2

Al baluard s’obria la garita de vigilància. El pare Manel va treure un document de sota la sotana i el va entregar a un dels soldats.

—Son las mujeres del escuadrón de limpieza que el señor marqués ha ordenado formar —va dir—. A partir de hoy vendrán todas las mañanas durante una semana.

El soldat va obrir el pas, gairebé sense mirar les dones, i la Sabina va començar a creuar el pont llevadís, darrere el pare Manel, observant aquell enorme fossat que envoltava la fortalesa. Tot i que havia desaparegut qualsevol referència del barri que havia existit en aquell lloc, i fins i tot s’havia desviat el curs del rec Comtal, dins la Ciutadella s’havia conservat la Torre de Sant Joan, l’antic campanar del convent de Santa Clara, que s’alçava per sobre les muralles indicant la seva posició. Una posició que li va fer entendre que justament allà, en algun lloc sota aquell fossat, havia estat casa seva.

El carrer on es trobava la casa dels seus pares, i on ella havia nascut l’any 1701, es deia carrer d’en Bell-lloc. I així era com la Sabina ho recordava, com un bell lloc perdut, el lloc més bell on havia viscut mai a la vida. No era que la casa fos especialment bonica, ni les pertinences gaire elevades, però tots menjaven bé, dormien en llits de fusta amb matalàs de llana i hi regnava l’alegria.

La Sabina sempre recordava amb enyorança aquell llit on havia dormit els seus primers tretze anys de vida. Des que l’havia perdut, no havia tornat a descansar bé. L’havia fet el seu pare, un dels molts fusters que hi havia al barri. Tenia el taller a la planta baixa de la casa, on feia taules i bancs per a les tavernes, que es trencaven sovint per les baralles quotidianes dels homes. Sempre tenia molta feina i a casa mai faltaven aliments ni sous per comprar roba i sabates. La mare de la Sabina treballava tant o més que el pare a la fusteria, exercint de fuster com ho faria qualsevol home, sobretot quan va esclatar la guerra, perquè aleshores ell gairebé mai no hi era.

Com la majoria d’homes del barri, el pare de la Sabina formava part de la Coronela, l’exèrcit civil que defensava Barcelona. Durant els tretze mesos que havia durat el setge de la ciutat, entre el 1713 i el 1714, tothom se sentia agermanat i amb forces per resistir davant l’enemic. Les muralles havien defensat molt bé els ciutadans, i el seu barri s’havia convertit en un emblema de la resistència, però un dia les tornes van canviar. Fins aleshores les batalles més dures havien tingut lloc a la banda sud de les muralles, però les tropes enemigues van decidir canviar d’estratègia i van atacar la ciutat per la banda nord-est, pel baluard de Santa Clara, que marcava el límit d’aquell barri de la Ribera. El pare se’n va anar amb el germà gran a la batalla, carregat amb la seva carrabina. A la fusteria, sota el taulell, hi guardava un arcabús, i havia ensenyat a la mare a utilitzar-lo, però la dona no va tenir temps de fer-ho, perquè una bomba va caure sobre la casa i se la va endur a ella i el germà petit de la Sabina, que ho va veure tot des del carrer. Aquella terrorífica imatge dels enemics entrant a la ciutat pel baluard de Santa Clara, i arrasant tot el que es trobaven al seu pas, encara la despertava a les nits i la feia cridar de por.

Els soldats borbònics no van trigar a fer-se els amos de tot, i van decidir instal·lar-se precisament allà, en aquella banda estratègica per on havien entrat a la ciutat proclamant-se vencedors i des d’on podien sotmetre els rebels. Els pocs veïns que van quedar amb vida, gairebé tots ferits, es van veure encara més humiliats, ja que van ser obligats a enderrocar el poc que quedava de les seves cases amb les seves pròpies mans per construir la Ciutadella.

