JESSE.— Aquell que s’acosta és el sergent. ¿Podreu impedir-li que fiqui el nas a les nostres coses, viuda Begbick?

(Veiem apropar-se en Fairchild vestit de paisà).

BEGBICK.— Sí, perquè aquest que ara arriba és un paisà. (A en Fairchild, dret a la porta). Vine a seure amb nosaltres, Charles.

FAIRCHILD.— Ah, ets aquí, Gomorra! (Davant d’en GALY GAY). Què és aquest mort ple de cervesa? (Silenci. Dóna un cop de puny a la taula). A quadrar-se tothom!

URIA.— (Li fa caure el barret d’un cop per darrera). Muts i a la gàbia, paisà! (Riuen).

FAIRCHILD.— Ah, us amotineu, fills dels canons! Mireu com vaig vestit i rieu! Destrosseu el meu nom, que va ser gran des de Calcuta a Cooch-Behar! Au, doneu-me beguda, que després us pelo tots!

URIA.— Estimat Fairchild, demostreu-nos amb un exemple com sou capaç de disparar.

FAIRCHILD.— No.

BEGBICK.— Ni una dona de cada deu pot resistir-se a un tirador de primera.

POLLY.— Dispara, Fairchild!

BEGBICK.— Feu-ho per mi.

FAIRCHILD.— Oh tu, Babilònia! Poso un ou aquí, eh?, aquí. A quantes passes voleu que em col·loqui?

POLLY.— A quatre.

FAIRCHILD.— (Se’n allunya deu passes, la viuda les compta en veu alta). Aquí tenim un simple revòlver de l’exèrcit. (Dispara).

JESSE.— (Va cap a l’ou). L’ou és sencer.

POLLY.— Completament.

URIA.— Sembla més gros i tot.

FAIRCHILD.— És curiós. Em pensava que l’encertaria.

(Grans riallades).

FAIRCHILD.— Doneu-me beguda! (Beu). Us esclafaré tots com escarabats! Tan cert com em dic Mata-cinc!

URIA.— Com us el vau guanyar, aquest nom de Mata-cinc?

JESSE.— (Altra vegada al seu lloc). Feu-nos-en cinc cèntims.

FAIRCHILD.— Haig d’explicar-ho, senyora Begbick?

BEGBICK.— ¿Quina dona, de cada set, no estimaria un home ferotge i sanguinari?

FAIRCHILD.— Bé, això és el riu Tschadse. Aquí hi ha cinc hindús. Les mans lligades a l’esquena. Arribo jo amb un simple revòlver de l’exèrcit, el faig bellugar una mica davant dels seus nassos i dic: aquest revòlver m’ha fallat ja unes quantes vegades. L’hauré de provar. Així. I llavors disparo —tu, avall, bum!— i així quatre vegades més. Va anar d’aquesta manera, senyors. (S’asseu).

JESSE.— ¿I d’aquesta manera us heu guanyat el vostre gran nom, que ha fet d’aquesta viuda una esclava vostra? Des d’un punt de vista humà, també podríem considerar que la vostra conducta va ser una immoralitat, i dir-vos que sou senzillament un porc.

BEGBICK.— Així, sou un monstre inhumà?

FAIRCHILD.— Em sabria molt de greu que us ho agaféssiu així. La vostra opinió és molt important per a mi.

BEGBICK.— Més que qualsevol altra?

FAIRCHILD.— (La mira intensament als ulls). Absolutament.

BEGBICK.— Doncs la meva opinió, estimat, és que ara haig de plegar la meva cantina i ja no puc dedicar més temps als assumptes de la vida privada, perquè ja sento que els llancers fan anar al trot els seus cavalls cap als vagons on han de ser carregats.

(Hom sent el trot dels cavalls dels llancers).

POLLY.— ¿Insisteix en els seus desigs egoistes, senyor meu, encara que els llancers estiguin carregant els seus cavalls, i encara que calgui plegar la cantina per motius militars?

FAIRCHILD.— (Vocifera). Sí, insisteixo! Vull beure!

POLLY.— Doncs així, fill meu, haurem de tirar pel dret!

JESSE.— Senyor, no gaire lluny de nosaltres hi ha un home sota un tros de lona basta. Porta un uniforme de campanya de l’exèrcit britànic. Reposa després d’una dura jornada. Encara no fa vint-i-quatre hores que —des del punt de vista militar— anava de quatre grapes. La veu de la seva dona el feia espantar. Sense que li ho manessin, era incapaç de comprar un peix. Per un cigar, estava disposat a oblidar el nom del seu pare. Uns quants homes es van fer càrrec d’ell, perquè, casualment, sabien un lloc on col·locar-lo. Ara —malgrat que el procés ha estat dolorós— s’ha fet un home, un home que sabrà complir el seu deure a les batalles que vindran. Tu, en canvi, t’has enfonsat fins al punt d’esdevenir un paisà. En un moment en què l’exèrcit emprèn la marxa per tal de posar ordre a la frontera nord —una empresa per a la qual necessitem cervesa—, tu, desgràcia humana, vols impedir amb premeditació que la propietària d’una cantina de campanya carregui el seu vagó de cervesa al tren.

POLLY.— ¿Com t’ho faràs per sentir els nostres noms quan passaran llista per darrera vegada? ¿Com vols inscriure’ls a la teva llibreta de suboficial, on han d’estar apuntats necessàriament?

URIA.— ¿Com vols, en aquest estat, presentar-te davant la companyia, ara que té tantes ganes d’enfrontar-se als seus innombrables enemics? Alça’t!

(En FAIRCHILD s’alça trontollant).

POLLY.— D’això en dius alçar-te? (Li engega una puntada de peu al cul i en FAIRCHILD es tomba).

URIA.— I això va ser un dia el Tifó humà? Llenceu aquesta desferra entre la vegetació, que no desmoralitzi la companyia.

(Els altres tres comencen a arrossegar-lo cap enrere).

UN SOLDAT.— (Arriba corrents i queda plantat al fons). El sergent Charles Fairchild, és aquí? El general ordena que corri a formar la companyia a l’estació de trens de càrrega.

FAIRCHILD.— No digueu que sóc jo.

JESSE.— Aquí no n’hi ha cap, de sergent.