La Sabina va mirar agraïda la mossa. Sempre havia cregut que era una bala perduda, però ara cada cop era més conscient que s’havia equivocat. No tan sols era una jove molt guapa per fora, sinó també i sobretot molt guapa per dins. I s’ocupava molt d’ella, vella i cansada, i de la petita Micaela, que cada minut que passava semblava més dèbil. S’havien d’afanyar. La Sabina va agafar el braç que li va oferir l’Elvira i va iniciar la marxa pel camí aplanat, sota les muralles de la Ciutadella militar, en direcció on vivia la Ginebra, mentre la resta de dones van marxar rec Comtal avall, en direcció a les barraques que quedaven a la part de la platja de la Mar Vella, on vivien totes.

Així com la zona de la Mar Vella era la més humil d’aquell sorral, amb barraques petites fetes amb fusta i fang, amuntegades unes al costat de les altres i habitades per famílies nombroses, la part on vivia la Ginebra, situada just a sobre i molt a prop del fort de Don Carlos, era molt diferent. Allà només hi havia tres grans barraques, totes d’obra i amb murs arrebossats i emblanquinats. La primera, just a tocar del camí, era d’una família de corders, i hi vivien els pares, els dos fills amb les respectives dones, un munt de criatures i un parell d’ajudants de l’ofici. La segona barraca pertanyia a un dels patrons d’una de les embarcacions de la confraria de pescadors, un home que bé podia viure dins la ciutat, però que preferia la proximitat del mar. Amb ell també hi vivien la seva dona, els fills casats i un munt de néts. La tercera i última barraca, la més allunyada, era la de la Ginebra. Era quasi tan gran com la dels corders, amb pou propi i cobert exterior, i sobtava sobretot perquè només hi vivien dues dones. Aquell diumenge, però, a dins semblava no haver-hi ningú.

Més enllà de la casa s’obria un descampat ple de brutícia, tancat al fons per la caponera, la galeria de muralla que comunicava el baluard de Don Carlos de la fortalesa militar amb el fort avançat que hi havia gairebé a tocar del mar. Al mig hi havia una porta per la qual, tot i que estava allunyada, la Sabina va veure que sortia un nou carro ple de soldats. Va pensar que aquells, probablement, devien ser els soldats enviats a detenir-la. Però el carro va avançar pel camí a gran velocitat, allunyant-se de les barraques en direcció al portal del Mar, i es va perdre passat l’escorxador, demostrant que no tenia cap intenció de detenir ningú del sorral.