I ara ella, darrere els passos d’un capellà, s’estava endinsant en aquella fortalesa que vigilava i reprimia la ciutat des de feia tants anys. Mai s’hauria imaginat que hi entraria, mai l’hi havia passat ni tan sols pel cap, perquè sempre havia cregut que aquell lloc era infranquejable. I, en canvi, era allà, seguida de la seva filla, la seva néta i tot un esquadró de veïnes, caminant en fila entre els soldats com si també formessin part d’aquell exèrcit.

En arribar al cos de guàrdia, el pare Manel va tornar a ensenyar el document al grup de soldats que hi havia allà. Dos d’ells els van indicar que els seguissin, els van fer passar a un recinte descobert i els van conduir cap a l’interior d’aquella fortalesa enemiga. La Sabina, trista i cansada, no s’atrevia a alçar els ulls de terra, i caminava en silenci darrere el capellà, arrossegant cada cop més les cames. La veu greu del pare Manel la va espantar.

—Ten —li va dir, donant-li el document que havia mostrat als soldats, sense aturar-se i sense gairebé mirar-la—. Lo necesitaréis para salir a la tarde y para volver a entrar cada mañana. Procurad llegar bien temprano, porque hoy se ha hecho muy tarde. Acaban de tocar las ocho.

La Sabina es va guardar el document a la butxaca de la faldilla, sota el davantal, mentre continuava caminant darrere d’ell sense aturar-se ni tan sols per agafar aire, tot i que estava a punt d’ofegar-se. Va tossir i es va ventar amb la mà, i en aixecar el cap per respirar fondo va veure davant seu una imatge terrorífica. Allà s’alçava com un campanar la Torre de Sant Joan, tot el que quedava de l’antic convent de Santa Clara, l’única supervivent d’aquell barri devastat, transformada en símbol de la derrota i convertida en els calabossos més temuts de tot Catalunya. Allà els guerrillers antifilipistes havien patit tortures infrahumanes durant molts anys, fins i tot després de l’arribada de Ferran VI al tron d’Espanya i de la submissió definitiva de la ciutat. I d’allà en sortien veus i crits angoixants que indicaven que els que encara hi havia a dins no ho estaven passant gens bé.

El pare Manel va accelerar el pas darrere dels soldats, però en arribar a la plaça d’Armes es va haver d’aturar i els va demanar permís per descansar. Els soldats hi van accedir, i amb el capellà va descansar tot el grup. Per primer cop en tot aquell llarg trajecte, la Sabina va mirar les dones que anaven darrere d’ella. A l’Elvira i a les tres filles de l’Empar, les més joves del grup, així com a la petita Micaela, se les veia tranquil·les, i fins i tot xerraven entre elles a cau d’orella i reien. Cap semblava trasbalsada per ser allà dins. La Guillermina, la Bruna i la Maria, dones madures però encara joves, mostraven el posat propi de les minyones, però semblaven incòmodes i es mantenien dretes, serioses i amb la vista fixa en algun lloc indefinit. Les més grans, en canvi, tenien el cap cot i la mirada clavada a terra, i se les veia sumides en la mateixa inquietud que travessava l’ànima de la Sabina. La Güelfa, la Foix i l’Empar, que superaven de llarg els quaranta anys, i la Ponça, que devia tenir més o menys la mateixa edat que ella, uns cinquanta, totes havien nascut en aquell barri de la Ribera desaparegut sota la força d’un exèrcit al qual ara havien de servir.

—Vamos —va dir el capellà.

Els soldats van reprendre el camí, i darrere seu tot el grup va avançar pel mig de la gran plaça d’Armes, entre un bullidor d’homes uniformats, carros i cavalls. Ja feia molts anys que s’havia construït aquella Ciutadella, però allà dins encara hi havia molts edificis en obres. Van passar per davant d’una gran casa plena de finestrals, que uns homes estaven acabant de pintar de color vermell fosc, i van continuar en direcció a una església del mateix color. Al contrari que totes les esglésies que havia vist fins aleshores, aquella tenia el campanar adossat a l’absis. Els soldats que guiaven el grup els van indicar que s’aturessin i esperessin un moment, mentre un d’ells s’escolava per la gran porta de fusta tallada.

«Quina església tan horrible», va pensar la Sabina, posant-se els dits al front per dibuixar el senyal de la creu. Totes les dones darrere d’ella, una per una, fins i tot les més joves, es van posar els dits al front per senyar-se també. Aquella església vermella i severa semblava intimidar fins i tot el capellà, que es va agenollar per resar, acompanyat de l’escolà. La Sabina va pensar que, dins d’aquella fortalesa, el pare Manel s’hi sentia gairebé tan incòmode com ella, perquè se’l veia abatut i sense saber molt bé què havia de fer ni com havia de comportar-se.

Al cap d’uns minuts, el soldat que els havia conduït fins allà va sortir de dins, i darrere seu va aparèixer un oficial menut, vell i coix, molt engalanat. Es tapava el nas i la boca amb un mocador blanc, que agafava amb una mà en què lluïa un sumptuós anell de pedres vermelles. Es va dirigir cap al pare Manel, que continuava agenollat a terra, es va treure el mocador de la cara i, sense ajudar-lo a aixecar-se ni donar-li la mà, es va presentar com el capità Díez de Montoya. El capellà gairebé no va tenir temps d’estirar les cames i espolsar-se la sorra de la sotana, perquè el militar de seguida li va donar l’ordre que el seguís, i, malgrat la seva coixesa, va començar a caminar amb pas ferm en direcció a un gran edifici situat al nord-est de la plaça.

Però el pare Manel, en comptes d’iniciar el pas, va girar la vista enrere i es va persignar. Probablement ell hauria volgut entrar primer a l’església, però aquell militar no li deixava cap més opció que seguir-lo. Lentament va començar a caminar cap a la porta de l’edifici on ja l’esperava el capità, i les dones el van seguir al seu pas, en una processó que a la Sabina se li va fer molt llarga.

El capità també semblava impacientar-se. Els va indicar amb un gest que el seguissin i es va endinsar per la porta, oberta de bat a bat i flanquejada per un soldat a cada banda. En arribar, el pare Manel va beneir l’edifici, els soldats i la porta abans de creuar-la amb l’ajut de l’escolà, i les dones van entrar darrere d’ell, sense saber si havien de fer-ho o si, pel contrari, hauria estat millor esperar fora. Van avançar a través d’un enorme vestíbul amb terres i parets de marbre lluent, i van passar a un enorme saló ple de butaques i taules baixes, on el capità Díez de Montoya els esperava ferm i amb posat seriós. Va convidar el pare Manel a seure, gest que el capellà va agrair, i les dones, apinyades darrere d’ell, es van quedar dempeus.

El capellà va voler preguntar alguna cosa, però aquell militar no estava disposat a deixar-lo parlar. Va agafar la paraula i, per a sorpresa de les dones, es va adreçar a elles. En un castellà majestuós i recargolat que la Sabina no acabava d’entendre, el capità va explicar que aquell era un indret d’homes al servei de sa majestat Ferran VI, rei d’Espanya, i que la seva entrada allà no podia alterar l’ordre habitual de la fortalesa. Va dir que aquell era el primer cop que entraven dones del poble a la Ciutadella, i que totes elles havien de ser discretes i comportar-se amb el màxim «decoro», paraula que es va quedar donant voltes a la ment de la Sabina. Com la podia traduir? Com la podia definir?

L’home va seguir parlant amb el seu to autoritari, i va explicar que s’havien de fer diverses feines. I, dit això, va començar a empentar les dones per posar-les en fila i observar-les una per una, mentre totes elles mantenien la mirada fixa en el marbre del terra.

Va seleccionar d’entre el grup les més joves: l’Elvira, la Hilària, la Remei, la Josefa, la Maria i la Bruna, per aquest ordre. I va donar indicacions a un oficial, que es va quadrar davant d’ell. Va dir que la tasca principal d’aquelles dones era netejar parets, vidres i terres d’uns pavellons acabats de construir a l’ala dreta d’aquell mateix edifici, on s’havia d’instal·lar l’enginyer don Juan Martín Cermeño amb la seva excel·lentíssima esposa. Segons va explicar, aquell era un home il·lustre, que ajudava a fer més gran l’Imperi construint fortaleses, i se li havia de proporcionar la millor recepció possible. La feina requeria ser polit en els acabats, però també fort, perquè s’hauria d’acomodar el mobiliari que arribaria els dies següents. L’oficial es va posar la mà al front, va fer xocar els peus, a la veu de «a sus órdenes mi capitán», i va sortir del saló, amb les joves al darrere.

El pare Manel, que havia observat l’escena en silenci, es va incorporar del seu seient gratant-se braços i cames. La Sabina, en veure’l, també es va començar a gratar, feia estona que necessitava fer-ho, perquè aquell saló semblava estar ple de puces. I, efectivament, el capità va reprendre la paraula i va dir que, tal com tothom ja hauria pogut comprovar, els cortinatges d’aquell edifici estaven infestats de puces. Els soldats ja els estaven despenjant, però s’havien de rentar a consciència. Va designar per fer-ho l’Empar, la Güelfa i la Foix. I va donar indicacions a un soldat per tal que les portés a la cuina, on trobarien els estris necessaris per fer la feina. Però, abans d’enviar-los a tots fora del saló, va assenyalar la Guillermina i la va afegir al grup, dient que ella s’encarregaria d’ajudar l’oficial cuiner.

La Guillermina va agafar de la mà la seva filla Micaela i va avançar a passos de gegant cap a la porta. Semblava ofegar-se allà dins. Però el capità Díez de Montoya li va barrar el pas, fent un gest de negació amb el dit, movent la mà amb aquell anell de pedres vermelles i lluents.

—No quiero niños merodeando en las cocinas —va sentenciar assenyalant la petita—. Que vaya a la iglesia con ellas.

Va enviar la nena al costat de la Sabina i la Ponça, les úniques dones que quedaven encara al saló. Aleshores es va dirigir al pare Manel per dir-li que ell ja sabia el que havia de fer, i va sortir amb el seu pas coix, darrere el grup que anava a la cuina, i deixant-los allà tots sols.

El pare Manel, desconcertat, va mirar les dues dones i la nena, que esperaven instruccions. En realitat no semblava saber què havia de fer, i hauria preferit una ordre directa d’aquell militar. L’escolà, en canvi, sí que semblava saber on havien d’anar, i, agafant el capellà del braç, el va conduir cap a la porta. La Sabina els va seguir en lenta processó, arrossegant els peus primer sobre el marbre d’aquell edifici i després sobre el terra de la plaça d’Armes, i passant pel mig dels soldats sense aixecar els ulls fins a arribar a l’església.

Darrere d’aquella porta de fusta tallada s’obria una nau blanca i lluminosa, on regnava el silenci. No hi havia ningú. El pare Manel va avançar pel passadís central fins a creuar el transsepte, va anar a les sagristies que hi havia a cada banda, va fer la volta pel presbiteri i va tornar a l’entrada, on l’esperava la resta del grup.

—La grip s’ha estès per la Ciutadella, i els militars tenen por d’encomanar-se —va dir—. Per això volen que netegeu vosaltres. Es veu que la grip la va portar un dels fusters que han treballat al nou pavelló, i temen que entre els obrers que encara són allà treballant puguin aparèixer nous casos.

—Ave María Purísima —va dir la Sabina, persignant-se, mentre la Ponça, la Micaela i l’escolà feien el mateix. Però el capellà, en comptes de resar, va seguir parlant.

—Els clergues militars també han caigut malalts —va explicar—, un rere l’altre, i ara no hi ha ningú que pugui oficiar missa. Estan esperant l’arribada d’un nou pare castrense, però s’ha de condicionar tot bé per tal que ell no s’encomani.

—El que vostè digui, reverend senyor —va dir la Sabina, fent una genuflexió.

—Haureu de començar per les habitacions on s’ha d’instal·lar el nou capellà castrense. Son allà —i va assenyalar una porta situada a la dreta—. Abans hi vivia un sacerdot que ha mort, així que s’ha de ventilar tot bé i aplicar-hi molta aigua. Suposo que us hi estareu dos o tres dies. Quan acabeu, haureu de netejar les habitacions on hi ha els altres clergues que han caigut malalts; són allà. —I va assenyalar una porta situada a l’esquerra.

—El que vostè digui, reverend senyor —va repetir la Sabina, amb una nova genuflexió.

—Us aconsello que la nena no entri en cap dels dos pavellons d’habitacions —va prosseguir—. Es podria encomanar de la malaltia. El millor serà que es quedi aquí, a l’església, i només us ajudi a portar aigua des del pou.

—El que vostè digui… —Però el pare Manel no la va deixar acabar.

—Au, vinga, aneu a fer la feina —va dir—. Jo visitaré els malalts i després marxaré. A partir d’ara, feu cas de tot el que us digui el capità. Ell us pagarà tota la setmanada l’últim dia, així que no li demaneu diners abans. I aneu amb compte de deixar-ho tot on ho heu trobat. Potser ens veurem per aquí un altre dia. Que Déu us beneeixi.

El pare Manel va obrir la porta de l’esquerra i, amb l’escolà darrere seu, es va endinsar al pavelló on es trobaven els clergues malalts. La Sabina es va dirigir cap a la porta de la dreta, va comprovar que estigués oberta i va mirar amb malfiança l’interior, obrint a poc a poc. Hi havia un vestíbul que donava al que semblava un saló, i unes escales per on pujar al pis superior. Tampoc hi havia ningú. Es va girar per dir a la petita Micaela que es quedés allà en silenci i sense moure’s, i va entrar a l’edifici, seguida de la Ponça, obrint totes les finestres que trobava al seu pas.

Al costat del saló hi havia una petita estança, amb cuina de llenya, una taula amb cadires i una pila per rentar. En un armari va trobar escombres, raspalls, galledes, draps i sabons de Marsella. Més enllà s’obria una porta, que donava al pati posterior. La Sabina la va obrir i va sortir a veure si trobava algun pou, però només va topar amb un cementiri adossat a l’absis.

Va tornar al pavelló i va pujar al pis de dalt, on va veure la Ponça desfent el llit d’una de les habitacions. Feia pudor de malalt fins i tot amb les finestres obertes. Entre totes dues van buidar els armaris i van treure al pati tota la roba que hi havia a les habitacions, inclosos els cortinatges i fins i tot els matalassos dels llits, per airejar-los i treure la humitat.

La Sabina va agafar un parell de galledes buides de la cuina, va creuar el saló, va obrir la porta que donava a l’església i es va precipitar a dins. Esperava trobar la petita Micaela asseguda allà on l’havia deixat, però, en comptes d’això, va topar amb el capità Díez de Montoya, que es disposava a sortir de l’església acompanyat d’un soldadet. Amb el seu to sever i el seu castellà recargolat, el militar li va dir que havia ordenat a la nena que tragués la pols de la sagristia, perquè no perdés el temps. I abans de marxar va afegir que, a partir d’aleshores, en comptes de sortir a buscar aigua per l’església, utilitzessin la porta del pavelló que donava directament a la plaça d’Armes; així no destorbarien els militars que volguessin anar a resar. La Sabina va assentir amb el cap mentre el mirava marxar; les cames li tremolaven sota la faldilla per la por que li inspirava la veu d’aquell oficial.

En una de les sagristies va trobar la Micaela, que netejava un armari. La nena la va saludar amb la seva alegria habitual, contenta de tenir una ocupació i de poder ser útil en la feina. No semblava gens intimidada per la rigidesa de l’ambient ni pel tracte estricte dels militars. Al contrari, li va dir que s’havia aventurat a explorar els entorns, i que ja havia descobert per on s’havia d’anar al pou i a la font que hi havia prop dels safareigs. I agafant del braç la seva àvia, la va acompanyar a buscar aigua.

Van sortir a la plaça d’Armes per la porta principal de l’església, contràriament al que havia indicat el capità. La Sabina va sentir por de nou, temia que algun oficial les reprovés per no complir les ordres i les assotés amb el fuet. Allà fora hi havia soldats amb uniformes de tots els colors, uns fent maniobres a peu, altres a cavall, altres patrullant o vigilant, i d’altres fent feines de tot tipus. Hi havia nombrosos soldats en uniforme de feina que treballaven de manobres, pintors o fusters, o muntant i desmuntant les bastides i altres estructures que els havien servit per construir els edificis, però ningú les va mirar.

Va caminar entre aquells uniformes intimidatoris amb el cap cot i els ulls clavats a terra, agafant amb una mà la galleda i amb l’altra el braç de la seva néta, que la guiava per aquell terreny hostil. Van passar prop dels safareigs, on van veure l’Empar, la Güelfa i la Foix rentant cortinatges i gratant-se braços i cames per culpa de les puces, i per fi van arribar a la font, on hi havia cua de soldats esperant per proveir-se d’aigua.

La Sabina va alçar els ulls i va mirar al seu voltant. Eren a la part posterior de l’edifici on les havia rebut el capità, un gran pati de serveis des d’on s’accedia als pavellons que netejaven les joves, a les quals va veure rentant els finestrals. Va provar de localitzar la cuina on havien enviat a treballar la Guillermina, però no la va trobar.

De tornada es va mirar l’església amb uns altres ulls. Adossats a banda i banda de la façana va reconèixer els pavellons destinats a habitacions del clergat, el que estava ocupat pels malalts a l’esquerra i el que ella i la Ponça estaven netejant a la dreta. Va veure sortir del primer un petit grup d’oficials carregats de maletins, probablement els doctors encarregats de la salut dels sacerdots, i es va aturar a certa distància, amb la seva néta, per deixar-los passar abans d’acostar-s’hi. No volia exposar la nena a més riscos.

Va enviar la Micaela de nou a la sagristia i ella va accedir al pavelló de la dreta per la porta que donava a la plaça, tal com havia ordenat el capità, per continuar treballant. I, mentre ho feia, no va poder evitar plorar en silenci. L’entrada sobtada en aquell recinte i la visió de tots aquells militars junts gairebé li havien paralitzat el cor, però un cop a resguard de les mirades alienes, un volcà de sentiments soterrats es va precipitar de dins.

Va sentir de nou aquella por de la nena que s’amaga de les bombes sota les runes, la fam de molts dies sense menjar, el dolor de les ferides causades per la guerra. Va reviure el moment en què, mig desmaiada, va notar com algú la rescatava de sota unes pedres, i aquell altre molt pitjor en què va obrir els ulls i va descobrir que aquell algú no era cap sant salvador, sinó un soldat jove, ansiós de revenja i sexe. Va tornar a patir l’agressió violenta amb què aquell home la va penetrar, i el mal del ventre lacerat en un cos destrossat. Després d’aquell soldat en va venir un altre, i després un altre, i un altre, i en aquella ciutat devastada no va trobar cap lloc on amagar-se. I així van passar dos dies, fins que unes monges la van portar al convent de la Caritat. Poc després va descobrir que estava embarassada de la Guillermina.

I així, tot recordant les desgràcies d’una vida molt llarga marcada per la guerra, la Sabina va treballar sense aixecar el cap de la feina i amb els ulls plens de llàgrimes.